23 de desembre 2009
Permès prohibir (II)
I ara, per la boxa
Ara que ja està aprovada la ILP sobre la prohibició dels toros a Catalunya, potser és hora de prohibir la boxa per inhumana.
La veritat, no sé si l'autor d'aquesta carta parla irònicament o no...
17 de desembre 2009
Permès prohibir
Per una banda, les corridas em semblen un espectacle d'una crueltat repugnant, més propi del segle XII que del XXI. No puc evitar imaginar-me el patiment horrorós de l'animal i estremir-me. Però, per altra banda, m'inquieta (i molt) la febre prohibicionista que sembla haver-se contagiat als nostres polítics i a part de la societat. Estem passant de la “cultura del no” a la “cultura de la prohibició”?
Què pensaríem si un grup de diputats vegetarians pretengués prohibir menjar carn a Catalunya? (Amb arguments no gaire llunyans dels dels anti-taurins, tot sigui dit). Què pensaríem si un grup de diputats abstemis fes pressió per prohibir la venda d'alcohol? (Tots coneixem els efectes perniciosos d'aquesta “droga legal”). Què passaria si uns diputats promoguessin la prohibició de la pornografia? (Pecaminosa i sexista). O el joc? (Que tants drames familiars causa). O el tabac? (Que mata). La llista de coses a prohibir pot ser inacabable: tantes com persones amb alguna raó prou important en contra.
És prohibir l'única solució? S'ha de prohibir tot allò que no agrada a la majoria? No puc evitar fer-me aquestes preguntes.
11 de desembre 2009
Els nous semàfors
En moltes cruïlles de la ciutat ja s'ha instal·lat els nou model de semàfor. A diferència dels semàfors clàssics, aquests s'il·luminen amb leds, que consumeixen molt poca energia i duren molt. L'única pega que trobo a aquests nous semàfors és que no tenen aquella mena de visera que fa que els conductors no puguin veure la llum dels vianants i viceversa. Ja m'ha passat un parell de cops que, mirant el semàfor de cua d'ull, gairebé creuo el carrer amb el llum dels cotxes en verd.
11 de novembre 2009
La llista oberta
Fa anys que un petit col·lectiu d'electors demana poder votar per “escons en blanc”. És a dir, que els vots en blanc es tradueixin en escons buits al Parlament. És una idea que, de dur-se a terme, sense dubte proporcionaria una satisfacció moral al ciutadà desencantat. No obstant, no estic segur si això canviaria la manera de fer política. Potser la por dels parlamentaris a perdre la cadira faria reaccionar els partits, però la dinàmica parlamentària continuaria sent la mateixa. Proporcionalment, els partits grans continuarien mantenint la seva quota de poder. Els partits petits serien els que més patirien aquesta mesura, ja que podrien fins i tot arribar a quedar fora del Parlament si el número d'escons desocupats augmentés massa. Per no parlar del cas (imaginari i extrem) en què només sortís escollit un diputat: tindria el seu partit majoria absoluta a la cambra?
Per altra banda, entenc que l'abstenció tampoc ajuda massa a canviar la manera de pensar dels partits, malgrat la repercussió mediàtica que pugui tenir. Tots hem vist els portaveus dels partits lamentant-se del número d'abstencionistes (rarament mencionen els vots en blanc) durant les 24 hores següents a les eleccions; demanen una reflexió “de tots plegats” i ràpidament s'obliden de fer-la.
També s'ha parlat de les llistes obertes com a eina de regeneració política. De vegades, s'invoca aquest concepte gairebé com un recurs llegendari, com les paraules màgiques que han de salvar la democràcia. Teòricament em semblen un bon sistema per vincular un candidat amb el seu elector d'una manera molt més personal, cosa que obligaria al primer a un major compromís. I dic teòricament. El problema és que un canvi així demana un canvi de paradigma en la manera com entenem tots la política de partits: vivim en un país on culturalment hi ha molt de “vot captiu” i on estem molt acostumats a votar sigles, no persones. Amb unes llistes obertes al davant, el més probable és que la immensa majoria dels votants votés els quatre o cinc candidats del principi de la llista del seu partit favorit (és el que sol passar, per exemple, en les llistes del senat).
Tant el sistema de llistes desbloquejades com el d'obertes apel·len a la responsabilitat combinada dels partits i dels votants. Els uns, per crear la llei i promoure-la entre la ciutadania. Els altres, perquè és un tipus de procés electoral que demana un grau elevat de compromís i interès. He llegit avui que en Montilla vol impulsar una reforma de la llei electoral amb llistes desbloquejades parcialment. I em pregunto: estem tots plegats preparats per acceptar aquestes responsabilitats?
02 de novembre 2009
Temps de tradicions
A mesura que Halloween es torna més popular, apareixen veus d'alerta davant els perills de la globalització i la invasió cultural ianqui. Però és realment Halloween una celebració imposada? Al cap i a la fi, ningú no ens obliga a sortir a carrer vestits de zombi o de vampiressa. Halloween ha arribat com van arribar Sant Valentí o el Pare Noel: perquè són celebracions que han tingut una presència continuada en les nostres vides a través dels mitjans i perquè hi ha un sector comercial i industrial que hi veu una font d'ingressos. No descobreixo res si dic que aquí rau la clau de tot. Altres tradicions nord-americanes molt arrelades són senzillament ignorades aquí perquè no ajuden a fer caixa (com el Thanksgiving Day, per exemple). S'ha d'afegir a més que Halloween dóna més canxa a la juerga nocturna que Tots Sants o la Castanyada i d'aquí la seva ràpida acceptació per part del jovent.
Per contrarestar l'anti-Halloweenisme, hi ha qui argumenta que Halloween és en realitat una celebració d'origen europeu (i que, per tant, no hauríem de fer tants escarafalls a l'hora d'acceptar-la). Jo no sé com era la celebració del cap d'any celta a l'Europa antiga, però em fa l'efecte que no consistia en grups de gent vestits de Dràcula o Superman. I, en qualsevol cas, aquesta no ha estat mai una celebració mediterrània.
Tot això em porta a preguntar-me quin és l'origen de les tradicions. Quan podem dir que una celebració ha esdevingut "tradicional"? Una tradició ha de tenir sempre un origen profund i misteriós? Halloween se celebra als Estats Units des de finals del segle XIX. Suposo que va haver un temps en què es veia com una celebració nova i aliena. El nostre "tradicional" raïm de Cap d'Any se'l va inventar la industria vitícola arran d'un excedent de raïm l'any 1909. Moltes de les nostres tradicions tenen un origen religiós que pocs recorden. D'aquí cent anys, les noves generacions que hauran crescut amb el Halloween suposo que el veuran com una celebració d'allò més tradicional. I no és això el que compta? No són les tradicions la manera que tenim de pretendre que les coses no canvien tant malgrat tot? No és "tradicional" simplemente allò que heredem de la nostra infantesa?
25 d’octubre 2009
Condemna preventiva
Han estat aquestes darreres opinions les que m'han deixat un mal gust de boca. I és que no puc evitar que se'm regiri alguna cosa dins quan sento alguns comentaris, que em fan preguntar-me el concepte de la llibertat i dels drets democràtics que tenim tots plegats.
El jutge Solaz ha decidit no dictar presó preventiva contra Millet. Ha argumentat que aquesta mesura no és necessària perquè Millet ja hauria fugit si hagués volgut i perquè l'escorcoll dels Mossos buscant documentació va ser molt a fons. En tant que valoracions subjectives, els seus arguments es poden discuti r(especialment el primer: diuen que Millet té un milió d'euros a Suïssa). El que cal tenir present és que la presó preventiva és una mesura excepcional que s'aplica en casos molt concrets: perquè un acusat no destrueixi proves ni provi de fugir.
I dic això perquè aquests dies torno a tenir la impressió que, per a molts ciutadans, la presó preventiva és simplement una mena de condemna avançada. Primer tanquem-lo ja i ja li farem un judici després, suposo que pensen molts. Com que no es pot sentenciar ningú abans del judici, decretem presó preventiva perquè "comenci a pagar", oblidant que la funció de la presó preventiva no és aquesta ni de bon tros. En casos que aixequen tanta alarma social, em sembla que el judici i la sentència són percebuts per molts com una nosa, com una galindaina que s'ha de fer per oficialitzar una condemna ja assumida per tothom. I, pel que sembla, hi ha molts periodistes que també pensen així; suposo que per això des dels mitjans no es fa cap pedagogia de les garanties processals. I quan alguns professionals del dret també s'apunten a aquesta teoria de la "condemna preventiva", la cosa ja em comença a semblar molt preocupant.
19 d’octubre 2009
Objectiu Pastorets
Suggerència pel proper curs 2010/2011: atès que les vacances de Nadal i Setmana Santa (o d'Hivern i Primavera) tenen un origen evidentment religiós, potser s'haurien d'abolir i llestos. Potsar a ser laics, per què no ho som amb totes les conseqüències?
16 d’octubre 2009
El trasllat del mercat de Sant Antoni
Aquest matí he decidit anar a fer un cop d'ull a aquesta nova ubicació. Sincerament, desconfiava de les virtuts del lloc; la paraula “carpa” em fa venir al cap imatges de goteres, corrents d'aire i temperatures extremes, però ara haig d'admetre que les dues carpes es veuen netes, sòlides i funcionals. Encara hi havia compradors que visitaven per primera vegada el nou emplaçament de les seves parades de sempre. Entre els comentaris que més he sentit destaquen els elogiosos cap a les noves parades, tant per part dels compradors com dels botiguers. Tot i tractar-se d'un espai temporal les parades llueixen bastant. També he sentit alguns comentaris maliciosos sobre com s'ha fet el repartiment dels espais (“Hi ha alguns que tenen molt d'enxufe”, “Ens van dir que no es podrien ajuntar parades i fulano té tres números seguits”). L'amplada dels passadissos en la carpa de les parades de roba ha estat una millora substancial: acostumat a les estretors del perímetre del mercat, un s'hi pot passejar amb la impressió que es troba dins d'unes galeries comercials. Per contra, el punt negatiu s'ho emporta l'estretor dels passadissos en la carpa de l'alimentació. En alguns punts he ensopegat amb uns embussos tremendos que m'han fet escoltar més d'un renec; i per sortir del mercat m'he hagut d'afegir a una cua de persones amb carretons que provaven com podien de maniobrar cap a la porta. Ja al carrer, he sentit un grup de senyores grans que comentaven precisament la necessitat d'instal·lar un pàrquing per carretons a l'entrada. I era divendres: m'imagino que demà dissabte serà molt pitjor.
En qualsevol cas, a la majoria dels botiguers i dels compradors se'ls veia satisfets amb el nou emplaçament i esperançats de trobar-se un d'encara millor quan tornin a la seu del mercat d'aquí uns anys. Una etiqueta “la feina ben feta” per a l'Ajuntament.
En la primera foto, la carpa de l'alimentació. En la segona, la de la roba.
06 de setembre 2009
Fem-hi quelcom!
25 d’agost 2009
Barcelona és...
21 d’agost 2009
Passos de vianants
27 de juliol 2009
Fumeres sobre Barcelona
25 de juliol 2009
El pupitre electrònic
Avui us en presento un d'aquests anacronismes que vaig trobar en una agència de viatges de la Via Augusta. No dubto que un “pupitre electrònic” devia ser d'allò més avançat l'any 1968 (quan es va implantar) i que devia facilitar molt la tasca de despatxar bitllets. De fet, entre els anys seixanta i vuitanta, l'adjectiu “electrònic” era sinònim de modernitat: cervell electrònic, calculadora electrònica, balança electrònica. Suposo que per això avui en dia l'adjectiu “electrònic” sona a tecnologia ja desfasada. M'imagino que aquest rètol deu fer molts anys que deu penjar en l'aparador de l'agència, ignorat pels empleats (el deuen encendre quan es fa fosc?). I no es pot negar que hi ha una certa ironia en el fet que encara es mostrin anuncis de la RENFE de fa trenta anys com si res...
(Per cert que aquesta nova secció està clarament inspirada en la secció “Arqueologia contemporània” del blog d'en David Rodríguez).
19 de juliol 2009
Una nit a la festa major del Raval
Ahir a la nit vaig fer un volt per les festes del Raval (el cartell d'enguany de les quals, per cert, m'ha estat molt difícil de trobar en la xarxa). Havent sopat, la primera parada va ser a la plaça dels Àngels. Hi havia força gent davant l'escenari però sense arribar massificació, cosa que era d'agrair. També hi havia lateros a dojo. De fet, jo era l'únic de la colla que no duia una llauna a la mà i això sembla que em feia un client preferent de la seva oferta alcohòlica. Al final vaig acostar-me al xiringuito instal·lat a la plaça i vaig comprar-me allà una cervesa per un euro i mig, però amb la seguretat que no havia estat amagada dins de cap contenidor. Cap a les 22:30 va pujar a l'escenari una orquestra que, sota el nom d'Orquesta Volcán (trepidant i entranyable alhora), va tenir a la concurrència fent ballarugues fins la mitjanit. El repertori era, com no, d'èxits de ayer, hoy y siempre, tot i que apostaven clarament pels hits discotequeros dels setanta i vuitanta, cosa que vaig agrair. L'ambient era maco, amb gent de totes les edats i bon rotllo en general. Vaig entretenir-me una mica en observar el meu voltant perquè feia bastant de temps que no m'aturava a gaudir d'un d'aquests concerts d'estiu. Em vaig recordar d'aquelles festes majors del Poblenou que la meva família freqüentava quan jo era petit, on s'instal·laven atraccions de fira del tipus tren de la bruixa, el látigo, els autos de xoc, etc. I també parades amb rifes d'electrodomèstics probablement preconstitucionals. Aquelles atraccions ocupaven uns quants carrers importants de la banda “industrial” del barri (la que es troba entre la Rambla del Poblenou i el parc de la Ciutadella) i diuen es va deixar de fer (o va ser traslladada, no n'estic segur) degut a les pressions de La Vanguardia, que tenia just allà els tallers i que, durant aquells dies de carrers tallats, tenia dificultats per rebre subministraments i distribuir els diaris. També vaig tenir un pensament pels turistes que s'havien apuntat a la festa: probablement tornarien als seus països reforçant el tòpic de que aquest és un país on organitzem contínuament festes rere qualsevol cantonada. Quan l'Orquesta Volcán va enllestir l'actuació, un representat de la comissió de festes del barri va acomiadar-nos per la megafonia demanant civisme (amb un to de veu tan cavernós que va provocar algunes bromes entre la concurrència). Potser alguns van tirar llavors cap als concerts alternatius que se celebraven (o hauria de dir contra-programaven?) amb el nom de “Festa popular del Raval”. Nosaltres vam tirar cap a la Rambla del Raval, acompanyats de molta gent que va tenir la mateixa pensada. De camí vaig veure molts homes que aprofitaven qualsevol protecció per evacuar la cervesa-bíar que havien estat consumint (alguns pixaven contra llocs tan poc recomanables com una estació transformadora). En arribar, la Rambla del Raval estava encatifada de vermell: semblava un camp de batalla on s'haguessin fet servir llaunes d'Estrella Damm com a munició. Absolutament tot el terra n'estava ple. Hi havia zones per les quals era impossible passar sense trepitjar-ne alguna. També era difícil no trepitjar algú, perquè hi havia molta gent asseguda a terra al mig del passeig. L'ambient no era tan agradable com a la plaça dels Àngels, m'imagino que per l'hora que era i perquè alguns duien masses hores bevent. Comprant un falafel vaig poder veure un conat de baralla entre dos grups. La brigada municipal va fer acte de presència al poc i va començar a escampar la parròquia a cop de màniga. Com que les actuacions musicals havien acabat feia estona i no hi havia gaire més a fer, vaig decidir tirar cap a casa. Malgrat aquests petits “incidents” (inevitables, per altra banda) la festa va estar prou bé. Per cert que just ahir va començar la festa major del Poble Sec.
15 de juliol 2009
Els carrers som nosaltres
Els carrers som nosaltres. D'alguna manera, atorguem a la matèria de què està feta la ciutat la capacitat d'absorbir les nostres vivències i conservar-les. En cada carrer que hem freqüentat al llarg de la vida hem dipositat un petit record. Arrapada als maons dels edificis, a les llambordes de la vorera, a l'escorça dels arbres o al vidre d'una botiga, alguna emoció íntima ha transformat la matèria inanimada. De vegades es diu: “Ai, si les parets parlessin!”, i amb raó. La majoria no escriurem mai una autobiografia, però l'hem plasmat, sense voler-ho, al nostre voltant. Les parets no parlen: ens parlen. La ciutat ens parla de nosaltres mateixos amb un codi que només nosaltres podem entendre. Per això una cantonada absolutament anònima per nosaltres pot significar-ho tot per a algú altre. Per això intuïm i celebrem la historicitat en les pedres antigues. Per això a mesura que ens fem grans ens tornem més intolerants i espantadissos davant els canvis urbanístics. L'asfalt nou és mut, un edifici acabat de construir no sap res de res dels veïns de la ciutat on l'han aixecat. Anirà aprenent, però: la matèria de la ciutat absorbeix sense parar vivències i emocions, sense atipar-se mai. Per això fins i tot construccions lletges ens semblen entranyables amb el temps.
Cablejat postguerril al mercat de Sant Antoni.
Les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià son construcció d'un lletgisme industrial visible des de qualsevol punt de la ciutat. Si es construïssin ara, concentrarien tota mena de protestes. I, no obstant, els adrianencs que van participar al referèndum van votar per amplíssima majoria per conservar-les. A molts ens angunieja la remodelació del mercat de Sant Antoni, tot i que és evident que la necessita. M'explicarà històries el nou mercat? Em reconeixerà quan el trepitgi per primera vegada?
08 de juliol 2009
Aquestes són les notícies del matí
Avui l'EGM ha difós els nous resultats i s'ha confirmat la davallada de Catalunya Ràdio. No m'esperava que en aquests mesos Catalunya Ràdio remuntés a la seva competència més directa, però tampoc que Catalunya Ràdio hagi passat de l'empat tècnic amb RAC1 a caure fins i tot per sota de la SER. És una cosa que els oients de l'emissora probablement encara no saben, perquè aquesta vegada la seva pàgina web no se'n fa cap ressò (al contrari que la de la competència). En fi, de la primera a la tercera posició en menys d'un any. Realment, la direcció de l'emissora hauria de replantejar-se seriosament com s'estan fent les coses, perquè la marxa d'un Antoni Bassas no justifica per si sola uns resultats així (tot i que potser sí que simbolitzi alguna cosa). Com a oient que havia estat de l'emissora (i que encara sóc de quan en quan), espero que hi hagi la voluntat de prendre mesures i que a partir del setembre comencem a notar canvis en la filosofia de la graella. Si això succeirà o no, no ho sé: el pou del finançament públic pot ser molt fondo. Quina mena de canvis fan falta? Això s'hauria d'analitzar a fons. En moltes tribunes mediàtiques s'han ofert solucions de tota mena per remuntar en les estadístiques, però crec que una bona mesura seria no tractar de competir pel mateix nínxol radiofònic que una competència cada cop més potent. Catalunya Ràdio és una marca amb una personalitat particular com a "ràdio nacional de Catalunya" que diu que és: per un costat, una vocació (gairebé diria responsabilitat) de servei públic i un finançament privilegiat (de moment); per un altre costat, una forta vinculació a la societat catalana i una cantera de professionals de primera. Tots aquests valors donen per crear una marca força distintiva, que no sé si no es dilapidaria limitant-se a copiar continguts que ja fa tothom. Mentrestant, només ens cal esperar els resultats de les enquestes d'audiència alternatives.
(En la foto, les pàgines web de RAC1 i Catalunya Ràdio amb les notícies del matí).
06 de juliol 2009
Article
04 de juliol 2009
Barri Xino
Fa uns dies vaig acabar de llegir Barri Xino d'en Sebastià Sorribas. Es tracta de la crònica de la infància de l'autor en el barri Xino de Barcelona durant els anys 40 i 50. En Sebastià Sorribas retrata tota una època a través de les vivències de la seva família, els seus veïns i els seus amics sense parlar de sociologia ni d'economia, ni falta que li fa. Un llibre autobiogràfic com aquest s'enriqueix d'anècdotes personals i és un complement perfecte per descripcions més acadèmiques de la vida en la Barcelona de la postguerra. Com en el cas de Pere IV, 416. Farmàcia, detall d'aparent quotidianitat, narrat gairebé de passada, pot obrir-nos al davant l'abisme del que va significar haver de conviure amb la repressió i la misèria. La realitat de situacions com la de la postguerra realment arriben a superar la ficció. En aquest sentit, el llibre és un autèntic pou d'humanitat.
No obstant, he trigat força temps en acabar aquest llibre: se'm feia difícil de llegir. No perquè la prosa sigui dolenta (en Sorribas és un narrador molt correcte) ni perquè el tema no em sigui interessant. Més un llibre que m'ha costat de llegir per la poca distància emocional d'en Sorribas vers el que descriu. M'explico: en una obra autobiogràfica és impossible demanar a l'autor que sigui imparcial: això aniria contra la mateixa natura de l'obra. Però el que sí que ha de tenir sempre present l'autor és que el narrador (fins i tot el narrador d'una autobiografia) no és un ésser amb la virtut divina d'emetre judicis de valor, sinó que és una persona, amb el seu criteri subjectiu. A l'altra banda del paper hi haurà un lector amb una opinió pròpia, a qui no li agrada que se'l provi d'influenciar. Trobo que aquí és on Sorribas perd el nord. Per exemple, cada cop que apareixen policies franquistes el narrador s'escalfa i deixa anar una bona enfilada d'insults: des de "fills de sa mare" i "assassins" fins als més contundents "cabrons" i "fills de puta". El mateix passa referit a altres figures d'autoritat. Aquests exabruptes fan que alguns capítols semblin més una venjança personal que una narració autobiogràfica, a més de semblar-me impropis d'algú com en Sorribas, tan vinculat al món de la infància i la pedagogia. Estaria totalment justificat que en Sorribas expliqués l'odi que sentia vers les autoritats franquistes, justificant-lo. Segurament el lector hi estaria d'acord. Però, en tot cas, correspón al lector jutjar els personatges arran de les seves accions. És una llàstima que aquesta intromissió constant del narrador em distorsionés la lectura del llibre fins el punt d'impedir-me gaudir-ne de la lectura, perquè el recull de petites històries que aporta retrata molt be les estretors econòmiques, socials i morals de l'època.
Les lluernes de l'Eixample (II)
Una lliuera del carrer Girona, aquesta especialment misteriosa: no es veu gaire bé en la foto, però dóna pas a una mena de túnel estret que baixa cap els soterranis de l'edifici. No s'hi veu cap pany en el reixat, així que probablement la lluerna ja no tingui l'ús de lloc d'entrada de materials que va tenir. Tot i així sembla perfecta per esmunyir-hi cadàvers amb nocturnitat o per facilitar la fugida de l'heroi de torn. Per cert que, quan plou fort, l'aigua deu escolar-s'hi a dolls cap el soterrani donant-li un efecte d'allò més cavernós.
28 de juny 2009
Un crim imperfecte
És difícil fer una novel·la que sigui simplement agradable de llegir. A l'Stieg Larsson se'l pot criticar molt arran de l'èxit que ha tingut (literatura d'èxit equival a mala literatura?) però no es pot negar que ha sabut trobar el punt d'estil i de complexitat narrativa que enganxa al lector mitjà durant sis-centes pàgines. Només això ja mereix un respecte. No crec que Teresa Solana esdevingui l'Stieg Larsson català (com a mínim de moment) però ha creat una obra molt correcta. No una obra perfecta, ni molt menys: la trama té uns quants forats de verosimilitut i un final un pèl decebedor pel meu gust. Algunes crítiques n'han elogiat l'estil satíric: els detectius s'han de moure pel món de les altes esferes sociopolítiques de la ciutat, cosa que dóna l'oportunitat de fer crítica del poder i els poderosos. La veritat és que aquesta crítica m'ha semblat bastant innòcua de tan comuns com eren els llocs que tocava. La novel·la de detectius s'ha fet servir tradicionalment com a vehicle per a la crítica social, i l'autora podia haver-hi fet més sang. Tot i transcórrer en bona part en la ciutat de Barcelona, no és una novel·la on la ciutat tingui un protagonisme particular. En qualsevol cas, Un crim imperfecte és un llibre sense cap pretensió que compleix el que promet: entretenir durant dues-centes pàgines.
26 de juny 2009
Les barraques de Montjuïc (2)
22 de juny 2009
Sant Joan
Fa uns anys que Sant Joan sembla haver-se traslladat massivament a les platges de la ciutat: es preveu que 100000 persones seuran enguany en la sorra del litoral barceloní. La nit més curta de l'any (encara que la web de l'Ajuntament asseguri el contrari) ens haurà enxampat un cop més i l'haurem tornat a celebrar a la nostra manera: els envelats amb orquestrina i ball sonen avui en dia més a una novel·la d'en Marsé que a una celebració del segle XXI; deu fer un parell de dècades que les tradicionals fogueres de carrer van començar a desaparèixer (suposo que per imposició municipal) fins a quedar limitades a unes poques per barri, en espais especials; molts aprofiten Sant Joan per marxar de pont, si cau en dates favorables; els petards i els focs d'artifici també semblen anar en retirada (falten 24 hores per a la festa i no he sentit gairebé cap detonació en tot el dia!); i les revetlles de la publicitat municipal, plenes de confetti i espanta-sogres... Bé, em sembla que no han existit mai fora del cinema i la ment dels oficinistes. Però demà les bicicletes lliscaran per la nit de Barcelona avall fins el mar, carregant coques, petards i alcohol (com no!), els vagons de metro descarregaran paletades de revetllaires en les parades de la línia groga i més d'un obrirà els ulls al sol del dia 24 en companyia d'un agent de la Guàrdia Urbana. Jo no sóc de massificacions i m'agrada més celebrar el Sant Joan amb els amics en casa d'algú (si pot ser, que tingui un terrat o una terrasseta). També admeto que els petards em fan una mica de por. Però m'encanta veure que la festa continua viva. Bon Sant Joan a tots! (I, si us plau, llecem a la foguera aquesta expressió tan poc natural de "Bon solstici").
20 de juny 2009
Les barraques de Montjuïc
18 de juny 2009
Futuribles
17 de juny 2009
Coolitis
14 de juny 2009
Caiguts per la ciutat
09 de juny 2009
Les lluernes de l'Eixample
Una de les coses que no puc estar-me de mirar quan camino per l'Eixample són les lluernes dels edificis. Aquestes petites finestres arran de terra, generalment enreixades, em fan pensar en masmorres, criptes secretes o caus soterranis de científics bojos. Les trobo un element arquitectònic molt novel·lesc, potser per l'impacte d'un dels primers còmics que vaig llegir (una aventura d'El Mercenario de Vicente Segrelles, certament no indicada per a nens) on vaig descobrir la paraula tragaluz (tragaluz: quina paraula més maca, per cert). Sé que probablement rere aquestes lluernes barcelonines s'amaguen estances tan mundanes com magatzems o sales de comptadors. Però qui sap! Jo deixo que em despertin la imaginació igual.
07 de juny 2009
Habla pueblo habla
Avui se celebren les eleccions al Parlament Europeu. En dates com aquesta polítics, periodistes i tertulians mediàtics ens recorden que tenim el deure cívic de votar. Jo no estic d'acord amb què anar a votar sigui un deure cívic per dos motius. Primer: si votar fos un deure cívic, no votar seria un acte d'incivisme i, per tant, penat per la llei. Si voltar és un deure, que facin el vot obligatori i punt. Segon, cada cop estic més convençut que l'abstenció és una opció absolutament vàlida per mostrar el descontentament envers la classe política. Jo m'he abstingut en unes quantes cites electorals (i em temo que ho faré en unes quantes més). I ho he fet no només perquè no em sentia representat per cap partit, sino perquè volia mostrar el meu rebuig cap a una manera de fer política que trobaba (i trobo) ridícula i totalment desconnectada de la societat. Conec alguns que reivindiquen aquesta postura mitjançant el vot en blanc, però no trobo que sigui el mateix: el vot en blanc compta com a vot i (segons la llei d'Hondt) dificulta als partits petits tenir representació. Però, més important encara, el vot en blanc gairebé mai apareix reflexat en els anàlisis post-electorals dels mitjans de comuniació. En canvi, una abstenció important apareix en tots els titulars pels com a mostra clara del desencantament popular. Una mica com el famós "vot útil", però de càstig. Per tant, fa temps que vaig decidir que la manera més pràctica de demostrar el meu descontentament amb la política que es fa al país era abstenir-se. En el meu cas pot ser una abstenció "raonada", si voleu. En altres casos, serà una abstenció motivada per les ganes de passar el dia a la platja, però fins i tot així cal preguntar-se: per què algú prefereix menjar-se una paella a l'ombra d'un xiringuito enlloc d'escollir els seus representats polítics? (I sí, demà tots els polítics es lamentaran de la baixa participació i pregonaran una profunda reflexió que cap d'ells no està disposat a fer).
(En la foto, un altre dels meus intents d'il·lustrador-premsa).
31 de maig 2009
Balises
Ahir, 30 de maig, va ser el primer dia de l'any 2009 que vaig sortir al carrer sense jaqueta.
(En la foto, la avinguda Diagonal ben plena de sol).
30 de maig 2009
Amb el fuet al sarró
27 de maig 2009
Puja aquí i veuràs París
Document Barcelona
26 de maig 2009
Entrevista
23 de maig 2009
Oh! Europa
20 de maig 2009
Cultura de bar
16 de maig 2009
El silenci dels records
Sovint camino pel carrer amb ulls d'escriptor amateur i penso en les històries extraordinàries que deuen dur a dins moltes de les persones amb qui em creuo cada dia. La persona que creua un semàfor, el iaio que es pren un Terry en la barra del bar, l'encarregat d'un magatzem que surt a fer una cigarreta, la noia que atén la botiga de la benzinera. Moltes d'aquestes persones deuen tenir moments interessantíssims en la seva biografía, per bons, per dolents, per emocionants, pel que sigui. Històries que si ens les expliquessim ens quedaríem amb la boca oberta i en voldríem saber més. Hi ha tantes històries extraordinàries circulant pel món en silenci que de vegades em fa ràbia. Voldria cridar a tothom: Expliqueu-me la vostra vida! Segur que hi teniu alguna cosa interessant d'explicar! perquè la gran majoria d'aquestes històries s'acabaran perdent per sempre. Milers i milers de records absolutament irrepetibles, únics, perduts. Hi penso i em fa ràbia i em fa pena, com li feia al replicant Roy quan s'enfronta a la seva mort al final Blade Runner. De vegades penso que no seria mala idea incentivar a tothom a escriure els seus records i dipositar-los en una mena de biblioteca. A molt petita escala (en tots els aspectes), això és el que ha fet l'Ajuntament de cara a preservar els records de la guerra i la postguerra. Tan debò hi haguessin més iniciativa com aquesta.
13 de maig 2009
Pere IV, 416. Farmàcia
Un llibre totalment recomanat per a tothom, tant si va viure la postguerra com si no.
11 de maig 2009
T ardor
Jo tinc una deblitat per les novel·les urbanes, especialment les que transcorren en la ciutat de Barcelona. Barcelona com a escenari m'estimula fins el punt de ser de vegades el motiu decisiu per fer-me comprar un llibre. Fa uns mesos vaig encetar un blog de crítica literària on aquesta mena de novel·les tindrien una presència destacada, però finalment ha decidit que no faria mal a Els Millors Dies una petita secció de llibres. Així que he decidit tranvasar les crítiques d'aquell blog a aquest. Recomano a qualsevol interessat en la novel·la sobre Barcelona que consulti el fantàstic corpus literari sobre el tema compilat per en Joan Ducròs. Allà em sembla que vaig tenir notícia per primera vegada de l'obra d'en Llort. Feia anys que volia llegir aquesta novel·la que avui critico, però semblava desapareguda de les llibreries. Per sort, l'altre dia vaig ensopegar-ne amb un exemplar en la llibreria Canuda (de segona mà, 6 euros). Vaig començar-la a llegir aquella mateixa nit.
T ardor va ser publicada el 1999, tot i que l'acció de la novel·la transcorre durant la tardor del 1993. Com pot llegir-se en les ressenyes que córren per la xarxa, explica la història d'en Joan Argulló, el cantant d'un prometedor grup de rock català anomenat Vèspron, a qui un atac d'angoixa existencial fa abandonar l'escenari durant el concert més important del grup, al Palau Sant Jordi. A partir d'aquí, el protagonista comença el que la publicitat del llibre qualifica com una baixada als inferns.
En el costat positiu, diré que es nota un esforç per retratar els escenaris urbans i, en especial, un determinat tipus de vida nocturna. A més, com que la història passa a principis dels noranta, està plena d'imagineria de l'època (walkmans, cassets, etc) que li dona un aire graciosament nostàlgic en alguns moments. Els escenaris de la ciutat són molt variats: Montjuïc, el Gòtic, Gràcia, l'Eixample, la Rambla. També apareixen llocs concrets i coneguts per a tothom com el café Zúrich. No obstant, no és una novel·la que incideixi gaire en la presència de la ciutat com passa en les obres d'altres autors (Manuel Vázquez Montalbán, per exemple). Els carrers de Barcelona són simplement l'escenari per on es mou el protagonista: un rerefons fàcilment reconeixible i evocador per al lector d'aquí, però res més. L'estil d'en Llort és simple i efectiu i, en alguns moments, té punts de brillantor. De vegades és un d'aquests estils "metralleta" de frases curtes que són gairebé fotogrames de la realitat. No és l'estil que més disfruto llegint, però s'adiu amb una història urbana com aquesta. També trobo que la idea central del llibre és prou bona i podria haver resultat en un retrat introspectiu interessant.
Per desgràcia, T ardor no ha aconseguit agradar-me malgrat les ganes que tenia que m'agradés. He resumit els problemes de la novel·la en tres. Primer, l'argument és fluixet. La baixada als inferns del protagonista no em sembla tan terrible i els seus vagareigs en busca d'una redenció no van rribar mai a capturar el meu interès. Per què? Això em porta a la segona qüestió: perquè el protagonista és poc interessant. Aquest llibre no té un protagonista actiu sinó reactiu, un protagonista que no pren decisions ni fa avançar la història sinó que majoritàriament es limita a deixar-se arrossegar pel que passa al seu voltant. En alguns casos això funciona com a vehicle per a novel·les de tipus reflexiu, però aquest no és el cas. A més, com que no se'ns dóna pràcticament cap informació rellevant de la vida anterior del protagonista, les seves motivacions sonen una mica inversemblants. Sabem que en Joan Argulló pateix una mena de crisi sobre l'escenari i ho engega tot a rodar, llençant-se dins una espiral de degradació. Però, per què? A que és deu, la seva crisi existencial? Per què busca una redenció a través de la degradació? El tercer punt problema és més aviat estilístic, ja que trobo que algunes situacions estan allargassades en excès. El capítol on en Joan es reuneix amb els altres membres del grup al café Zúrich per parlar del seu futur em sembla un exemple: una d'escena que hauria d'haver estat tensa i contundent es perd en una infinitat d'accions paral·leles i d'actors secundaris, que en dilueixen l'impacte. Reconec que de quan en quan em saltava algun paràgraf que estava segur que no aportaria res al conjunt.
En resum, T ardor és una novel·la benintencionada però una mica fallida, que no em va aconseguir donar cap motiu per interessar-me pel protagonista ni les seves aventures.
09 de maig 2009
Menjar hamburgueses perillosament
L'arribada dels fast food també va comportar un canvi de dinàmica en les celebracions col·lectives al centre de la ciutat. Durant els anys vuitanta, no hi va haver manifestació que no passés pel centre que no acabés amb els vidres dels McDonald's trencats. Ja podia tractar-se d'una manifestació política, estudiantil o esportiva: les pedres plovien indefectiblement sobre els establiments McDonald's, gairebé com un ritual. Suposo que uns quants veien en aquesta franquícia una mena d'ambaixada extraoficial dels Estats Units (i del capitalisme, per extensió) contra la qual decarregar les seves ires. En un parell d'anys van produir-se 17 assalts contra aquests locals, que fins i tot van patir una petita campanya terrorista l'any 1984: un artefacte casolà va fer explosió en la franquícia de Creu Coberta i se'n va desactivar un altre en la de Pelai (tot dos artefactes pressumptament col·locats per Terra Lliure).
(En la foto, el McDonald's de Pelai, diana ara en desús dels antisistema dels anys vuitanta).
07 de maig 2009
És que us ho hem d'explicar tot!
04 de maig 2009
El passeig més bonic del món?
"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).
Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.
Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).
Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'inmobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sudamericans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.
La botiga Beristain l'any 1982
Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantanció al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.
Arran de les Olimpiades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.
Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb) per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llempants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.
(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).