Permès prohibir (II)

Carta del lector apareguda avui mateix a La Vanguardia:

I ara, per la boxa
Ara que ja està aprovada la ILP sobre la prohibició dels toros a Catalunya, potser és hora de prohibir la boxa per inhumana.

La veritat, no sé si l'autor d'aquesta carta parla irònicament o no...

Permès prohibir

Aquest divendres, el Parlament votarà si admet a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les corridas de braus a Catalunya. Fins fa ben poc, aquesta iniciativa tenia el meu complet suport. Tanmateix, he estat reflexionant i reconec que ara tinc un dilema moral al respecte.

Per una banda, les corridas em semblen un espectacle d'una crueltat repugnant, més propi del segle XII que del XXI. No puc evitar imaginar-me el patiment horrorós de l'animal i estremir-me. Però, per altra banda, m'inquieta (i molt) la febre prohibicionista que sembla haver-se contagiat als nostres polítics i a part de la societat. Estem passant de la “cultura del no” a la “cultura de la prohibició”?

Què pensaríem si un grup de diputats vegetarians pretengués prohibir menjar carn a Catalunya? (Amb arguments no gaire llunyans dels dels anti-taurins, tot sigui dit). Què pensaríem si un grup de diputats abstemis fes pressió per prohibir la venda d'alcohol? (Tots coneixem els efectes perniciosos d'aquesta “droga legal”). Què passaria si uns diputats promoguessin la prohibició de la pornografia? (Pecaminosa i sexista). O el joc? (Que tants drames familiars causa). O el tabac? (Que mata). La llista de coses a prohibir pot ser inacabable: tantes com persones amb alguna raó prou important en contra.

És prohibir l'única solució? S'ha de prohibir tot allò que no agrada a la majoria? No puc evitar fer-me aquestes preguntes.

Els nous semàfors

En moltes cruïlles de la ciutat ja s'ha instal·lat els nou model de semàfor. A diferència dels semàfors clàssics, aquests s'il·luminen amb leds, que consumeixen molt poca energia i duren molt. L'única pega que trobo a aquests nous semàfors és que no tenen aquella mena de visera que fa que els conductors no puguin veure la llum dels vianants i viceversa. Ja m'ha passat un parell de cops que, mirant el semàfor de cua d'ull, gairebé creuo el carrer amb el llum dels cotxes en verd.

La llista oberta

Enmig d'aquest ambient de desconfiança vers els polítics, darrerament hi ha un petit debat als diaris (particularment a La Vanguardia) sobre la utilitat del vot en blanc i l'abstenció. Jo ja vaig explicar fa temps la meva opinió al respecte. És una qüestió que pot donar per a un debat segurament inacabable. Servidor vostre no sap veure una solució electoralment òptima per impulsar una renovació política: el que veig són opcions més o menys imperfectes, que poden servir per explicitar el descontentament d'alguns electors però a les quals els partits són relativament insensibles.

Fa anys que un petit col·lectiu d'electors demana poder votar per “escons en blanc”. És a dir, que els vots en blanc es tradueixin en escons buits al Parlament. És una idea que, de dur-se a terme, sense dubte proporcionaria una satisfacció moral al ciutadà desencantat. No obstant, no estic segur si això canviaria la manera de fer política. Potser la por dels parlamentaris a perdre la cadira faria reaccionar els partits, però la dinàmica parlamentària continuaria sent la mateixa. Proporcionalment, els partits grans continuarien mantenint la seva quota de poder. Els partits petits serien els que més patirien aquesta mesura, ja que podrien fins i tot arribar a quedar fora del Parlament si el número d'escons desocupats augmentés massa. Per no parlar del cas (imaginari i extrem) en què només sortís escollit un diputat: tindria el seu partit majoria absoluta a la cambra?

Per altra banda, entenc que l'abstenció tampoc ajuda massa a canviar la manera de pensar dels partits, malgrat la repercussió mediàtica que pugui tenir. Tots hem vist els portaveus dels partits lamentant-se del número d'abstencionistes (rarament mencionen els vots en blanc) durant les 24 hores següents a les eleccions; demanen una reflexió “de tots plegats” i ràpidament s'obliden de fer-la.

També s'ha parlat de les llistes obertes com a eina de regeneració política. De vegades, s'invoca aquest concepte gairebé com un recurs llegendari, com les paraules màgiques que han de salvar la democràcia. Teòricament em semblen un bon sistema per vincular un candidat amb el seu elector d'una manera molt més personal, cosa que obligaria al primer a un major compromís. I dic teòricament. El problema és que un canvi així demana un canvi de paradigma en la manera com entenem tots la política de partits: vivim en un país on culturalment hi ha molt de “vot captiu” i on estem molt acostumats a votar sigles, no persones. Amb unes llistes obertes al davant, el més probable és que la immensa majoria dels votants votés els quatre o cinc candidats del principi de la llista del seu partit favorit (és el que sol passar, per exemple, en les llistes del senat).

Tant el sistema de llistes desbloquejades com el d'obertes apel·len a la responsabilitat combinada dels partits i dels votants. Els uns, per crear la llei i promoure-la entre la ciutadania. Els altres, perquè és un tipus de procés electoral que demana un grau elevat de compromís i interès. He llegit avui que en Montilla vol impulsar una reforma de la llei electoral amb llistes desbloquejades parcialment. I em pregunto: estem tots plegats preparats per acceptar aquestes responsabilitats?

Temps de tradicions

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir aquí el Halloween, carnavalesca celebració nord-americana que va aterrar a Barcelona fa uns deu o dotze anys (en el gràfic de sota, bona part dels resultats de la paraula “Halloween” durant els anys vuitanta corresponen a "Halloween", la pel·lícula de John Carpenter).

Presència de la paraula "Halloween" en La Vanguàrdia des del 1975.

A mesura que Halloween es torna més popular, apareixen veus d'alerta davant els perills de la globalització i la invasió cultural ianqui. Però és realment Halloween una celebració imposada? Al cap i a la fi, ningú no ens obliga a sortir a carrer vestits de zombi o de vampiressa. Halloween ha arribat com van arribar Sant Valentí o el Pare Noel: perquè són celebracions que han tingut una presència continuada en les nostres vides a través dels mitjans i perquè hi ha un sector comercial i industrial que hi veu una font d'ingressos. No descobreixo res si dic que aquí rau la clau de tot. Altres tradicions nord-americanes molt arrelades són senzillament ignorades aquí perquè no ajuden a fer caixa (com el Thanksgiving Day, per exemple). S'ha d'afegir a més que Halloween dóna més canxa a la juerga nocturna que Tots Sants o la Castanyada i d'aquí la seva ràpida acceptació per part del jovent.

Per contrarestar l'anti-Halloweenisme, hi ha qui argumenta que Halloween és en realitat una celebració d'origen europeu (i que, per tant, no hauríem de fer tants escarafalls a l'hora d'acceptar-la). Jo no sé com era la celebració del cap d'any celta a l'Europa antiga, però em fa l'efecte que no consistia en grups de gent vestits de Dràcula o Superman. I, en qualsevol cas, aquesta no ha estat mai una celebració mediterrània.

Tot això em porta a preguntar-me quin és l'origen de les tradicions. Quan podem dir que una celebració ha esdevingut "tradicional"? Una tradició ha de tenir sempre un origen profund i misteriós? Halloween se celebra als Estats Units des de finals del segle XIX. Suposo que va haver un temps en què es veia com una celebració nova i aliena. El nostre "tradicional" raïm de Cap d'Any se'l va inventar la industria vitícola arran d'un excedent de raïm l'any 1909. Moltes de les nostres tradicions tenen un origen religiós que pocs recorden. D'aquí cent anys, les noves generacions que hauran crescut amb el Halloween suposo que el veuran com una celebració d'allò més tradicional. I no és això el que compta? No són les tradicions la manera que tenim de pretendre que les coses no canvien tant malgrat tot? No és "tradicional" simplemente allò que heredem de la nostra infantesa?

Condemna preventiva

Aquestes setmanes hem sentit de tot en torn al cas Millet: des de les paraules del seu advocat assegurant que ho tornaria tot "encara que hagués de marxar a viure sota un pont" a comentaris de ciutadans anònims rajant a gust de Millet, del jutge Juli Solaz i de la justícia en general.

Han estat aquestes darreres opinions les que m'han deixat un mal gust de boca. I és que no puc evitar que se'm regiri alguna cosa dins quan sento alguns comentaris, que em fan preguntar-me el concepte de la llibertat i dels drets democràtics que tenim tots plegats.

El jutge Solaz ha decidit no dictar presó preventiva contra Millet. Ha argumentat que aquesta mesura no és necessària perquè Millet ja hauria fugit si hagués volgut i perquè l'escorcoll dels Mossos buscant documentació va ser molt a fons. En tant que valoracions subjectives, els seus arguments es poden discuti r(especialment el primer: diuen que Millet té un milió d'euros a Suïssa). El que cal tenir present és que la presó preventiva és una mesura excepcional que s'aplica en casos molt concrets: perquè un acusat no destrueixi proves ni provi de fugir.

I dic això perquè aquests dies torno a tenir la impressió que, per a molts ciutadans, la presó preventiva és simplement una mena de condemna avançada. Primer tanquem-lo ja i ja li farem un judici després, suposo que pensen molts. Com que no es pot sentenciar ningú abans del judici, decretem presó preventiva perquè "comenci a pagar", oblidant que la funció de la presó preventiva no és aquesta ni de bon tros. En casos que aixequen tanta alarma social, em sembla que el judici i la sentència són percebuts per molts com una nosa, com una galindaina que s'ha de fer per oficialitzar una condemna ja assumida per tothom. I, pel que sembla, hi ha molts periodistes que també pensen així; suposo que per això des dels mitjans no es fa cap pedagogia de les garanties processals. I quan alguns professionals del dret també s'apunten a aquesta teoria de la "condemna preventiva", la cosa ja em comença a semblar molt preocupant.

Objectiu Pastorets

Des del Consell Escolar de Catalunya s'ha proposat canviar el nom de les vacances de Nadal i de Setmana Santa, que a partir d'ara es diran, respectivament, Vacances d'Hivern i Vacances de Primavera. L'objectiu, naturalment, és crear un entorn escolar eminentment laic, desplaçant la pràctica religiosa (i fins i tot m'atreviria a dir qualsevol aspecte de la vida relacionat amb la religió) cap a l'àmbit privat. En la mateixa línia, algunes escoles han decidir suprimir les representacions dels Pastorets “per no ferir la sensibilitat de famílies atees o d'altres religions” (El Periódico, 19.10.2009). Més enllà de si amb aquests canvis es contribueix o no a la integració i a la diversitat (les paraules màgiques d'avui dia), la justificació de “no ferir la sensibilitat“ em sembla inacceptable. Que jo sàpiga, no s'obliga a cap nen a participar en els Pastorets, ni a cap família a contemplar l'obra. Si una persona se sent ferida només pel fet que es represention els Pastorets en una escola, el problema no el té l'escola: el té aquesta la persona. I aquest problema és ser un intolerant.

Suggerència pel proper curs 2010/2011: atès que les vacances de Nadal i Setmana Santa (o d'Hivern i Primavera) tenen un origen evidentment religiós, potser s'haurien d'abolir i llestos. Potsar a ser laics, per què no ho som amb totes les conseqüències?

El trasllat del mercat de Sant Antoni

Fa uns dies, els botiguers (o "encantistes", com he sentit que alguns s'anomenaven) del mercat de Sant Antoni van traslladar-se a les dos enormes carpes que ocuparan durant més de tres anys mentre es reforma el centenari mercat. Dins aquell indret prefabricat continuaran tirant endavant la seva tasca diària, que alguns d'ells porten fent durant tota la vida (i que a mi em sembla que converteix els mercats en uns dels llocs més vius i excitants de Barcelona).
Aquest matí he decidit anar a fer un cop d'ull a aquesta nova ubicació. Sincerament, desconfiava de les virtuts del lloc; la paraula “carpa” em fa venir al cap imatges de goteres, corrents d'aire i temperatures extremes, però ara haig d'admetre que les dues carpes es veuen netes, sòlides i funcionals. Encara hi havia compradors que visitaven per primera vegada el nou emplaçament de les seves parades de sempre. Entre els comentaris que més he sentit destaquen els elogiosos cap a les noves parades, tant per part dels compradors com dels botiguers. Tot i tractar-se d'un espai temporal les parades llueixen bastant. També he sentit alguns comentaris maliciosos sobre com s'ha fet el repartiment dels espais (“Hi ha alguns que tenen molt d'enxufe”, “Ens van dir que no es podrien ajuntar parades i fulano té tres números seguits”). L'amplada dels passadissos en la carpa de les parades de roba ha estat una millora substancial: acostumat a les estretors del perímetre del mercat, un s'hi pot passejar amb la impressió que es troba dins d'unes galeries comercials. Per contra, el punt negatiu s'ho emporta l'estretor dels passadissos en la carpa de l'alimentació. En alguns punts he ensopegat amb uns embussos tremendos que m'han fet escoltar més d'un renec; i per sortir del mercat m'he hagut d'afegir a una cua de persones amb carretons que provaven com podien de maniobrar cap a la porta. Ja al carrer, he sentit un grup de senyores grans que comentaven precisament la necessitat d'instal·lar un pàrquing per carretons a l'entrada. I era divendres: m'imagino que demà dissabte serà molt pitjor.
En qualsevol cas, a la majoria dels botiguers i dels compradors se'ls veia satisfets amb el nou emplaçament i esperançats de trobar-se un d'encara millor quan tornin a la seu del mercat d'aquí uns anys. Una etiqueta “la feina ben feta” per a l'Ajuntament.

En la primera foto, la carpa de l'alimentació. En la segona, la de la roba.

Fem-hi quelcom!

Recordo que cap a mitjans (o finals) dels vuitanta va haver una campanya televisiva (diria que a TV3) que animava als ciutadans a ficar les escombraries dins una bossa ben tancada. I aquesta bossa dins una altra bossa, també ben tancada. Des de fa uns dies, uns anuncis d'aire institucional ens recorden que hem de deixar de fer servir bosses de plàstic perquè són perjudicials per a la natura: maten animals marins, triguen centenars d'anys a degradar-se, etc. Deixant de fer-les servir, doncs, fem un favor al medi ambient. Aquesta campanya està en realitat muntada pel Carrefour i jo diria que no menciona el benefici molt més important de tots: que aquesta cadena s'estalviï de regalar-nos les bosses cada vegada que hi anem a comprar. O, millor encara, que ens cobrin uns quants cèntims d'euro per cada bossa que abans ens regalaven. I que, a més, hàgim de comprar rotllos de bosses de les escombraries (enlloc de reutilitzar les bosses de la compra). Em sembla que, en el món del màrqueting, d'això s'en diu estratègia win-win. Però bé, jo vull anar al cel com tothom, així que a patir d'ara no faré servir ni dues bosses ni una quan baixi a llençar les escombraries: les abocaré directament al contenidor, somrient amb la satisfacció d'estar fent alguna cosa pel planeta.

Barcelona és...

La que més m'ha agradat és "Barcelona es poderosa" (la tornada de la coneguda rumba de Peret, evidentment). I recordeu: el Google no menteix mai.

Passos de vianants

Amb la intenció de conscienciar els vianants i disminuir el número d'accidents de trànsit, fa un temps l'Ajuntament de Barcelona va adreçar-los un missatge que deia: "A Barcelona, un de cada tres morts en accidents de trànsit anava a peu". El missatge en qüestió es va pintar uns quants passos de vianants del centre, de manera que fos ben visible. Segur que molts us l'heu trobat.

Doncs bé, resulta que la setmana passada vaig estar uns dies a Chicago i vaig adonar-me que en molts passos de vianants algú havia pintat el següent ninot (com sempre, es pot clicar la imatge per ampliar-la):

Què representa, aquest dibuix? A mi em sembla una persona aixafada per les rodes d'un cotxe (amb les ratlles dels pneumàtics marcades a la panxa). Tot i que ningú em va poder aclarir què era, en un primer moment vaig pensar en la feina d'un graffiter molt voluntariós, ja que els ninots sempre eren lleugerament diferents i, a més, podien estar pintats de diferents colors. Però la seva presència recurrent per tot arreu i el seu bon estat de conservació van acabar per fer-me pensar en una campanya de l'ajuntament d'aquella ciutat per conscienciar els vianants. Si fos així, es tractaria d'una campanya força original tot i que un pèl més críptica (potser massa críptica i tot). Què en penseu?

Fumeres sobre Barcelona

Es commemora aquests dies el centenari de la Setmana Tràgica (amb actes vandàlics per part d'alguns) i hem tornat a veure reproduïda aquesta foto feta des de Montjuïc, on es veuen alguns edificis de Barcelona en flames. Certament, és una foto simbòlica, que retrata l'estat de violència que va viure la ciutat aquells dies. Tanmateix, aquesta foto sempre m'ha semblat sospitosa de frau. El motiu que principal és el fum que surt dels edificis. Quan un edifici crema, el fum que puja tendeix a expandir-se (veieu els exemples abaix).

La fumera pot estar inclinada cap a una banda o l'altra (segons el vent), però sempre tendirà a agafar aquesta forma de "triangle invertit", més ampla per dalt que per baix. Les fumeres de la foto, tanmateix, fan el contrari: el fum és molt més abundós en la base i va concentrant-se a mesura que puja. Potser hi haurà algú que sàpiga més que jo de dinàmica de gasos i que m'ho podrà explicar, però sempre ho he trobat molt estrany. La meva teoria és que els incendis hi eren i algú va decidir retocar una mica el fum per fer-lo més visible (o potser perquè quedés millor reproduït als diaris) però va fer-ho sense tenir gaire present com feia una fumera real. O potser és cosa de la fotografia, que no tenia prou qualitat per capturar la part més clara de la fumera. O potser es tracta d'algun artefacte relacionat amb el temps d'exposició. Què en penseu?

El pupitre electrònic

A tots ens ha passat que, caminant pel carrer, hem trobat per atzar alguna imatge clarament anacrònica, com sortida del túnel del temps. Pot ser un cartell que penja en una botiga amb el preu encara en pessetes, la decoració setantera d'una façana, un adhesiu del 75è aniversari del Barça en el vidre d'un cotxe: petits objectes que han sobreviscut inexplicablement el pas exfoliador de les dècades, desproveïts ja del seu ús i del seu significat originals. Aguanten en els llocs més insospitats sovint per negligència o oblit, esperant que algú hi ensopegui amb la mirada per transportar-lo durant un segon al passat d'on provenen.

Avui us en presento un d'aquests anacronismes que vaig trobar en una agència de viatges de la Via Augusta. No dubto que un “pupitre electrònic” devia ser d'allò més avançat l'any 1968 (quan es va implantar) i que devia facilitar molt la tasca de despatxar bitllets. De fet, entre els anys seixanta i vuitanta, l'adjectiu “electrònic” era sinònim de modernitat: cervell electrònic, calculadora electrònica, balança electrònica. Suposo que per això avui en dia l'adjectiu “electrònic” sona a tecnologia ja desfasada. M'imagino que aquest rètol deu fer molts anys que deu penjar en l'aparador de l'agència, ignorat pels empleats (el deuen encendre quan es fa fosc?). I no es pot negar que hi ha una certa ironia en el fet que encara es mostrin anuncis de la RENFE de fa trenta anys com si res...

(Per cert que aquesta nova secció està clarament inspirada en la secció “Arqueologia contemporània” del blog d'en David Rodríguez).

Una nit a la festa major del Raval

Ahir a la nit vaig fer un volt per les festes del Raval (el cartell d'enguany de les quals, per cert, m'ha estat molt difícil de trobar en la xarxa). Havent sopat, la primera parada va ser a la plaça dels Àngels. Hi havia força gent davant l'escenari però sense arribar massificació, cosa que era d'agrair. També hi havia lateros a dojo. De fet, jo era l'únic de la colla que no duia una llauna a la mà i això sembla que em feia un client preferent de la seva oferta alcohòlica. Al final vaig acostar-me al xiringuito instal·lat a la plaça i vaig comprar-me allà una cervesa per un euro i mig, però amb la seguretat que no havia estat amagada dins de cap contenidor. Cap a les 22:30 va pujar a l'escenari una orquestra que, sota el nom d'Orquesta Volcán (trepidant i entranyable alhora), va tenir a la concurrència fent ballarugues fins la mitjanit. El repertori era, com no, d'èxits de ayer, hoy y siempre, tot i que apostaven clarament pels hits discotequeros dels setanta i vuitanta, cosa que vaig agrair. L'ambient era maco, amb gent de totes les edats i bon rotllo en general. Vaig entretenir-me una mica en observar el meu voltant perquè feia bastant de temps que no m'aturava a gaudir d'un d'aquests concerts d'estiu. Em vaig recordar d'aquelles festes majors del Poblenou que la meva família freqüentava quan jo era petit, on s'instal·laven atraccions de fira del tipus tren de la bruixa, el látigo, els autos de xoc, etc. I també parades amb rifes d'electrodomèstics probablement preconstitucionals. Aquelles atraccions ocupaven uns quants carrers importants de la banda “industrial” del barri (la que es troba entre la Rambla del Poblenou i el parc de la Ciutadella) i diuen es va deixar de fer (o va ser traslladada, no n'estic segur) degut a les pressions de La Vanguardia, que tenia just allà els tallers i que, durant aquells dies de carrers tallats, tenia dificultats per rebre subministraments i distribuir els diaris. També vaig tenir un pensament pels turistes que s'havien apuntat a la festa: probablement tornarien als seus països reforçant el tòpic de que aquest és un país on organitzem contínuament festes rere qualsevol cantonada. Quan l'Orquesta Volcán va enllestir l'actuació, un representat de la comissió de festes del barri va acomiadar-nos per la megafonia demanant civisme (amb un to de veu tan cavernós que va provocar algunes bromes entre la concurrència). Potser alguns van tirar llavors cap als concerts alternatius que se celebraven (o hauria de dir contra-programaven?) amb el nom de “Festa popular del Raval”. Nosaltres vam tirar cap a la Rambla del Raval, acompanyats de molta gent que va tenir la mateixa pensada. De camí vaig veure molts homes que aprofitaven qualsevol protecció per evacuar la cervesa-bíar que havien estat consumint (alguns pixaven contra llocs tan poc recomanables com una estació transformadora). En arribar, la Rambla del Raval estava encatifada de vermell: semblava un camp de batalla on s'haguessin fet servir llaunes d'Estrella Damm com a munició. Absolutament tot el terra n'estava ple. Hi havia zones per les quals era impossible passar sense trepitjar-ne alguna. També era difícil no trepitjar algú, perquè hi havia molta gent asseguda a terra al mig del passeig. L'ambient no era tan agradable com a la plaça dels Àngels, m'imagino que per l'hora que era i perquè alguns duien masses hores bevent. Comprant un falafel vaig poder veure un conat de baralla entre dos grups. La brigada municipal va fer acte de presència al poc i va començar a escampar la parròquia a cop de màniga. Com que les actuacions musicals havien acabat feia estona i no hi havia gaire més a fer, vaig decidir tirar cap a casa. Malgrat aquests petits “incidents” (inevitables, per altra banda) la festa va estar prou bé. Per cert que just ahir va començar la festa major del Poble Sec.

Els carrers som nosaltres

La central tèrmica de Badalona (foto: WikiPedia).

Els carrers som nosaltres. D'alguna manera, atorguem a la matèria de què està feta la ciutat la capacitat d'absorbir les nostres vivències i conservar-les. En cada carrer que hem freqüentat al llarg de la vida hem dipositat un petit record. Arrapada als maons dels edificis, a les llambordes de la vorera, a l'escorça dels arbres o al vidre d'una botiga, alguna emoció íntima ha transformat la matèria inanimada. De vegades es diu: “Ai, si les parets parlessin!”, i amb raó. La majoria no escriurem mai una autobiografia, però l'hem plasmat, sense voler-ho, al nostre voltant. Les parets no parlen: ens parlen. La ciutat ens parla de nosaltres mateixos amb un codi que només nosaltres podem entendre. Per això una cantonada absolutament anònima per nosaltres pot significar-ho tot per a algú altre. Per això intuïm i celebrem la historicitat en les pedres antigues. Per això a mesura que ens fem grans ens tornem més intolerants i espantadissos davant els canvis urbanístics. L'asfalt nou és mut, un edifici acabat de construir no sap res de res dels veïns de la ciutat on l'han aixecat. Anirà aprenent, però: la matèria de la ciutat absorbeix sense parar vivències i emocions, sense atipar-se mai. Per això fins i tot construccions lletges ens semblen entranyables amb el temps.

Cablejat postguerril al mercat de Sant Antoni.

Les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià son construcció d'un lletgisme industrial visible des de qualsevol punt de la ciutat. Si es construïssin ara, concentrarien tota mena de protestes. I, no obstant, els adrianencs que van participar al referèndum van votar per amplíssima majoria per conservar-les. A molts ens angunieja la remodelació del mercat de Sant Antoni, tot i que és evident que la necessita. M'explicarà històries el nou mercat? Em reconeixerà quan el trepitgi per primera vegada?

Aquestes són les notícies del matí

Avui l'EGM ha difós els nous resultats i s'ha confirmat la davallada de Catalunya Ràdio. No m'esperava que en aquests mesos Catalunya Ràdio remuntés a la seva competència més directa, però tampoc que Catalunya Ràdio hagi passat de l'empat tècnic amb RAC1 a caure fins i tot per sota de la SER. És una cosa que els oients de l'emissora probablement encara no saben, perquè aquesta vegada la seva pàgina web no se'n fa cap ressò (al contrari que la de la competència). En fi, de la primera a la tercera posició en menys d'un any. Realment, la direcció de l'emissora hauria de replantejar-se seriosament com s'estan fent les coses, perquè la marxa d'un Antoni Bassas no justifica per si sola uns resultats així (tot i que potser sí que simbolitzi alguna cosa). Com a oient que havia estat de l'emissora (i que encara sóc de quan en quan), espero que hi hagi la voluntat de prendre mesures i que a partir del setembre comencem a notar canvis en la filosofia de la graella. Si això succeirà o no, no ho sé: el pou del finançament públic pot ser molt fondo. Quina mena de canvis fan falta? Això s'hauria d'analitzar a fons. En moltes tribunes mediàtiques s'han ofert solucions de tota mena per remuntar en les estadístiques, però crec que una bona mesura seria no tractar de competir pel mateix nínxol radiofònic que una competència cada cop més potent. Catalunya Ràdio és una marca amb una personalitat particular com a "ràdio nacional de Catalunya" que diu que és: per un costat, una vocació (gairebé diria responsabilitat) de servei públic i un finançament privilegiat (de moment); per un altre costat, una forta vinculació a la societat catalana i una cantera de professionals de primera. Tots aquests valors donen per crear una marca força distintiva, que no sé si no es dilapidaria limitant-se a copiar continguts que ja fa tothom. Mentrestant, només ens cal esperar els resultats de les enquestes d'audiència alternatives.

(En la foto, les pàgines web de RAC1 i Catalunya Ràdio amb les notícies del matí).

Article

Avui m'han publicat un petit article en la secció Colaboran de La Vanguardia Digital. Com que és una cosa que no m'acostuma a passar, permeteu-me que en faci una mica de publicitat.

Barri Xino

Fa uns dies vaig acabar de llegir Barri Xino d'en Sebastià Sorribas. Es tracta de la crònica de la infància de l'autor en el barri Xino de Barcelona durant els anys 40 i 50. En Sebastià Sorribas retrata tota una època a través de les vivències de la seva família, els seus veïns i els seus amics sense parlar de sociologia ni d'economia, ni falta que li fa. Un llibre autobiogràfic com aquest s'enriqueix d'anècdotes personals i és un complement perfecte per descripcions més acadèmiques de la vida en la Barcelona de la postguerra. Com en el cas de Pere IV, 416. Farmàcia, detall d'aparent quotidianitat, narrat gairebé de passada, pot obrir-nos al davant l'abisme del que va significar haver de conviure amb la repressió i la misèria. La realitat de situacions com la de la postguerra realment arriben a superar la ficció. En aquest sentit, el llibre és un autèntic pou d'humanitat.
No obstant, he trigat força temps en acabar aquest llibre: se'm feia difícil de llegir. No perquè la prosa sigui dolenta (en Sorribas és un narrador molt correcte) ni perquè el tema no em sigui interessant. Més un llibre que m'ha costat de llegir per la poca distància emocional d'en Sorribas vers el que descriu. M'explico: en una obra autobiogràfica és impossible demanar a l'autor que sigui imparcial: això aniria contra la mateixa natura de l'obra. Però el que sí que ha de tenir sempre present l'autor és que el narrador (fins i tot el narrador d'una autobiografia) no és un ésser amb la virtut divina d'emetre judicis de valor, sinó que és una persona, amb el seu criteri subjectiu. A l'altra banda del paper hi haurà un lector amb una opinió pròpia, a qui no li agrada que se'l provi d'influenciar. Trobo que aquí és on Sorribas perd el nord. Per exemple, cada cop que apareixen policies franquistes el narrador s'escalfa i deixa anar una bona enfilada d'insults: des de "fills de sa mare" i "assassins" fins als més contundents "cabrons" i "fills de puta". El mateix passa referit a altres figures d'autoritat. Aquests exabruptes fan que alguns capítols semblin més una venjança personal que una narració autobiogràfica, a més de semblar-me impropis d'algú com en Sorribas, tan vinculat al món de la infància i la pedagogia. Estaria totalment justificat que en Sorribas expliqués l'odi que sentia vers les autoritats franquistes, justificant-lo. Segurament el lector hi estaria d'acord. Però, en tot cas, correspón al lector jutjar els personatges arran de les seves accions. És una llàstima que aquesta intromissió constant del narrador em distorsionés la lectura del llibre fins el punt d'impedir-me gaudir-ne de la lectura, perquè el recull de petites històries que aporta retrata molt be les estretors econòmiques, socials i morals de l'època.

Les lluernes de l'Eixample (II)

Una lliuera del carrer Girona, aquesta especialment misteriosa: no es veu gaire bé en la foto, però dóna pas a una mena de túnel estret que baixa cap els soterranis de l'edifici. No s'hi veu cap pany en el reixat, així que probablement la lluerna ja no tingui l'ús de lloc d'entrada de materials que va tenir. Tot i així sembla perfecta per esmunyir-hi cadàvers amb nocturnitat o per facilitar la fugida de l'heroi de torn. Per cert que, quan plou fort, l'aigua deu escolar-s'hi a dolls cap el soterrani donant-li un efecte d'allò més cavernós.

Un crim imperfecte

Seguint en la línia de crítiques a llibres de rerefons barceloní, li toca el torn aquesta vegada a Un crim imperfecte. Aquesta és la primera obra de Teresa Solana, amb la qual va aconseguir un èxit inesperat l'any 2006. La trama té lloc a la Barcelona del moment actual, on els protagonistes de la novel·la (dos germans propietaris d'una mena d'agència de detectius mig clandestina), accepten l'encàrrec d'un conegut polític: esbrinar l'orígen d'un misteriós retrat a l'oli de la seva dona. Un crim imperfecte és una novel·la negra lleugera, gairebé una comèdia detectivesca. Les personalitats oposades dels dos germans i les situacions en què s'acaben trobant donen peu a moltes situacions humorístiques. Moltes vegades, quan es parla de novel·la negra s'entén la seva vessant més dura i violenta (del tipus "hard boiled"), que entenc que no sigui del gust de la majoria. Un crim imperfecte és un bon contrapunt a aquesta línia agressiva del gènere.

És difícil fer una novel·la que sigui simplement agradable de llegir. A l'Stieg Larsson se'l pot criticar molt arran de l'èxit que ha tingut (literatura d'èxit equival a mala literatura?) però no es pot negar que ha sabut trobar el punt d'estil i de complexitat narrativa que enganxa al lector mitjà durant sis-centes pàgines. Només això ja mereix un respecte. No crec que Teresa Solana esdevingui l'Stieg Larsson català (com a mínim de moment) però ha creat una obra molt correcta. No una obra perfecta, ni molt menys: la trama té uns quants forats de verosimilitut i un final un pèl decebedor pel meu gust. Algunes crítiques n'han elogiat l'estil satíric: els detectius s'han de moure pel món de les altes esferes sociopolítiques de la ciutat, cosa que dóna l'oportunitat de fer crítica del poder i els poderosos. La veritat és que aquesta crítica m'ha semblat bastant innòcua de tan comuns com eren els llocs que tocava. La novel·la de detectius s'ha fet servir tradicionalment com a vehicle per a la crítica social, i l'autora podia haver-hi fet més sang. Tot i transcórrer en bona part en la ciutat de Barcelona, no és una novel·la on la ciutat tingui un protagonisme particular. En qualsevol cas, Un crim imperfecte és un llibre sense cap pretensió que compleix el que promet: entretenir durant dues-centes pàgines.

No he llegit la següent novel·la de l'autora (Drecera al paradís), però espero no equivocar-me si dic que Un crim imperfecte és bon un primer pas. Escriure és una carrera de fons i em sembla que Teresa Solana ha arrencat amb bon peu.

Les barraques de Montjuïc (2)

He penjat a Document Barcelona la segona part de la història de les barraques de Montjuïc.

Sant Joan

Fa uns anys que Sant Joan sembla haver-se traslladat massivament a les platges de la ciutat: es preveu que 100000 persones seuran enguany en la sorra del litoral barceloní. La nit més curta de l'any (encara que la web de l'Ajuntament asseguri el contrari) ens haurà enxampat un cop més i l'haurem tornat a celebrar a la nostra manera: els envelats amb orquestrina i ball sonen avui en dia més a una novel·la d'en Marsé que a una celebració del segle XXI; deu fer un parell de dècades que les tradicionals fogueres de carrer van començar a desaparèixer (suposo que per imposició municipal) fins a quedar limitades a unes poques per barri, en espais especials; molts aprofiten Sant Joan per marxar de pont, si cau en dates favorables; els petards i els focs d'artifici també semblen anar en retirada (falten 24 hores per a la festa i no he sentit gairebé cap detonació en tot el dia!); i les revetlles de la publicitat municipal, plenes de confetti i espanta-sogres... Bé, em sembla que no han existit mai fora del cinema i la ment dels oficinistes. Però demà les bicicletes lliscaran per la nit de Barcelona avall fins el mar, carregant coques, petards i alcohol (com no!), els vagons de metro descarregaran paletades de revetllaires en les parades de la línia groga i més d'un obrirà els ulls al sol del dia 24 en companyia d'un agent de la Guàrdia Urbana. Jo no sóc de massificacions i m'agrada més celebrar el Sant Joan amb els amics en casa d'algú (si pot ser, que tingui un terrat o una terrasseta). També admeto que els petards em fan una mica de por. Però m'encanta veure que la festa continua viva. Bon Sant Joan a tots! (I, si us plau, llecem a la foguera aquesta expressió tan poc natural de "Bon solstici").

Afegit la mateixa tarda de la revetlla: deia ahir que els petards van de baixa. No només la premsa sembla decidida a contradir-me, sino que acabo de veure una cua llarguíssima de gent als Jardinets de Gràcia devant la parada de Petardos CM. Com és, llavors, que en tot el dia només he sentit dos o tres petards? Fa uns anys, els petards, les piules i les traques anunciaven ben clarament la revetlla amb una setmana (o més) d'antelació. Cosa del civisme?

Les barraques de Montjuïc

He penjat en el meu altre blog la primera part d'un retrat del barraquisme de Montjuïc. Espero que us agradi!

Futuribles

Aquesta entrada és una mica off-topic. Fa uns dies vaig assistir a una xerrada sobre noves tecnologies aplicades a la comunicació. El ponent (directiu d'una important agència publicitària) va dedicar quatre hores en explicar-nos els avenços tecnològics dels propers deu anys, parlant amb l'entusiasme de qui ven el futur als seus clients. Jo me l'escoltava i no podia estar-me de pensar en tots els profetes que ens han promès avenços que després han quedat en res. Un dels casos més sonats dels darrers vint anys va ser la realitat virtual: a principis dels noranta, tots els mitjans de comunicació n'anaven plens. D'acord amb els vidents tecnològics de l'època, en pocs anys els equips de realitat virtual augmentarien espectacularment les seves prestacions i en una dècada tothom en tindria un a casa. Enlloc de veure la tele o anar al cinema, particiaríem com a actors dins les nostres pròpies pel·lícules gràcies al vestit de dades. Fins i tot van fer-se pel·lícules sobre el tema (The Lawnmover Man, de l'any 1992). Què va passar amb? En questió de dos o tres anys, la bombolla de la realitat virtual va desinflar-se completament. Diuen que si imprevistos problemes tècnics, que si la desconfiança dels inversors. En qualsevol cas, l'expectació immensa creada al voltant d'aquella nova tecnologia no va fer-li cap favor. Els gurús de la nova tecnologia suposo que van mirara cap a una altra banda xiulant discretament i seguidament van apuntar-se al carro de l'internet, que llavors arrencava. I arrencava sense que gairebé ningú n'hagués predit l'aparició i l'èxit mundial (jo en aquells temps ja era bastant aficionat als ordinadors i a principis dels 90 cap revista especialitzada mencionava l'internet ni de passada). Així que m'escoltava a aquell profeta de la tecnologia i pensava què passaria si d'aquí deu anys me'l trobava i els avenços que m'havia promés amb tanta convicció no havien arribat. Xiularia discretament? Si us plau, venedors de tecnologia del món: reprimiu una mica el vostre entusiasme. La vostra credibilitat us ho agrairà.

Coolitis

Un post breu per dir demà començar el Festival Internacional de Música Avanzada y Arte Multimedia de Barcelona (més conegut com a Sónar), festival al qual li pronostico quatre telediaris d'ençà que vaig assabantar-me que paral·lelament se celebra l'AntiSónar (una mena de rave il·legal de localització encara no revelada). Ben aviat el Sónar serà titllat de mainstream i l'AntiSónar serà la moguda més cool i alternativa del moment.

Caiguts per la ciutat

Els arbres de la plaça Joaquim Folguera estan a punt de desaparèixer per obra de les serres mecàniques de l'Ajuntament. Pel que sembla, s'ha de fer servir la plaça per emmaguetzemar el material que es farà servir per a l'obra de la línia 9 del metro. Els veïns han reaccionat ràpidament devant la tala d'uns arbres que atorgan a la plaça una frondositat i una llum precioses. L'Ajuntament es defensa dient que els arbres no són centenaris (només tenen 70 anys!) i que, quan s'acabin les obres, ja es veurà quins es poden replantar. Donat l'índex de supervivència d'aquests replantaments, probablement molts no tornaran a veure la plaça. Fa pocs, en Pere Permanyer es lamentava en una entrevista de l'actitud de l'Ajuntament en aquest sentit, ja que les autoritats municipals sempre asseguren que replantaran la mateixa quantitat d'arbres (o més), cosa que és certa; el que no se sol dir, segons Permanyer, és que sovint els arbres centenaris (o septuagenaris, tant és) són remplaçats per arbrets encara joves, que ni de bon troç ofereixen la mateixa qualitat paisatgística ("Què hem d'esperar-nos cent anys a que creixin?", es preguntava en Permanyer). Aquesta queixa no em sembla desencertada tenint en compte el desolador aspecte d'espais verds de nova creació com, per exemple, el Parc Central del Poblenou o la plaça de la Bonanova (tremolo de pensar en el que pot passar amb la Diagonal!). En qualsevol cas, aquí hi ha hagut un problema de falta de transparència. És necessària l'ampliació del metro? No hi ha cap altra manera de fer les obres que no sigui eliminar la plaça sencera? Jo assumeixo que els tècnics del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i del Departament de Parcs i Jardins de l'Ajuntament són persones competents. Per tant, assumeixo que són sensibles devant l'impacte d'un bon arbratge en els carrers de la ciutat, per la qual cosa volen fer el possible per conservar al màxim els arbres de les nostres places i carrers. Del que no estic (gens) segur és de que els seus caps polítics tinguin la mateixa competència. Molt em temo que devant aquestes tales massives (com el famós alzinar desaparegut al Tibidabo) hi ha pressions polítiques i econòmiques enormes. Anul·lada completament la seva autoritat, m'imagino que en situacions així els tècnics municipals probablement han de posar cara de pòquer i justificar amb seny tècnic decisions que, d'assenyades, en tenen ben poc.

Les lluernes de l'Eixample

Una de les coses que no puc estar-me de mirar quan camino per l'Eixample són les lluernes dels edificis. Aquestes petites finestres arran de terra, generalment enreixades, em fan pensar en masmorres, criptes secretes o caus soterranis de científics bojos. Les trobo un element arquitectònic molt novel·lesc, potser per l'impacte d'un dels primers còmics que vaig llegir (una aventura d'El Mercenario de Vicente Segrelles, certament no indicada per a nens) on vaig descobrir la paraula tragaluz (tragaluz: quina paraula més maca, per cert). Sé que probablement rere aquestes lluernes barcelonines s'amaguen estances tan mundanes com magatzems o sales de comptadors. Però qui sap! Jo deixo que em despertin la imaginació igual.

En la foto de dalt teniu les misterioses lluernes d'un edifici del carrer Provença, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. A baix, unes de molt menys misterioses rere les que hi ha un local comercial per llogar (situades a pocs metres de les primeres, per cert).

Habla pueblo habla

Avui se celebren les eleccions al Parlament Europeu. En dates com aquesta polítics, periodistes i tertulians mediàtics ens recorden que tenim el deure cívic de votar. Jo no estic d'acord amb què anar a votar sigui un deure cívic per dos motius. Primer: si votar fos un deure cívic, no votar seria un acte d'incivisme i, per tant, penat per la llei. Si voltar és un deure, que facin el vot obligatori i punt. Segon, cada cop estic més convençut que l'abstenció és una opció absolutament vàlida per mostrar el descontentament envers la classe política. Jo m'he abstingut en unes quantes cites electorals (i em temo que ho faré en unes quantes més). I ho he fet no només perquè no em sentia representat per cap partit, sino perquè volia mostrar el meu rebuig cap a una manera de fer política que trobaba (i trobo) ridícula i totalment desconnectada de la societat. Conec alguns que reivindiquen aquesta postura mitjançant el vot en blanc, però no trobo que sigui el mateix: el vot en blanc compta com a vot i (segons la llei d'Hondt) dificulta als partits petits tenir representació. Però, més important encara, el vot en blanc gairebé mai apareix reflexat en els anàlisis post-electorals dels mitjans de comuniació. En canvi, una abstenció important apareix en tots els titulars pels com a mostra clara del desencantament popular. Una mica com el famós "vot útil", però de càstig. Per tant, fa temps que vaig decidir que la manera més pràctica de demostrar el meu descontentament amb la política que es fa al país era abstenir-se. En el meu cas pot ser una abstenció "raonada", si voleu. En altres casos, serà una abstenció motivada per les ganes de passar el dia a la platja, però fins i tot així cal preguntar-se: per què algú prefereix menjar-se una paella a l'ombra d'un xiringuito enlloc d'escollir els seus representats polítics? (I sí, demà tots els polítics es lamentaran de la baixa participació i pregonaran una profunda reflexió que cap d'ells no està disposat a fer).

(En la foto, un altre dels meus intents d'il·lustrador-premsa).

Balises

La vida està plena de petites decisions periòdiques, de les quals sovint no som conscients de tan automatitzades com les tenim. En certa mesura, aquestes decisions són com petites balises que marquen el nostre pas pel calendari. L'any passat vaig prendre la mateixa decisió. No en recordo el contexte, ni el moment concret, però segur que ho vaig fer. I cada any d'ençà que era petit també l'he pres, sense donar-li importància, potser amb un petit dubte que va esvair-se de seguida. I durant els anys que han de venir també arribarà el dia en que em plantejaré dilemes d'aquests, probablement amb la mateixa lleugeresa que sempre.

Ahir, 30 de maig, va ser el primer dia de l'any 2009 que vaig sortir al carrer sense jaqueta.

(En la foto, la avinguda Diagonal ben plena de sol).

Amb el fuet al sarró

El Barça va guanyar dimecres la Champions i avui totes ls emissores de ràdio en van anar plenes l'endemà. Dijous al matí, RAC1 exprimia fins l'última gota totes les anècdotes de l'experiència barcelonista a Roma. Entre elles, han explicat una de curiosa: un grupet de barcelonistes havien estat detinguts durant unes quantes hores per la policia italiana perquè se'ls havia trobat a sobre (o al cotxe, no me'n recordo bé) un ganivet. Però no un ganivet qualsevol, com el que farien servir per tallar el pà i el pernil (o el formatge) per fer-se entrepans, no. El reporter de RAC1 va aclarir que havien estat detinguts per dur a sobre un ganivet per tallar el fuet. El fuet: quin embotit hi ha més català que el fuet? Quin millor company de viatge es coneix pel pà amb tomàquet? No s'enganyin, senyors: si a un català el detenen a l'estranger per dur un ganivet per tallar el fuet, no l'estan detenint de portar a sobre una arma blanca: l'estan detenint per ser català.

(Entrada originalment pensada per ser publicada el mateix dijous, però que no he postejat fins avui per problemes de temps. L'he aprofitat, a més, per donar via lliure a les meves dots d'il·lustrador amateur).

Puja aquí i veuràs París

S'acosten les calors estiuenques i, amb elles, el mosquit tigre, el dormir amb les finestres obertes i els turistes amb xancles i samarreta del Barça (el perfil conegut popularment com a guiri). El dissabte passat passejava amb un amic per la Barceloneta i ja se'n començaven a veure alguns, sobre tot sopant en els restaurants aquells amb terrassa i un "captador" de clients a la porta (que només se t'acosta si veu que parles una llengua estangera, a diferència dels del Port Olímpic). Tot i que l'ambient encara era relaxat, el meu amic va queixar-se de l'increment pressió turística en la ciutat, que començava ja a saturar algunes zones i a provocar protestes veïnals ben ventilades en els mitjans. Jo vaig estar-hi d'acord i va sotir el tema de la turismefòbia. Aquest amic, que tot i ser de Barcelona va criar-se a París, va explicar-me que, en la seva opinió, la mala fama que tenen els parisencs es deu precisament a això: a la turismefòbia. A Barcelona, el turisme massiu és un fet relativament recent (jo en situaria l'inici arran dels Jocs del 92). París, en canvi, porta moltes dècades absorbint una quantitat enorme de turistes. La conseqüència d'aquest fet és que la turismefòbia és ja una realitat consolidada en la psicologia dels parisencs, que els ha donat aquesta fama d'esquerps amb el visitant. Jo escoltava el meu amic i pensava si a Barcelona no podria passar una cosa similar. Si ja avui el fantasma de la turismefòbia recorre alguns sectors socials, ¿podria ser que d'aquí quinze anys els barcelonins haguem agafat fama mundial d'antipàtics?

(A la foto, la Rambla de Canaletes, zona zero del turisme a Barcelona).

Document Barcelona

Els Millors Dies va nèixer com un blog d'opinions personals, sobre tot (però no exclusivament) centrades en la ciutat de Barcelona. Amb el temps hi he anat introduint altres tipus d'entrades, com les crítiques de llibres o les entrades històriques. Aquestes últimes han estat especialment agraïdes, tant de fer com en la resposta que han rebut, fins el punt que he decidit dedicar un nou blog per acollir-les: Document Barcelona. He copiat en el nou blog les entrades històriques presents a Els millors Dies (on també les mantindré) i hi aniré afegint històries noves, referides sobre tot a llocs i esdeveniments de la història recent de la ciutat (bàsicament, des de finals del segle XIX fins a avui). El ritme de creació d'entrades no serà tan elevat com jo voldria (potser una o dos mensuals), però espero que hi feu un cop d'ull de quan en quan. Mentrestant, continuaré com sempre postejant a Els Millors Dies les meves reflexions sobre el present i el futur per a qui em vulgui llegir (de fet, Els Millors Dies es un títol que no conté ni un gram de nostàlgia).

Entrevista

Entrada breu per dir que l'altre dia vam fer-me una entrevista al Diari de Barcelona, que ha estat penjada en la seva secció B de Blog aquest dilluns. No és que jo sigui gaire telegènic, però podeu veure-la aquí. Gràcies a l'equip del Diari de Barcelona per haver pensat en el meu humil blog!

Oh! Europa

Ahir va començar la campanya per a les eleccions europees devant la indiferència general. Realment, aquest tema d'Europa no acaba de cuallar entre la ciutadania, tot i que no sé si malgrat els esforços dels polítics o gràcies a ells, ja que sembla sovint que, en el fons, els polítics creguin en Europa tan poc com els ciutadans a qui (teòricament) representen. Només cal veure la resistència dels governs a cedir poder a Brussel·les, l'escassa inversió dels partits en les campanyes electorals europees o els figures que solen presentar a les eleccions. A aquest pas, la Unió porta camí de convertir-se en un autèntic cementiri d'elefants, de tan plena com quedarà de velles glòries, ex-càrrecs i exiliats polítics en general (em sembla que, en política espanyola, de l'acte de treure algú del mig enviant-lo a Brussel·les se'n diu "patada hacia arriba"). Quan el referèndum de la Constitució Europea va haver-hi una abstenció del 58%, la xifra més alta des de la transició. Devant d'aquesta diàfana mostra de desinterès, vaig sentir un polític català (diria que era en Duran i Lleida) afirmar que la classe política tenia bona part de culpa, ja que no havia sabut transmetre a la ciutadania el missatge d'Europa. A aquesta mena de mea culpa poc compromesos ja estem acostumats tots els ciutadans, però aquest en concret em va semblar que contenia una defensa del tot corporativista perquè excloïa una altra possibilitat: que la ciutadania hagués entès perfectament el missatge d'Europa i hagués decidit que no l'interessava. I aquesta possibilitat, després de dècades fent mans i mànigues per tirar endevant el projecte europeu, suposo que resulta molt torbadora.

Cultura de bar

A mí m'agrada escriure des de fa molts anys. Durant molt de temps només escrivia a casa meva, sempre a mà sobre una llibreta. Després passava el seu contingut a l'ordinador i en marcava la tapa per indicar que aquella llibreta ja havia estat "digitalitzada". Tanmateix, d'uns cinc anys ençà que el que m'agrada és posar-me a escriure en un bar o una cafeteria (sempre amb la llibreta: la veritat és que aquells que hi seuen a teclejar amb el Mac em semblen una mica exhibicionistes). Això m'ha fet descobrir una mancança de la nostra ciutat: a Barcelona resulta molt difícil trobar un lloc tranquil on poder seure a escriure (o llegir un llibre, que pel cas és el mateix). Jo visc (actualment) a la dreta de l'Eixample, on el lloc que no té un inconvenient en té un altre: espai massa profitat, parroquians escandalosos, màquines escurabutxaques d'aquelles que parlen, la tele a tot volum, l'amo que fa cors amb les cançons de la ràdio, el cambrer que et tenalla amb la mirada si veu que t'hi apalanques (aquí s'hi ve a fer gasto!), etc. Després d'uns quants anys, tinc localitzats uns pocs llocs on m'hi puc estar durant un parell d'hores concentrat en condicions relativament bones, sempre que no seguin al meu costat dues iaies amb sonotone. Sí, ja sé que si busco tranquilitat hauria de renunciar al tallat i m'hauria d'instal·lar amb la llibreta (o el llibre) en alguna biblioteca pública. El problema és que cada dia passo per devant d'una pila de bars i cafeteries i, en canvi, de biblioteca, cap.

El silenci dels records

Sovint camino pel carrer amb ulls d'escriptor amateur i penso en les històries extraordinàries que deuen dur a dins moltes de les persones amb qui em creuo cada dia. La persona que creua un semàfor, el iaio que es pren un Terry en la barra del bar, l'encarregat d'un magatzem que surt a fer una cigarreta, la noia que atén la botiga de la benzinera. Moltes d'aquestes persones deuen tenir moments interessantíssims en la seva biografía, per bons, per dolents, per emocionants, pel que sigui. Històries que si ens les expliquessim ens quedaríem amb la boca oberta i en voldríem saber més. Hi ha tantes històries extraordinàries circulant pel món en silenci que de vegades em fa ràbia. Voldria cridar a tothom: Expliqueu-me la vostra vida! Segur que hi teniu alguna cosa interessant d'explicar! perquè la gran majoria d'aquestes històries s'acabaran perdent per sempre. Milers i milers de records absolutament irrepetibles, únics, perduts. Hi penso i em fa ràbia i em fa pena, com li feia al replicant Roy quan s'enfronta a la seva mort al final Blade Runner. De vegades penso que no seria mala idea incentivar a tothom a escriure els seus records i dipositar-los en una mena de biblioteca. A molt petita escala (en tots els aspectes), això és el que ha fet l'Ajuntament de cara a preservar els records de la guerra i la postguerra. Tan debò hi haguessin més iniciativa com aquesta.

Pere IV, 416. Farmàcia

Acabo de llegir Pere IV, 416. Farmàcia de Rosa Maria Casanovas i Palop, redactat amb l'ajut d'en Jep Jorba (nét de l'autora) i publicat per Líniazero Edicions. És una obra realment molt modesta, tant en el contingut com en la presentació, que narra els records infantils de l'autora en el Poblenou de la postguerra. Però m'ha encantat. L'he llegit gairebé d'una sentada, sense poder apartar els ulls de les aventures quotidianes de la jove Rosa Maria. M'ha agradat com retrata una època terrible des dels ulls sincers d'una nena, la sensació de proximitat que traspúa (de fet, la meva pròpia família vivia en una casa a dos carrers de l'edifici on vivia la protagonista: mig esperava que, en girar una pàgina, aparegués una foto de casa meva). Però el que m'ha agradat més ha estat la puresa del llibre. És un llibre que no pretén res i alhora ho pretén tot. Llegia el llibre i no hi veia només un recull d'històries de posguerra: hi veia sobre tot la voluntat d'una persona de regalar-nos a tots els seus records, uns records (com els de tothom) absolutament irrepetibles. Això fins i tot m'ha emocionat: la Rosa Maria ens ha deixat a tots un tresor extraordinari. Potser n'aprendrem alguna cosa, o potser simplement sabrem que una nena que es deia Rosa Maria seia tota sola als peus d'un plataner al carrer Pere IV a principis dels anys quaranta. La grandesa que li he trobat al llibre és, precisament, que ha estat capaç d'emocionar-me amb la descripció senzilla i sincera de la vida d'una família com qualsevol altra. Tots hem sentit moltes vegades allò que ningú no mor mentre algú el recorda. I és veritat. La Maria Rosa Casanovas va morir el setembre de l'any passat, però per sempre més serà viva en cadascuna de les pàgines del llibre que va escriure.

Un llibre totalment recomanat per a tothom, tant si va viure la postguerra com si no.

T ardor

Jo tinc una deblitat per les novel·les urbanes, especialment les que transcorren en la ciutat de Barcelona. Barcelona com a escenari m'estimula fins el punt de ser de vegades el motiu decisiu per fer-me comprar un llibre. Fa uns mesos vaig encetar un blog de crítica literària on aquesta mena de novel·les tindrien una presència destacada, però finalment ha decidit que no faria mal a Els Millors Dies una petita secció de llibres. Així que he decidit tranvasar les crítiques d'aquell blog a aquest. Recomano a qualsevol interessat en la novel·la sobre Barcelona que consulti el fantàstic corpus literari sobre el tema compilat per en Joan Ducròs. Allà em sembla que vaig tenir notícia per primera vegada de l'obra d'en Llort. Feia anys que volia llegir aquesta novel·la que avui critico, però semblava desapareguda de les llibreries. Per sort, l'altre dia vaig ensopegar-ne amb un exemplar en la llibreria Canuda (de segona mà, 6 euros). Vaig començar-la a llegir aquella mateixa nit.

T ardor va ser publicada el 1999, tot i que l'acció de la novel·la transcorre durant la tardor del 1993. Com pot llegir-se en les ressenyes que córren per la xarxa, explica la història d'en Joan Argulló, el cantant d'un prometedor grup de rock català anomenat Vèspron, a qui un atac d'angoixa existencial fa abandonar l'escenari durant el concert més important del grup, al Palau Sant Jordi. A partir d'aquí, el protagonista comença el que la publicitat del llibre qualifica com una baixada als inferns.

En el costat positiu, diré que es nota un esforç per retratar els escenaris urbans i, en especial, un determinat tipus de vida nocturna. A més, com que la història passa a principis dels noranta, està plena d'imagineria de l'època (walkmans, cassets, etc) que li dona un aire graciosament nostàlgic en alguns moments. Els escenaris de la ciutat són molt variats: Montjuïc, el Gòtic, Gràcia, l'Eixample, la Rambla. També apareixen llocs concrets i coneguts per a tothom com el café Zúrich. No obstant, no és una novel·la que incideixi gaire en la presència de la ciutat com passa en les obres d'altres autors (Manuel Vázquez Montalbán, per exemple). Els carrers de Barcelona són simplement l'escenari per on es mou el protagonista: un rerefons fàcilment reconeixible i evocador per al lector d'aquí, però res més. L'estil d'en Llort és simple i efectiu i, en alguns moments, té punts de brillantor. De vegades és un d'aquests estils "metralleta" de frases curtes que són gairebé fotogrames de la realitat. No és l'estil que més disfruto llegint, però s'adiu amb una història urbana com aquesta. També trobo que la idea central del llibre és prou bona i podria haver resultat en un retrat introspectiu interessant.

Per desgràcia, T ardor no ha aconseguit agradar-me malgrat les ganes que tenia que m'agradés. He resumit els problemes de la novel·la en tres. Primer, l'argument és fluixet. La baixada als inferns del protagonista no em sembla tan terrible i els seus vagareigs en busca d'una redenció no van rribar mai a capturar el meu interès. Per què? Això em porta a la segona qüestió: perquè el protagonista és poc interessant. Aquest llibre no té un protagonista actiu sinó reactiu, un protagonista que no pren decisions ni fa avançar la història sinó que majoritàriament es limita a deixar-se arrossegar pel que passa al seu voltant. En alguns casos això funciona com a vehicle per a novel·les de tipus reflexiu, però aquest no és el cas. A més, com que no se'ns dóna pràcticament cap informació rellevant de la vida anterior del protagonista, les seves motivacions sonen una mica inversemblants. Sabem que en Joan Argulló pateix una mena de crisi sobre l'escenari i ho engega tot a rodar, llençant-se dins una espiral de degradació. Però, per què? A que és deu, la seva crisi existencial? Per què busca una redenció a través de la degradació? El tercer punt problema és més aviat estilístic, ja que trobo que algunes situacions estan allargassades en excès. El capítol on en Joan es reuneix amb els altres membres del grup al café Zúrich per parlar del seu futur em sembla un exemple: una d'escena que hauria d'haver estat tensa i contundent es perd en una infinitat d'accions paral·leles i d'actors secundaris, que en dilueixen l'impacte. Reconec que de quan en quan em saltava algun paràgraf que estava segur que no aportaria res al conjunt.

En resum, T ardor és una novel·la benintencionada però una mica fallida, que no em va aconseguir donar cap motiu per interessar-me pel protagonista ni les seves aventures.

Menjar hamburgueses perillosament

Escrivint l'entrada sobre la Rambla vaig recordar l'època en què els restaurants de fast food van arribar a Barcelona. El primer McDonald's va obrir l'any 1982 al carrer Pelai. L'any 1984 ja hi havia una vintena de fast foods a Barcelona, tots en llocs ben visibles de la ciutat. Alguns d'aquests fins i tot ocupaven els locals d'alguns establiments ben coneguts de la ciutat, cosa que irritava els que se sentien colonitzats culturalment. Amb tot, aquesta mena de locals va tenir molta acceptació des del primer moment, amb preus que atreien sobre tot la gent jove. Jo mateix vaig anar al McDonald's de Pelai poc després que l'obrissin i recordo que no em va desagradar el menú.

L'arribada dels fast food també va comportar un canvi de dinàmica en les celebracions col·lectives al centre de la ciutat. Durant els anys vuitanta, no hi va haver manifestació que no passés pel centre que no acabés amb els vidres dels McDonald's trencats. Ja podia tractar-se d'una manifestació política, estudiantil o esportiva: les pedres plovien indefectiblement sobre els establiments McDonald's, gairebé com un ritual. Suposo que uns quants veien en aquesta franquícia una mena d'ambaixada extraoficial dels Estats Units (i del capitalisme, per extensió) contra la qual decarregar les seves ires. En un parell d'anys van produir-se 17 assalts contra aquests locals, que fins i tot van patir una petita campanya terrorista l'any 1984: un artefacte casolà va fer explosió en la franquícia de Creu Coberta i se'n va desactivar un altre en la de Pelai (tot dos artefactes pressumptament col·locats per Terra Lliure).

Hi ha dues coses que sempre m'han resultat curioses sobre aquells actes vandàlics: primera, que les altres cadenes nord-americanes de fast food implantades llavors a Barcelona (Burger King, Pokin's, Kentucky Fried Chicken, Wendy's, etc.) patissin moltes menys agressions. Suposo que la marca McDonald's tenia un pes simbòlic que la feia un objectiu especialment rentable mediàticament. Segona, que cap a principis dels noranta aquests atacs van anar disminuïnt fins a conventir-se en gairebé anecdòtics. Especialment ara, quan bullen els moviments antisistema, em pregunto la raó per la qual s'ignora aquest objectiu tan evident. Potser l'autodissolució de Terra Lliure a principis dels 90 va tenir alguna cosa a veure? És que ara enforntar-se a les forces de l'ordre cotitza més a l'alça? O potser trencar el vidre d'un Zara permet estalviar uns eurets en roba?

(En la foto, el McDonald's de Pelai, diana ara en desús dels antisistema dels anys vuitanta).

És que us ho hem d'explicar tot!

Mentre l'EGM situava Catalunya Ràdio com a líder d'audiència a Catalunya, les seves dades eren d'allò més fiable i representatiu. Això va durar anys: cada cop que es publicava un nou baròmetre, tots els comunicadors de la casa se'n feien ressó, treient pit i explicant als oients com, un cop més, un estudi tan exhaustiu i veterà havia tornat a situar Catalunya Ràdio com a líder indiscutible a Catalunya. Fins que, fa unes poques setmanes, Catalunya Ràdio va deixar de ser líder, segons l'EGM. Llavors van sonar totes les alarmes, els comunicadors de la casa es van embarbussar i suposo que van fer-se força reunions enmig d'una mala maror impressionant. El resultat: l'anunci que veieu a dalt, publicat avui en diversos mitjans. De cop i volta, l'EGM ja no és un indicador tan bo. En canvi, el baròmetre de la FUNDACC (fundació que també es dedica a mesurar audiències), aquest sí que és seriós. És que ens ho han d'explicar tot! Gràcies per il·luminar-nos, senyors de Catalunya Ràdio!

El passeig més bonic del món?

La Rambla l'any 1962

"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).

La Rambla l'any 1972

Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.

Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).

La Rambla l'any 1976

Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'inmobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sudamericans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.

La Rambla l'any 1977

Tot i que les aglomeracions turístiques estan gairebé absents en les queixes dels ramblistes de fa vint o trenta anys, l'arribada del turisme es va deixar notar ben aviat en forma de botigues de souvenirs. Aquests establiments van començar a proliferar als anys seixanta (el primer va obrir-se l'any 1956) i es van conèixer de seguida com "els indis" ("los indios"). Als anys setanta i sobre tot als vuitanta molts comerços arrelats de la Rambla començaven a plegar devant l'empitjorament del panorama i el perfil canviant de la població local. Un regidor del districte reconeixia que "ja no és possible imaginar que una botiga de vestits de núvia o de mobles vulgui instal·lar-se en la zona. Els establiments tradicionals van a menys" (La Vanguardia 3.8.1982). I exemplificava la mutació del barri dient: "És un barri sense nens". Els comerços "de tota la vida" eren ràpidament substituïts per venedors de productes de bijuteria, sex shops (molt de moda llavors), locals anomenats "de diversió" i les inevitables botigues de souvenirs.

La botiga Beristain l'any 1982

Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantanció al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.

Arran de les Olimpiades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.

Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb) per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llempants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.

(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).