31 de maig 2009

Balises

La vida està plena de petites decisions periòdiques, de les quals sovint no som conscients de tan automatitzades com les tenim. En certa mesura, aquestes decisions són com petites balises que marquen el nostre pas pel calendari. L'any passat vaig prendre la mateixa decisió. No en recordo el contexte, ni el moment concret, però segur que ho vaig fer. I cada any d'ençà que era petit també l'he pres, sense donar-li importància, potser amb un petit dubte que va esvair-se de seguida. I durant els anys que han de venir també arribarà el dia en que em plantejaré dilemes d'aquests, probablement amb la mateixa lleugeresa que sempre.

Ahir, 30 de maig, va ser el primer dia de l'any 2009 que vaig sortir al carrer sense jaqueta.

(En la foto, la avinguda Diagonal ben plena de sol).

30 de maig 2009

Amb el fuet al sarró

El Barça va guanyar dimecres la Champions i avui totes ls emissores de ràdio en van anar plenes l'endemà. Dijous al matí, RAC1 exprimia fins l'última gota totes les anècdotes de l'experiència barcelonista a Roma. Entre elles, han explicat una de curiosa: un grupet de barcelonistes havien estat detinguts durant unes quantes hores per la policia italiana perquè se'ls havia trobat a sobre (o al cotxe, no me'n recordo bé) un ganivet. Però no un ganivet qualsevol, com el que farien servir per tallar el pà i el pernil (o el formatge) per fer-se entrepans, no. El reporter de RAC1 va aclarir que havien estat detinguts per dur a sobre un ganivet per tallar el fuet. El fuet: quin embotit hi ha més català que el fuet? Quin millor company de viatge es coneix pel pà amb tomàquet? No s'enganyin, senyors: si a un català el detenen a l'estranger per dur un ganivet per tallar el fuet, no l'estan detenint de portar a sobre una arma blanca: l'estan detenint per ser català.

(Entrada originalment pensada per ser publicada el mateix dijous, però que no he postejat fins avui per problemes de temps. L'he aprofitat, a més, per donar via lliure a les meves dots d'il·lustrador amateur).

27 de maig 2009

Puja aquí i veuràs París

S'acosten les calors estiuenques i, amb elles, el mosquit tigre, el dormir amb les finestres obertes i els turistes amb xancles i samarreta del Barça (el perfil conegut popularment com a guiri). El dissabte passat passejava amb un amic per la Barceloneta i ja se'n començaven a veure alguns, sobre tot sopant en els restaurants aquells amb terrassa i un "captador" de clients a la porta (que només se t'acosta si veu que parles una llengua estangera, a diferència dels del Port Olímpic). Tot i que l'ambient encara era relaxat, el meu amic va queixar-se de l'increment pressió turística en la ciutat, que començava ja a saturar algunes zones i a provocar protestes veïnals ben ventilades en els mitjans. Jo vaig estar-hi d'acord i va sotir el tema de la turismefòbia. Aquest amic, que tot i ser de Barcelona va criar-se a París, va explicar-me que, en la seva opinió, la mala fama que tenen els parisencs es deu precisament a això: a la turismefòbia. A Barcelona, el turisme massiu és un fet relativament recent (jo en situaria l'inici arran dels Jocs del 92). París, en canvi, porta moltes dècades absorbint una quantitat enorme de turistes. La conseqüència d'aquest fet és que la turismefòbia és ja una realitat consolidada en la psicologia dels parisencs, que els ha donat aquesta fama d'esquerps amb el visitant. Jo escoltava el meu amic i pensava si a Barcelona no podria passar una cosa similar. Si ja avui el fantasma de la turismefòbia recorre alguns sectors socials, ¿podria ser que d'aquí quinze anys els barcelonins haguem agafat fama mundial d'antipàtics?
(A la foto, la Rambla de Canaletes, zona zero del turisme a Barcelona).

Document Barcelona

Els Millors Dies va nèixer com un blog d'opinions personals, sobre tot (però no exclusivament) centrades en la ciutat de Barcelona. Amb el temps hi he anat introduint altres tipus d'entrades, com les crítiques de llibres o les entrades històriques. Aquestes últimes han estat especialment agraïdes, tant de fer com en la resposta que han rebut, fins el punt que he decidit dedicar un nou blog per acollir-les: Document Barcelona. He copiat en el nou blog les entrades històriques presents a Els millors Dies (on també les mantindré) i hi aniré afegint històries noves, referides sobre tot a llocs i esdeveniments de la història recent de la ciutat (bàsicament, des de finals del segle XIX fins a avui). El ritme de creació d'entrades no serà tan elevat com jo voldria (potser una o dos mensuals), però espero que hi feu un cop d'ull de quan en quan. Mentrestant, continuaré com sempre postejant a Els Millors Dies les meves reflexions sobre el present i el futur per a qui em vulgui llegir (de fet, Els Millors Dies es un títol que no conté ni un gram de nostàlgia).

26 de maig 2009

Entrevista

Entrada breu per dir que l'altre dia vam fer-me una entrevista al Diari de Barcelona, que ha estat penjada en la seva secció B de Blog aquest dilluns. No és que jo sigui gaire telegènic, però podeu veure-la aquí. Gràcies a l'equip del Diari de Barcelona per haver pensat en el meu humil blog!

23 de maig 2009

Oh! Europa

Ahir va començar la campanya per a les eleccions europees devant la indiferència general. Realment, aquest tema d'Europa no acaba de cuallar entre la ciutadania, tot i que no sé si malgrat els esforços dels polítics o gràcies a ells, ja que sembla sovint que, en el fons, els polítics creguin en Europa tan poc com els ciutadans a qui (teòricament) representen. Només cal veure la resistència dels governs a cedir poder a Brussel·les, l'escassa inversió dels partits en les campanyes electorals europees o els figures que solen presentar a les eleccions. A aquest pas, la Unió porta camí de convertir-se en un autèntic cementiri d'elefants, de tan plena com quedarà de velles glòries, ex-càrrecs i exiliats polítics en general (em sembla que, en política espanyola, de l'acte de treure algú del mig enviant-lo a Brussel·les se'n diu "patada hacia arriba"). Quan el referèndum de la Constitució Europea va haver-hi una abstenció del 58%, la xifra més alta des de la transició. Devant d'aquesta diàfana mostra de desinterès, vaig sentir un polític català (diria que era en Duran i Lleida) afirmar que la classe política tenia bona part de culpa, ja que no havia sabut transmetre a la ciutadania el missatge d'Europa. A aquesta mena de mea culpa poc compromesos ja estem acostumats tots els ciutadans, però aquest en concret em va semblar que contenia una defensa del tot corporativista perquè excloïa una altra possibilitat: que la ciutadania hagués entès perfectament el missatge d'Europa i hagués decidit que no l'interessava. I aquesta possibilitat, després de dècades fent mans i mànigues per tirar endevant el projecte europeu, suposo que resulta molt torbadora.

20 de maig 2009

Cultura de bar


A mí m'agrada escriure des de fa molts anys. Durant molt de temps només escrivia a casa meva, sempre a mà sobre una llibreta. Després passava el seu contingut a l'ordinador i en marcava la tapa per indicar que aquella llibreta ja havia estat "digitalitzada". Tanmateix, d'uns cinc anys ençà que el que m'agrada és posar-me a escriure en un bar o una cafeteria (sempre amb la llibreta: la veritat és que aquells que hi seuen a teclejar amb el Mac em semblen una mica exhibicionistes). Això m'ha fet descobrir una mancança de la nostra ciutat: a Barcelona resulta molt difícil trobar un lloc tranquil on poder seure a escriure (o llegir un llibre, que pel cas és el mateix). Jo visc (actualment) a la dreta de l'Eixample, on el lloc que no té un inconvenient en té un altre: espai massa profitat, parroquians escandalosos, màquines escurabutxaques d'aquelles que parlen, la tele a tot volum, l'amo que fa cors amb les cançons de la ràdio, el cambrer que et tenalla amb la mirada si veu que t'hi apalanques (aquí s'hi ve a fer gasto!), etc. Després d'uns quants anys, tinc localitzats uns pocs llocs on m'hi puc estar durant un parell d'hores concentrat en condicions relativament bones, sempre que no seguin al meu costat dues iaies amb sonotone. Sí, ja sé que si busco tranquilitat hauria de renunciar al tallat i m'hauria d'instal·lar amb la llibreta (o el llibre) en alguna biblioteca pública. El problema és que cada dia passo per devant d'una pila de bars i cafeteries i, en canvi, de biblioteca, cap.

16 de maig 2009

El silenci dels records


Sovint camino pel carrer amb ulls d'escriptor amateur i penso en les històries extraordinàries que deuen dur a dins moltes de les persones amb qui em creuo cada dia. La persona que creua un semàfor, el iaio que es pren un Terry en la barra del bar, l'encarregat d'un magatzem que surt a fer una cigarreta, la noia que atén la botiga de la benzinera. Moltes d'aquestes persones deuen tenir moments interessantíssims en la seva biografía, per bons, per dolents, per emocionants, pel que sigui. Històries que si ens les expliquessim ens quedaríem amb la boca oberta i en voldríem saber més. Hi ha tantes històries extraordinàries circulant pel món en silenci que de vegades em fa ràbia. Voldria cridar a tothom: Expliqueu-me la vostra vida! Segur que hi teniu alguna cosa interessant d'explicar! perquè la gran majoria d'aquestes històries s'acabaran perdent per sempre. Milers i milers de records absolutament irrepetibles, únics, perduts. Hi penso i em fa ràbia i em fa pena, com li feia al replicant Roy quan s'enfronta a la seva mort al final Blade Runner. De vegades penso que no seria mala idea incentivar a tothom a escriure els seus records i dipositar-los en una mena de biblioteca. A molt petita escala (en tots els aspectes), això és el que ha fet l'Ajuntament de cara a preservar els records de la guerra i la postguerra. Tan debò hi haguessin més iniciativa com aquesta.

13 de maig 2009

Pere IV, 416. Farmàcia


Acabo de llegir Pere IV, 416. Farmàcia de Rosa Maria Casanovas i Palop, redactat amb l'ajut d'en Jep Jorba (nét de l'autora) i publicat per Líniazero Edicions. És una obra realment molt modesta, tant en el contingut com en la presentació, que narra els records infantils de l'autora en el Poblenou de la postguerra. Però m'ha encantat. L'he llegit gairebé d'una sentada, sense poder apartar els ulls de les aventures quotidianes de la jove Rosa Maria. M'ha agradat com retrata una època terrible des dels ulls sincers d'una nena, la sensació de proximitat que traspúa (de fet, la meva pròpia família vivia en una casa a dos carrers de l'edifici on vivia la protagonista: mig esperava que, en girar una pàgina, aparegués una foto de casa meva). Però el que m'ha agradat més ha estat la puresa del llibre. És un llibre que no pretén res i alhora ho pretén tot. Llegia el llibre i no hi veia només un recull d'històries de posguerra: hi veia sobre tot la voluntat d'una persona de regalar-nos a tots els seus records, uns records (com els de tothom) absolutament irrepetibles. Això fins i tot m'ha emocionat: la Rosa Maria ens ha deixat a tots un tresor extraordinari. Potser n'aprendrem alguna cosa, o potser simplement sabrem que una nena que es deia Rosa Maria seia tota sola als peus d'un plataner al carrer Pere IV a principis dels anys quaranta. La grandesa que li he trobat al llibre és, precisament, que ha estat capaç d'emocionar-me amb la descripció senzilla i sincera de la vida d'una família com qualsevol altra. Tots hem sentit moltes vegades allò que ningú no mor mentre algú el recorda. I és veritat. La Maria Rosa Casanovas va morir el setembre de l'any passat, però per sempre més serà viva en cadascuna de les pàgines del llibre que va escriure.

Un llibre totalment recomanat per a tothom, tant si va viure la postguerra com si no.

11 de maig 2009

T ardor


Jo tinc una deblitat per les novel·les urbanes, especialment les que transcorren en la ciutat de Barcelona. Barcelona com a escenari m'estimula fins el punt de ser de vegades el motiu decisiu per fer-me comprar un llibre. Fa uns mesos vaig encetar un blog de crítica literària on aquesta mena de novel·les tindrien una presència destacada, però finalment ha decidit que no faria mal a Els Millors Dies una petita secció de llibres. Així que he decidit tranvasar les crítiques d'aquell blog a aquest. Recomano a qualsevol interessat en la novel·la sobre Barcelona que consulti el fantàstic corpus literari sobre el tema compilat per en Joan Ducròs. Allà em sembla que vaig tenir notícia per primera vegada de l'obra d'en Llort. Feia anys que volia llegir aquesta novel·la que avui critico, però semblava desapareguda de les llibreries. Per sort, l'altre dia vaig ensopegar-ne amb un exemplar en la llibreria Canuda (de segona mà, 6 euros). Vaig començar-la a llegir aquella mateixa nit.

T ardor va ser publicada el 1999, tot i que l'acció de la novel·la transcorre durant la tardor del 1993. Com pot llegir-se en les ressenyes que córren per la xarxa, explica la història d'en Joan Argulló, el cantant d'un prometedor grup de rock català anomenat Vèspron, a qui un atac d'angoixa existencial fa abandonar l'escenari durant el concert més important del grup, al Palau Sant Jordi. A partir d'aquí, el protagonista comença el que la publicitat del llibre qualifica com una baixada als inferns.

En el costat positiu, diré que es nota un esforç per retratar els escenaris urbans i, en especial, un determinat tipus de vida nocturna. A més, com que la història passa a principis dels noranta, està plena d'imagineria de l'època (walkmans, cassets, etc) que li dona un aire graciosament nostàlgic en alguns moments. Els escenaris de la ciutat són molt variats: Montjuïc, el Gòtic, Gràcia, l'Eixample, la Rambla. També apareixen llocs concrets i coneguts per a tothom com el café Zúrich. No obstant, no és una novel·la que incideixi gaire en la presència de la ciutat com passa en les obres d'altres autors (Manuel Vázquez Montalbán, per exemple). Els carrers de Barcelona són simplement l'escenari per on es mou el protagonista: un rerefons fàcilment reconeixible i evocador per al lector d'aquí, però res més. L'estil d'en Llort és simple i efectiu i, en alguns moments, té punts de brillantor. De vegades és un d'aquests estils "metralleta" de frases curtes que són gairebé fotogrames de la realitat. No és l'estil que més disfruto llegint, però s'adiu amb una història urbana com aquesta. També trobo que la idea central del llibre és prou bona i podria haver resultat en un retrat introspectiu interessant.

Per desgràcia, T ardor no ha aconseguit agradar-me malgrat les ganes que tenia que m'agradés. He resumit els problemes de la novel·la en tres. Primer, l'argument és fluixet. La baixada als inferns del protagonista no em sembla tan terrible i els seus vagareigs en busca d'una redenció no van rribar mai a capturar el meu interès. Per què? Això em porta a la segona qüestió: perquè el protagonista és poc interessant. Aquest llibre no té un protagonista actiu sinó reactiu, un protagonista que no pren decisions ni fa avançar la història sinó que majoritàriament es limita a deixar-se arrossegar pel que passa al seu voltant. En alguns casos això funciona com a vehicle per a novel·les de tipus reflexiu, però aquest no és el cas. A més, com que no se'ns dóna pràcticament cap informació rellevant de la vida anterior del protagonista, les seves motivacions sonen una mica inversemblants. Sabem que en Joan Argulló pateix una mena de crisi sobre l'escenari i ho engega tot a rodar, llençant-se dins una espiral de degradació. Però, per què? A que és deu, la seva crisi existencial? Per què busca una redenció a través de la degradació? El tercer punt problema és més aviat estilístic, ja que trobo que algunes situacions estan allargassades en excès. El capítol on en Joan es reuneix amb els altres membres del grup al café Zúrich per parlar del seu futur em sembla un exemple: una d'escena que hauria d'haver estat tensa i contundent es perd en una infinitat d'accions paral·leles i d'actors secundaris, que en dilueixen l'impacte. Reconec que de quan en quan em saltava algun paràgraf que estava segur que no aportaria res al conjunt.

En resum, T ardor és una novel·la benintencionada però una mica fallida, que no em va aconseguir donar cap motiu per interessar-me pel protagonista ni les seves aventures.

09 de maig 2009

Menjar hamburgueses perillosament


Escrivint l'entrada sobre la Rambla vaig recordar l'època en què els restaurants de fast food van arribar a Barcelona. El primer McDonald's va obrir l'any 1982 al carrer Pelai. L'any 1984 ja hi havia una vintena de fast foods a Barcelona, tots en llocs ben visibles de la ciutat. Alguns d'aquests fins i tot ocupaven els locals d'alguns establiments ben coneguts de la ciutat, cosa que irritava els que se sentien colonitzats culturalment. Amb tot, aquesta mena de locals va tenir molta acceptació des del primer moment, amb preus que atreien sobre tot la gent jove. Jo mateix vaig anar al McDonald's de Pelai poc després que l'obrissin i recordo que no em va desagradar el menú.

L'arribada dels fast food també va comportar un canvi de dinàmica en les celebracions col·lectives al centre de la ciutat. Durant els anys vuitanta, no hi va haver manifestació que no passés pel centre que no acabés amb els vidres dels McDonald's trencats. Ja podia tractar-se d'una manifestació política, estudiantil o esportiva: les pedres plovien indefectiblement sobre els establiments McDonald's, gairebé com un ritual. Suposo que uns quants veien en aquesta franquícia una mena d'ambaixada extraoficial dels Estats Units (i del capitalisme, per extensió) contra la qual decarregar les seves ires. En un parell d'anys van produir-se 17 assalts contra aquests locals, que fins i tot van patir una petita campanya terrorista l'any 1984: un artefacte casolà va fer explosió en la franquícia de Creu Coberta i se'n va desactivar un altre en la de Pelai (tot dos artefactes pressumptament col·locats per Terra Lliure).

Hi ha dues coses que sempre m'han resultat curioses sobre aquells actes vandàlics: primera, que les altres cadenes nord-americanes de fast food implantades llavors a Barcelona (Burger King, Pokin's, Kentucky Fried Chicken, Wendy's, etc.) patissin moltes menys agressions. Suposo que la marca McDonald's tenia un pes simbòlic que la feia un objectiu especialment rentable mediàticament. Segona, que cap a principis dels noranta aquests atacs van anar disminuïnt fins a conventir-se en gairebé anecdòtics. Especialment ara, quan bullen els moviments antisistema, em pregunto la raó per la qual s'ignora aquest objectiu tan evident. Potser l'autodissolució de Terra Lliure a principis dels 90 va tenir alguna cosa a veure? És que ara enforntar-se a les forces de l'ordre cotitza més a l'alça? O potser trencar el vidre d'un Zara permet estalviar uns eurets en roba?

(En la foto, el McDonald's de Pelai, diana ara en desús dels antisistema dels anys vuitanta).

07 de maig 2009

És que us ho hem d'explicar tot!


Mentre l'EGM situava Catalunya Ràdio com a líder d'audiència a Catalunya, les seves dades eren d'allò més fiable i representatiu. Això va durar anys: cada cop que es publicava un nou baròmetre, tots els comunicadors de la casa se'n feien ressó, treient pit i explicant als oients com, un cop més, un estudi tan exhaustiu i veterà havia tornat a situar Catalunya Ràdio com a líder indiscutible a Catalunya. Fins que, fa unes poques setmanes, Catalunya Ràdio va deixar de ser líder, segons l'EGM. Llavors van sonar totes les alarmes, els comunicadors de la casa es van embarbussar i suposo que van fer-se força reunions enmig d'una mala maror impressionant. El resultat: l'anunci que veieu a dalt, publicat avui en diversos mitjans. De cop i volta, l'EGM ja no és un indicador tan bo. En canvi, el baròmetre de la FUNDACC (fundació que també es dedica a mesurar audiències), aquest sí que és seriós. És que ens ho han d'explicar tot! Gràcies per il·luminar-nos, senyors de Catalunya Ràdio!

04 de maig 2009

El passeig més bonic del món?

La Rambla l'any 1962

"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).

La Rambla l'any 1972

Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.

Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).

La Rambla l'any 1976

Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'inmobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sudamericans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.

La Rambla l'any 1977

Tot i que les aglomeracions turístiques estan gairebé absents en les queixes dels ramblistes de fa vint o trenta anys, l'arribada del turisme es va deixar notar ben aviat en forma de botigues de souvenirs. Aquests establiments van començar a proliferar als anys seixanta (el primer va obrir-se l'any 1956) i es van conèixer de seguida com "els indis" ("los indios"). Als anys setanta i sobre tot als vuitanta molts comerços arrelats de la Rambla començaven a plegar devant l'empitjorament del panorama i el perfil canviant de la població local. Un regidor del districte reconeixia que "ja no és possible imaginar que una botiga de vestits de núvia o de mobles vulgui instal·lar-se en la zona. Els establiments tradicionals van a menys" (La Vanguardia 3.8.1982). I exemplificava la mutació del barri dient: "És un barri sense nens". Els comerços "de tota la vida" eren ràpidament substituïts per venedors de productes de bijuteria, sex shops (molt de moda llavors), locals anomenats "de diversió" i les inevitables botigues de souvenirs.

La botiga Beristain l'any 1982

Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantanció al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.

Arran de les Olimpiades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.

Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb) per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llempants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.

(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).