26 de març 2009

Ara que tinc vint anys


Unes quantes facultats de la UB i la UAB tornen a estar ocupades per petits grups d'estudiants anti-Bolonya, m'imagino que disposats a capitalitzar la recent presència mediàtica de la seva protesta. En una entrada anterior ja vaig manifestar la meva indignació devant els excessos policials que es van produïr després del desallotjament de la seu de la UB a la Plaça Universitat. Tanmateix, això no fa bons, ni de bon tros, a alguns anti-Bolonya que semblen creure's els amos de la universitat, amb el dret de decidir si s'hi fa o no classe amb actituts cada cop més autoritàries. Em sembla increïble que hi argumentin la defensa drets col·lectius “que estan per sobre d'un dret individual com anar a classe” (declaracions recollides en la premsa d'avui). Com si l'educació no fos també un dret col·lectiu! També em sembla impossible d'empassar la justificació que diu que tant el tancament com la suspensió de les classes d'han decidit de manera assambleària. S'han parat a pensar que l'assamblea a la qual es refereixen no arriba a representar probablement ni l'u per cert dels estudiants? Quina autoritat els confereix una representació tan minúscula? Ser d'esquerres no arregla les imperfeccions humanes, encara que sembli mentida. Es pot ser tan intransigent i autoritari des de l'esquerra com des de la dreta. Només cal creure's una idea amb prou convicció per considerar que qui no pensa com tu o no fa el que tu manes és una amenaça enlloc d'una persona. Encara que semblin obvietats, crec que la solució al problema d'aquests dies passa per: a) donar als estudiants uns mitjans més eficients per transmetre el seu descontentament als òrgans de govern que correspongui, b) que aquests òrgans sospesin seriosament les demandes dels diferents col·lectius estudiantils, sense por al referèndum si cal i c) no permetre cap actitut radical. Si un estudiant impedeix a un altre fer classe, aquest estudiant no mereix estar matriculat en la universitat.

23 de març 2009

Laments a Interior


La setmana passada vam assitir al desallotjament dels estudiants que havien acampat dins l'edifici de la UB en la Plaça Universitat. La veritat és que l'acampada feia massa temps que durava (quatre mesos) i les dependències on s'havien instal·lat els estudiants okupes començaven a semblar un abocador. Tot i que comparteixo algunes de les objeccions al pla de Bolonya d'aquests estudiants, feia temps que pensava que aquesta tancada no era, ni de bon tros, la manera correcta de protestar-hi. En aquest sentit, estic totalmente d'acord amb el desallotjament. Una altra cosa és com i quan es va dur a terme el desallotjament. Per començar, donar llum verda a un desallotjament així el matí d'un dia laborable que, a més, coincidia amb el primer dia del Saló de l'Ensenyament no crec que fos la millor idea. Després, l'actuació dels Mossos durant la manifestació posterior al desallotjament va ser d'una brutalitat absolutament excessiva. He vist imatges en la premsa que no em podia creure, com un mosso colpejant un reporter gràfic o un altre mosso colpejant unes noies que baixaven pel Passeig de Gràcia i que era clar que no tenien res a veure amb la manifestació. Fins i tot una família amb nens va ser agredida a prop del Palau Robert, fet increïble que han repetit en tots els mitjans com a exemple de l'excès en la càrrega policial. Després, evidentment, en Joan Saura ha lamentat els "errors" comesos durant la càrrega i ha ordenat que es dugui a terme una investigació interna que, com tots sabem, no durà enlloc. Avui mateix he llegit unes declaracions d'en Francesc Baltasar exculpant en Saura i responsabilitzant dels excessos dels Mossos a uns misteriosos "càrrecs intermedis" del Departament d'Interior. Tanmateix, hi ha teoria que m'agrada molt respecte a l'actuació dels Mossos. És que diu que la brutalitat de la càrrega va ser una estrategia deliberada per part dels membres del cos policial per forçar la dimissió d'en Saura, el qual senten que ni els representa ni els recolza prou. M'encanta aquesta teoria pel que té de conspiranoic i perquè reflecteix molt bé la contradicció de tenir un Conseller d'Interior amb simpaties antisistema. Recordo que quan van anomenar Saura Conseller d'Interior vaig pensar en la mala baba que tenia en Montilla: de tots els càrrecs que li podia donar a en Saura, probablement aquest era el que més el podia desgastar (com així ha estat). M'imagino la cara que devia fer en Saura en saber la notícia!

08 de març 2009

Torremolinos, Benidorm, Barcelona


Repassant números antics de El Jueves em vaig troba l'atre dia aquesta vinyeta d'en Paco Alcázar (per a qui l'interessi llegir tota la historieta, va ser publicada al número 1572 de la revista, un especial guiris). Em sembla que retrata perfectament aquesta deriva barcelonesa cap a l'estètica del parc temàtic i l'ètica de la franquícia turística. Per a quan el camp de golf adosat a algun superhotel als terrenys del Poblenou?

06 de març 2009

Pepe Rubianes


Fa uns dies va morir el molt barceloní (tot i que gallec d'orígen) Pepe Rubianes. Com és natural tractant-se d'algú tan popular, la notícia de la seva mort a generat tota mena de missatges de condol. La cosa és que, a mi, en Pepe Rubianes mai em va caure massa bé. Em marejava aquella manera que tenia de parlar barrejant castellà i català i el seu sentit del humor em semblava absoluament xavacà. De fet, sempre em va sorprendre que defensors de l'humor dit intel·ligent aplaudissin uns espectacles tan poc subtils com els del Rubianes (igualment, sempre em va semblar molt curiós que gairebé mai se'l critiqués des dels sectors nacionalistes per fer els seus espectacles a Catalunya en castellà). Tinc la impressió que a en Rubianes se l'aplaudia més per la seva beligerant militància esquerrana que no pas pels seus mèrits artístics. Jo només vaig veure en Pepe Rubianes en directe una vegada (fa potser deu o dotze anys) al Club Capitol, on feia "Rubianes solamente". La major part del públic es pixava de riure però ni jo ni la meva acompanyant vam trobar divertits molts d'aquells acudits, ben trufadets de tacos i més propis d'un carajillo i un Ducados en la barra d'un bar que de l'irònic humorista que creiem que anavem a veure. Recordo que en un moment de l'espectacle va dir que l'Aznar tenia cara de "comecoños" i tothom va respondre amb riures i aplaudiments. Sincerament, m'esperava alguna cosa més subtil (i no parlem ja si es tractava de fer acudits sobre un personatge com l'Aznar, tan treballat humorísticament). En fi, que a en Rubianes sempre el vaig tenir com a una rara avis, un personatge a qui no li veia la gràcia per enlloc però que semblava tenir el favor incodicional de les masses. Alguna cosa devies fer bé, Pepe!

04 de març 2009

Patinada de La Vanguardia


Tot i que vaig obrir aquest blog amb la idea de tractar temes relacionats amb el dia a dia en la ciutat de Barcelona, de quan en quan no puc estar-me de mencionar altres fets que em criden massa l'atenció per no tractar-los. Avui he llegit en La Vanguardia digital una notícia molt macabra, referida a la intencio d'una iraniana refugiada a Barcelona de mutilar l'home que la va deixar cega fa uns anys. En concret, pretèn deixar-lo cec en aplicació de la llei del talió, cosa perfectament legal en païssos com l'Iran. Per fer-ho més truculent, es puntualitzava que la dona necessitava reunir 20000 euros per deixar l'home completament cec i que, si no podia reunir aquesta quantitat, només se'l podria deixar cec d'un ull. Apart de que l'aplicació de la llei del talió em sembla una cosa bàrbara i pròpia de societats medievals, el que m'ha cridat l'atenció és que La Vanguardia ha publicat un número de compte corrent perquè els lectors poguessin fer aportacions econòmiques! La notícia deia que era un compte corrent per ajudar econòmicament la dona, que subsisteix amb 400 euros al mes. No obstant, no em sembla gaire errat pensar que aquesta dona (suposo que plena de desig de venjança) pot fàcilment destinar una part d'aquests diners a assegurar que el seu agressor quedi completament cec. Devant del dubte que el destí dels diners pugui ser una violació tan clara dels drets humans, m'ha indignat que La Vanguardia pogués col·laborar-hi publicant el número de compte. M'ha indignat molt, realment, i no deixo de preguntar-me com és que l'editor ho ha pogut permetre. Una cosa és publicar una notícia més o menys groga o més o menys esbiaixada (és questió de subjectivitats; una altra és ajudar a col·laborar econòmicament amb una violació dels drets humans. Increïble.