Aquest divendres, el Parlament votarà si admet a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les
corridas de braus a Catalunya. Fins fa ben poc, aquesta iniciativa tenia el meu complet suport. Tanmateix, he estat reflexionant i reconec que ara tinc un dilema moral al respecte.
Per una banda, les
corridas em semblen un espectacle d'una crueltat repugnant, més propi del segle XII que del XXI. No puc evitar imaginar-me el patiment horrorós de l'animal i estremir-me. Però, per altra banda, m'inquieta (i molt) la febre prohibicionista que sembla haver-se contagiat als nostres polítics i a part de la societat. Estem passant de la “cultura del no” a la “cultura de la prohibició”?
Què pensaríem si un grup de diputats vegetarians pretengués prohibir menjar carn a Catalunya? (Amb arguments no gaire llunyans dels dels anti-taurins, tot sigui dit). Què pensaríem si un grup de diputats abstemis fes pressió per prohibir la venda d'alcohol? (Tots coneixem els efectes perniciosos d'aquesta “droga legal”). Què passaria si uns diputats promoguessin la prohibició de la pornografia? (Pecaminosa i sexista). O el joc? (Que tants drames familiars causa). O el tabac? (Que mata). La llista de coses a prohibir pot ser inacabable: tantes com persones amb alguna raó prou important en contra.
És prohibir l'única solució? S'ha de prohibir tot allò que no agrada a la majoria? No puc evitar fer-me aquestes preguntes.
Carta del lector apareguda avui mateix a La Vanguardia:
Entrades
