27 de juliol 2009

Fumeres sobre Barcelona


Es commemora aquests dies el centenari de la Setmana Tràgica (amb actes vandàlics per part d'alguns) i hem tornat a veure reproduïda aquesta foto feta des de Montjuïc, on es veuen alguns edificis de Barcelona en flames. Certament, és una foto simbòlica, que retrata l'estat de violència que va viure la ciutat aquells dies. Tanmateix, aquesta foto sempre m'ha semblat sospitosa de frau. El motiu que principal és el fum que surt dels edificis. Quan un edifici crema, el fum que puja tendeix a expandir-se (veieu els exemples abaix).



La fumera pot estar inclinada cap a una banda o l'altra (segons el vent), però sempre tendirà a agafar aquesta forma de "triangle invertit", més ampla per dalt que per baix. Les fumeres de la foto, tanmateix, fan el contrari: el fum és molt més abundós en la base i va concentrant-se a mesura que puja. Potser hi haurà algú que sàpiga més que jo de dinàmica de gasos i que m'ho podrà explicar, però sempre ho he trobat molt estrany. La meva teoria és que els incendis hi eren i algú va decidir retocar una mica el fum per fer-lo més visible (o potser perquè quedés millor reproduït als diaris) però va fer-ho sense tenir gaire present com feia una fumera real. O potser és cosa de la fotografia, que no tenia prou qualitat per capturar la part més clara de la fumera. O potser es tracta d'algun artefacte relacionat amb el temps d'exposició. Què en penseu?

25 de juliol 2009

El pupitre electrònic


A tots ens ha passat que, caminant pel carrer, hem trobat per atzar alguna imatge clarament anacrònica, com sortida del túnel del temps. Pot ser un cartell que penja en una botiga amb el preu encara en pessetes, la decoració setantera d'una façana, un adhesiu del 75è aniversari del Barça en el vidre d'un cotxe: petits objectes que han sobreviscut inexplicablement el pas exfoliador de les dècades, desproveïts ja del seu ús i del seu significat originals. Aguanten en els llocs més insospitats sovint per negligència o oblit, esperant que algú hi ensopegui amb la mirada per transportar-lo durant un segon al passat d'on provenen.

Avui us en presento un d'aquests anacronismes que vaig trobar en una agència de viatges de la Via Augusta. No dubto que un “pupitre electrònic” devia ser d'allò més avançat l'any 1968 (quan es va implantar) i que devia facilitar molt la tasca de despatxar bitllets. De fet, entre els anys seixanta i vuitanta, l'adjectiu “electrònic” era sinònim de modernitat: cervell electrònic, calculadora electrònica, balança electrònica. Suposo que per això avui en dia l'adjectiu “electrònic” sona a tecnologia ja desfasada. M'imagino que aquest rètol deu fer molts anys que deu penjar en l'aparador de l'agència, ignorat pels empleats (el deuen encendre quan es fa fosc?). I no es pot negar que hi ha una certa ironia en el fet que encara es mostrin anuncis de la RENFE de fa trenta anys com si res...

(Per cert que aquesta nova secció està clarament inspirada en la secció “Arqueologia contemporània” del blog d'en David Rodríguez).

19 de juliol 2009

Una nit a la festa major del Raval


Ahir a la nit vaig fer un volt per les festes del Raval (el cartell d'enguany de les quals, per cert, m'ha estat molt difícil de trobar en la xarxa). Havent sopat, la primera parada va ser a la plaça dels Àngels. Hi havia força gent davant l'escenari però sense arribar massificació, cosa que era d'agrair. També hi havia lateros a dojo. De fet, jo era l'únic de la colla que no duia una llauna a la mà i això sembla que em feia un client preferent de la seva oferta alcohòlica. Al final vaig acostar-me al xiringuito instal·lat a la plaça i vaig comprar-me allà una cervesa per un euro i mig, però amb la seguretat que no havia estat amagada dins de cap contenidor. Cap a les 22:30 va pujar a l'escenari una orquestra que, sota el nom d'Orquesta Volcán (trepidant i entranyable alhora), va tenir a la concurrència fent ballarugues fins la mitjanit. El repertori era, com no, d'èxits de ayer, hoy y siempre, tot i que apostaven clarament pels hits discotequeros dels setanta i vuitanta, cosa que vaig agrair. L'ambient era maco, amb gent de totes les edats i bon rotllo en general. Vaig entretenir-me una mica en observar el meu voltant perquè feia bastant de temps que no m'aturava a gaudir d'un d'aquests concerts d'estiu. Em vaig recordar d'aquelles festes majors del Poblenou que la meva família freqüentava quan jo era petit, on s'instal·laven atraccions de fira del tipus tren de la bruixa, el látigo, els autos de xoc, etc. I també parades amb rifes d'electrodomèstics probablement preconstitucionals. Aquelles atraccions ocupaven uns quants carrers importants de la banda “industrial” del barri (la que es troba entre la Rambla del Poblenou i el parc de la Ciutadella) i diuen es va deixar de fer (o va ser traslladada, no n'estic segur) degut a les pressions de La Vanguardia, que tenia just allà els tallers i que, durant aquells dies de carrers tallats, tenia dificultats per rebre subministraments i distribuir els diaris. També vaig tenir un pensament pels turistes que s'havien apuntat a la festa: probablement tornarien als seus països reforçant el tòpic de que aquest és un país on organitzem contínuament festes rere qualsevol cantonada. Quan l'Orquesta Volcán va enllestir l'actuació, un representat de la comissió de festes del barri va acomiadar-nos per la megafonia demanant civisme (amb un to de veu tan cavernós que va provocar algunes bromes entre la concurrència). Potser alguns van tirar llavors cap als concerts alternatius que se celebraven (o hauria de dir contra-programaven?) amb el nom de “Festa popular del Raval”. Nosaltres vam tirar cap a la Rambla del Raval, acompanyats de molta gent que va tenir la mateixa pensada. De camí vaig veure molts homes que aprofitaven qualsevol protecció per evacuar la cervesa-bíar que havien estat consumint (alguns pixaven contra llocs tan poc recomanables com una estació transformadora). En arribar, la Rambla del Raval estava encatifada de vermell: semblava un camp de batalla on s'haguessin fet servir llaunes d'Estrella Damm com a munició. Absolutament tot el terra n'estava ple. Hi havia zones per les quals era impossible passar sense trepitjar-ne alguna. També era difícil no trepitjar algú, perquè hi havia molta gent asseguda a terra al mig del passeig. L'ambient no era tan agradable com a la plaça dels Àngels, m'imagino que per l'hora que era i perquè alguns duien masses hores bevent. Comprant un falafel vaig poder veure un conat de baralla entre dos grups. La brigada municipal va fer acte de presència al poc i va començar a escampar la parròquia a cop de màniga. Com que les actuacions musicals havien acabat feia estona i no hi havia gaire més a fer, vaig decidir tirar cap a casa. Malgrat aquests petits “incidents” (inevitables, per altra banda) la festa va estar prou bé. Per cert que just ahir va començar la festa major del Poble Sec.

15 de juliol 2009

Els carrers som nosaltres

La central tèrmica de Badalona (foto: WikiPedia).

Els carrers som nosaltres. D'alguna manera, atorguem a la matèria de què està feta la ciutat la capacitat d'absorbir les nostres vivències i conservar-les. En cada carrer que hem freqüentat al llarg de la vida hem dipositat un petit record. Arrapada als maons dels edificis, a les llambordes de la vorera, a l'escorça dels arbres o al vidre d'una botiga, alguna emoció íntima ha transformat la matèria inanimada. De vegades es diu: “Ai, si les parets parlessin!”, i amb raó. La majoria no escriurem mai una autobiografia, però l'hem plasmat, sense voler-ho, al nostre voltant. Les parets no parlen: ens parlen. La ciutat ens parla de nosaltres mateixos amb un codi que només nosaltres podem entendre. Per això una cantonada absolutament anònima per nosaltres pot significar-ho tot per a algú altre. Per això intuïm i celebrem la historicitat en les pedres antigues. Per això a mesura que ens fem grans ens tornem més intolerants i espantadissos davant els canvis urbanístics. L'asfalt nou és mut, un edifici acabat de construir no sap res de res dels veïns de la ciutat on l'han aixecat. Anirà aprenent, però: la matèria de la ciutat absorbeix sense parar vivències i emocions, sense atipar-se mai. Per això fins i tot construccions lletges ens semblen entranyables amb el temps.

Cablejat postguerril al mercat de Sant Antoni.

Les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià son construcció d'un lletgisme industrial visible des de qualsevol punt de la ciutat. Si es construïssin ara, concentrarien tota mena de protestes. I, no obstant, els adrianencs que van participar al referèndum van votar per amplíssima majoria per conservar-les. A molts ens angunieja la remodelació del mercat de Sant Antoni, tot i que és evident que la necessita. M'explicarà històries el nou mercat? Em reconeixerà quan el trepitgi per primera vegada?

08 de juliol 2009

Aquestes són les notícies del matí


Avui l'EGM ha difós els nous resultats i s'ha confirmat la davallada de Catalunya Ràdio. No m'esperava que en aquests mesos Catalunya Ràdio remuntés a la seva competència més directa, però tampoc que Catalunya Ràdio hagi passat de l'empat tècnic amb RAC1 a caure fins i tot per sota de la SER. És una cosa que els oients de l'emissora probablement encara no saben, perquè aquesta vegada la seva pàgina web no se'n fa cap ressò (al contrari que la de la competència). En fi, de la primera a la tercera posició en menys d'un any. Realment, la direcció de l'emissora hauria de replantejar-se seriosament com s'estan fent les coses, perquè la marxa d'un Antoni Bassas no justifica per si sola uns resultats així (tot i que potser sí que simbolitzi alguna cosa). Com a oient que havia estat de l'emissora (i que encara sóc de quan en quan), espero que hi hagi la voluntat de prendre mesures i que a partir del setembre comencem a notar canvis en la filosofia de la graella. Si això succeirà o no, no ho sé: el pou del finançament públic pot ser molt fondo. Quina mena de canvis fan falta? Això s'hauria d'analitzar a fons. En moltes tribunes mediàtiques s'han ofert solucions de tota mena per remuntar en les estadístiques, però crec que una bona mesura seria no tractar de competir pel mateix nínxol radiofònic que una competència cada cop més potent. Catalunya Ràdio és una marca amb una personalitat particular com a "ràdio nacional de Catalunya" que diu que és: per un costat, una vocació (gairebé diria responsabilitat) de servei públic i un finançament privilegiat (de moment); per un altre costat, una forta vinculació a la societat catalana i una cantera de professionals de primera. Tots aquests valors donen per crear una marca força distintiva, que no sé si no es dilapidaria limitant-se a copiar continguts que ja fa tothom. Mentrestant, només ens cal esperar els resultats de les enquestes d'audiència alternatives.

(En la foto, les pàgines web de RAC1 i Catalunya Ràdio amb les notícies del matí).

06 de juliol 2009

Article


Avui m'han publicat un petit article en la secció Colaboran de La Vanguardia Digital. Com que és una cosa que no m'acostuma a passar, permeteu-me que en faci una mica de publicitat.

04 de juliol 2009

Barri Xino


Fa uns dies vaig acabar de llegir Barri Xino d'en Sebastià Sorribas. Es tracta de la crònica de la infància de l'autor en el barri Xino de Barcelona durant els anys 40 i 50. En Sebastià Sorribas retrata tota una època a través de les vivències de la seva família, els seus veïns i els seus amics sense parlar de sociologia ni d'economia, ni falta que li fa. Un llibre autobiogràfic com aquest s'enriqueix d'anècdotes personals i és un complement perfecte per descripcions més acadèmiques de la vida en la Barcelona de la postguerra. Com en el cas de Pere IV, 416. Farmàcia, detall d'aparent quotidianitat, narrat gairebé de passada, pot obrir-nos al davant l'abisme del que va significar haver de conviure amb la repressió i la misèria. La realitat de situacions com la de la postguerra realment arriben a superar la ficció. En aquest sentit, el llibre és un autèntic pou d'humanitat.
No obstant, he trigat força temps en acabar aquest llibre: se'm feia difícil de llegir. No perquè la prosa sigui dolenta (en Sorribas és un narrador molt correcte) ni perquè el tema no em sigui interessant. Més un llibre que m'ha costat de llegir per la poca distància emocional d'en Sorribas vers el que descriu. M'explico: en una obra autobiogràfica és impossible demanar a l'autor que sigui imparcial: això aniria contra la mateixa natura de l'obra. Però el que sí que ha de tenir sempre present l'autor és que el narrador (fins i tot el narrador d'una autobiografia) no és un ésser amb la virtut divina d'emetre judicis de valor, sinó que és una persona, amb el seu criteri subjectiu. A l'altra banda del paper hi haurà un lector amb una opinió pròpia, a qui no li agrada que se'l provi d'influenciar. Trobo que aquí és on Sorribas perd el nord. Per exemple, cada cop que apareixen policies franquistes el narrador s'escalfa i deixa anar una bona enfilada d'insults: des de "fills de sa mare" i "assassins" fins als més contundents "cabrons" i "fills de puta". El mateix passa referit a altres figures d'autoritat. Aquests exabruptes fan que alguns capítols semblin més una venjança personal que una narració autobiogràfica, a més de semblar-me impropis d'algú com en Sorribas, tan vinculat al món de la infància i la pedagogia. Estaria totalment justificat que en Sorribas expliqués l'odi que sentia vers les autoritats franquistes, justificant-lo. Segurament el lector hi estaria d'acord. Però, en tot cas, correspón al lector jutjar els personatges arran de les seves accions. És una llàstima que aquesta intromissió constant del narrador em distorsionés la lectura del llibre fins el punt d'impedir-me gaudir-ne de la lectura, perquè el recull de petites històries que aporta retrata molt be les estretors econòmiques, socials i morals de l'època.

Les lluernes de l'Eixample (II)


Una lliuera del carrer Girona, aquesta especialment misteriosa: no es veu gaire bé en la foto, però dóna pas a una mena de túnel estret que baixa cap els soterranis de l'edifici. No s'hi veu cap pany en el reixat, així que probablement la lluerna ja no tingui l'ús de lloc d'entrada de materials que va tenir. Tot i així sembla perfecta per esmunyir-hi cadàvers amb nocturnitat o per facilitar la fugida de l'heroi de torn. Per cert que, quan plou fort, l'aigua deu escolar-s'hi a dolls cap el soterrani donant-li un efecte d'allò més cavernós.