28 de juny 2009

Un crim imperfecte


Seguint en la línia de crítiques a llibres de rerefons barceloní, li toca el torn aquesta vegada a Un crim imperfecte. Aquesta és la primera obra de Teresa Solana, amb la qual va aconseguir un èxit inesperat l'any 2006. La trama té lloc a la Barcelona del moment actual, on els protagonistes de la novel·la (dos germans propietaris d'una mena d'agència de detectius mig clandestina), accepten l'encàrrec d'un conegut polític: esbrinar l'orígen d'un misteriós retrat a l'oli de la seva dona. Un crim imperfecte és una novel·la negra lleugera, gairebé una comèdia detectivesca. Les personalitats oposades dels dos germans i les situacions en què s'acaben trobant donen peu a moltes situacions humorístiques. Moltes vegades, quan es parla de novel·la negra s'entén la seva vessant més dura i violenta (del tipus "hard boiled"), que entenc que no sigui del gust de la majoria. Un crim imperfecte és un bon contrapunt a aquesta línia agressiva del gènere.

És difícil fer una novel·la que sigui simplement agradable de llegir. A l'Stieg Larsson se'l pot criticar molt arran de l'èxit que ha tingut (literatura d'èxit equival a mala literatura?) però no es pot negar que ha sabut trobar el punt d'estil i de complexitat narrativa que enganxa al lector mitjà durant sis-centes pàgines. Només això ja mereix un respecte. No crec que Teresa Solana esdevingui l'Stieg Larsson català (com a mínim de moment) però ha creat una obra molt correcta. No una obra perfecta, ni molt menys: la trama té uns quants forats de verosimilitut i un final un pèl decebedor pel meu gust. Algunes crítiques n'han elogiat l'estil satíric: els detectius s'han de moure pel món de les altes esferes sociopolítiques de la ciutat, cosa que dóna l'oportunitat de fer crítica del poder i els poderosos. La veritat és que aquesta crítica m'ha semblat bastant innòcua de tan comuns com eren els llocs que tocava. La novel·la de detectius s'ha fet servir tradicionalment com a vehicle per a la crítica social, i l'autora podia haver-hi fet més sang. Tot i transcórrer en bona part en la ciutat de Barcelona, no és una novel·la on la ciutat tingui un protagonisme particular. En qualsevol cas, Un crim imperfecte és un llibre sense cap pretensió que compleix el que promet: entretenir durant dues-centes pàgines.

No he llegit la següent novel·la de l'autora (Drecera al paradís), però espero no equivocar-me si dic que Un crim imperfecte és bon un primer pas. Escriure és una carrera de fons i em sembla que Teresa Solana ha arrencat amb bon peu.

26 de juny 2009

Les barraques de Montjuïc (2)

He penjat a Document Barcelona la segona part de la història de les barraques de Montjuïc.

22 de juny 2009

Sant Joan


Fa uns anys que Sant Joan sembla haver-se traslladat massivament a les platges de la ciutat: es preveu que 100000 persones seuran enguany en la sorra del litoral barceloní. La nit més curta de l'any (encara que la web de l'Ajuntament asseguri el contrari) ens haurà enxampat un cop més i l'haurem tornat a celebrar a la nostra manera: els envelats amb orquestrina i ball sonen avui en dia més a una novel·la d'en Marsé que a una celebració del segle XXI; deu fer un parell de dècades que les tradicionals fogueres de carrer van començar a desaparèixer (suposo que per imposició municipal) fins a quedar limitades a unes poques per barri, en espais especials; molts aprofiten Sant Joan per marxar de pont, si cau en dates favorables; els petards i els focs d'artifici també semblen anar en retirada (falten 24 hores per a la festa i no he sentit gairebé cap detonació en tot el dia!); i les revetlles de la publicitat municipal, plenes de confetti i espanta-sogres... Bé, em sembla que no han existit mai fora del cinema i la ment dels oficinistes. Però demà les bicicletes lliscaran per la nit de Barcelona avall fins el mar, carregant coques, petards i alcohol (com no!), els vagons de metro descarregaran paletades de revetllaires en les parades de la línia groga i més d'un obrirà els ulls al sol del dia 24 en companyia d'un agent de la Guàrdia Urbana. Jo no sóc de massificacions i m'agrada més celebrar el Sant Joan amb els amics en casa d'algú (si pot ser, que tingui un terrat o una terrasseta). També admeto que els petards em fan una mica de por. Però m'encanta veure que la festa continua viva. Bon Sant Joan a tots! (I, si us plau, llecem a la foguera aquesta expressió tan poc natural de "Bon solstici").

Afegit la mateixa tarda de la revetlla: deia ahir que els petards van de baixa. No només la premsa sembla decidida a contradir-me, sino que acabo de veure una cua llarguíssima de gent als Jardinets de Gràcia devant la parada de Petardos CM. Com és, llavors, que en tot el dia només he sentit dos o tres petards? Fa uns anys, els petards, les piules i les traques anunciaven ben clarament la revetlla amb una setmana (o més) d'antelació. Cosa del civisme?

20 de juny 2009

Les barraques de Montjuïc

He penjat en el meu altre blog la primera part d'un retrat del barraquisme de Montjuïc. Espero que us agradi!

18 de juny 2009

Futuribles

Aquesta entrada és una mica off-topic. Fa uns dies vaig assistir a una xerrada sobre noves tecnologies aplicades a la comunicació. El ponent (directiu d'una important agència publicitària) va dedicar quatre hores en explicar-nos els avenços tecnològics dels propers deu anys, parlant amb l'entusiasme de qui ven el futur als seus clients. Jo me l'escoltava i no podia estar-me de pensar en tots els profetes que ens han promès avenços que després han quedat en res. Un dels casos més sonats dels darrers vint anys va ser la realitat virtual: a principis dels noranta, tots els mitjans de comunicació n'anaven plens. D'acord amb els vidents tecnològics de l'època, en pocs anys els equips de realitat virtual augmentarien espectacularment les seves prestacions i en una dècada tothom en tindria un a casa. Enlloc de veure la tele o anar al cinema, particiaríem com a actors dins les nostres pròpies pel·lícules gràcies al vestit de dades. Fins i tot van fer-se pel·lícules sobre el tema (The Lawnmover Man, de l'any 1992). Què va passar amb? En questió de dos o tres anys, la bombolla de la realitat virtual va desinflar-se completament. Diuen que si imprevistos problemes tècnics, que si la desconfiança dels inversors. En qualsevol cas, l'expectació immensa creada al voltant d'aquella nova tecnologia no va fer-li cap favor. Els gurús de la nova tecnologia suposo que van mirara cap a una altra banda xiulant discretament i seguidament van apuntar-se al carro de l'internet, que llavors arrencava. I arrencava sense que gairebé ningú n'hagués predit l'aparició i l'èxit mundial (jo en aquells temps ja era bastant aficionat als ordinadors i a principis dels 90 cap revista especialitzada mencionava l'internet ni de passada). Així que m'escoltava a aquell profeta de la tecnologia i pensava què passaria si d'aquí deu anys me'l trobava i els avenços que m'havia promés amb tanta convicció no havien arribat. Xiularia discretament? Si us plau, venedors de tecnologia del món: reprimiu una mica el vostre entusiasme. La vostra credibilitat us ho agrairà.

17 de juny 2009

Coolitis

Un post breu per dir demà començar el Festival Internacional de Música Avanzada y Arte Multimedia de Barcelona (més conegut com a Sónar), festival al qual li pronostico quatre telediaris d'ençà que vaig assabantar-me que paral·lelament se celebra l'AntiSónar (una mena de rave il·legal de localització encara no revelada). Ben aviat el Sónar serà titllat de mainstream i l'AntiSónar serà la moguda més cool i alternativa del moment.

14 de juny 2009

Caiguts per la ciutat

Els arbres de la plaça Joaquim Folguera estan a punt de desaparèixer per obra de les serres mecàniques de l'Ajuntament. Pel que sembla, s'ha de fer servir la plaça per emmaguetzemar el material que es farà servir per a l'obra de la línia 9 del metro. Els veïns han reaccionat ràpidament devant la tala d'uns arbres que atorgan a la plaça una frondositat i una llum precioses. L'Ajuntament es defensa dient que els arbres no són centenaris (només tenen 70 anys!) i que, quan s'acabin les obres, ja es veurà quins es poden replantar. Donat l'índex de supervivència d'aquests replantaments, probablement molts no tornaran a veure la plaça. Fa pocs, en Pere Permanyer es lamentava en una entrevista de l'actitud de l'Ajuntament en aquest sentit, ja que les autoritats municipals sempre asseguren que replantaran la mateixa quantitat d'arbres (o més), cosa que és certa; el que no se sol dir, segons Permanyer, és que sovint els arbres centenaris (o septuagenaris, tant és) són remplaçats per arbrets encara joves, que ni de bon troç ofereixen la mateixa qualitat paisatgística ("Què hem d'esperar-nos cent anys a que creixin?", es preguntava en Permanyer). Aquesta queixa no em sembla desencertada tenint en compte el desolador aspecte d'espais verds de nova creació com, per exemple, el Parc Central del Poblenou o la plaça de la Bonanova (tremolo de pensar en el que pot passar amb la Diagonal!). En qualsevol cas, aquí hi ha hagut un problema de falta de transparència. És necessària l'ampliació del metro? No hi ha cap altra manera de fer les obres que no sigui eliminar la plaça sencera? Jo assumeixo que els tècnics del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i del Departament de Parcs i Jardins de l'Ajuntament són persones competents. Per tant, assumeixo que són sensibles devant l'impacte d'un bon arbratge en els carrers de la ciutat, per la qual cosa volen fer el possible per conservar al màxim els arbres de les nostres places i carrers. Del que no estic (gens) segur és de que els seus caps polítics tinguin la mateixa competència. Molt em temo que devant aquestes tales massives (com el famós alzinar desaparegut al Tibidabo) hi ha pressions polítiques i econòmiques enormes. Anul·lada completament la seva autoritat, m'imagino que en situacions així els tècnics municipals probablement han de posar cara de pòquer i justificar amb seny tècnic decisions que, d'assenyades, en tenen ben poc.

09 de juny 2009

Les lluernes de l'Eixample


Una de les coses que no puc estar-me de mirar quan camino per l'Eixample són les lluernes dels edificis. Aquestes petites finestres arran de terra, generalment enreixades, em fan pensar en masmorres, criptes secretes o caus soterranis de científics bojos. Les trobo un element arquitectònic molt novel·lesc, potser per l'impacte d'un dels primers còmics que vaig llegir (una aventura d'El Mercenario de Vicente Segrelles, certament no indicada per a nens) on vaig descobrir la paraula tragaluz (tragaluz: quina paraula més maca, per cert). Sé que probablement rere aquestes lluernes barcelonines s'amaguen estances tan mundanes com magatzems o sales de comptadors. Però qui sap! Jo deixo que em despertin la imaginació igual.

En la foto de dalt teniu les misterioses lluernes d'un edifici del carrer Provença, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. A baix, unes de molt menys misterioses rere les que hi ha un local comercial per llogar (situades a pocs metres de les primeres, per cert).

07 de juny 2009

Habla pueblo habla


Avui se celebren les eleccions al Parlament Europeu. En dates com aquesta polítics, periodistes i tertulians mediàtics ens recorden que tenim el deure cívic de votar. Jo no estic d'acord amb què anar a votar sigui un deure cívic per dos motius. Primer: si votar fos un deure cívic, no votar seria un acte d'incivisme i, per tant, penat per la llei. Si voltar és un deure, que facin el vot obligatori i punt. Segon, cada cop estic més convençut que l'abstenció és una opció absolutament vàlida per mostrar el descontentament envers la classe política. Jo m'he abstingut en unes quantes cites electorals (i em temo que ho faré en unes quantes més). I ho he fet no només perquè no em sentia representat per cap partit, sino perquè volia mostrar el meu rebuig cap a una manera de fer política que trobaba (i trobo) ridícula i totalment desconnectada de la societat. Conec alguns que reivindiquen aquesta postura mitjançant el vot en blanc, però no trobo que sigui el mateix: el vot en blanc compta com a vot i (segons la llei d'Hondt) dificulta als partits petits tenir representació. Però, més important encara, el vot en blanc gairebé mai apareix reflexat en els anàlisis post-electorals dels mitjans de comuniació. En canvi, una abstenció important apareix en tots els titulars pels com a mostra clara del desencantament popular. Una mica com el famós "vot útil", però de càstig. Per tant, fa temps que vaig decidir que la manera més pràctica de demostrar el meu descontentament amb la política que es fa al país era abstenir-se. En el meu cas pot ser una abstenció "raonada", si voleu. En altres casos, serà una abstenció motivada per les ganes de passar el dia a la platja, però fins i tot així cal preguntar-se: per què algú prefereix menjar-se una paella a l'ombra d'un xiringuito enlloc d'escollir els seus representats polítics? (I sí, demà tots els polítics es lamentaran de la baixa participació i pregonaran una profunda reflexió que cap d'ells no està disposat a fer).

(En la foto, un altre dels meus intents d'il·lustrador-premsa).