Els millors dies

Radical chic

2011-06-16T12:11:00.003+02:00

Bocabadat m'he quedat aquest matí quan he llegit a El Periódico les declaracions d'alguns personatges, majoritàriament del món artístic, comprenent l'acció violenta d'ahir davant del Parlament. No sé quants d'ells deuen creure en consciència en les virtuts de la violència i quants busquen només un posat radical de cara a la galeria, però venint de gent suposadament culta em resulta inquietant.

Isabel Coixet, per exemple, deia que li semblava bé que es llencés pintura als polítics «però no el llançament de pedres». Ahí queda eso, que diuen. Per a la posteritat. El més curiós és que, si mirem els crèdits de les seves pel·lícules, veurem que han comptat amb l'ajut d'entitats com l'Institut de Crèdit Oficial, el Ministeri de Cultura, l'Institut Català de Finances o l'Institut Català d'Indústries Culturals (mireu la llista de logos en la base del pòster). Potser el que Isabel tem és que una pedra ben dirigida al cap del responsable d'una d'aquestes entitats li provoqui una amnèsia i faci que s'oblidi de subvencionar la seva propera pel·lícula.

La natura dels indignats

2011-06-15T23:40:00.004+02:00

Una vegada em van explicar que els mamífers tenen dos maneres d'organitzar-se en societat: territorialment o jeràrquicament. Els mamífers territorials són aquells que viuen sols o en petits grups, aïllats dins els límits d'un territori que consideren seu i defensen de les intrusions d'altres congèneres. Els jeràrquics són aquells que viuen aplegats en grans nombres en el mateix espai. En aquest cas, les relacions entre els congèneres s'estableix en base a diferents tipus d'autoritat. No cal dir que l'ésser humà, l'ésser social per excelència, pertany a aquest darrer grup.

Aquest concepte m'ha vingut al cap avui mentre veia com un nombrós grup d'indignats impedia amb vehemència el pas (i fins i tot agredia) els membres del Parlament. Sentint després com altres membres del moviment insistien en que aquells violents no formaven part de la seva protesta he pensat en la imperiosa necessitat que té aquest moviment d'establit una jerarquia i una estructura que deixi clar quins són els seus representats autoritzats i qui pot considerar-s'en (o no) membre. Des de bon principi, el moviment dels indignats s'ha declarat independent de qualsevol mena d'organització. Eren un col·lectiu espontani, nascut de la suma d'indignacions socials de tota mena. Això n'impedia la instrumentalització i era la seva força. Malauradament, també és la seva debilitat.

Un embrió d'estructura organitzativa va aparèixer ja en la plaça de Catalunya, en forma de comissions, però va ser clarament insuficient. Sense una estructura organitzativa ben clara (que demana jerarquia i autoritat), el moviment corre el risc de desintegrar-se ràpidament en un caos de grupúsculs que fan la guerra per la seva banda, desorganitzats i, per tant, ineficients. I, el que és pitjor, la manca d'unes veus autoritzades donen via lliure perquè qualsevol colla d'exaltats recorri a la violència en nom del 15-M, sense que ningú tingui l'autoritat de desdir-los (per això jo els continuo anomenant indignats en aquest text, als exaltats).

Les veus més carismàtiques del moviment (no sé si dir-ne líders) haurien de posar-se en marxa per construir un col·lectiu ben vertebrat. Així neutralitzarien aquests problemes, tot i que malauradament s'enfrontarien a un altre: el seu moviment de protesta hauria esdevingut una associació o, pitjor encara, un partit polític a l'ús, amb totes les virtuts però també amb totes els vicis que ells volen combatre. Es pot lluitar contra la natura humana?

En la foto, extreta del web de La Vanguardia, el diputat del PSC Jordi Terrades increpat pels indignats.

Indignats despullats

2011-06-11T15:13:00.004+02:00

Pedalada ciclonudista dels Indignats avui pel centre de Barcelona. La imatge està treta de la versió digital de La Vanguardia (cliqueu per ampliar). M'ho sembla a mi o el noi del fons va en una bicicleta del Bícing? La netejarà després? Quin fàstic!

Els papers dels Mossos

2011-06-01T22:49:00.004+02:00

Si m'aturen els Mossos per la carretera i em demanen els papers del cotxe, no els hi puc dir: «Els tinc, però me'ls he deixat a casa. Però els ben asseguro que els tinc en regla». Segur que em caurà una multa i de les grosses, perquè no dur la documentació a sobre és delicte. Si m'aturen pel carrer i em nego a identificar-me també em caurà una bona multa, perquè negar-se a identificar-se davant la policia és també delicte.

De la mateixa manera, la llei diu que tots els Mossos han de dur una identificació en «les peces visibles dels uniformes». Tanmateix, com informa avui El Periódico, durant l'acció dels mossos de fa uns dies a la plaça de Catalunya, cap d'ells duia una identificació visible. Davant aquesta il·legalitat flagrant, la Conselleria d'Interior s'ha defensat amb un argument que, de tan infantil, fa riure: de fet sí que duien les identificacions sobre el pit dret. El que passa és que duien una armilla a sobre i no s'hi veien. Deu ser l'equivalent al «és clar que tinc els papers del cotxe, però no els duc a sobre» o al «senyoreta, un gos s'ha menjat els meus deures».

Vivim en un país on, per sort, hi ha un Parlament plural. I on, de vegades, s'aproven lleis que no agraden al Govern, que està obligat a complir-les i fer-les complir. Puc arribar a entendre que el Govern faci tot el que legalment està al seu abast per entretenir l'aplicació d'una llei que creu que convertirà cada càrrega dels antiavalots en un festival de denúncies i judicis. Però recórrer a aquests arguments de parvulari em sembla indignant, perquè amb argumentacions d'aquest calibre el Govern ens pren a tots per imbècils. Si no hi està d'acord, que proposi en el Parlament la derogació d'aquesta llei. Però mentre la llei deixi explícitament clar que els Mossos han de dur sempre una identificació visible, qui no la dugui està delinquint. I, en aquest, cas, qui delinqueix és l'encarregat de fer cumplir la llei.

Foto d'aquesta entrada: El Periódico.

Perroflautes

2011-05-31T20:43:00.003+02:00

Arran de les protestes dels indignats m'han sorgit un dubte: com en dèiem abans, en català, dels perroflautas? N'he llegit diferents traduccions, començant per l'híbrid perroflautes i passant per la poc eufònica gosflautes o l'obscura canoflautes (de ca, sinònim de gos). Tocaflautes em sembla una opció graciosa (i que sona una mica a tocaperes), i rastaflautes crec que és l'opció que han triat a La Vanguardia en català. Curiosament, el que se salva en aquestes construccions sempre és la flauta.

Aquest ball de termes m'ha fet preguntar-me: com en dèiem en català d'aquests personatges abans que aparegués la paraula perroflauta? No hi havia un terme equivalent? De vegades tinc la sensació que el català va una mica a remolc del castellà pel que toca a neologismes de tipus mediàtic. Ara mateix em ve al cap chapapote, que es va fer servir durant mesos en els mitjans catalans fins que algú va proposar que s'en digués xapapota o galipot. O botellón, sense anar més lluny. No sé si és només una sensació subjectiva o realment té a veure amb la presència de cada llengua en els mitjans de comunicació. Hi ha neologismes mediàtics que hagin aparegut abans en català que en castellà? O independentment en totes dues llengües?

El cop de mà del Conseller

2011-05-28T15:08:00.006+02:00

En Felip Puig no ha pogut comptar amb sort del novell una de les seves primeres decisions complicada com a Conseller d'Interior. Sense la intervenció dels mossos d'ahir a primera hora, l'acampada dels indignats a la plaça de Catalunya probablement s'hauria anat esllanguint durant dies (potser unes setmanes) fins que no hi haguessin quedat més que un petit grup d'irreductibles com a testimoni de les protestes anteriors a les eleccions. Tanmateix, l'ordre del Conseller Puig de desallotjar temporalment la plaça i la fallida gestió de l'actuació dels Mossos i la Guàrdia Urbana no ha fet més que revifar els ànims dels indignats, amplificar la seva presència mediàtic i convocar milers de persones a la mobilització.

Trobo raonable que es vulgui netejar la plaça i es vulgui requisar els estris perillosos. D'aquí unes hores es pot celebrar al costat mateix la victòria del Barça a Wembley, i s'ha convertit en habituals que aquestes celebracions esportives acabin en actes vandàlics. Això no hauria de ser només un motiu de preocupació pels Mossos sinó pels indignats, que es poden veure involucrats (segurament sense desitjar-ho) en trencaments d'aparadors i violències diverses. Això si no es produeix directament un enfrontament entre els indignats i grups d'exaltats. Fins i tot en el cas que triomfi la proposta d'alguns indignats d'unir-se a les celebracions, en aquestes aglomeracions s'amaga gent de tota mena i és difícil saber què passarà.

Un altra cosa és com es va dur a terme tot plegat. Diuen que el desallotjament s'hauria d'haver produït de matinada per evitar l'efecte crida i que el número d'efectius policials hauria d'haver estat molt superior. Segurament és veritat, però em deixa perplex que cap dels caps policials hagués previst una cosa que ara sembla tan òbvia. Ha estat potser degut a la poca familiaritat dels estrategues d'Interior amb el funcionament de les xarxes socials? O és que, en realitat, en Felip Puig és un submarí dels antisistema dins el Govern?

Segurament hauria estat més fàcil tractar de parlar amb els indignats perquè retiressin els objectes perillosos durant el dia d'avui i, potser, omplir de policia l'espai entre Canaletes i la plaça de Catalunya (sincerament, dubto de l'efectivitat d'un cordó de separació fet pels indignats). Ja veurem què passa aquesta nit. Respecte al que passarà a partir de demà, em sembla que, fora que es produeixin nous incidents amb les forces de l'ordre, l'esllanguiment de la protesta és inevitable (cosa que no vol dir que estigui abocada al fracàs).

Totes les fotos d'aquesta entrada són d'ahir al vespre.

Curts i contundents

2011-05-20T19:11:00.002+02:00

Aquest matí m'he acostat a la plaça de Catalunya per veure de primera mà què s'hi coïa. Segurament degut a l'hora (cap a les onze del matí), en la plaça hi havia més curiosos que manifestants. M'imagino que cap a la tarda i el vespre s'hi aplegarà més gent. Hi havia eslògans pertot arreu, paradetes on s'informava a la gent dels objectius de la protesta i gent recollint signatures. Un noi amb pinta d'antisistema fregava sense gaires ganes el terra de la plaça amb un motxo. La veritat és que tot semblava prou endreçat malgrat la gentada, amb una excepció: tot el perímetre de la plaça feia una pudor de pixums que m'ha revolucionat completament l'aparell olfactiu a uns quants metres de distància. Tot i haver-hi vàters portàtils, es veu que no donen l'abast o que alguna gent prefereix alleugerir-se directament sobre la vorera.

Reconec que m'ha sorprès la ràpida convocatòria de les acampades simultànies en moltes grans ciutats, especialment (i no casualment) a pocs dies d'unes eleccions municipals. El poder de les xarxes socials, fruit en part de la seva novetat, resulta sorprenent i molt refrescant, i m'encanta pensar que encara estan fora del control del Sistema.

A mi hi ha moltes coses que no m'agraden del Sistema, començant pel mateix sistema electoral. Així que, en línies generals, combrego amb el motor ideològic d'aquest moviment anomenat 15-M. Tots plegats acceptem la política de les tisores i les injustícies socials amb una passivitat que fa pensar que allò d'Indigneu-vos! té un sentit més aviat reprovatori: hem d'indignar-nos amb nosaltres mateixos per empassar-nos-ho tot encongits i sense alçar la veu. Hem d'indignar-nos per no saber indignar-nos.

També m'ha sorprès agradablement veure com han quedat de descol·locats els polítics en plena campanya electoral (i no ens hem perdut res, francament. M'ho sembla a mi o cada cop les campanyes tenen menys contingut?). Em pregunto si tindrà algun sentit fer un míting de final de campanya aquesta nit, perquè els informatius no crec que hi dediquin gaire temps.

I la tercera sorpresa ha estat la decisió de la Junta Electoral de prohibir la manifestació a partir de demà, cosa que evidentment deixava al Govern en una situació complicada: si desallotjava els manifestants s'arriscava a una tangana de grans dimensions el dia abans de les eleccions. Si no els desallotjava, incomplia la llei. Al final, sembla que no els desallotjarà. Per evitar mals majors, suposo.

Per altra banda, trobo que aquest moviment 15-M té un problema gros: l'excessiu número de reivindicacions. En el nostre món (més mediàtic que mai), els missatges que triomfen han de tenir tres característiques: han de ser concrets, curts i contundents. És l'abc de la comunicació social. Els eslògans del 15-M són curts i contundents, però no concrets: es protesta contra la precarietat laboral, la situació de l'habitatge, la corrupció política, el sistema electoral, els partits polítics, etc. En el cas d'altres moviments socials de protesta (com els moviments dels països àrabs amb els quals el 15-M es compara), hi havia un objectiu únic (enderrocar un tirà) i un mètode per fer-ho (obligar-lo a marxar sense violència). En aquest cas no veig clar què es vol exactament ni els passos per aconseguir-ho.

Com ja han dit altres abans que jo, els manifestants farien bé de resumir els seus objectius en un o dos punts claus. Com deia Sergi Pàmies en La Vanguardia d'avui, els manifestants fan bandera de no pertànyer a cap organització, però precisament una organització és el que més necessiten ara. Per altra banda, l'emergència d'una organització segur que produïria suspicàcies i distanciaments entre els diferents col·lectius.

En tot cas, benvinguda sigui aquesta revolta, encara que sigui que desentumir els músculs de la indignació. Si després d'escalfar el jugador sortirà o no al camp al jugar, s'haurà de veure.

Espectacles taurins

2010-07-29T14:59:00.007+02:00

Finalment ahir es va aprovar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya a partir de l'1 de gener del 2012. Des de fa 24 hores, no hi ha cap mitjà de comunicació que no s'hi hagi abocat convidant opinadors de tota mena per parlar-ne. Aquest matí crec que m'he guanyat una temporadeta al cel tractant de seguir les tertúlies radiofòniques, que eren en elles mateixes tot un espectacle taurí. Tot aquest tema em provoca unes reflexions:

Per un costat, i d'entrada, m'alegro personalment que s'hagi acabat un espectacle basat en el patiment i la mort d'un animal. És una cosa que m'evoca espectacles medievals i que em sembla impròpia d'una societat del segle XXI.

Tanmateix, crec que la llei resultant és innecessàriament restrictiva. El nou text diu el següent:

Les curses de braus i els espectacles amb braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de les "sorts" de la pica, les banderilles i l’estoc, així com els espectacles taurins de qualsevol modalitat que es celebrin en les places de braus o fora d’elles, llevat de les festes amb bous a què es refereix la lletra b) del segon apartat de l’article 6.

(Aquesta darrera frase fa referència als correbous).

Dic que em sembla massa restrictiva perquè, a més de prohibir el patiment i la mort de l'animal, també prohibeix "els espectacles taurins de qualsevol modalitat". Segons això, també quedaria prohibit l'espectacle dels toros com es fa a Portugal, sense sang (crec que allà fan servir banderilles de velcro). No trobo justificat voler fer desaparèixer també una variant incruenta dels toros.

També em fa una mica de por tot el tema de les prohibicions, especialment quan es tracta de prohibir per raons morals una pràctica en la qual cap persona surt perjudicada o és obligada a fer alguna cosa contra la seva voluntat. El problema en el cas dels toros és que ens trobem amb animals, no amb persones, i això fa que el tema dels drets no estigui molt clar i depengui molt de la visió moral de cadascú. Per això he dit que m'alegro que s'hagi acabat l'espectacle de la mort del toro (perquè el rebutjo moralment), però no he dit que trobi correcta la manera com s'hi ha arribat. Crec que hauria estat molt més correcte fer desaparèixer les corrides a base de conscienciar a la població i retallar-ne les subvencions, per exemple.

Fa un temps, arran d'aquesta ILP, ja vaig sentir veus que demanaven prohibir la boxa "per inhumana" i em van sonar totes les alarmes. Aquesta és la línia que em fa por que es creuï: la que separa el respecte als drets dels altres de la dictadura moral pura i dura. Es pot argumentar que al toro ningú li demana si vol que el matin a la plaça. Els boxejadors, en canvi, són dos persones adultes que saben perfectament què fan quan pugen al quadrilàter. La seva voluntat d'adults s'ha de respectar ens agradi o no el que fan, perquè si no acabarem convertint en llei la moral majoritària i aquí és on comença a tremolar la democràcia.

En la foto, la caràtula del videojoc Olé toro de l'any 1986, un simulador de corrides que ja va causar polèmica al seu dia.

El dia després

2010-05-16T12:37:00.005+02:00

Dia després de la consulta de la Diagonal, experiment socio-urbanístic que, si més no, ha donat molt de material per reflexionar.

En contra de l'opinió d'alguns mediàtics i d'alguns companys bloggers, no em sembla malament que tots els barcelonins que ho vulguin (no només els veïns de la Diagonal o els seus usuaris habituals, tot i no ser de Barcelona) puguin pronunciar-se. No només per la dificultat a l'hora de definir què es un usuari habitual de l'avinguda, sinó sobre tot perquè la Diagonal és patrimoni de tothom que l'ha tingut com a escenari de la seva vida, se l'estima i vol veure-la (o no) reformada, ja estigui empadronat a l'Eixample o del Poble Sec. La vinculació entre les ciutats i les persones que hi habiten va molt més enllà del barri on visqui cadascú.

També discrepo en la idea que la reforma de la Diagonal sigui cosa d'experts i que el ciutadà normal i corrent no hi tingui res a dir. L'urbanisme no és una ciència exacta (com s'ha demostrat moltes vegades) i diferents solucions urbanístiques poden ser possibles simultàniament, totes amb els seus pros i els seus contres. Quan es tracta d'obres amb un impacte tan enorme en la fesomia de la ciutat i en la vida de la ciutadania, no trobo desencertat un procés de dos fases, en el qual els experts plantegin unes quantes solucions raonables (sempre que sigui possible) i les donin a escollir als ciutadans. El mateix es podria haver fet amb la reforma del Poblenou, per exemple.

Tanmateix, la consulta que s'ha dissenyat ha estat un nyap. El seguit d'errors, imprevisions i irregularitats no es pot justificar de cap manera. Jo finalment vaig votar, tot i els meus dubtes, i vaig poder comprovar, entre altres coses, la nul·la garantia d'anonimat del vot. Segons la persona que em va atendre, la tarja magnètica que s'insereix en l'ordinador l'hora de votar conté "les dades del padró". Per tant, l'opció que un triï pot quedar fàcilment associada a les seves dades. Aquesta manca d'anonimat em sembla inacceptable. Per què no fer servir les urnes de tota la vida?

Escric aquestes línies abans de conèixer el resultat de la consulta. Les enquestes dels mitjans donen una victòria aclaparadora a l'opció "Cap de les anteriors", i m'estranyaria molt (i em semblaria molt sospitós) que els resultats oficials no hi coincidissin. Veurem ara la reacció de l'alcalde Hereu, que sens dubte va apostar fort per aquesta consulta i pot haver-se acabat gastant tres milions d'euros en un immens vot de censura contra la seva política.

En la foto, postal de la Diagonal cantonada passeig de Gràcia als anys 20 (amb un aspecte una mica desolat que em recorda a l'actual Diagonal Mar). La foto és de l'Arxiu Fotogràfic de la Barcelona.

La consulta de la Diagonal

2010-05-09T22:54:00.003+02:00

Demà dilluns comença la consulta sobre el futur de la Diagonal, i reconec que a hores d'ara encara estic tractant de decidir el meu vot. És cert que la Diagonal necessita canvis, no només a nivell de gestió del transport públic (certament col·lapsat en alguns trams a algunes hores) sinó també de millora de seu paviment, del seu mobiliari urbà i fins i tot de la distribució d'espais entre els vianants i els ciclistes. També em sembla, per altra banda, que el trànsit no és tan caòtic com el volen pintar (i, de fet, no era un problema amb gaire presència mediàtica abans de la polèmica reforma).

D'ençà que vaig veure les dues propostes de l'Ajuntament, he provat d'informar-me tot el que he pogut i sabut. Com sol passar, cadascú veu els beneficis o els perjudicis de cada opció segons els seus interessos. Entre les opcions A i B jo de seguida vaig decantar-me per l'A (el bulevard) perquè, com ja vaig explicar, respecta l'estructura actual de l'avinguda i el seu arbrat. Tanmateix, també hi ha punts foscos i discutibles en aquesta proposta, i en el procés de la consulta en general:

Inconcrecions. Tot i que s'ha dit que l'opció A respectarà l'arbrat, no queda clar fins a quin punt es complirà aquesta voluntat, ja que els arbres diagonalins són molt delicats per la seva edat ja venerable. De la mateixa manera, es va dir que el tramvia no duria catenàries aèries, sinó subterrànies, però no hi ha cap compromís ferm al respecte, que jo sàpiga. Cobrir la Diagonal de torres i cables per sostenir la catenària seria empitjorar l'avinguda clarament. Per acabar-ho d'adobar, l'exalcalde Clos va pronunciar-se fa tres o quatre de dies (em sembla que a La Vanguardia) sobre la necessitat d'un metro sota l'avinguda, alternativa més assenyada que el tramvia però descartada ja d'entrada pels tècnics municipals (de la mateixa manera que va descartar-se als anys vuitanta un túnel per sota de la plaça de les Glòries, que s'acabarà construint d'aquí poc). Aquestes ambigüitats i inconcrecions fan que em miri el projecte amb una mica de recel.

Ambigüitat respecte a la vinculació. És la consulta vinculant o no? Per una banda, responsables del PSC asseguren que l'opció escollida pels votants (independentment de la participació) serà vinculant. Per altra banda, documents municipals oficials deixen clar que la consulta no serà legalment vinculant, sinó que simplement l'Ajuntament es compromet a tirar endavant el projecte escollit.

Ambigüitat respecte a les opcions. L'opció “C” no és “Deixar la Diagonal com està”, sinó “Cap de les anteriors”. Què vol dir, això? Què passarà si guanya aquesta opció? Es tirarà endavant una tercera alternativa que encara no coneixem? L'Ajuntament té bastant de marge d'interpretació en aquest cas.

Escassa neutralitat. L'intent municipal d'ocultar l'opció "C" (totalment absent en la campanya per promoure la participació) em sembla, a més de democràticament criticable, perjudicial pel mateix Ajuntament, que amb aquesta actitud ha aconseguit convertir l'opció "C" en una mena de vot de censura molt llaminer contra la política de Jordi Hereu. Més neutralitat en aquest sentit hauria beneficiat tot el procés i al mateix consistori.

Així que admeto que són tres les opcions que em ronden pel cap:

L'A seria una aposta que, de sortir bé, i si fem cas als renders que han publicat els mitjans, podria resultar en una Diagonal molt millor que l'actual; però és una aporta arriscada, potser massa si considerem la manca de compromís en els detalls i que del dicho al hecho...

La C seria donar el meu sí a una opció (“Cap de les anteriors”) que no sé ben bé què significa (tot i que és cert que s'interpretarà mediàticament com l'opció dels que no veuen clares les intencions municipals, per benintencionades que siguin). Per altra banda, la simple participació en la consulta avalaria la gestió d'un procés que, com he dit, em sembla qüestionable.

Finalment, no participar en la consulta mostraria la meva oposició a tot el procés però em deixaria segurament el mal sabor de boca de no haver-hi tingut veu i vot, ja que, segons l'alcalde, es tirarà endavant el projecte escollit independenment de la participació. A més, en el cas d'una baixa participació, és probable que l'Ajuntament argumenti que als abstencionistes "ja els va bé l'opció que surti", que “en democràcia, qui no vota no decideix” o que “qui no vota, no té dret a queixar-se”.

(En la foto, un dels cartells que han aparegut enganxats en alguns fanals de la Diagonal. Cliqueu per ampliar).

La cosa turístico-cultural

2010-04-18T21:03:00.004+02:00

Feia temps que se sabia que les parades d'animals de les Rambles tenien els dies comptats. El que jo no sabia (me n'he assabentat gràcies al blog del Guillem Carbonell) era que l'Ajuntament pensa substituir aquestes parades per botiguetes on es vendran productes “turístico-culturals i de determinada qualitat alimentària”, segons ha declarat Jordi William Carnes, tercer tinent d'alcalde d'Hisenda i Promoció Econòmica. Aquests productes seran gelats, pel·lícules, llibres i d'altres productes “tradicionals catalans”. Què voleu que us digui, l'Ajuntament pot anar insistint que aquestes noves parades reforçaran el sentit identitari de la ciutat etc., etc. , però a mi això de productes “turístico-culturals” em sona clarament a més parades de souvenirs.

(En la foto, les botigues de souvenirs de les Rambles representades per una alegre nina vestida de sevillana).

Barcelona ciudad

2010-04-12T23:05:00.007+02:00

Divendres passat vaig assistir al concert de Loquillo al Sant Jordi Club i vaig sortir-ne encantat. Reconec que hi tinc una debilitat, fins el punt que no em vaig poder estar de fer unes quantes fotos (cosa que no acostumo a fer mai als concerts). Que Loquillo és per a mi un cronista de Barcelona ja ho he deixat dit en aquest blog. Ja durant la primera cançó del concert un espectador va treure una bandera de Barcelona i Loquillo va fixar-s'hi, assenyalant-la. Després, durant els bisos, abans de tocar Barcelona ciudad, va ser el mateix cantant que va sortir a l'escenari amb una bandera barcelonesa de grans dimensions, que va deixar sobre l'escenari durant la resta del concert:

Em va sorprendre i em va agradar molt aquesta mostra d'estima vers la ciutat, i també em va fer pensar que mai no havia vist cap altre artista que sobre l'escenari tragués una bandera de Barcelona (que el referent identitari de Loquillo és més Barcelona que Catalunya no és cap secret, malgrat que tingui el Carnet Jove número 1). De fet, fins divendres ni m'hauria pogut imaginar aquesta bandera tan municipal en cap altre lloc que no fos onejant en un acte oficial.

La Reforma (de la Diagonal)

2010-03-19T12:13:00.006+01:00

La Vanguardia il·lustra avui amb uns renders de gran qualitat l'aspecte de la futura Diagonal segons els dos projectes que hi ha sobre la taula. Per un costat tenim l'opció A (la de dalt), que més o menys segueix el model del passeig de Gràcia; per l'altre tenim l'opció B (la de sota), que segueix el model de Diagonal Mar.

Totes dues opcions tenen avantatges i desavantatges de diferents tipus (econòmics, viaris, etc.) que s'expliquen amb detall en el diari. En qualsevol cas, totes dues aposten clarament per una reducció del trànsit privat (que em pregunto si no col·lapsarà els carrers veïns, perquè dubto sincerament que molts conductors habituals deixin el cotxe a casa arran de la reforma).

Després de mirar-me els dos projectes, la meva opció és l'A. Els motius són dos, un d'urbanístic i un altre de personal:

L'urbanístic: perquè respecta l'arbrat de l'avinguda. Trobo que això és essencial. La Diagonal no seria la mateixa sense els seus arbres centenaris. Uns arbres tan vells fan de molt mal trasplantar, i és probable que la majoria es quedéssin pel camí en el cas de l'opció B. Seria molt trist veure la Diagonal plena d'arbrets joves amb quatre branques (cosa que no es contempla al render, per cert).

El personal: perquè prova de millorar l'avinguda tot respectant-ne el concepte actual. Cada carrer i cada barri tenen una fesomia pròpia amb la que ens identifiquem. Qui segueixi una mica aquest blog sabrà que sostinc la teoria que nosaltres modelem la ciutat, però ella ens modela també a nosaltres. La nostra biografia està associada a l'estructura arquitectònica i urbanística del lloc on vivim, i canviar-la radicalment fa desaparèixer tota la informació vital que hi dipositem. Digueu-me sentimental, li voleu, però això crea una mena de buit d'identificació que contribueix a esterilitzar molts llocs.

L'alcalde Hereu ha garantit que els barcelonins podrem votar també una tercera opció C per als qui prefereixin que l'avinguda es quedi com està. Suposo que fins la consulta sentirem moltes opinions al respecte.

La nevada del 2010

2010-03-08T21:58:00.002+01:00

La platja de la Barceloneta coberta de neu. Quant de temps trigarem en tornar-la a veure així? (Foto: Jaume Bonet).

Simpàtica bretolada

2010-03-02T22:01:00.005+01:00

La matinada de dilluns, una colla d'artistes auto-anomenats “Las viudas de Pepe” (entre "les" quals Carles Flavià i Joan Lluís Bozzo) van encarregar-se d'enganxar sobre totes les plaques del carrer Almirall Cervera els cartells que veieu en la foto. L'acte va coincidir amb el primer aniversari de la mort de l'actor Pepe Rubianes i suposo que pretenia reivindicar que es bategés un carrer amb el seu nom. Fins i tot va convidar-se la premsa a l'empaperat de les plaques. Apart de que a Barcelona han de passar un mínim de cinc anys des de la mort perquè es bategi un carrer amb el nom d'una persona, no acabo de veure la diferència entre aquest acte (qualificat de “rubianesc”) i una bretolada. Em pregunto què pensaríem si un col·lectiu antisistema s'hagués dedicat a fer el mateix amb cartells reivindicatius de la seva causa. Despertaria la mateixa simpatia?

Crim a l'Eixample

2010-02-25T00:19:00.002+01:00

De vegades la part més terrible de la realitat ens espera on menys l'esperem. Ara mateix fa dos dies, la nit de dilluns, a un carrer escàs de casa meva acabaven d'assassinar els propietaris d'un petit bar per robar-los. M'ho repeteixo i em quedo parat: just mentre jo sopav,a dues persones que no havien fet mal a ningú morien amb violència a un centenar de passes de casa meva. La notícia ha sortit avui a la premsa (la foto de dalt és d'El Periódico).

És allò que dius “no ho hauria dit mai” i tot seguit penses “però per què no?”. El mal existeix al nostre voltant i no podem viure sempre alerta, perquè ens tornaríem paranoics. A més, l'Eixample és vist per la majoria com un barri força segur (jo mateix inclòs), malgrat que els botiguers entrevistats avui a la premsa asseguressin el contrari. També, de quan en quan, algunes estadístiques municipals revelen que l'Eixample és un dels barris on més abunden les denúncies. M'imagino que aquesta discrepància es deu, en part, a que l'objectiu dels delinqüents no són ciutadans a l'atzar sinó col·lectius concrets (els botiguers, per exemple). Els robatoris pel mètode de l'estrebada, l'atracament a peu de carrer o el robatori als pisos són delictes que transmeten una sensació d'inseguretat molt superior perquè “li poden passar a qualsevol”.

Arran d'aquest doble crim, els botiguers demanaven a l'Ajuntament més seguretat al barri. Llavors m'he preguntat: “Què faria jo, si fos l'Ajuntament?”. I la veritat és que no he sabut trobar una resposta satisfactòria. Posar-hi més policia municipal? Això significaria treure-la d'una altra zona de la ciutat. Millorar l'enllumenat públic? Subvencionar sistemes d'alarma pels comerços? Fomentar les vocacions policials? Corregiu-me si m'equivoco però, no em sembla que la inseguretat ciutadana sigui una qüestió on l'Ajuntament tingui gaire marge de maniobra. També sol demanar-se un enduriment de les penes per aquesta mena de delictes. No recordo haver sentit mai ningú dient que les penes ja estan bé com estan; i, tanmateix, sempre solen quedar-se com estan.

Per l'Arc del Triomf

2010-02-04T14:48:00.006+01:00

Aquest que veieu és el nou hotel (de cinc estrelles, és clar!) projectat al costat de la parada de la RENFE d'Arc de Triomf (render publicat avui a El Periódico). Tres coses:

1) És realment un nou hotel (de cinc estrelles, és clar!) el que necessiten els barcelonins i la gent d'aquell barri en particular?

2) Cada vegada tinc més la sensació que els arquitectes no dissenyen edificis per la gent sinó pels altres arquitectes.

4) Tinc entès que l'exterior dels edificis de l'Eixample no es pot retocar sense un permís especial de l'Ajuntament, que ha de certificar que les reformes respectaran l'estètica del barri. Suposo que en aquest cas aquesta certificació s'ha obtingut sense cap problema. Cap ni un.

Permès prohibir (II)

2009-12-23T12:27:00.006+01:00

Carta del lector apareguda avui mateix a La Vanguardia:

I ara, per la boxa
Ara que ja està aprovada la ILP sobre la prohibició dels toros a Catalunya, potser és hora de prohibir la boxa per inhumana.

La veritat, no sé si l'autor d'aquesta carta parla irònicament o no...

Permès prohibir

2009-12-17T15:08:00.001+01:00

Aquest divendres, el Parlament votarà si admet a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les corridas de braus a Catalunya. Fins fa ben poc, aquesta iniciativa tenia el meu complet suport. Tanmateix, he estat reflexionant i reconec que ara tinc un dilema moral al respecte.

Per una banda, les corridas em semblen un espectacle d'una crueltat repugnant, més propi del segle XII que del XXI. No puc evitar imaginar-me el patiment horrorós de l'animal i estremir-me. Però, per altra banda, m'inquieta (i molt) la febre prohibicionista que sembla haver-se contagiat als nostres polítics i a part de la societat. Estem passant de la “cultura del no” a la “cultura de la prohibició”?

Què pensaríem si un grup de diputats vegetarians pretengués prohibir menjar carn a Catalunya? (Amb arguments no gaire llunyans dels dels anti-taurins, tot sigui dit). Què pensaríem si un grup de diputats abstemis fes pressió per prohibir la venda d'alcohol? (Tots coneixem els efectes perniciosos d'aquesta “droga legal”). Què passaria si uns diputats promoguessin la prohibició de la pornografia? (Pecaminosa i sexista). O el joc? (Que tants drames familiars causa). O el tabac? (Que mata). La llista de coses a prohibir pot ser inacabable: tantes com persones amb alguna raó prou important en contra.

És prohibir l'única solució? S'ha de prohibir tot allò que no agrada a la majoria? No puc evitar fer-me aquestes preguntes.

Els nous semàfors

2009-12-11T15:52:00.000+01:00

En moltes cruïlles de la ciutat ja s'ha instal·lat els nou model de semàfor. A diferència dels semàfors clàssics, aquests s'il·luminen amb leds, que consumeixen molt poca energia i duren molt. L'única pega que trobo a aquests nous semàfors és que no tenen aquella mena de visera que fa que els conductors no puguin veure la llum dels vianants i viceversa. Ja m'ha passat un parell de cops que, mirant el semàfor de cua d'ull, gairebé creuo el carrer amb el llum dels cotxes en verd.

La llista oberta

2009-11-11T21:02:00.006+01:00

Enmig d'aquest ambient de desconfiança vers els polítics, darrerament hi ha un petit debat als diaris (particularment a La Vanguardia) sobre la utilitat del vot en blanc i l'abstenció. Jo ja vaig explicar fa temps la meva opinió al respecte. És una qüestió que pot donar per a un debat segurament inacabable. Servidor vostre no sap veure una solució electoralment òptima per impulsar una renovació política: el que veig són opcions més o menys imperfectes, que poden servir per explicitar el descontentament d'alguns electors però a les quals els partits són relativament insensibles.

Fa anys que un petit col·lectiu d'electors demana poder votar per “escons en blanc”. És a dir, que els vots en blanc es tradueixin en escons buits al Parlament. És una idea que, de dur-se a terme, sense dubte proporcionaria una satisfacció moral al ciutadà desencantat. No obstant, no estic segur si això canviaria la manera de fer política. Potser la por dels parlamentaris a perdre la cadira faria reaccionar els partits, però la dinàmica parlamentària continuaria sent la mateixa. Proporcionalment, els partits grans continuarien mantenint la seva quota de poder. Els partits petits serien els que més patirien aquesta mesura, ja que podrien fins i tot arribar a quedar fora del Parlament si el número d'escons desocupats augmentés massa. Per no parlar del cas (imaginari i extrem) en què només sortís escollit un diputat: tindria el seu partit majoria absoluta a la cambra?

Per altra banda, entenc que l'abstenció tampoc ajuda massa a canviar la manera de pensar dels partits, malgrat la repercussió mediàtica que pugui tenir. Tots hem vist els portaveus dels partits lamentant-se del número d'abstencionistes (rarament mencionen els vots en blanc) durant les 24 hores següents a les eleccions; demanen una reflexió “de tots plegats” i ràpidament s'obliden de fer-la.

També s'ha parlat de les llistes obertes com a eina de regeneració política. De vegades, s'invoca aquest concepte gairebé com un recurs llegendari, com les paraules màgiques que han de salvar la democràcia. Teòricament em semblen un bon sistema per vincular un candidat amb el seu elector d'una manera molt més personal, cosa que obligaria al primer a un major compromís. I dic teòricament. El problema és que un canvi així demana un canvi de paradigma en la manera com entenem tots la política de partits: vivim en un país on culturalment hi ha molt de “vot captiu” i on estem molt acostumats a votar sigles, no persones. Amb unes llistes obertes al davant, el més probable és que la immensa majoria dels votants votés els quatre o cinc candidats del principi de la llista del seu partit favorit (és el que sol passar, per exemple, en les llistes del senat).

Tant el sistema de llistes desbloquejades com el d'obertes apel·len a la responsabilitat combinada dels partits i dels votants. Els uns, per crear la llei i promoure-la entre la ciutadania. Els altres, perquè és un tipus de procés electoral que demana un grau elevat de compromís i interès. He llegit avui que en Montilla vol impulsar una reforma de la llei electoral amb llistes desbloquejades parcialment. I em pregunto: estem tots plegats preparats per acceptar aquestes responsabilitats?

Temps de tradicions

2009-11-02T10:40:00.000+01:00

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir aquí el Halloween, carnavalesca celebració nord-americana que va aterrar a Barcelona fa uns deu o dotze anys (en el gràfic de sota, bona part dels resultats de la paraula “Halloween” durant els anys vuitanta corresponen a "Halloween", la pel·lícula de John Carpenter).

Presència de la paraula "Halloween" en La Vanguàrdia des del 1975.

A mesura que Halloween es torna més popular, apareixen veus d'alerta davant els perills de la globalització i la invasió cultural ianqui. Però és realment Halloween una celebració imposada? Al cap i a la fi, ningú no ens obliga a sortir a carrer vestits de zombi o de vampiressa. Halloween ha arribat com van arribar Sant Valentí o el Pare Noel: perquè són celebracions que han tingut una presència continuada en les nostres vides a través dels mitjans i perquè hi ha un sector comercial i industrial que hi veu una font d'ingressos. No descobreixo res si dic que aquí rau la clau de tot. Altres tradicions nord-americanes molt arrelades són senzillament ignorades aquí perquè no ajuden a fer caixa (com el Thanksgiving Day, per exemple). S'ha d'afegir a més que Halloween dóna més canxa a la juerga nocturna que Tots Sants o la Castanyada i d'aquí la seva ràpida acceptació per part del jovent.

Per contrarestar l'anti-Halloweenisme, hi ha qui argumenta que Halloween és en realitat una celebració d'origen europeu (i que, per tant, no hauríem de fer tants escarafalls a l'hora d'acceptar-la). Jo no sé com era la celebració del cap d'any celta a l'Europa antiga, però em fa l'efecte que no consistia en grups de gent vestits de Dràcula o Superman. I, en qualsevol cas, aquesta no ha estat mai una celebració mediterrània.

Tot això em porta a preguntar-me quin és l'origen de les tradicions. Quan podem dir que una celebració ha esdevingut "tradicional"? Una tradició ha de tenir sempre un origen profund i misteriós? Halloween se celebra als Estats Units des de finals del segle XIX. Suposo que va haver un temps en què es veia com una celebració nova i aliena. El nostre "tradicional" raïm de Cap d'Any se'l va inventar la industria vitícola arran d'un excedent de raïm l'any 1909. Moltes de les nostres tradicions tenen un origen religiós que pocs recorden. D'aquí cent anys, les noves generacions que hauran crescut amb el Halloween suposo que el veuran com una celebració d'allò més tradicional. I no és això el que compta? No són les tradicions la manera que tenim de pretendre que les coses no canvien tant malgrat tot? No és "tradicional" simplemente allò que heredem de la nostra infantesa?

Condemna preventiva

2009-10-25T23:51:00.001+01:00

Aquestes setmanes hem sentit de tot en torn al cas Millet: des de les paraules del seu advocat assegurant que ho tornaria tot "encara que hagués de marxar a viure sota un pont" a comentaris de ciutadans anònims rajant a gust de Millet, del jutge Juli Solaz i de la justícia en general.

Han estat aquestes darreres opinions les que m'han deixat un mal gust de boca. I és que no puc evitar que se'm regiri alguna cosa dins quan sento alguns comentaris, que em fan preguntar-me el concepte de la llibertat i dels drets democràtics que tenim tots plegats.

El jutge Solaz ha decidit no dictar presó preventiva contra Millet. Ha argumentat que aquesta mesura no és necessària perquè Millet ja hauria fugit si hagués volgut i perquè l'escorcoll dels Mossos buscant documentació va ser molt a fons. En tant que valoracions subjectives, els seus arguments es poden discuti r(especialment el primer: diuen que Millet té un milió d'euros a Suïssa). El que cal tenir present és que la presó preventiva és una mesura excepcional que s'aplica en casos molt concrets: perquè un acusat no destrueixi proves ni provi de fugir.

I dic això perquè aquests dies torno a tenir la impressió que, per a molts ciutadans, la presó preventiva és simplement una mena de condemna avançada. Primer tanquem-lo ja i ja li farem un judici després, suposo que pensen molts. Com que no es pot sentenciar ningú abans del judici, decretem presó preventiva perquè "comenci a pagar", oblidant que la funció de la presó preventiva no és aquesta ni de bon tros. En casos que aixequen tanta alarma social, em sembla que el judici i la sentència són percebuts per molts com una nosa, com una galindaina que s'ha de fer per oficialitzar una condemna ja assumida per tothom. I, pel que sembla, hi ha molts periodistes que també pensen així; suposo que per això des dels mitjans no es fa cap pedagogia de les garanties processals. I quan alguns professionals del dret també s'apunten a aquesta teoria de la "condemna preventiva", la cosa ja em comença a semblar molt preocupant.

Objectiu Pastorets

2009-10-19T19:53:00.004+02:00

Des del Consell Escolar de Catalunya s'ha proposat canviar el nom de les vacances de Nadal i de Setmana Santa, que a partir d'ara es diran, respectivament, Vacances d'Hivern i Vacances de Primavera. L'objectiu, naturalment, és crear un entorn escolar eminentment laic, desplaçant la pràctica religiosa (i fins i tot m'atreviria a dir qualsevol aspecte de la vida relacionat amb la religió) cap a l'àmbit privat. En la mateixa línia, algunes escoles han decidir suprimir les representacions dels Pastorets “per no ferir la sensibilitat de famílies atees o d'altres religions” (El Periódico, 19.10.2009). Més enllà de si amb aquests canvis es contribueix o no a la integració i a la diversitat (les paraules màgiques d'avui dia), la justificació de “no ferir la sensibilitat“ em sembla inacceptable. Que jo sàpiga, no s'obliga a cap nen a participar en els Pastorets, ni a cap família a contemplar l'obra. Si una persona se sent ferida només pel fet que es represention els Pastorets en una escola, el problema no el té l'escola: el té aquesta la persona. I aquest problema és ser un intolerant.

Suggerència pel proper curs 2010/2011: atès que les vacances de Nadal i Setmana Santa (o d'Hivern i Primavera) tenen un origen evidentment religiós, potser s'haurien d'abolir i llestos. Potsar a ser laics, per què no ho som amb totes les conseqüències?

El trasllat del mercat de Sant Antoni

2009-10-16T23:54:00.004+02:00

Fa uns dies, els botiguers (o "encantistes", com he sentit que alguns s'anomenaven) del mercat de Sant Antoni van traslladar-se a les dos enormes carpes que ocuparan durant més de tres anys mentre es reforma el centenari mercat. Dins aquell indret prefabricat continuaran tirant endavant la seva tasca diària, que alguns d'ells porten fent durant tota la vida (i que a mi em sembla que converteix els mercats en uns dels llocs més vius i excitants de Barcelona).
Aquest matí he decidit anar a fer un cop d'ull a aquesta nova ubicació. Sincerament, desconfiava de les virtuts del lloc; la paraula “carpa” em fa venir al cap imatges de goteres, corrents d'aire i temperatures extremes, però ara haig d'admetre que les dues carpes es veuen netes, sòlides i funcionals. Encara hi havia compradors que visitaven per primera vegada el nou emplaçament de les seves parades de sempre. Entre els comentaris que més he sentit destaquen els elogiosos cap a les noves parades, tant per part dels compradors com dels botiguers. Tot i tractar-se d'un espai temporal les parades llueixen bastant. També he sentit alguns comentaris maliciosos sobre com s'ha fet el repartiment dels espais (“Hi ha alguns que tenen molt d'enxufe”, “Ens van dir que no es podrien ajuntar parades i fulano té tres números seguits”). L'amplada dels passadissos en la carpa de les parades de roba ha estat una millora substancial: acostumat a les estretors del perímetre del mercat, un s'hi pot passejar amb la impressió que es troba dins d'unes galeries comercials. Per contra, el punt negatiu s'ho emporta l'estretor dels passadissos en la carpa de l'alimentació. En alguns punts he ensopegat amb uns embussos tremendos que m'han fet escoltar més d'un renec; i per sortir del mercat m'he hagut d'afegir a una cua de persones amb carretons que provaven com podien de maniobrar cap a la porta. Ja al carrer, he sentit un grup de senyores grans que comentaven precisament la necessitat d'instal·lar un pàrquing per carretons a l'entrada. I era divendres: m'imagino que demà dissabte serà molt pitjor.
En qualsevol cas, a la majoria dels botiguers i dels compradors se'ls veia satisfets amb el nou emplaçament i esperançats de trobar-se un d'encara millor quan tornin a la seu del mercat d'aquí uns anys. Una etiqueta “la feina ben feta” per a l'Ajuntament.

En la primera foto, la carpa de l'alimentació. En la segona, la de la roba.

Fem-hi quelcom!

2009-09-06T22:26:00.005+02:00

Recordo que cap a mitjans (o finals) dels vuitanta va haver una campanya televisiva (diria que a TV3) que animava als ciutadans a ficar les escombraries dins una bossa ben tancada. I aquesta bossa dins una altra bossa, també ben tancada. Des de fa uns dies, uns anuncis d'aire institucional ens recorden que hem de deixar de fer servir bosses de plàstic perquè són perjudicials per a la natura: maten animals marins, triguen centenars d'anys a degradar-se, etc. Deixant de fer-les servir, doncs, fem un favor al medi ambient. Aquesta campanya està en realitat muntada pel Carrefour i jo diria que no menciona el benefici molt més important de tots: que aquesta cadena s'estalviï de regalar-nos les bosses cada vegada que hi anem a comprar. O, millor encara, que ens cobrin uns quants cèntims d'euro per cada bossa que abans ens regalaven. I que, a més, hàgim de comprar rotllos de bosses de les escombraries (enlloc de reutilitzar les bosses de la compra). Em sembla que, en el món del màrqueting, d'això s'en diu estratègia win-win. Però bé, jo vull anar al cel com tothom, així que a patir d'ara no faré servir ni dues bosses ni una quan baixi a llençar les escombraries: les abocaré directament al contenidor, somrient amb la satisfacció d'estar fent alguna cosa pel planeta.

Barcelona és...

2009-08-25T15:53:00.002+02:00

La que més m'ha agradat és "Barcelona es poderosa" (la tornada de la coneguda rumba de Peret, evidentment). I recordeu: el Google no menteix mai.

Passos de vianants

2009-08-21T18:04:00.005+02:00

Amb la intenció de conscienciar els vianants i disminuir el número d'accidents de trànsit, fa un temps l'Ajuntament de Barcelona va adreçar-los un missatge que deia: "A Barcelona, un de cada tres morts en accidents de trànsit anava a peu". El missatge en qüestió es va pintar uns quants passos de vianants del centre, de manera que fos ben visible. Segur que molts us l'heu trobat.

Doncs bé, resulta que la setmana passada vaig estar uns dies a Chicago i vaig adonar-me que en molts passos de vianants algú havia pintat el següent ninot (com sempre, es pot clicar la imatge per ampliar-la):

Què representa, aquest dibuix? A mi em sembla una persona aixafada per les rodes d'un cotxe (amb les ratlles dels pneumàtics marcades a la panxa). Tot i que ningú em va poder aclarir què era, en un primer moment vaig pensar en la feina d'un graffiter molt voluntariós, ja que els ninots sempre eren lleugerament diferents i, a més, podien estar pintats de diferents colors. Però la seva presència recurrent per tot arreu i el seu bon estat de conservació van acabar per fer-me pensar en una campanya de l'ajuntament d'aquella ciutat per conscienciar els vianants. Si fos així, es tractaria d'una campanya força original tot i que un pèl més críptica (potser massa críptica i tot). Què en penseu?

Fumeres sobre Barcelona

2009-07-27T21:42:00.003+02:00

Es commemora aquests dies el centenari de la Setmana Tràgica (amb actes vandàlics per part d'alguns) i hem tornat a veure reproduïda aquesta foto feta des de Montjuïc, on es veuen alguns edificis de Barcelona en flames. Certament, és una foto simbòlica, que retrata l'estat de violència que va viure la ciutat aquells dies. Tanmateix, aquesta foto sempre m'ha semblat sospitosa de frau. El motiu que principal és el fum que surt dels edificis. Quan un edifici crema, el fum que puja tendeix a expandir-se (veieu els exemples abaix).

La fumera pot estar inclinada cap a una banda o l'altra (segons el vent), però sempre tendirà a agafar aquesta forma de "triangle invertit", més ampla per dalt que per baix. Les fumeres de la foto, tanmateix, fan el contrari: el fum és molt més abundós en la base i va concentrant-se a mesura que puja. Potser hi haurà algú que sàpiga més que jo de dinàmica de gasos i que m'ho podrà explicar, però sempre ho he trobat molt estrany. La meva teoria és que els incendis hi eren i algú va decidir retocar una mica el fum per fer-lo més visible (o potser perquè quedés millor reproduït als diaris) però va fer-ho sense tenir gaire present com feia una fumera real. O potser és cosa de la fotografia, que no tenia prou qualitat per capturar la part més clara de la fumera. O potser es tracta d'algun artefacte relacionat amb el temps d'exposició. Què en penseu?

El pupitre electrònic

2009-07-25T19:28:00.004+02:00

A tots ens ha passat que, caminant pel carrer, hem trobat per atzar alguna imatge clarament anacrònica, com sortida del túnel del temps. Pot ser un cartell que penja en una botiga amb el preu encara en pessetes, la decoració setantera d'una façana, un adhesiu del 75è aniversari del Barça en el vidre d'un cotxe: petits objectes que han sobreviscut inexplicablement el pas exfoliador de les dècades, desproveïts ja del seu ús i del seu significat originals. Aguanten en els llocs més insospitats sovint per negligència o oblit, esperant que algú hi ensopegui amb la mirada per transportar-lo durant un segon al passat d'on provenen.

Avui us en presento un d'aquests anacronismes que vaig trobar en una agència de viatges de la Via Augusta. No dubto que un “pupitre electrònic” devia ser d'allò més avançat l'any 1968 (quan es va implantar) i que devia facilitar molt la tasca de despatxar bitllets. De fet, entre els anys seixanta i vuitanta, l'adjectiu “electrònic” era sinònim de modernitat: cervell electrònic, calculadora electrònica, balança electrònica. Suposo que per això avui en dia l'adjectiu “electrònic” sona a tecnologia ja desfasada. M'imagino que aquest rètol deu fer molts anys que deu penjar en l'aparador de l'agència, ignorat pels empleats (el deuen encendre quan es fa fosc?). I no es pot negar que hi ha una certa ironia en el fet que encara es mostrin anuncis de la RENFE de fa trenta anys com si res...

(Per cert que aquesta nova secció està clarament inspirada en la secció “Arqueologia contemporània” del blog d'en David Rodríguez).

Una nit a la festa major del Raval

2009-07-19T18:39:00.001+02:00

Ahir a la nit vaig fer un volt per les festes del Raval (el cartell d'enguany de les quals, per cert, m'ha estat molt difícil de trobar en la xarxa). Havent sopat, la primera parada va ser a la plaça dels Àngels. Hi havia força gent davant l'escenari però sense arribar massificació, cosa que era d'agrair. També hi havia lateros a dojo. De fet, jo era l'únic de la colla que no duia una llauna a la mà i això sembla que em feia un client preferent de la seva oferta alcohòlica. Al final vaig acostar-me al xiringuito instal·lat a la plaça i vaig comprar-me allà una cervesa per un euro i mig, però amb la seguretat que no havia estat amagada dins de cap contenidor. Cap a les 22:30 va pujar a l'escenari una orquestra que, sota el nom d'Orquesta Volcán (trepidant i entranyable alhora), va tenir a la concurrència fent ballarugues fins la mitjanit. El repertori era, com no, d'èxits de ayer, hoy y siempre, tot i que apostaven clarament pels hits discotequeros dels setanta i vuitanta, cosa que vaig agrair. L'ambient era maco, amb gent de totes les edats i bon rotllo en general. Vaig entretenir-me una mica en observar el meu voltant perquè feia bastant de temps que no m'aturava a gaudir d'un d'aquests concerts d'estiu. Em vaig recordar d'aquelles festes majors del Poblenou que la meva família freqüentava quan jo era petit, on s'instal·laven atraccions de fira del tipus tren de la bruixa, el látigo, els autos de xoc, etc. I també parades amb rifes d'electrodomèstics probablement preconstitucionals. Aquelles atraccions ocupaven uns quants carrers importants de la banda “industrial” del barri (la que es troba entre la Rambla del Poblenou i el parc de la Ciutadella) i diuen es va deixar de fer (o va ser traslladada, no n'estic segur) degut a les pressions de La Vanguardia, que tenia just allà els tallers i que, durant aquells dies de carrers tallats, tenia dificultats per rebre subministraments i distribuir els diaris. També vaig tenir un pensament pels turistes que s'havien apuntat a la festa: probablement tornarien als seus països reforçant el tòpic de que aquest és un país on organitzem contínuament festes rere qualsevol cantonada. Quan l'Orquesta Volcán va enllestir l'actuació, un representat de la comissió de festes del barri va acomiadar-nos per la megafonia demanant civisme (amb un to de veu tan cavernós que va provocar algunes bromes entre la concurrència). Potser alguns van tirar llavors cap als concerts alternatius que se celebraven (o hauria de dir contra-programaven?) amb el nom de “Festa popular del Raval”. Nosaltres vam tirar cap a la Rambla del Raval, acompanyats de molta gent que va tenir la mateixa pensada. De camí vaig veure molts homes que aprofitaven qualsevol protecció per evacuar la cervesa-bíar que havien estat consumint (alguns pixaven contra llocs tan poc recomanables com una estació transformadora). En arribar, la Rambla del Raval estava encatifada de vermell: semblava un camp de batalla on s'haguessin fet servir llaunes d'Estrella Damm com a munició. Absolutament tot el terra n'estava ple. Hi havia zones per les quals era impossible passar sense trepitjar-ne alguna. També era difícil no trepitjar algú, perquè hi havia molta gent asseguda a terra al mig del passeig. L'ambient no era tan agradable com a la plaça dels Àngels, m'imagino que per l'hora que era i perquè alguns duien masses hores bevent. Comprant un falafel vaig poder veure un conat de baralla entre dos grups. La brigada municipal va fer acte de presència al poc i va començar a escampar la parròquia a cop de màniga. Com que les actuacions musicals havien acabat feia estona i no hi havia gaire més a fer, vaig decidir tirar cap a casa. Malgrat aquests petits “incidents” (inevitables, per altra banda) la festa va estar prou bé. Per cert que just ahir va començar la festa major del Poble Sec.

Els carrers som nosaltres

2009-07-15T23:29:00.002+02:00

La central tèrmica de Badalona (foto: WikiPedia).

Els carrers som nosaltres. D'alguna manera, atorguem a la matèria de què està feta la ciutat la capacitat d'absorbir les nostres vivències i conservar-les. En cada carrer que hem freqüentat al llarg de la vida hem dipositat un petit record. Arrapada als maons dels edificis, a les llambordes de la vorera, a l'escorça dels arbres o al vidre d'una botiga, alguna emoció íntima ha transformat la matèria inanimada. De vegades es diu: “Ai, si les parets parlessin!”, i amb raó. La majoria no escriurem mai una autobiografia, però l'hem plasmat, sense voler-ho, al nostre voltant. Les parets no parlen: ens parlen. La ciutat ens parla de nosaltres mateixos amb un codi que només nosaltres podem entendre. Per això una cantonada absolutament anònima per nosaltres pot significar-ho tot per a algú altre. Per això intuïm i celebrem la historicitat en les pedres antigues. Per això a mesura que ens fem grans ens tornem més intolerants i espantadissos davant els canvis urbanístics. L'asfalt nou és mut, un edifici acabat de construir no sap res de res dels veïns de la ciutat on l'han aixecat. Anirà aprenent, però: la matèria de la ciutat absorbeix sense parar vivències i emocions, sense atipar-se mai. Per això fins i tot construccions lletges ens semblen entranyables amb el temps.

Cablejat postguerril al mercat de Sant Antoni.

Les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià son construcció d'un lletgisme industrial visible des de qualsevol punt de la ciutat. Si es construïssin ara, concentrarien tota mena de protestes. I, no obstant, els adrianencs que van participar al referèndum van votar per amplíssima majoria per conservar-les. A molts ens angunieja la remodelació del mercat de Sant Antoni, tot i que és evident que la necessita. M'explicarà històries el nou mercat? Em reconeixerà quan el trepitgi per primera vegada?

Aquestes són les notícies del matí

2009-07-08T15:15:00.006+02:00

Avui l'EGM ha difós els nous resultats i s'ha confirmat la davallada de Catalunya Ràdio. No m'esperava que en aquests mesos Catalunya Ràdio remuntés a la seva competència més directa, però tampoc que Catalunya Ràdio hagi passat de l'empat tècnic amb RAC1 a caure fins i tot per sota de la SER. És una cosa que els oients de l'emissora probablement encara no saben, perquè aquesta vegada la seva pàgina web no se'n fa cap ressò (al contrari que la de la competència). En fi, de la primera a la tercera posició en menys d'un any. Realment, la direcció de l'emissora hauria de replantejar-se seriosament com s'estan fent les coses, perquè la marxa d'un Antoni Bassas no justifica per si sola uns resultats així (tot i que potser sí que simbolitzi alguna cosa). Com a oient que havia estat de l'emissora (i que encara sóc de quan en quan), espero que hi hagi la voluntat de prendre mesures i que a partir del setembre comencem a notar canvis en la filosofia de la graella. Si això succeirà o no, no ho sé: el pou del finançament públic pot ser molt fondo. Quina mena de canvis fan falta? Això s'hauria d'analitzar a fons. En moltes tribunes mediàtiques s'han ofert solucions de tota mena per remuntar en les estadístiques, però crec que una bona mesura seria no tractar de competir pel mateix nínxol radiofònic que una competència cada cop més potent. Catalunya Ràdio és una marca amb una personalitat particular com a "ràdio nacional de Catalunya" que diu que és: per un costat, una vocació (gairebé diria responsabilitat) de servei públic i un finançament privilegiat (de moment); per un altre costat, una forta vinculació a la societat catalana i una cantera de professionals de primera. Tots aquests valors donen per crear una marca força distintiva, que no sé si no es dilapidaria limitant-se a copiar continguts que ja fa tothom. Mentrestant, només ens cal esperar els resultats de les enquestes d'audiència alternatives.

(En la foto, les pàgines web de RAC1 i Catalunya Ràdio amb les notícies del matí).

Article

2009-07-06T22:20:00.005+02:00

Avui m'han publicat un petit article en la secció Colaboran de La Vanguardia Digital. Com que és una cosa que no m'acostuma a passar, permeteu-me que en faci una mica de publicitat.

Barri Xino

2009-07-04T18:08:00.002+02:00

Fa uns dies vaig acabar de llegir Barri Xino d'en Sebastià Sorribas. Es tracta de la crònica de la infància de l'autor en el barri Xino de Barcelona durant els anys 40 i 50. En Sebastià Sorribas retrata tota una època a través de les vivències de la seva família, els seus veïns i els seus amics sense parlar de sociologia ni d'economia, ni falta que li fa. Un llibre autobiogràfic com aquest s'enriqueix d'anècdotes personals i és un complement perfecte per descripcions més acadèmiques de la vida en la Barcelona de la postguerra. Com en el cas de Pere IV, 416. Farmàcia, detall d'aparent quotidianitat, narrat gairebé de passada, pot obrir-nos al davant l'abisme del que va significar haver de conviure amb la repressió i la misèria. La realitat de situacions com la de la postguerra realment arriben a superar la ficció. En aquest sentit, el llibre és un autèntic pou d'humanitat.
No obstant, he trigat força temps en acabar aquest llibre: se'm feia difícil de llegir. No perquè la prosa sigui dolenta (en Sorribas és un narrador molt correcte) ni perquè el tema no em sigui interessant. Més un llibre que m'ha costat de llegir per la poca distància emocional d'en Sorribas vers el que descriu. M'explico: en una obra autobiogràfica és impossible demanar a l'autor que sigui imparcial: això aniria contra la mateixa natura de l'obra. Però el que sí que ha de tenir sempre present l'autor és que el narrador (fins i tot el narrador d'una autobiografia) no és un ésser amb la virtut divina d'emetre judicis de valor, sinó que és una persona, amb el seu criteri subjectiu. A l'altra banda del paper hi haurà un lector amb una opinió pròpia, a qui no li agrada que se'l provi d'influenciar. Trobo que aquí és on Sorribas perd el nord. Per exemple, cada cop que apareixen policies franquistes el narrador s'escalfa i deixa anar una bona enfilada d'insults: des de "fills de sa mare" i "assassins" fins als més contundents "cabrons" i "fills de puta". El mateix passa referit a altres figures d'autoritat. Aquests exabruptes fan que alguns capítols semblin més una venjança personal que una narració autobiogràfica, a més de semblar-me impropis d'algú com en Sorribas, tan vinculat al món de la infància i la pedagogia. Estaria totalment justificat que en Sorribas expliqués l'odi que sentia vers les autoritats franquistes, justificant-lo. Segurament el lector hi estaria d'acord. Però, en tot cas, correspón al lector jutjar els personatges arran de les seves accions. És una llàstima que aquesta intromissió constant del narrador em distorsionés la lectura del llibre fins el punt d'impedir-me gaudir-ne de la lectura, perquè el recull de petites històries que aporta retrata molt be les estretors econòmiques, socials i morals de l'època.

Les lluernes de l'Eixample (II)

2009-07-04T00:03:00.004+02:00

Una lliuera del carrer Girona, aquesta especialment misteriosa: no es veu gaire bé en la foto, però dóna pas a una mena de túnel estret que baixa cap els soterranis de l'edifici. No s'hi veu cap pany en el reixat, així que probablement la lluerna ja no tingui l'ús de lloc d'entrada de materials que va tenir. Tot i així sembla perfecta per esmunyir-hi cadàvers amb nocturnitat o per facilitar la fugida de l'heroi de torn. Per cert que, quan plou fort, l'aigua deu escolar-s'hi a dolls cap el soterrani donant-li un efecte d'allò més cavernós.

Un crim imperfecte

2009-06-28T21:22:00.003+02:00

Seguint en la línia de crítiques a llibres de rerefons barceloní, li toca el torn aquesta vegada a Un crim imperfecte. Aquesta és la primera obra de Teresa Solana, amb la qual va aconseguir un èxit inesperat l'any 2006. La trama té lloc a la Barcelona del moment actual, on els protagonistes de la novel·la (dos germans propietaris d'una mena d'agència de detectius mig clandestina), accepten l'encàrrec d'un conegut polític: esbrinar l'orígen d'un misteriós retrat a l'oli de la seva dona. Un crim imperfecte és una novel·la negra lleugera, gairebé una comèdia detectivesca. Les personalitats oposades dels dos germans i les situacions en què s'acaben trobant donen peu a moltes situacions humorístiques. Moltes vegades, quan es parla de novel·la negra s'entén la seva vessant més dura i violenta (del tipus "hard boiled"), que entenc que no sigui del gust de la majoria. Un crim imperfecte és un bon contrapunt a aquesta línia agressiva del gènere.

És difícil fer una novel·la que sigui simplement agradable de llegir. A l'Stieg Larsson se'l pot criticar molt arran de l'èxit que ha tingut (literatura d'èxit equival a mala literatura?) però no es pot negar que ha sabut trobar el punt d'estil i de complexitat narrativa que enganxa al lector mitjà durant sis-centes pàgines. Només això ja mereix un respecte. No crec que Teresa Solana esdevingui l'Stieg Larsson català (com a mínim de moment) però ha creat una obra molt correcta. No una obra perfecta, ni molt menys: la trama té uns quants forats de verosimilitut i un final un pèl decebedor pel meu gust. Algunes crítiques n'han elogiat l'estil satíric: els detectius s'han de moure pel món de les altes esferes sociopolítiques de la ciutat, cosa que dóna l'oportunitat de fer crítica del poder i els poderosos. La veritat és que aquesta crítica m'ha semblat bastant innòcua de tan comuns com eren els llocs que tocava. La novel·la de detectius s'ha fet servir tradicionalment com a vehicle per a la crítica social, i l'autora podia haver-hi fet més sang. Tot i transcórrer en bona part en la ciutat de Barcelona, no és una novel·la on la ciutat tingui un protagonisme particular. En qualsevol cas, Un crim imperfecte és un llibre sense cap pretensió que compleix el que promet: entretenir durant dues-centes pàgines.

No he llegit la següent novel·la de l'autora (Drecera al paradís), però espero no equivocar-me si dic que Un crim imperfecte és bon un primer pas. Escriure és una carrera de fons i em sembla que Teresa Solana ha arrencat amb bon peu.

Les barraques de Montjuïc (2)

2009-06-26T23:00:00.002+02:00

He penjat a Document Barcelona la segona part de la història de les barraques de Montjuïc.

Sant Joan

2009-06-22T23:06:00.008+02:00

Fa uns anys que Sant Joan sembla haver-se traslladat massivament a les platges de la ciutat: es preveu que 100000 persones seuran enguany en la sorra del litoral barceloní. La nit més curta de l'any (encara que la web de l'Ajuntament asseguri el contrari) ens haurà enxampat un cop més i l'haurem tornat a celebrar a la nostra manera: els envelats amb orquestrina i ball sonen avui en dia més a una novel·la d'en Marsé que a una celebració del segle XXI; deu fer un parell de dècades que les tradicionals fogueres de carrer van començar a desaparèixer (suposo que per imposició municipal) fins a quedar limitades a unes poques per barri, en espais especials; molts aprofiten Sant Joan per marxar de pont, si cau en dates favorables; els petards i els focs d'artifici també semblen anar en retirada (falten 24 hores per a la festa i no he sentit gairebé cap detonació en tot el dia!); i les revetlles de la publicitat municipal, plenes de confetti i espanta-sogres... Bé, em sembla que no han existit mai fora del cinema i la ment dels oficinistes. Però demà les bicicletes lliscaran per la nit de Barcelona avall fins el mar, carregant coques, petards i alcohol (com no!), els vagons de metro descarregaran paletades de revetllaires en les parades de la línia groga i més d'un obrirà els ulls al sol del dia 24 en companyia d'un agent de la Guàrdia Urbana. Jo no sóc de massificacions i m'agrada més celebrar el Sant Joan amb els amics en casa d'algú (si pot ser, que tingui un terrat o una terrasseta). També admeto que els petards em fan una mica de por. Però m'encanta veure que la festa continua viva. Bon Sant Joan a tots! (I, si us plau, llecem a la foguera aquesta expressió tan poc natural de "Bon solstici").

Afegit la mateixa tarda de la revetlla: deia ahir que els petards van de baixa. No només la premsa sembla decidida a contradir-me, sino que acabo de veure una cua llarguíssima de gent als Jardinets de Gràcia devant la parada de Petardos CM. Com és, llavors, que en tot el dia només he sentit dos o tres petards? Fa uns anys, els petards, les piules i les traques anunciaven ben clarament la revetlla amb una setmana (o més) d'antelació. Cosa del civisme?

Les barraques de Montjuïc

2009-06-20T13:20:00.001+02:00

He penjat en el meu altre blog la primera part d'un retrat del barraquisme de Montjuïc. Espero que us agradi!

Futuribles

2009-06-18T20:16:00.005+02:00

Aquesta entrada és una mica off-topic. Fa uns dies vaig assistir a una xerrada sobre noves tecnologies aplicades a la comunicació. El ponent (directiu d'una important agència publicitària) va dedicar quatre hores en explicar-nos els avenços tecnològics dels propers deu anys, parlant amb l'entusiasme de qui ven el futur als seus clients. Jo me l'escoltava i no podia estar-me de pensar en tots els profetes que ens han promès avenços que després han quedat en res. Un dels casos més sonats dels darrers vint anys va ser la realitat virtual: a principis dels noranta, tots els mitjans de comunicació n'anaven plens. D'acord amb els vidents tecnològics de l'època, en pocs anys els equips de realitat virtual augmentarien espectacularment les seves prestacions i en una dècada tothom en tindria un a casa. Enlloc de veure la tele o anar al cinema, particiaríem com a actors dins les nostres pròpies pel·lícules gràcies al vestit de dades. Fins i tot van fer-se pel·lícules sobre el tema (The Lawnmover Man, de l'any 1992). Què va passar amb? En questió de dos o tres anys, la bombolla de la realitat virtual va desinflar-se completament. Diuen que si imprevistos problemes tècnics, que si la desconfiança dels inversors. En qualsevol cas, l'expectació immensa creada al voltant d'aquella nova tecnologia no va fer-li cap favor. Els gurús de la nova tecnologia suposo que van mirara cap a una altra banda xiulant discretament i seguidament van apuntar-se al carro de l'internet, que llavors arrencava. I arrencava sense que gairebé ningú n'hagués predit l'aparició i l'èxit mundial (jo en aquells temps ja era bastant aficionat als ordinadors i a principis dels 90 cap revista especialitzada mencionava l'internet ni de passada). Així que m'escoltava a aquell profeta de la tecnologia i pensava què passaria si d'aquí deu anys me'l trobava i els avenços que m'havia promés amb tanta convicció no havien arribat. Xiularia discretament? Si us plau, venedors de tecnologia del món: reprimiu una mica el vostre entusiasme. La vostra credibilitat us ho agrairà.

Coolitis

2009-06-17T23:43:00.003+02:00

Un post breu per dir demà començar el Festival Internacional de Música Avanzada y Arte Multimedia de Barcelona (més conegut com a Sónar), festival al qual li pronostico quatre telediaris d'ençà que vaig assabantar-me que paral·lelament se celebra l'AntiSónar (una mena de rave il·legal de localització encara no revelada). Ben aviat el Sónar serà titllat de mainstream i l'AntiSónar serà la moguda més cool i alternativa del moment.

Caiguts per la ciutat

2009-06-14T14:09:00.006+02:00

Els arbres de la plaça Joaquim Folguera estan a punt de desaparèixer per obra de les serres mecàniques de l'Ajuntament. Pel que sembla, s'ha de fer servir la plaça per emmaguetzemar el material que es farà servir per a l'obra de la línia 9 del metro. Els veïns han reaccionat ràpidament devant la tala d'uns arbres que atorgan a la plaça una frondositat i una llum precioses. L'Ajuntament es defensa dient que els arbres no són centenaris (només tenen 70 anys!) i que, quan s'acabin les obres, ja es veurà quins es poden replantar. Donat l'índex de supervivència d'aquests replantaments, probablement molts no tornaran a veure la plaça. Fa pocs, en Pere Permanyer es lamentava en una entrevista de l'actitud de l'Ajuntament en aquest sentit, ja que les autoritats municipals sempre asseguren que replantaran la mateixa quantitat d'arbres (o més), cosa que és certa; el que no se sol dir, segons Permanyer, és que sovint els arbres centenaris (o septuagenaris, tant és) són remplaçats per arbrets encara joves, que ni de bon troç ofereixen la mateixa qualitat paisatgística ("Què hem d'esperar-nos cent anys a que creixin?", es preguntava en Permanyer). Aquesta queixa no em sembla desencertada tenint en compte el desolador aspecte d'espais verds de nova creació com, per exemple, el Parc Central del Poblenou o la plaça de la Bonanova (tremolo de pensar en el que pot passar amb la Diagonal!). En qualsevol cas, aquí hi ha hagut un problema de falta de transparència. És necessària l'ampliació del metro? No hi ha cap altra manera de fer les obres que no sigui eliminar la plaça sencera? Jo assumeixo que els tècnics del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i del Departament de Parcs i Jardins de l'Ajuntament són persones competents. Per tant, assumeixo que són sensibles devant l'impacte d'un bon arbratge en els carrers de la ciutat, per la qual cosa volen fer el possible per conservar al màxim els arbres de les nostres places i carrers. Del que no estic (gens) segur és de que els seus caps polítics tinguin la mateixa competència. Molt em temo que devant aquestes tales massives (com el famós alzinar desaparegut al Tibidabo) hi ha pressions polítiques i econòmiques enormes. Anul·lada completament la seva autoritat, m'imagino que en situacions així els tècnics municipals probablement han de posar cara de pòquer i justificar amb seny tècnic decisions que, d'assenyades, en tenen ben poc.

Les lluernes de l'Eixample

2009-06-09T22:28:00.005+02:00

Una de les coses que no puc estar-me de mirar quan camino per l'Eixample són les lluernes dels edificis. Aquestes petites finestres arran de terra, generalment enreixades, em fan pensar en masmorres, criptes secretes o caus soterranis de científics bojos. Les trobo un element arquitectònic molt novel·lesc, potser per l'impacte d'un dels primers còmics que vaig llegir (una aventura d'El Mercenario de Vicente Segrelles, certament no indicada per a nens) on vaig descobrir la paraula tragaluz (tragaluz: quina paraula més maca, per cert). Sé que probablement rere aquestes lluernes barcelonines s'amaguen estances tan mundanes com magatzems o sales de comptadors. Però qui sap! Jo deixo que em despertin la imaginació igual.

En la foto de dalt teniu les misterioses lluernes d'un edifici del carrer Provença, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. A baix, unes de molt menys misterioses rere les que hi ha un local comercial per llogar (situades a pocs metres de les primeres, per cert).

Habla pueblo habla

2009-06-07T15:02:00.004+02:00

Avui se celebren les eleccions al Parlament Europeu. En dates com aquesta polítics, periodistes i tertulians mediàtics ens recorden que tenim el deure cívic de votar. Jo no estic d'acord amb què anar a votar sigui un deure cívic per dos motius. Primer: si votar fos un deure cívic, no votar seria un acte d'incivisme i, per tant, penat per la llei. Si voltar és un deure, que facin el vot obligatori i punt. Segon, cada cop estic més convençut que l'abstenció és una opció absolutament vàlida per mostrar el descontentament envers la classe política. Jo m'he abstingut en unes quantes cites electorals (i em temo que ho faré en unes quantes més). I ho he fet no només perquè no em sentia representat per cap partit, sino perquè volia mostrar el meu rebuig cap a una manera de fer política que trobaba (i trobo) ridícula i totalment desconnectada de la societat. Conec alguns que reivindiquen aquesta postura mitjançant el vot en blanc, però no trobo que sigui el mateix: el vot en blanc compta com a vot i (segons la llei d'Hondt) dificulta als partits petits tenir representació. Però, més important encara, el vot en blanc gairebé mai apareix reflexat en els anàlisis post-electorals dels mitjans de comuniació. En canvi, una abstenció important apareix en tots els titulars pels com a mostra clara del desencantament popular. Una mica com el famós "vot útil", però de càstig. Per tant, fa temps que vaig decidir que la manera més pràctica de demostrar el meu descontentament amb la política que es fa al país era abstenir-se. En el meu cas pot ser una abstenció "raonada", si voleu. En altres casos, serà una abstenció motivada per les ganes de passar el dia a la platja, però fins i tot així cal preguntar-se: per què algú prefereix menjar-se una paella a l'ombra d'un xiringuito enlloc d'escollir els seus representats polítics? (I sí, demà tots els polítics es lamentaran de la baixa participació i pregonaran una profunda reflexió que cap d'ells no està disposat a fer).

(En la foto, un altre dels meus intents d'il·lustrador-premsa).

Balises

2009-05-31T01:25:00.005+02:00

La vida està plena de petites decisions periòdiques, de les quals sovint no som conscients de tan automatitzades com les tenim. En certa mesura, aquestes decisions són com petites balises que marquen el nostre pas pel calendari. L'any passat vaig prendre la mateixa decisió. No en recordo el contexte, ni el moment concret, però segur que ho vaig fer. I cada any d'ençà que era petit també l'he pres, sense donar-li importància, potser amb un petit dubte que va esvair-se de seguida. I durant els anys que han de venir també arribarà el dia en que em plantejaré dilemes d'aquests, probablement amb la mateixa lleugeresa que sempre.

Ahir, 30 de maig, va ser el primer dia de l'any 2009 que vaig sortir al carrer sense jaqueta.

(En la foto, la avinguda Diagonal ben plena de sol).

Amb el fuet al sarró

2009-05-30T16:51:00.009+02:00

El Barça va guanyar dimecres la Champions i avui totes ls emissores de ràdio en van anar plenes l'endemà. Dijous al matí, RAC1 exprimia fins l'última gota totes les anècdotes de l'experiència barcelonista a Roma. Entre elles, han explicat una de curiosa: un grupet de barcelonistes havien estat detinguts durant unes quantes hores per la policia italiana perquè se'ls havia trobat a sobre (o al cotxe, no me'n recordo bé) un ganivet. Però no un ganivet qualsevol, com el que farien servir per tallar el pà i el pernil (o el formatge) per fer-se entrepans, no. El reporter de RAC1 va aclarir que havien estat detinguts per dur a sobre un ganivet per tallar el fuet. El fuet: quin embotit hi ha més català que el fuet? Quin millor company de viatge es coneix pel pà amb tomàquet? No s'enganyin, senyors: si a un català el detenen a l'estranger per dur un ganivet per tallar el fuet, no l'estan detenint de portar a sobre una arma blanca: l'estan detenint per ser català.

(Entrada originalment pensada per ser publicada el mateix dijous, però que no he postejat fins avui per problemes de temps. L'he aprofitat, a més, per donar via lliure a les meves dots d'il·lustrador amateur).

Puja aquí i veuràs París

2009-05-27T23:17:00.005+02:00

S'acosten les calors estiuenques i, amb elles, el mosquit tigre, el dormir amb les finestres obertes i els turistes amb xancles i samarreta del Barça (el perfil conegut popularment com a guiri). El dissabte passat passejava amb un amic per la Barceloneta i ja se'n començaven a veure alguns, sobre tot sopant en els restaurants aquells amb terrassa i un "captador" de clients a la porta (que només se t'acosta si veu que parles una llengua estangera, a diferència dels del Port Olímpic). Tot i que l'ambient encara era relaxat, el meu amic va queixar-se de l'increment pressió turística en la ciutat, que començava ja a saturar algunes zones i a provocar protestes veïnals ben ventilades en els mitjans. Jo vaig estar-hi d'acord i va sotir el tema de la turismefòbia. Aquest amic, que tot i ser de Barcelona va criar-se a París, va explicar-me que, en la seva opinió, la mala fama que tenen els parisencs es deu precisament a això: a la turismefòbia. A Barcelona, el turisme massiu és un fet relativament recent (jo en situaria l'inici arran dels Jocs del 92). París, en canvi, porta moltes dècades absorbint una quantitat enorme de turistes. La conseqüència d'aquest fet és que la turismefòbia és ja una realitat consolidada en la psicologia dels parisencs, que els ha donat aquesta fama d'esquerps amb el visitant. Jo escoltava el meu amic i pensava si a Barcelona no podria passar una cosa similar. Si ja avui el fantasma de la turismefòbia recorre alguns sectors socials, ¿podria ser que d'aquí quinze anys els barcelonins haguem agafat fama mundial d'antipàtics?

(A la foto, la Rambla de Canaletes, zona zero del turisme a Barcelona).

Document Barcelona

2009-05-27T00:00:00.003+02:00

Els Millors Dies va nèixer com un blog d'opinions personals, sobre tot (però no exclusivament) centrades en la ciutat de Barcelona. Amb el temps hi he anat introduint altres tipus d'entrades, com les crítiques de llibres o les entrades històriques. Aquestes últimes han estat especialment agraïdes, tant de fer com en la resposta que han rebut, fins el punt que he decidit dedicar un nou blog per acollir-les: Document Barcelona. He copiat en el nou blog les entrades històriques presents a Els millors Dies (on també les mantindré) i hi aniré afegint històries noves, referides sobre tot a llocs i esdeveniments de la història recent de la ciutat (bàsicament, des de finals del segle XIX fins a avui). El ritme de creació d'entrades no serà tan elevat com jo voldria (potser una o dos mensuals), però espero que hi feu un cop d'ull de quan en quan. Mentrestant, continuaré com sempre postejant a Els Millors Dies les meves reflexions sobre el present i el futur per a qui em vulgui llegir (de fet, Els Millors Dies es un títol que no conté ni un gram de nostàlgia).

Entrevista

2009-05-26T14:03:00.002+02:00

Entrada breu per dir que l'altre dia vam fer-me una entrevista al Diari de Barcelona, que ha estat penjada en la seva secció B de Blog aquest dilluns. No és que jo sigui gaire telegènic, però podeu veure-la aquí. Gràcies a l'equip del Diari de Barcelona per haver pensat en el meu humil blog!

Oh! Europa

2009-05-23T14:06:00.004+02:00

Ahir va començar la campanya per a les eleccions europees devant la indiferència general. Realment, aquest tema d'Europa no acaba de cuallar entre la ciutadania, tot i que no sé si malgrat els esforços dels polítics o gràcies a ells, ja que sembla sovint que, en el fons, els polítics creguin en Europa tan poc com els ciutadans a qui (teòricament) representen. Només cal veure la resistència dels governs a cedir poder a Brussel·les, l'escassa inversió dels partits en les campanyes electorals europees o els figures que solen presentar a les eleccions. A aquest pas, la Unió porta camí de convertir-se en un autèntic cementiri d'elefants, de tan plena com quedarà de velles glòries, ex-càrrecs i exiliats polítics en general (em sembla que, en política espanyola, de l'acte de treure algú del mig enviant-lo a Brussel·les se'n diu "patada hacia arriba"). Quan el referèndum de la Constitució Europea va haver-hi una abstenció del 58%, la xifra més alta des de la transició. Devant d'aquesta diàfana mostra de desinterès, vaig sentir un polític català (diria que era en Duran i Lleida) afirmar que la classe política tenia bona part de culpa, ja que no havia sabut transmetre a la ciutadania el missatge d'Europa. A aquesta mena de mea culpa poc compromesos ja estem acostumats tots els ciutadans, però aquest en concret em va semblar que contenia una defensa del tot corporativista perquè excloïa una altra possibilitat: que la ciutadania hagués entès perfectament el missatge d'Europa i hagués decidit que no l'interessava. I aquesta possibilitat, després de dècades fent mans i mànigues per tirar endevant el projecte europeu, suposo que resulta molt torbadora.

Cultura de bar

2009-05-20T23:06:00.003+02:00

A mí m'agrada escriure des de fa molts anys. Durant molt de temps només escrivia a casa meva, sempre a mà sobre una llibreta. Després passava el seu contingut a l'ordinador i en marcava la tapa per indicar que aquella llibreta ja havia estat "digitalitzada". Tanmateix, d'uns cinc anys ençà que el que m'agrada és posar-me a escriure en un bar o una cafeteria (sempre amb la llibreta: la veritat és que aquells que hi seuen a teclejar amb el Mac em semblen una mica exhibicionistes). Això m'ha fet descobrir una mancança de la nostra ciutat: a Barcelona resulta molt difícil trobar un lloc tranquil on poder seure a escriure (o llegir un llibre, que pel cas és el mateix). Jo visc (actualment) a la dreta de l'Eixample, on el lloc que no té un inconvenient en té un altre: espai massa profitat, parroquians escandalosos, màquines escurabutxaques d'aquelles que parlen, la tele a tot volum, l'amo que fa cors amb les cançons de la ràdio, el cambrer que et tenalla amb la mirada si veu que t'hi apalanques (aquí s'hi ve a fer gasto!), etc. Després d'uns quants anys, tinc localitzats uns pocs llocs on m'hi puc estar durant un parell d'hores concentrat en condicions relativament bones, sempre que no seguin al meu costat dues iaies amb sonotone. Sí, ja sé que si busco tranquilitat hauria de renunciar al tallat i m'hauria d'instal·lar amb la llibreta (o el llibre) en alguna biblioteca pública. El problema és que cada dia passo per devant d'una pila de bars i cafeteries i, en canvi, de biblioteca, cap.

El silenci dels records

2009-05-16T13:56:00.003+02:00

Sovint camino pel carrer amb ulls d'escriptor amateur i penso en les històries extraordinàries que deuen dur a dins moltes de les persones amb qui em creuo cada dia. La persona que creua un semàfor, el iaio que es pren un Terry en la barra del bar, l'encarregat d'un magatzem que surt a fer una cigarreta, la noia que atén la botiga de la benzinera. Moltes d'aquestes persones deuen tenir moments interessantíssims en la seva biografía, per bons, per dolents, per emocionants, pel que sigui. Històries que si ens les expliquessim ens quedaríem amb la boca oberta i en voldríem saber més. Hi ha tantes històries extraordinàries circulant pel món en silenci que de vegades em fa ràbia. Voldria cridar a tothom: Expliqueu-me la vostra vida! Segur que hi teniu alguna cosa interessant d'explicar! perquè la gran majoria d'aquestes històries s'acabaran perdent per sempre. Milers i milers de records absolutament irrepetibles, únics, perduts. Hi penso i em fa ràbia i em fa pena, com li feia al replicant Roy quan s'enfronta a la seva mort al final Blade Runner. De vegades penso que no seria mala idea incentivar a tothom a escriure els seus records i dipositar-los en una mena de biblioteca. A molt petita escala (en tots els aspectes), això és el que ha fet l'Ajuntament de cara a preservar els records de la guerra i la postguerra. Tan debò hi haguessin més iniciativa com aquesta.

Pere IV, 416. Farmàcia

2009-05-13T10:33:00.006+02:00

Acabo de llegir Pere IV, 416. Farmàcia de Rosa Maria Casanovas i Palop, redactat amb l'ajut d'en Jep Jorba (nét de l'autora) i publicat per Líniazero Edicions. És una obra realment molt modesta, tant en el contingut com en la presentació, que narra els records infantils de l'autora en el Poblenou de la postguerra. Però m'ha encantat. L'he llegit gairebé d'una sentada, sense poder apartar els ulls de les aventures quotidianes de la jove Rosa Maria. M'ha agradat com retrata una època terrible des dels ulls sincers d'una nena, la sensació de proximitat que traspúa (de fet, la meva pròpia família vivia en una casa a dos carrers de l'edifici on vivia la protagonista: mig esperava que, en girar una pàgina, aparegués una foto de casa meva). Però el que m'ha agradat més ha estat la puresa del llibre. És un llibre que no pretén res i alhora ho pretén tot. Llegia el llibre i no hi veia només un recull d'històries de posguerra: hi veia sobre tot la voluntat d'una persona de regalar-nos a tots els seus records, uns records (com els de tothom) absolutament irrepetibles. Això fins i tot m'ha emocionat: la Rosa Maria ens ha deixat a tots un tresor extraordinari. Potser n'aprendrem alguna cosa, o potser simplement sabrem que una nena que es deia Rosa Maria seia tota sola als peus d'un plataner al carrer Pere IV a principis dels anys quaranta. La grandesa que li he trobat al llibre és, precisament, que ha estat capaç d'emocionar-me amb la descripció senzilla i sincera de la vida d'una família com qualsevol altra. Tots hem sentit moltes vegades allò que ningú no mor mentre algú el recorda. I és veritat. La Maria Rosa Casanovas va morir el setembre de l'any passat, però per sempre més serà viva en cadascuna de les pàgines del llibre que va escriure.

Un llibre totalment recomanat per a tothom, tant si va viure la postguerra com si no.

T ardor

2009-05-11T22:28:00.005+02:00

Jo tinc una deblitat per les novel·les urbanes, especialment les que transcorren en la ciutat de Barcelona. Barcelona com a escenari m'estimula fins el punt de ser de vegades el motiu decisiu per fer-me comprar un llibre. Fa uns mesos vaig encetar un blog de crítica literària on aquesta mena de novel·les tindrien una presència destacada, però finalment ha decidit que no faria mal a Els Millors Dies una petita secció de llibres. Així que he decidit tranvasar les crítiques d'aquell blog a aquest. Recomano a qualsevol interessat en la novel·la sobre Barcelona que consulti el fantàstic corpus literari sobre el tema compilat per en Joan Ducròs. Allà em sembla que vaig tenir notícia per primera vegada de l'obra d'en Llort. Feia anys que volia llegir aquesta novel·la que avui critico, però semblava desapareguda de les llibreries. Per sort, l'altre dia vaig ensopegar-ne amb un exemplar en la llibreria Canuda (de segona mà, 6 euros). Vaig començar-la a llegir aquella mateixa nit.

T ardor va ser publicada el 1999, tot i que l'acció de la novel·la transcorre durant la tardor del 1993. Com pot llegir-se en les ressenyes que córren per la xarxa, explica la història d'en Joan Argulló, el cantant d'un prometedor grup de rock català anomenat Vèspron, a qui un atac d'angoixa existencial fa abandonar l'escenari durant el concert més important del grup, al Palau Sant Jordi. A partir d'aquí, el protagonista comença el que la publicitat del llibre qualifica com una baixada als inferns.

En el costat positiu, diré que es nota un esforç per retratar els escenaris urbans i, en especial, un determinat tipus de vida nocturna. A més, com que la història passa a principis dels noranta, està plena d'imagineria de l'època (walkmans, cassets, etc) que li dona un aire graciosament nostàlgic en alguns moments. Els escenaris de la ciutat són molt variats: Montjuïc, el Gòtic, Gràcia, l'Eixample, la Rambla. També apareixen llocs concrets i coneguts per a tothom com el café Zúrich. No obstant, no és una novel·la que incideixi gaire en la presència de la ciutat com passa en les obres d'altres autors (Manuel Vázquez Montalbán, per exemple). Els carrers de Barcelona són simplement l'escenari per on es mou el protagonista: un rerefons fàcilment reconeixible i evocador per al lector d'aquí, però res més. L'estil d'en Llort és simple i efectiu i, en alguns moments, té punts de brillantor. De vegades és un d'aquests estils "metralleta" de frases curtes que són gairebé fotogrames de la realitat. No és l'estil que més disfruto llegint, però s'adiu amb una història urbana com aquesta. També trobo que la idea central del llibre és prou bona i podria haver resultat en un retrat introspectiu interessant.

Per desgràcia, T ardor no ha aconseguit agradar-me malgrat les ganes que tenia que m'agradés. He resumit els problemes de la novel·la en tres. Primer, l'argument és fluixet. La baixada als inferns del protagonista no em sembla tan terrible i els seus vagareigs en busca d'una redenció no van rribar mai a capturar el meu interès. Per què? Això em porta a la segona qüestió: perquè el protagonista és poc interessant. Aquest llibre no té un protagonista actiu sinó reactiu, un protagonista que no pren decisions ni fa avançar la història sinó que majoritàriament es limita a deixar-se arrossegar pel que passa al seu voltant. En alguns casos això funciona com a vehicle per a novel·les de tipus reflexiu, però aquest no és el cas. A més, com que no se'ns dóna pràcticament cap informació rellevant de la vida anterior del protagonista, les seves motivacions sonen una mica inversemblants. Sabem que en Joan Argulló pateix una mena de crisi sobre l'escenari i ho engega tot a rodar, llençant-se dins una espiral de degradació. Però, per què? A que és deu, la seva crisi existencial? Per què busca una redenció a través de la degradació? El tercer punt problema és més aviat estilístic, ja que trobo que algunes situacions estan allargassades en excès. El capítol on en Joan es reuneix amb els altres membres del grup al café Zúrich per parlar del seu futur em sembla un exemple: una d'escena que hauria d'haver estat tensa i contundent es perd en una infinitat d'accions paral·leles i d'actors secundaris, que en dilueixen l'impacte. Reconec que de quan en quan em saltava algun paràgraf que estava segur que no aportaria res al conjunt.

En resum, T ardor és una novel·la benintencionada però una mica fallida, que no em va aconseguir donar cap motiu per interessar-me pel protagonista ni les seves aventures.

Menjar hamburgueses perillosament

2009-05-09T14:19:00.008+02:00

Escrivint l'entrada sobre la Rambla vaig recordar l'època en què els restaurants de fast food van arribar a Barcelona. El primer McDonald's va obrir l'any 1982 al carrer Pelai. L'any 1984 ja hi havia una vintena de fast foods a Barcelona, tots en llocs ben visibles de la ciutat. Alguns d'aquests fins i tot ocupaven els locals d'alguns establiments ben coneguts de la ciutat, cosa que irritava els que se sentien colonitzats culturalment. Amb tot, aquesta mena de locals va tenir molta acceptació des del primer moment, amb preus que atreien sobre tot la gent jove. Jo mateix vaig anar al McDonald's de Pelai poc després que l'obrissin i recordo que no em va desagradar el menú.

L'arribada dels fast food també va comportar un canvi de dinàmica en les celebracions col·lectives al centre de la ciutat. Durant els anys vuitanta, no hi va haver manifestació que no passés pel centre que no acabés amb els vidres dels McDonald's trencats. Ja podia tractar-se d'una manifestació política, estudiantil o esportiva: les pedres plovien indefectiblement sobre els establiments McDonald's, gairebé com un ritual. Suposo que uns quants veien en aquesta franquícia una mena d'ambaixada extraoficial dels Estats Units (i del capitalisme, per extensió) contra la qual decarregar les seves ires. En un parell d'anys van produir-se 17 assalts contra aquests locals, que fins i tot van patir una petita campanya terrorista l'any 1984: un artefacte casolà va fer explosió en la franquícia de Creu Coberta i se'n va desactivar un altre en la de Pelai (tot dos artefactes pressumptament col·locats per Terra Lliure).

Hi ha dues coses que sempre m'han resultat curioses sobre aquells actes vandàlics: primera, que les altres cadenes nord-americanes de fast food implantades llavors a Barcelona (Burger King, Pokin's, Kentucky Fried Chicken, Wendy's, etc.) patissin moltes menys agressions. Suposo que la marca McDonald's tenia un pes simbòlic que la feia un objectiu especialment rentable mediàticament. Segona, que cap a principis dels noranta aquests atacs van anar disminuïnt fins a conventir-se en gairebé anecdòtics. Especialment ara, quan bullen els moviments antisistema, em pregunto la raó per la qual s'ignora aquest objectiu tan evident. Potser l'autodissolució de Terra Lliure a principis dels 90 va tenir alguna cosa a veure? És que ara enforntar-se a les forces de l'ordre cotitza més a l'alça? O potser trencar el vidre d'un Zara permet estalviar uns eurets en roba?

(En la foto, el McDonald's de Pelai, diana ara en desús dels antisistema dels anys vuitanta).

És que us ho hem d'explicar tot!

2009-05-07T18:24:00.008+02:00

Mentre l'EGM situava Catalunya Ràdio com a líder d'audiència a Catalunya, les seves dades eren d'allò més fiable i representatiu. Això va durar anys: cada cop que es publicava un nou baròmetre, tots els comunicadors de la casa se'n feien ressó, treient pit i explicant als oients com, un cop més, un estudi tan exhaustiu i veterà havia tornat a situar Catalunya Ràdio com a líder indiscutible a Catalunya. Fins que, fa unes poques setmanes, Catalunya Ràdio va deixar de ser líder, segons l'EGM. Llavors van sonar totes les alarmes, els comunicadors de la casa es van embarbussar i suposo que van fer-se força reunions enmig d'una mala maror impressionant. El resultat: l'anunci que veieu a dalt, publicat avui en diversos mitjans. De cop i volta, l'EGM ja no és un indicador tan bo. En canvi, el baròmetre de la FUNDACC (fundació que també es dedica a mesurar audiències), aquest sí que és seriós. És que ens ho han d'explicar tot! Gràcies per il·luminar-nos, senyors de Catalunya Ràdio!

El passeig més bonic del món?

2009-05-04T17:54:00.022+02:00

La Rambla l'any 1962

"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).

La Rambla l'any 1972

Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.

Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).

La Rambla l'any 1976

Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'inmobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sudamericans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.

La Rambla l'any 1977

Tot i que les aglomeracions turístiques estan gairebé absents en les queixes dels ramblistes de fa vint o trenta anys, l'arribada del turisme es va deixar notar ben aviat en forma de botigues de souvenirs. Aquests establiments van començar a proliferar als anys seixanta (el primer va obrir-se l'any 1956) i es van conèixer de seguida com "els indis" ("los indios"). Als anys setanta i sobre tot als vuitanta molts comerços arrelats de la Rambla començaven a plegar devant l'empitjorament del panorama i el perfil canviant de la població local. Un regidor del districte reconeixia que "ja no és possible imaginar que una botiga de vestits de núvia o de mobles vulgui instal·lar-se en la zona. Els establiments tradicionals van a menys" (La Vanguardia 3.8.1982). I exemplificava la mutació del barri dient: "És un barri sense nens". Els comerços "de tota la vida" eren ràpidament substituïts per venedors de productes de bijuteria, sex shops (molt de moda llavors), locals anomenats "de diversió" i les inevitables botigues de souvenirs.

La botiga Beristain l'any 1982

Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantanció al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.

Arran de les Olimpiades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.

Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb) per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llempants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.

(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).

Els matins radiofònics

2009-04-23T15:21:00.005+02:00

S'han fet públics uns nous resultats de l'EGM i ja no es pot amagar que Catalunya Ràdio està perdent la batalla contra RAC1. Per primera vegada des de que escolto la ràdio, Catalunya Ràdio ha perdut la franja dels matins. No és que en Jordi Basté m'apassioni, però reconec que el seu programa té unes qualitats que a El Matí de Catalunya Ràdio li manca: dinamisme i les idees clares. La Neus Bonet arrecava amb uns hàndicaps importants: haver de substituir el locutor estrella de la cadena (que tenia una audiència molt fidelitzada i un lideratge indiscutible), que a més havia marxat barallat amb la direcció de Catalunya Ràdio (cosa que va posar a part dels seus oïents en contra de l'emissora), capitanejar el programa emblema de l'emissora i, a més, en una franja horària molt llaminera on la competència és extrema. Malgrat tot, el programa es podia haver tirat endevant amb convicció o sense ella. Jo encara m'escolto el programa una estona mentre esmorzo i, la veritat, se'm fa avorrit. Tinc la sensensació que s'ha apostat per una política de mínims comuns denominadors que n'ha matat l'esperit. Algunes noves seccions vaig veure clar des del primer dia que no funcionarien (encara fan aquella on la gent truca per intercanviar cursets?), els blocs de notícies són molt monòtons, tant pels continguts com per les formes, i no parlem ja de les tertúlies (la veritat és que vaig quedar tip de tertúlies radiofòniques de qualsevol mena fa anys; en concret durant els mesos anteriors al referèndum de l'Estatut). El resultat, després d'aquests mesos, ha estat clar: l'audiència del programa s'ha enfonsat. Escoltarem la Neus Bonet presentant el matí de Catalunya Ràdio la propera temporada?

Ara que tinc vint anys

2009-03-26T19:19:00.005+01:00

Unes quantes facultats de la UB i la UAB tornen a estar ocupades per petits grups d'estudiants anti-Bolonya, m'imagino que disposats a capitalitzar la recent presència mediàtica de la seva protesta. En una entrada anterior ja vaig manifestar la meva indignació devant els excessos policials que es van produïr després del desallotjament de la seu de la UB a la Plaça Universitat. Tanmateix, això no fa bons, ni de bon tros, a alguns anti-Bolonya que semblen creure's els amos de la universitat, amb el dret de decidir si s'hi fa o no classe amb actituts cada cop més autoritàries. Em sembla increïble que hi argumentin la defensa drets col·lectius “que estan per sobre d'un dret individual com anar a classe” (declaracions recollides en la premsa d'avui). Com si l'educació no fos també un dret col·lectiu! També em sembla impossible d'empassar la justificació que diu que tant el tancament com la suspensió de les classes d'han decidit de manera assambleària. S'han parat a pensar que l'assamblea a la qual es refereixen no arriba a representar probablement ni l'u per cert dels estudiants? Quina autoritat els confereix una representació tan minúscula? Ser d'esquerres no arregla les imperfeccions humanes, encara que sembli mentida. Es pot ser tan intransigent i autoritari des de l'esquerra com des de la dreta. Només cal creure's una idea amb prou convicció per considerar que qui no pensa com tu o no fa el que tu manes és una amenaça enlloc d'una persona. Encara que semblin obvietats, crec que la solució al problema d'aquests dies passa per: a) donar als estudiants uns mitjans més eficients per transmetre el seu descontentament als òrgans de govern que correspongui, b) que aquests òrgans sospesin seriosament les demandes dels diferents col·lectius estudiantils, sense por al referèndum si cal i c) no permetre cap actitut radical. Si un estudiant impedeix a un altre fer classe, aquest estudiant no mereix estar matriculat en la universitat.

Laments a Interior

2009-03-23T09:43:00.004+01:00

La setmana passada vam assitir al desallotjament dels estudiants que havien acampat dins l'edifici de la UB en la Plaça Universitat. La veritat és que l'acampada feia massa temps que durava (quatre mesos) i les dependències on s'havien instal·lat els estudiants okupes començaven a semblar un abocador. Tot i que comparteixo algunes de les objeccions al pla de Bolonya d'aquests estudiants, feia temps que pensava que aquesta tancada no era, ni de bon tros, la manera correcta de protestar-hi. En aquest sentit, estic totalmente d'acord amb el desallotjament. Una altra cosa és com i quan es va dur a terme el desallotjament. Per començar, donar llum verda a un desallotjament així el matí d'un dia laborable que, a més, coincidia amb el primer dia del Saló de l'Ensenyament no crec que fos la millor idea. Després, l'actuació dels Mossos durant la manifestació posterior al desallotjament va ser d'una brutalitat absolutament excessiva. He vist imatges en la premsa que no em podia creure, com un mosso colpejant un reporter gràfic o un altre mosso colpejant unes noies que baixaven pel Passeig de Gràcia i que era clar que no tenien res a veure amb la manifestació. Fins i tot una família amb nens va ser agredida a prop del Palau Robert, fet increïble que han repetit en tots els mitjans com a exemple de l'excès en la càrrega policial. Després, evidentment, en Joan Saura ha lamentat els "errors" comesos durant la càrrega i ha ordenat que es dugui a terme una investigació interna que, com tots sabem, no durà enlloc. Avui mateix he llegit unes declaracions d'en Francesc Baltasar exculpant en Saura i responsabilitzant dels excessos dels Mossos a uns misteriosos "càrrecs intermedis" del Departament d'Interior. Tanmateix, hi ha teoria que m'agrada molt respecte a l'actuació dels Mossos. És que diu que la brutalitat de la càrrega va ser una estrategia deliberada per part dels membres del cos policial per forçar la dimissió d'en Saura, el qual senten que ni els representa ni els recolza prou. M'encanta aquesta teoria pel que té de conspiranoic i perquè reflecteix molt bé la contradicció de tenir un Conseller d'Interior amb simpaties antisistema. Recordo que quan van anomenar Saura Conseller d'Interior vaig pensar en la mala baba que tenia en Montilla: de tots els càrrecs que li podia donar a en Saura, probablement aquest era el que més el podia desgastar (com així ha estat). M'imagino la cara que devia fer en Saura en saber la notícia!

Torremolinos, Benidorm, Barcelona

2009-03-08T12:51:00.006+01:00

Repassant números antics de El Jueves em vaig troba l'atre dia aquesta vinyeta d'en Paco Alcázar (per a qui l'interessi llegir tota la historieta, va ser publicada al número 1572 de la revista, un especial guiris). Em sembla que retrata perfectament aquesta deriva barcelonesa cap a l'estètica del parc temàtic i l'ètica de la franquícia turística. Per a quan el camp de golf adosat a algun superhotel als terrenys del Poblenou?

Pepe Rubianes

2009-03-06T22:42:00.002+01:00

Fa uns dies va morir el molt barceloní (tot i que gallec d'orígen) Pepe Rubianes. Com és natural tractant-se d'algú tan popular, la notícia de la seva mort a generat tota mena de missatges de condol. La cosa és que, a mi, en Pepe Rubianes mai em va caure massa bé. Em marejava aquella manera que tenia de parlar barrejant castellà i català i el seu sentit del humor em semblava absoluament xavacà. De fet, sempre em va sorprendre que defensors de l'humor dit intel·ligent aplaudissin uns espectacles tan poc subtils com els del Rubianes (igualment, sempre em va semblar molt curiós que gairebé mai se'l critiqués des dels sectors nacionalistes per fer els seus espectacles a Catalunya en castellà). Tinc la impressió que a en Rubianes se l'aplaudia més per la seva beligerant militància esquerrana que no pas pels seus mèrits artístics. Jo només vaig veure en Pepe Rubianes en directe una vegada (fa potser deu o dotze anys) al Club Capitol, on feia "Rubianes solamente". La major part del públic es pixava de riure però ni jo ni la meva acompanyant vam trobar divertits molts d'aquells acudits, ben trufadets de tacos i més propis d'un carajillo i un Ducados en la barra d'un bar que de l'irònic humorista que creiem que anavem a veure. Recordo que en un moment de l'espectacle va dir que l'Aznar tenia cara de "comecoños" i tothom va respondre amb riures i aplaudiments. Sincerament, m'esperava alguna cosa més subtil (i no parlem ja si es tractava de fer acudits sobre un personatge com l'Aznar, tan treballat humorísticament). En fi, que a en Rubianes sempre el vaig tenir com a una rara avis, un personatge a qui no li veia la gràcia per enlloc però que semblava tenir el favor incodicional de les masses. Alguna cosa devies fer bé, Pepe!

Patinada de La Vanguardia

2009-03-04T11:07:00.002+01:00

Tot i que vaig obrir aquest blog amb la idea de tractar temes relacionats amb el dia a dia en la ciutat de Barcelona, de quan en quan no puc estar-me de mencionar altres fets que em criden massa l'atenció per no tractar-los. Avui he llegit en La Vanguardia digital una notícia molt macabra, referida a la intencio d'una iraniana refugiada a Barcelona de mutilar l'home que la va deixar cega fa uns anys. En concret, pretèn deixar-lo cec en aplicació de la llei del talió, cosa perfectament legal en païssos com l'Iran. Per fer-ho més truculent, es puntualitzava que la dona necessitava reunir 20000 euros per deixar l'home completament cec i que, si no podia reunir aquesta quantitat, només se'l podria deixar cec d'un ull. Apart de que l'aplicació de la llei del talió em sembla una cosa bàrbara i pròpia de societats medievals, el que m'ha cridat l'atenció és que La Vanguardia ha publicat un número de compte corrent perquè els lectors poguessin fer aportacions econòmiques! La notícia deia que era un compte corrent per ajudar econòmicament la dona, que subsisteix amb 400 euros al mes. No obstant, no em sembla gaire errat pensar que aquesta dona (suposo que plena de desig de venjança) pot fàcilment destinar una part d'aquests diners a assegurar que el seu agressor quedi completament cec. Devant del dubte que el destí dels diners pugui ser una violació tan clara dels drets humans, m'ha indignat que La Vanguardia pogués col·laborar-hi publicant el número de compte. M'ha indignat molt, realment, i no deixo de preguntar-me com és que l'editor ho ha pogut permetre. Una cosa és publicar una notícia més o menys groga o més o menys esbiaixada (és questió de subjectivitats; una altra és ajudar a col·laborar econòmicament amb una violació dels drets humans. Increïble.

Katinka

2009-02-15T22:51:00.007+01:00

Cada cinc o sis setmanes, tinc el costum d'acostar-me un diumenge al matí al mercat de Sant Antoni per comprar llibres de segona mà. Farà cosa de tres mesos, remenant entre les piles de llibres d'una de les parades, vaig topar amb un exemplar de La conjura de los necios. Com que era un llibre que ja havia llegit, vaig estar a un pèl de deixar-lo de banda i continuar buscant, però un fet em va cridar l'atenció: en la primera pàgina del llibre hi havia una dedicatòria, que un tal Josep Antoni havia fet per a una amiga (Katinka és el seu nom real?) amb motiu del seu trentè aniversari, un deu de maig del 2003. Com podeu veure a dalt, la dedicatòria deia "Katinka, per molts anys. Trenta estius llueixen en els teus ulls". Vaig comprar el llibre, seduït. Aquelles paraules manuscrites m'havien connectat per atzar amb un instant en la vida de dos desconeguts. Sobtadament, vaig trobar-me fent-me peguntes: qui éren aquell Josep Antoni i aquella Katinka? Quina relació hi havia entre ells? Què ha estat d'ells durant aquests cinc anys?
A partir de la dedicatòria només puc saber la que ella (assumeixo que Katinka és una dona) té ara trenta-cinc anys, que ella i en Josep Antoni eren amics i que potser tenien alguna simpatia independentista (és una estelada allò que hi ha gargotejat sota la data?). No tinc manera de saber res més, i aquesta buidor és el que n'alimenta el misteri. Ara tinc el llibre al devant, l'obro, miro la primera pàgina i hi ha una pregunta en especial que no puc deixar de fer-me: com és que un llibre com aquest, amb un clar valor sentimental, va anar a parar a una parada de llibres vells del mercat de Sant Antoni? Per més que hi penso, la majoria de respostes que em venen al cap contenen l'aspror d'un desenllaç trist: van barallar-se la Katinka i el Josep Antoni i ella va decidir desfer-se del regal d'ell? Algú (potser la Katinka mateix) va vendre's una caixa plena de llibres vells i va incloure-hi també aquest per error? Potser la Katinka va morir i algú va vendre les seves pertinences? Aquests pregunten m'han vingut al cap sempre que he trobat un llibre amb una dedicatòria d'aquest estil en una llibreria de segona mà. Em passa el mateix quan trobo fotografies familiars en venda: quina història ha acabat amb un record personal a la venda entre una pila de trastos vells?
Recordo que fa uns anys va fer-se una exposició a Barcelona amb el contingut d'un àlbum de fotos familiars dels anys seixanta que un artista havia comprat en el Encants. Arran d'un petit reportatge sobre la exposició a TV3 (o al C33, no me'n recordo) va poder-se saber qui era el matrimoni que sortia a les fotos. Pel que sembla, era una parella que havia havia mort sense fills ni familiars propers i el pis de la qual va ser buidat quan tots dos van morir. Les seves posessions probablement es van destruir o malvendre. Vaig trobar molt trist que aquelles fotografies, que eren probablement el darrer record que quedava del pas d'aquelles persones pel món, hagués acabat d'aquella manera. Però com a mínim, en aquest cas, van tenir la fortuna pòstuma que un artista trobés les seves fotografies, ni que fos per casualitat. En molts altres casos, aquests objectes simplement acabaran desapareixent i les persones que hi surten seran definitivament esborrades de la memòria de la història.
Corren encara la Katinka i el Josep Antoni pel món? Espero de tot cor que sí, perquè sento un estrany vincle amb ells. M'encantaria que algún d'ells pogués llegir aquesta entrada del blog i resoldre el misteri.

La tristesa

2009-02-08T23:12:00.006+01:00

Per què la tristesa arriba sense avisar? La tristesa és un miol de gat a l’altra banda de la finestra. La tristesa és una bústia buida, és una revetlla massa plena, és una cambra d’hotel amb el telèfon espatllat. La tristesa és veure com es van encenent les finestres de les cases a l’hora de sopar de qualsevol ciutat estrangera. La tristesa és desitjar despert al costat d’un cos adormit. La tristesa és mirar-se al mirall després de masturbar-se. La tristesa neix d’un piano desafinat i d’una copa sobrera. La tristesa és que es punxi una roda al costat dels murs d’una presó. La tristesa és veure un il·lusionista que no fa il·lusió i un humorista que no fa riure. La tristesa és un televisor que només fa ratlles de desconnexió. La tristesa és un rajolí de la cisterna del wàter que no acaba de tancar bé. L’olor de la tristesa és l’olor del tabac fred l’endemà d’una nit tèbia. El gust de la tristesa és el del petó que mai no hauríem d’haver deixat que esdevingués petó. El so de la tristesa és el d’una llunyana orquestrina d’estiu mentre acariciem un gat desconegut. El tacte de la tristesa és el de la butxaca de l’abric de l’hivern passat, plena de rastres, adreces mal escrites, entrades de cinemes compartits amb algú que avui ja no és ningú. La mirada de la tristesa, en canvi, només es forja en la mirada de tristesa del qui ens mira.

Fragment del llibre Parada obligatòria, de Joan Barril.

Bé, no va ser realment que arribés sense avisar, però és tristor de qualsevol manera.

(En la foto, el carrer Rosselló a prop del passeig de Sant Joan, fotografiat el passat dissabte dia 7).

Autobusos creients

2009-01-08T20:53:00.001+01:00

Faran servir l'eslògan "Déu probablement existeix"?

Llums de Nadal

2009-01-05T15:23:00.005+01:00

Les celebracions de Nadal i Cap d'Any ja toquen a la seva fi (Reis serà la traca final) i ben aviat veurem com les decoracions nadalenques comencen a desaparèixer calladament de tots els comerços i carrers, signe inequívoc de que retornem a la normalitat anual. Consideracions energètiques a banda, aquestes decoracions no em molesten però tampoc m'entusiasmen (i això us ho diu algú amb una tendència gairebé irremeiable a deixar-se atrapar per les tradicions més xorres). La veritat és que ha aparadors decorats amb molt de gust durant aquestes dates, que donen un toc de qualitat als carrers a més de servir com a reclam publicitari en uns temps de consum gairebé obligatori ("Contra la crisi, consumisme!", que va dir aquell). També hi ha altres aparadors decorats d'una manera certament menys vistosa o directament cutre, no ens enganyem. Els llums que l'Ajuntament penja pel centre em semblen entranyables, fan maco d'ensenyar als nens i ens recorden que aviat haurem de fer balanç personal de l'any que s'acaba i que tindrem uns dies de vacances. Per a aquells que siguin religiosos, les tirallongues de llumetes també estaran vinculades a la celebració del naixement de Jesús (tot i que cada cop menys explícitament, debat que apareix amb regularitat en les cartes als lectors dels diaris). De qualsevol manera, no crec que una ciutat hagi de fer una despesa excessiva (pública i privada) engalanant-se per les dates nadalenques: amb pocs diners es poden fer decoracions ben originals. Hi ha, però, un tipus de decoració nadalenca que em treu de pollaguera: les llumetes pampalluguejants que pengen dels finestrals d'alguns bars i restaurants. Jo sóc molt aficionat a seure en un bar a llegir, escriure o xerrar amb algú mentre prenc un café, com també ho sóc a anar de resturants, i tinc algun llocs més o menys fixes on sé que s'hi està tranquil. Cada any per aquestes dates, tanmateix, haig de començar un peregrinatge a la cerca de llocs nous on poder llegir sense haver se seure al costat d'una cascada de llumetes que fan pampallugues. Especialment si tenen un cicle curt, és inutil provar d'ignorar el seu efecte hipnòtic, que distreu l'atenció de quasevol altra cosa. Sembla mentida la potència que poden arribar a tenir aquestes llumetes tan petites, la brillantor de les quals es fica per la cua de l'ull per molt que intentis apartar-ne la vista (em fan recordar els dibuixos animats japonesos aquells amb flaixos de llum que provocaven atacs d'epilèpsia als nens). Així que aquests dies m'he fet un mapa mental dels establiments lliures de cascades multicolors o abets galàctics, i els freqüento tot esperant que passin les festes i la pau lumínica torni a tots els bars i restaurants de la ciutat.

(En la foto, un dels finestrals del Xampú Xampany, en la Gran Vía amb Bailèn; era impossible seure en cap taula sense tenir a la vista una d'aquestes cascades estroboscòpiques).

Autobusos ateus

2009-01-04T17:26:00.004+01:00

Segurament ja us heu assabentat que unos pocs autobusos barcelonins (entre dos i quatre, segons les fonts) lluiran fins el dia 19 de gener el lema "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i disfruta de la vida". Aquesta iniciativa ha estat finançada per algunes organitzacions d'ateus i s'emmiralla en una iniciativa prèvia al Regne Unit (l'eslògan és simplement la traducció de l'original en anglès). No cal dir que ja ha estat vista per alguns com un atac anti-religiós en general i anti-cristià en particular (us podeu imaginar l'eslògan "Probablement Al·là no existeix" penjant dels autobusos?). Jo no estic en contra que els ateus publicitin les seves creences (o, en rigor, la manca d'aquestes). La necessitat de proselitisme forma part intrínseca de qualsevol religió (o manca de religió) i és un dret a respectar, sempre que el missatge que facin servir sigui respectuós amb tothom. I aquí tinc el primer problema amb l'eslògan: per què creure en Déu significa preocupar-se? Els que creuen en Déu no disfruten de la vida? Creure en Déu va associat irremeiablement a sentiments de culpa? Jo no sóc creient i visc feliçment en la ignorància de les lleis divines (no així de les humanes), però conec gent que creu i no són gent capficada ni mortificada pel fet de sentir-se observats per l'ull totpoderós d'un Déu. Em sembla que els creadors d'aquest eslògan tenen una visió força estereotípica del que significa tenir fe religiosa (o, com a mínim, aquesta és la imatge que em transmeten). El segon problema que tinc amb l'eslògan és l'adverbi "probablement". A veure: si aquesta campanya està promoguda per unes assocacions d'ateus, no seria més coherent dir simplement "Déu no existeix"? Per què afegir un dubte a la frase, que el que fa és erosionar el fonament mateix de la seva creença? I si no estan segurs de tot que Déu no existeixi, com s'atreveixen a demanar implícitament als ciutadans que en transgredeixin les lleis? No és una petició un pèl arriscada (recordeu els càstigs corporals que ens esperen al Guantánamo universal que és l'Infern)? S'argumenten dos motius per a la presència d'aquesta paraula, present ja en l'original en anglès. El principal té a veure amb les normatives que regulen la publicitat al Regne Unit. Pel que sembla, sense aquest "probably" l'anunci podia haver tingut problemes i no haver-se autoritzat (per ofensiu vers els creients? Per publicitat enganyosa, potser?). L'altre motiu que s'argumenta és que dir "Déu no existeix" implicaria que els ateus tenen una mena de "fe" en la no-existència de Déu, ja que aquesta no es pot demostrar científicament. Això no agradava als promotors de la campanya original i van decidir que aquest "probably" donaria una visió menys fonamentalista de l'ateisme. És un motiu amb el que no estic d'acord: un ateu, per definició, no creu en Déu. Algú que dubta sobre l'existència de Déu és un agnòstic. Desconec les regulacions de la publicitat aquí, però em pregunto si s'havia de conservar el "probablement" o podia haver-se eliminat.

(Foto obtinguda d'El Periódico).

Preservacionisme

2008-12-30T19:47:00.006+01:00

Del Gran Diccionari de la Llengua Catalana:

incorporar

[s. XIV; del ll. incorporare, íd.]

v 1 1 tr Fer entrar com a part dins un tot, introduir en un cos ja constituït. Incorporar una substància en una altra, amb una altra. L'hem incorporat al nostre equip.

Pel que sembla, el Termcat ha "incorporat" 350 noves paraules a la llengua catalana (link aquí). Dic que s'han "incorporat" (entre cometes) noves paraules perquè algunes de les paraules no s'han incorporat, ja que no es feien servir abans en cap àmbit. Més aviat són termes inventats, adaptats amb més o menys fortuna de l'anglès o d'altres llengues. Per exemple, "magatzem de dades" (per data warehouse). Algun informàtic havia fet servir mai l'expressió "magatzem de dades"? O "aparador de dades"? O (el meu favorit) : "com-s'ha-fet" (per making of). Sentirem aviat algú a la FNAC dient "el nou DVD de la pel·lícula tal porta el com-s'ha-fet en els extres"? Sincerament, crec que no. Té sentit inventar-se tot un seguit de termes nous que probablement ningú farà servir fora de quatre talibans de la llengua (com deia el Monegal)?
Jo sempre he tingut una relació d'amor-odi amb els diccionaris, perquè mai no he pogut deixar de fer-me aquesta pregunta: un diccionari ha de limitar-se a recollir les paraules noves (o els nous significats de les paraules) que la societat genera? O, pel contrari, un diccionari ha de regir l'ús de la llengua i fixar les paraules que són correctes i el seu significat exacte? O dit d'una manera més plana: els diccionaris han de parlar com la gent o la gent com els diccionaris? Podeu llegir un article fantàstic de David Foster Wallace sobre el tema aquí. El malaurat escriptor nord-americà reflexiona sobre l'ús de la llengua (anglesa) i el rol dels diccionaris comparant els punts de vista dels preservacionistes (els que diuen que els diccionaris contenen les regles i que la gent ha d'obeir-les per parlar bé) i els descriptivistes (que diuen que els diccionaris s'han de limitar a registrar els canvis en la llengua i que qualsevol paraula nova o significat nou han de tenir-hi cabuda automàticament). Aquest és un debat que em sembla fascinant. Si hagués de prendre partit, jo m'inclinaria pels descriptivistes: sóc partidari d'un diccionari que no jutgi la "qualitat" de les paraules que fa servir la societat (o un col·lectiu d'aquesta) sinó que faci simplement de notari de la llengua. Des d'aquest punt de vista, les regles de la llengua les reescriuen els parlants dia a dia, no els acadèmics. Evidentment, hi ha matissos que cal considerar: en una societat lingüísticament heterogènia, quins (i quants) han de ser els parlants que posin aquestes regles? Qualsevol paraula nova és automàticament correcta encara que la faci servir un col·lectiu molt reduït (o una sola persona)? Suposo que és per aquest motiu que les acadèmies de la llengua no són preservacionistes ni descriptivistes al 100%, encara que l'ens regulador d'una llengua petita tendirà a ser preservacionista per pur instint de supervivència. En aquest sentit, el fet d'inventar-se paraules noves em sembla el súmmum del preservacionisme.

El Rompeolas (i II)

2008-12-28T23:20:00.007+01:00

A l'acabament de les obres, el Rompeolas va quedar transformat en un llarg passeig, fins el punt de ser considerat com l'únic passeig marítim en condicions de la ciutat. Malgrat la publicitat mediàtica que aquest rentat de cara va tenir, algunes zones properes als molls eren encara un lloc solitari on de vegades es trobaven armes amagades, botins de robatoris o fins i tot cadàvers. La idea d'emplaçar el Real Club Náutico i el Club Marítimo a l'inici del Rompeolas no va tenir èxit ja que va decidir-se que aquell lloc era "remot i trist" (La Vanguardia, 13.06.1954).

La resta d'aquesta entrada ha estat traslladada al meu altre blog Document Barcelona.

El Rompeolas (I)

2008-12-24T16:06:00.019+01:00

El que la majoria de barcelonins coneixem popularment com el Rompeolas (escullera en català normatiu, però per sempre Rompeolas per a molts) és el perllongament del dic de l'est, situat en l'extrem de la Barceloneta. Originalment, el primer port modern de Barcelona (dissenyat l'any 1873 per l'enginyer Mauricio Garrán) no comptava amb aquesta estructura: s'acabava just al final de la Barceloneta, al dic abans mencionat. Es va veure de seguida que un port tan obert era un problema: les aigües del mar agitat penetraven fàcilment fins les dàrsenes, posant en perill les embarcacions ancorades. Per solucionar aquest problema van redactar-se ben aviat alguns projectes per construir esculleres que protegissin les embarcacions de la fúria del mar (alguns datats de l'any 1889).

La resta d'aquesta entrada es ha estat traslladada al meu altre blog Document Barcelona.

Ex wikipedia

2008-12-24T13:32:00.007+01:00

Carai amb la senyora Rodoreda! Ja ho deien, que era una dona avançada al seu temps! I recordeu: tot el que diu la Wikipèdia és cert.

(Per si no es veu bé, en la foto hi ha l'entrada en català sobre la novel·la Aloma de la Rodoreda, capturada avui mateix. Qui no se la vulgui llegir sencera, que vagi directament al quart paràgraf de l'argument).

La crisi dels idiomes

2008-12-21T00:11:00.012+01:00

Aquesta notícia del passat dijous m'ha fer reviure la crisi del negoci de l'ensenyança d'idiomes allà per principis dels 2000. Segurament molts recordareu els fets: el 29 de juliol del 2002, la cadena d'escoles d'idiomes Opening va presentar suspensió de pagaments, deixant al carrer treballadors i alumnes. A més, la fallida d'Opening va engegar una bola de neu que va engolir altres centres de la competència.
Fundada el 1996, el model d'aprenentatge d'idiomes que presentava Opening fent servir exclusívament suports informàtics (sense classes presencials) prometia una revolució, tant pels alumnes (flexibilitat d'horaris, millors preus, etc) com per l'empresari (una plantilla mínima). El ràpid creixement d'Opening semblava donar credibilitat a aquest nou sistema (més de 140 franquícies obertes a tota Espanya en sis anys, deu mil alumnes només a Catalunya). Aquesta percepció la va refermar el tancament per aquelles dates d'acadèmies d'idiomes tradicionals amb força arrelament, com per exemple la Berlitz de Barcelona. Recordo que, en l'època d'esplendor d'Opening, al programa El terrat del Buenafuente apareixia sovint un comercial d'Opening (a qui anomenaven l'home d'Opening) lloant les virtuts de l'ensenyament multimèdia.

Anunci de premsa d'Opening a pàgina sencera en el seu moment d'esplendor.

Així doncs, què va passar? Per quèn sis anys després tot l'imperi de l'ensenyament multimèdia de llengues s'enrorrava? Les raons podrien resumir-se en dos: per una banda, una política d'expansió massa agressiva, que va provocar l'endeutament de l'empresa i, de rebot, un xoc amb la competència (que ràpidament va posar-se les piles i va saturar d'oferta el mercat). Per l'altra, la irrupció de l'internet en les nostres llars també va perjudicar aquest model de negoci, ja que la xarxa ens aportava la comoditat de poder accedir als materials d'ensenyament sense moure'ns de casa i, cada cop més, de manera gratuïta.
Així que, després d'uns mesos d'acumular deutes, Opening va fer fallida tan espectacularment com havia pujat. Naturalment, com que Opening cobrava per avançat de l'import complet del curs (que l'alumne financiava mitjançant un crèdit amb un banc) els alumnes van veure's endeutats per uns cursos que no havien completat (ni tan sols començat en alguns casos). Sentint-se estafats, van emprendre la via judicial. Els professors i altres treballadors del grup també van veure's al carrer amb uns tres mesos de nòmines per cobrar i un mercat laboral sobtadament saturat de professionals desocupats. A més, com que Opening funcionava amb un sistema de franquícies, els petits empresaris que s'havien lligat econòmicament obreint-ne una van patir de valent: per una banda, es veien obligats a tancar el negoci i, per l'altra, havien de fer front a les reclamacions econòmiques dels alumnes. Per aquelles dates, recordo que el Buenafuente i els seus col·laboradors es preguntaven en antena: "Què haurà estat de l'home d'Opening?".
El crac d'Opening va generar una desconfiança envers les acadèmies d'idiomes i va provocar-ne el tancament en cadena de moltes altres: Brighton Idiomas, que va fer fallida a l'octubre, pocs mesos després que Opening. En aquest cas l'estafa estava molt clara, ja que Brighton va estar acceptant noves inscripcions (i cobraments) fins hores abans de declarar-se en fallida (i, pel que sembla, no acceptaven targetes de crèdit). Oxford English va tancar el gener del 2003. Poc després ho va fer Cambridge School. Al 2005 va arribar-li el torn a Wall Street Institute.

Brighton Idiomas anunciant-se en la portada de La Vanguardia.

No sé si el cas d'Opening s'ha solucionat completament, però crec que la justícia va impedir als bancs que cobressin els crèdits als estudiants estafats. En el cas de Brighton, com veieu, la via judicial encara cueja i sembla que va per llarg, perquè afegir a la causa els alumnes no comptats sembla que podria significar un retràs d'anys en el procés. Com a nota personal, jo vaig estudiar anglès (nivell de preparació pel First Certificate) a Brighton Idiomas al 1996. Ho feia en el local que tenien a Rambla de Catalunya. Les instal·lacions estaven força bé i les classes eren d'uns cinc o sis alumnes. El professor que ens va tocar era un paio nadiu i molt enrrotllat, però que va durar poc. No recordo qui el va substituir, així que segurament no devia destacar per les seves dots didàctiques. No vaig sortir-ne descontent, però em va cridar l'atenció la generositat de les notes que s'hi posaven. Companys amb un nivell d'anglès força limitat aprovaven sense problemes. Suposo que els professors rebien la directiva de puntuar a l'alça per evitar que els alumnes desmotivats pels suspensos abandonessin l'escola. Ara em miro el meu títol expedit per Brighton i hi veig un títol inútil però històric, amb el meu nivell d'anglès acreditat per la signatura d'una persona acusada d'estafar a un parell de milers de persones.

Títol de Brighton Idiomas signat pel president de l'empresa himself.

Forever and ever

2008-12-15T11:02:00.002+01:00

Fa uns dies, Salvador Alemany (conseller delegat d'Abertis i president d'Acesa) va proposar una flexibilització dels preus dels peatges basada en l'aplicació directa de les lleis del mercat. L'invent que el senyor Alemany té al cap consistiria a incrementar el preu de les autopistes durant les hores punta. La lògica és que, si se n'augmenten els preus, la demanda baixaria en aquells trams horaris. Així s'evitarien els embussos de les hores punta i les operacions sortida, forçant una millor distribució del trànsit. Fins aquí podria estar-hi fins i tot d'acord, sempre que hi hagi bones opcions de transport alternatives a l'autopista en hora punta. Però com molt bé es preguntava en David Rodríguez al seu blog, per què no aplicar aquesta teoria també a la inversa? En les hores vall, quan la densitat del trànsit és inferior, no seria pas dolent que els preus dels peatges es reduïssin. Si baixen els preus, la demanda s'incrementa: més conductors optarien per l'autopista (perquè seria més barata) i segurament Acesa faria més caixa de la que hauria fet amb uns preus més alts. Si realment Acesa vol fer de les autopistes catalanes un "instrument al servei de la movilitat sostenible" (cita literal) podrien començar per aquí. De qualsevol manera, sóc molt conscient que aquesta idea als responsables d'Acesa els deu fer venir el riure. Jo no espero ja res d'algú capaç d'assegurar que "els peatges mai s'eliminaran del tot" i quedar-se tan ample (notícia aquí).

(Foto extreta d'El Periódico).

Estadístiques radiofòniques

2008-12-14T12:58:00.006+01:00

En la meva feina treballo molt aplicant mètodes estadístics per analitzar dades i trobar patrons, tendències, etc. Entre els companys de feina, de vegades fem la broma que “amb els números es pot demostrar tot”. És una d'aquelles bromes que fan gràcia perquè els que ens hi dediquem hi reconeixem molt bé la realitat que amaguen. Darrerament, cada vegada que l'Estudi General de Mitjans treu les audiències radiofòniques (com va fer divendres passat), els radiooients som testimonis de l'entranyable desplegament d'interpretacions i mitjes veritats amb què Catalunya Ràdio i RAC1 (i els seus respectius grups mediàtics) pretenen haver guanyat la guerra de les audiències. El mercat dels matins radiofònics a Catalunya està encara reorganitzant-se després de l'efecte Basses i ja veurem què passa. Això sí, deixant de banda les interpretacions dels interessats, de moment em sembla que el partit RAC1 - Catalunya Ràdio va 1-0 a favor de RAC1. La pujada de RAC1 és indiscutible i resulta més atribuïble a les relliscades de Catalunya Ràdio a l'hora de gestionar la seva graella i el seu planter de professionals que no pas a uns mèrits propis. Jo havia estat oient del Matí de Catalunya Ràdio durant molts anys de l'època del Basses. M'agradava el seu estil, tot i que durant els darrers quatre o cinc anys el programa se'm va fer una mica repetitiu i només l'escoltava de quan en quan. Em sembla que la Neus Bonet no hi està (encara) a l'alçada pel que toca a enginy i connexió amb els oients, tot i que acaba de començar (i que és una professional amb un estil propi: tampoc es tractava de contractar un imitador del Basses i repetir mimèticament el seu format). Per altra banda, jo també he fet l'experiment Basté però no m'ha convençut: és més dinàmic que la Neus Bonet però el trobo un pèl massa dogmàtic i sensacionalista (el tractament apocalíptic que va fer de la crisi de la sequera i de la vaga de transportistes em va decepcionar molt). Ara com ara, als matins faig zàpping entre diverses emissores, escolant les versions de les notícies d'aquí i d'allà (i estalviant-me les seccions soporíferes i els col·laboradors pesats, en una mena d'informatiu radiofònic fet a mida). Sense saber-ho, m'he passat a la ràdio 2.0!

(En la foto, les notícies sobre les xifres de l'EGM en les webs de Catalunya Ràdio i RAC1. El subratllat és meu).

La Plaça de Les Glòries Catalanes (i III)

2008-12-04T14:46:00.013+01:00

Tercer projecte de reforma (1987-2003)

La nominació olímpica va sacsejar la ciutat de Barcelona com cap altre aconteixement ho havia fet en la seva història recent. Urbanísticament, moltes àrees de la ciutat van quedar irreconeixibles arran de les reformes que s'hi van dur a terme des de finals de vuitanta fins passades les olimpíades.

Sota la batuta de l'arquitecte municipal en cap, José Antonio Acebillo, la nova reforma de la plaça no modificava la filosofia essencial de les anteriors: un anell viari elevat pel trànsit ràpid i un a nivell del terra pel trànsit lent i els vianants. En aquest sentit, no era un projecte gaire diferent del de l'any 1948 (argumentaven els experts a finals dels vuitanta que soterrar el trànsit era impossible). Tota mena d'equipaments públics van idear-se per revitalitzar la plaça. “La plaza de las Glorias está llamada a convertirse en uno de los futuros nuevos centros de Barcelona”, va afirmar en Josep Lluís Mateo, llavors director de la revista Quaderns del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona (La Vanguardia, 23.03.1988). Inicialment van projectar-s'hi un parc-jardí amb equipaments esportius per a l'interior de l'anell (que també acolliria un aparcament), una font ornamental i un enorme monument d'acer per commemorar el 200 aniversari de l'establiment del meridià de Greenwich com a referència horària mundial. Preguntat sobre la ubicació del Teatre Nacional, en Ricardo Bofill va admetre que la plaça de les Glòries era un “lloc difícil” i que confiava que la remodelació de la revitalitzés la zona.
El 1991, els ramals viaris de l'antiga plaça de les glòries van ser desmuntats i els bulldozers van acabar amb el jardí, a través del qual va habilitar-se una calçada provisional mentre durava l'aixecament del nou anell. La via fèrria va acabar de soterrar-se completament. El pont en espiral de l'antiga plaça va ser indultat a instàncies del Col·legi d'Enginyers i traslladat al litoral del Poblenou. L'obertura de l'anell al trànsit va patir uns quants endarreriments fins que va tenir lloc la primavera del 1992 (com a curiositat, un dels endarreriments el va provocar el fet que algú va adonar-se que l'anell tenia sis carrils mentre que la connexió amb la Gran Vía només en tenia cinc).
Tanmateix, l'ordenació urbanística de la plaça, passada l'eufòria del 1992, no va acabar de concretar-se. Amb una funció de regulació viària més o menys satisfactòria, els equipaments turístics i d'oci de la plaça no van arribar a construir-se. L'octubre del 1993 va començar a aixecar-se en els terrenys de l'antiga fàbrica de la Hispano-Olivetti (en un extrem de la plaça) el centre comercial Barcelona-Glòries, que, aquest sí, va tenir de seguida molt bona acceptació per part de la gent del barri (tot i que va causar les protestes dels botiguers de la zona, que veien perillar els seus negocis). De qualsevol manera, a aquestes alçades de la pel·lícula el nyap ja no tenia excusa possible: amb dos reformes a l'esquena que havien fracassat a integrar la plaça en el teixit urbà de la ciutat, era obvi que s'havia de posar la màxima cura per fer les coses bé. Doncs no va ser així, i es van repetir cegament els errors de les reformes anteriors. En aquest punt jo vaig començar a elaborar la teoria de la maledicció de la plaça (paral·lelament a una altra sobre la incompetència d'alguns dels responsables de l'urbanisme municipal).
Passat el temps, ni la proximitat del Teatre Nacional, l'Auditori i el centre comercial van evitar que la plaça de les Glòries continués sent un lloc inhòspit, evitat pel ciutadà i absolutament desert a les nits. Ni els edificis de vivendes, ni els equipaments ni els serveis van brollar en els voltants de la plaça com esperaven els arquitectes municipals (especialment en la seva zona sud, que encara era ocupada per solars i antigues fàbriques). Alguns dels solars al voltant de la plaça van utilitzar-se durant un temps per a la venda il·legal de cotxes. L'aparcament públic situat en l'interior de l'anell elevat (el “tambor” o el “tortell”), que havia de tenir un efecte “dissuasori” (és a dir, es pretenia que els conductors que arribessin a la ciutat deixessin els vehicles en aquell aparcament per acostar-se al centre en transport públic) no el va tenir. Malgrat oferir tota mena de facilitats, l'ocupació d'aquest aparcament va ser mínima ja des del principi. Les causes no van ser no només la reticència ciutadana a aquest model novedós d'aparcament (que no sol funcionar si se sitúa tan a prop del destí final dels conductors), sinó també que el seu efecte dissuasori venia per una altra banda: la de la sensació d'inseguretat que transmetia la plaça, que no animava a deixar-hi el vehicle ni anar a recollir-lo quan ja s'havia fet fosc. Pocs anys després van inagurar-se a prop del Teatre Nacional uns jardins batejats com “El bosquet dels Encants”, que ràpidament va convertir-se en l'extensió més marginal del mercat dels Encants.
Per què aquest nou fracàs? Arribats a aquest punt de la història afegiré alguna visió personal als aconteixements. És cert que el desenvolupament urbà de la plaça va coincidir amb la crisi econòmica de principis dels noranta, però això no excusa alguns errors de base. El jardí que havia d'anar a l'interior de la plaça simbolitza, per a mi, la manca de voluntat de fer les coses bé. De veritat creien els tècnics municipals que la gent disfrutaria passejant per un parc enclavat a l'interior d'un cilindre de formigó? Amb els trànsit corrent a tota velocitat al voltant? Un lloc tan amagat va convertir-se ràpidament en refugi de venedors ambulants, vàndals i tota mena de personatges poc recomanables, fins l'extrem que l'Ajuntament va decidir clausurar-lo poc després i deixar que s'anés degradant.

Aspecte de la plaça de les Glòries l'any 2008 (foto: La Vanguardia).

A principis dels 2000 va proposar-se un tímid projecte de millora basat en la construcció d'un edifici singular en forma de grapadora gegant (el Museu del Disseny), un llac artificial i en el desmantellament parcial del tambor, de manera que l'anell elevat quedés sostingut només pels seus pilars. S'esperava que així el conjunt tindria menys aspecte de muralla. Una altra idea que va tenir ressó en els mitjans va ser el trasllat dels Encants al jardí de l'interior del tambor. Aquests projectes van quedar en no-res. Els que sí van tirar endavant va ser la rehabilitació de l'antiga fàbrica de La Farinera i, un anys després, la construcció de la torre Agbar, dissenyada per Jean Nouvel.
Finalment, el 2003 l'Ajuntament va mostrar-se disposat a reformar la plaça íntegrament, enderrocant tot el que s'havia construït. No sorprèn que la idea fos molt ben rebuda per les associacions de veïns de la zona. Un responsable d'urbanisme va qualificar l'obra ja condemnada com a “una solución técnica plenamente satisfactoria teniendo en cuenta los condicionantes de aquel momento” (La Vanguardia, 22.10.2003).

Quart projecte de reforma (2003-)
La que serà la quarta reencarnació en seixanta anys de la plaça de les Glòries va començar a executar-se el 2008, tot i que es venia discutint d'un lustre ençà. Segons el pla que hi ha sobre la taula, els Encants es traslladaran a l'interior d'un edifici en un extrem de la plaça. També s'aixecaran el Centre de Disseny i l'edifici Ona. Més tard vindran edificis d'habitatges i equipaments. Finalment, el projecte preveu l'enderroc de l'anell elevat el 2013 i la construcció en el seu solar d'un enorme parc de 105.000 metres quadrats. El trànsit circularà per túnels sota la plaça (solució qualificada com a “impossible” uns anys abans). Els autos compartiran subsòl amb un intercanviador que unirà els metro, el tramvia, els trens de la RENFE i una projectada nova línia dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aquí teniu una reproducció digital de com quedarà la plaça:

Aspecte previst per a la plaça l'any 2014 (foto: La Vanguardia).

La veurem realment així algun dia? Tant de bo, però la maledicció que plana sobre la plaça sembla que continua fent efecte: per començar, coincidint amb l'inici de les obres s'espera l'impacte d'una forta crisi econòmica (especialment en el camp de la construcció), un escenari probablement pitjor al que va erosionar el projecte postolímpic per a la plaça. I, tot i suposant que els plans tiressin endavant sense retalls, caldria veure el model de plaça que es faria. Sóc molt caut en aquest sentit. Serà una plaça dura a l'estil de la de Lesseps? O una plaça de terra com el parc central del Poblenou? Serà una plaça oberta o estarà envoltada d'una tàpia de ciment com en aquest últim? I quin serà el seu entorn? La construcció d'edificis de disseny a dojo podria acabar convertint els voltants de la plaça en una mena de zona de negocis mancada de vida ciutadana i desolada fora de l'horari comercial (una mica com passa en els voltants del centre comercial Glòries). El que fa que una àrea recent urbanitzada sigui absorbida i integrada en la ciutat és la presència equilibrada d'habitatges, equipaments, serveis i negocis. I aquests quatre factors s'influeixen mútuament, perquè si no hi ha habitatges, no hi haurà comerços ni serveis, ni vida al jardí central de la plaça. I, si no hi ha serveis, la gent no voldrà anar-hi a viure, ni s'aixecaran pisos que no es vendrien (en aquest sentit, no estic segur si la proximitat del centre comercial no perjudicarà la iniciativa dels petits comerciants). La desconfiança de veïns, empresaris i constructors, combinada amb la crisi, podria acabar amb una plaça tant inhòspita com les seves encarnacions anteriors. Tant de bo no veiem enderrocar la nova plaça de les Glòries d'aquí a quinze anys!

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

La Plaça de Les Glòries Catalanes (II)

2008-12-04T14:13:00.016+01:00

Segon projecte de reforma (1966-1987)
Cinc anys després de la seva inauguració, va decidir-se enderrocar aquella obra inacabada que ja no podia donar més de sí per canalitzar el trànsit. Tanmateix, els conductors no van patir en soledat la mala planificació i execució de l'obra: cal fer esment de la pèssima construcció dels passos subterranis amb què els vianants havien de creuar les vies del tren, que s'anegaven amb freqüència i obligaven la gent a travessar les vies saltant per sobre dels rails o a fer una volta llarguíssima per arribar, per exemple, al metro. I la promesa urbanització i l'ajardinament de la plaça era encara un somni força improbable. El nyap no tenia excusa possible i la mateixa premsa de l'època va criticar-lo (molt mesuradament, és clar). De tota manera, és interessant llegir com es va recórrer al sentiment d'inferioritat i de retràs tecnològic tan propi d'aquells temps per justificar l'injustificable: "En otras ciudades del extranjero, mucho más avanzadas que nosotros en materia de obras públicas, también se han derribado trabajos similares al de la plaza de las Glorias Catalanas" (La Vanguardia 05.01.1966). O sigui, que no passava res per aixecar i, tot seguit, tirar al terra una inversió de vint-i-cinc milions de pessetes de l'època. A Europa també ho feien i a Europa eren molt més llestos que nosaltres. Però no havíem quedat que aquesta obra havia meravellat els urbanistes estrangers tan sols uns anys abans?
Dels vint-i-un projectes presentats, l'escollit per a la "nova" plaça de les Glòries era molt ambiciós (mireu el següent esquema).

Projecte de l'any 1966 per a la reforma de la plaça de les Glòries. En aquest projecte, la Diagonal es perllonga cap al mar (dibuix: La Vanguardia).

Aquest projecte va coincidir en el temps amb l'anomenat Pla de la Ribera, que pretenia revitalitzar la façana marítima de la ciutat des del port fins el Besòs (dos dels joves gestors del projecte eren Narcís Serra i Miquel Roca, per cert). Com a efecte secundari d'aquesta l'obertura de Barcelona al mar, s'esperava que el centre de la ciutat es desplaçaria cap a la plaça de les Glòries. Com que la reforma de la plaça també volia fer-se coincidir amb la transformació de la Gran Via (llavors rebatejada com avinguda de José Antonio) en una autopista cap al Maresme, els treballs no van iniciar-se fins l'abril de 1972. Això sí, van acabar-se en el tems rècord de 75 dies. Podeu observar una foto de la nova plaça l'any 1973 i comprovar les diferències entre l'escalèxtric que s'havia projectat i l'obra definitiva:

La plaça de les Glòries l'any 1973 (foto:La Vanguardia).

Aquesta plaça de les Glòries era travessada per dos ramals viaris elevats i un pont metàl·lic pels vianants (que va guanyar un premi europeu de disseny l'any 1975). Un jardí de sis hectàrees va construir-se en un dels costats de la plaça poc després, amb un riu artificial i un parc infantil. Aquest jardí va tenir prou bona acceptació per part dels veïns del barri, tot i que la proximitat de l'escalèxtric i la presència habitual de venedors ambulants l'enlletgien.

La plaça de les Glòries l'any 1983 (foto:La Vanguardia).

De qualsevol manera, i similarment amb la reforma anterior, aquesta nova ordenació de la plaça tan sols tenia com a objectiu fluidificar el trànsit. Difícil de crear a peu, bona part de la plaça continuava sent una terra de ningú sense cap continuïtat urbanística amb les zones del voltant, que contribuïa a separar més que a unir. Les vies del tren continuaven sent un obstacle de primer ordre per a una nova generació de vianants. El Pla de la Ribera mai va tirar endavant, i el centre de la ciutat no es va moure ni un metre cap a la dreta de l'Eixample. A finals del vuitanta, semblava que la plaça havia arribat de nou al seu límit de gestió dels trànsit. Mancada de qualsevol atractiu pel ciutadà, l'obra va quedar sentenciada quan el 1986 en Samarach va pronunciar aquell “Barcelona” que va situar la ciutat en el punt de mira del món.

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

La Plaça de Les Glòries Catalanes (I)

2008-12-04T12:07:00.018+01:00

Fa uns mesos vaig llegir en un diari les declaracions d'un urbanista que qualificava la Plaça de les Glòries Catalanes com a un lloc "urbanísticament desgraciat". No vaig poder estar-hi més d'acord. Amb els anys, la Plaça de les Glòries ha esdevingut un dels símbols del nyap arquitectònic i la mala gestió urbanística, que l'han transformat en un espai perpetuament aïllat de la vida de la ciutat. Tres reformes fracassades durant la segona meitat del segle XX i una quarta actualment en marxa ho testimonïen (per no parlar de tots els projectes que mai van sortir dels despatxos). Si cregués en el paranormal, pensaria que la Plaça de les Glòries arrossega alguna mena de maledicció que la condemna a la grisor i la deixadesa malgrat trobar-se a pocs metres de la Diagonal i l'Eixample. Per aquests motius, i perquè vaig viure-hi a prop durant molts anys, he trobat que seria interessant fer una petita biografia d'aquest lloc tan particular. No he pretès fer-ne una tesi doctoral ni un article d'investigació: tan sols vull oferir quatre dades sobre les etapes més importants de la vida de la plaça (l'hemeroteca on-line de La Vanguardia ha estat un ajut extraordinari en aquesta tasca). Com que el resultat ha estat un text una mica extens, el dividiré en tres entrades. Potser (bé, segurament) hi hagi error o omissions, que seran corregits bon punt me'ls comuniqueu. També, si algú té alguna dada extra o alguna fotografia que consideri interessant, estaré encantat que me la faci arribar.

La plaça extrarradial (1859 - 1948)
En un principi, la Plaça de les Glòries ho tenia tot per acabar sent un lloc important de la ciutat. Així ho va preveure Cerdà en el seu famós pla del 1859. Emplaçada en la confluència de les tres avingudes principals de la ciutat: la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal (que es perllongaria de manera natural fins el mar), la plaça de les Glòries havia de convertir-se en el centre de la nova Barcelona racionalitzada.
Tanmateix, les coses no van anar ben bé com Cerdà havia projectat. El seu Eixample no va absorbir Ciutat Vella ni va estendre's cap a la dreta, engolint així la plaça. Ben al contrari, a principis del segle XX la plaça de les Glòries no era ni tan sols una plaça: era un immens descampat en l'extrarradi de la ciutat, creuat per les vies del tren i totalment negligit per les autoritats municipals. De fet, la plaça de les Glòries va inaugurar-se com a tal el dimarts 13 de maig del 1919, dins d'un pla per sanejar i urbanitzar els barris extrems de la ciutat. Urbanísticament parlant, la plaça era llavors percebuda com una mena de barrera entre l'Eixample i els suburbis de la ciutat. Aquest rol de "terra de ningú" quedava reforçat per diversos motius: les deficiències del transport públic, la inexistència d'un sanejament adequat (el clavegueram no va arribar a aquella zona de la ciutat fins el 1928) i, sobre tot, la mencionada presència de les les vies del tren. Combois (tant de passatgers com de mercaderies, de les línies del nord i de Saragossa-Madrid) creuaven amb molta freqüència la plaça i s'havien de superar mitjançant perillosos passos a nivell. Em pregunto si no va ser algun ciutadà atropellat qui va llençar sobre el lloc, puny enlaire, una maledicció que encara dura. En aquest espai tan poc esplendorós no mancava ni tan sols la prostitució. Com diu un veí de l'època: "Varias infelices mujeres se sitúan en dicha plaza y junto a la línea férrea, ofreciendo espectáculos que a toda costa la moral impone evitar" (La Vanguardia, 18.11.1925). Persontages ombrívols freqüentaven la plaça, on es produïen sovint arrestos. Com veieu, la degradació i la marginalitat han acompanyat sempre aquest indret, ara tan central, de Barcelona.
L'Exposició Universal del 1929 semblava que donaria un impuls a la urbanització de la plaça. De fet, van examinar-se'n els terrenys amb la idea d'ubicar-hi els pavellons dedicats a l'Exposició d'Indústries Elèctriques. Lamentablement, els problemes que suposaven les línies de ferrocarril no van poder resoldre's i aquests pavellons van ser instal·lats a Montjuïc.
Una decisió municipal que va contribuir a perjudicar més la imatge de la zona va ser l'emplaçament de la Fira Bellcaire (els Encants Vells) en els seus voltants l'any 1928. Van haver-hi crítiques dels que consideraven que un mercat d'aquelles característiques ("antiestètic", "repulsiu", "lloc de misèria", segons cartes als diaris de l'època) provocaria una degradació encara major de la zona a tots els nivells, a més de perjudicar el desenvolupament de les barriades limítrofs. No va trigar a associar-se a la presència del mercat l'apareició de rates, que s'escolaven als dipòsits de farina de la companyia ferroviària.
Arribats els anys trenta, el densificament urbà de la zona va forçar algunes iniciatives municipals. Per exemple, es va perllongar el recorregut dels tramvies de les línies 7 i 56 fins la plaça. Finalment, el 1935 va aprovar-se un ambiciós pla per suprimir les vies de tren i urbanitzar completament l'entorn fins els barris de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Aquest pla havia de convertir la plaça en "el centre urbà més important d'Europa" (La Vanguardia, 16.04.1935).

La plaça de les Glòries als anys trenta (foto: fons Beret-Claret, Arxiu Nacional de Catalunya; proporcionada per Enric J. S.)

Evidentment, la guerra civil va congelar el desenvolupament de qualsevol projecte. Igualment, durant els severs anys de la postguerra, les noves autoritats franquistes tampoc van tenir com a prioritat la plaça de les Glòries, que entrats els anys quaranta feia si fa no fa la mateixa fila que a principis de segle. Tanmateix, alguna cosa succeïa (i de pressa) al voltant de la plaça: les potents onades migratòries de la postguerra havien multiplicat la població dels barris perifèrics de la ciutat. La plaça es trobava al bell mig d'una zona cada cop més populosa.

Primer projecte de reforma (1948-1966)
Les autoritats franquistes no podien ignorar gaire més l'obstacle creixent que significava una plaça en aquelles condicions enmig d'una zona de la ciutat en expansió. El perllongament del metro (llavors anomenat el "Metropolitano Transversal") fins l'estació de Clot el 1951 (amb una estació a la plaça) va aguditzar la necessitat d'urbanitzar-la: els accessos a l'estació suposaven creuar vies de tren i uns descampats no només foscos, sinó directament intransitables quan plovia.

Dues imatges de la plaça de les Glòries als anys cinquanta (foto de l'esquerra: La Vanguardia; foto de la dreta: Barcelona en la historia).

A finals dels anys quaranta va soterrar-se el tram de via fèrria que pujava per la Meridiana, eliminant així un dels obstacles que caracteritzaven la plaça. El 1953 va aprovar-se l'anteprojecte del "Presupuesto extraordinario de modernización y extensión de Barcelona", que contemplava explícitament la reforma de la plaça entre d'altres accions. Quina idea tenien pensada els urbanistes de l'època? El pla, centrat sobre tot en la regulació del trànsit, consistia en l'aixecament un anell viari elevat amb tres rampes que permetrien la connexió ràpida entre les tres grans avingudes, més una via a ran de terra per a la circulació lenta i el pas dels vianants. Com a complement, s'ajardinaria i s'enllumenaria la zona. Dins l'anell va projectar-se un parc infantil i un monument a la batalla de Lepant. Aquell mateix any van començar a enderrocar-se les barraques que hi havia als voltants. Dos anys després, amb les obres encara per començar, l'alcalde Porcioles afirmava que la nova plaça de les Glòries es convertirà "urbanísticament parlant, en una de les millors del món" (La Vanguardia, 22.11.1958).

Esquema del projecte per a la reforma de la plaça de les Glòries de l'any 1953 (dibuix: La Vanguardia).

Finalment, l'u de setembre del 1960 les màquines van començar a remoure els terrenys per instal·lar-hi els primers fonaments. Just quatre mesos més tard, els diaris anunciaven amb lletres grans la inauguració de l'anell per part de les autoritats. Aquesta celeritat en erigir una obra pública de tal magnitud podria fer pensar que les institucions van abocar-se de ple en la causa de revitalitzar les Glòries. La realitat era una altra: el que es va inagurar aquell gener de 1961 va ser una obra de mínims, tot just mig anell enmig d'un descampat. Si mireu la fotografia següent, publicada en La Vanguardia dos anys més tard (el 1963), veureu que la plaça mostrava un aspecte desolador malgrat que les obres no van arribar a aturar-se mai. I això que, segons la premsa, l'obra era objecte del reconeixement dels urbanistes estrangers que la visitaven.

Plaça de les Glòries el 1963 (foto: La Vanguardia).

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

Qui no adoba la gotera, ha d'adobar la casa entera

2008-11-27T16:26:00.004+01:00

Durant dècades, la RENFE ha fet un esforç molt significatiu per atorgar a les seves estacions subterrànies de Barcelona l'aspecte d'un decorat de la pel·lícula postapocalíptica "Escape from New York": parets i estructures de ciment sense polir ni pintar, conduccions elèctriques i d'aigua a la vista, fluorescents alts i esparsos que no poden penetrar les grans zones de penombra que s'hi formen, goteres que regalimen durant anys per les columnes i el terra, diverses famílies de cucaratxes* sota els bancs de l'andana i ratolins entre les travesses de les víes. L'Snake Plissken s'aventuraria en un lloc així amb la seva metralleta a punt per rescatar el president dels Estats Units, atent a qualsevol indici de perill. Nosaltres hi hem d'esperar els trens que ens duen de casa a la feina i de la feina a casa, però amb una sensació d'angoixa similar.
Seriosament: per què tanta lletjor? Es diu des de fa temps que la RENFE no inverteix prou a Catalunya, i això segurament a contribuït a empitjorar el manteniment de les estacions. Però aquest no pot ser l'origen d'una lletjor tan avariciosa: aquestes estructures, més pròpies d'un búnquer, porten la marca de la negligència des del mateix projecte. Senzillament, no són estacions pensades per ser maques, ni tan sols presentables. Són baixadors dissenyats amb mentalitat d'estació de mercaderies, on els trens carreguen i descarreguen persones, i com a tals tenen la infrastructura mínima per funcionar.
Jo agafo darrerament la RENFE a Sant Andreu Arenal i no puc evitar comparar-la amb les principals estacions de Ferrocarrils de la Generalitat, dels quals vaig ser usuari molts anys (i sí, sé que per a algunes persones és una comparació amb càrrega de profunditat incorporada). Als FGC es nota que les estacions han estat pensades amb el cap. Sense haver-hi invertit una morterada, han aconseguit resultats força decents: per exemple, les parets estar pintades o enrajolades de color clar, cosa que n'augmenta la lluminositat sense haver de multiplicar el número de fluorescents. No hi ha goteres, ni grans dolls a l'andana, ni fils elèctrics penjant de les parets (quan reparar una juntura que degota? O una mà de pintura?). Hi ha excepcions (com l'estació de Sarrià, d'un color verd fosc i amb un mural sinistre que es podria reemplaçar i ningú no protestaria) però, en general, un s'asseu en un banc dels FGC i espera el tren llegint de gust, sense tenir la sensació opresiva de qui espera el tren en una andana que es perd en la foscor.
Així que, senyors de la RENFE: mai és massa tard per arreglar el desastre provocat pels seus projectistes. Cada dia que espero el tren a Sant Andreu Arenal estic més convençut que podrien vostès tenir una estació molt més apreciada pels seus usuaris amb una visita al Servicio Estación i uns quants de dies de feina (i, de pas, millorarien la seva imatge pública). I és una idea que només els costarà una fracció del sou que cobren els experts que vostès tenen contractats per proveir-los, precisament, de solucions com aquesta.

*paneroles segons l'IEC. És que faig campanya perquè la paraula cucaratxa s'accepti com a correcta.

(En la foto, l'esplendorosa andana de Sant Andreu Arenal el passat dimarts).

Benidorm

2008-11-22T12:00:00.002+01:00

Garratibat em vaig quedar l'altre dia quan vaig trobar en la secció Vivir en Barcelona de La Vanguardia aquesta foto del barri del Poblenou. Què deia jo de la benidormització del litoral barceloní?

(Foto extreta de La Vanguardia del 7 de novembre d'enguany.)

El senyal acústic

2008-11-14T19:18:00.004+01:00

En cada porta de cada vagó de metro hi ha una enganxina que diu: "No entreu ni sortiu després de sentir el xiulet" (en alguns metros diu que "el xiulet indica el tancament de les portes"). Això podria fer pensar que el conductor ha de fer anar el xiulet quan les portes estiguin a punt de tancar-se, oi? Perquè cap passatger quedi atrapat amb mig cos fora del vagó. Doncs sembla que, per a alguns conductors de metro, aquest senyal acústic té una altra funció: la de ficar pressa als passatgers que han d'entrar o sortir del vagó. Sobre tot en hora punta, estic fart de veure com alguns conductors fan anar el pip-pip-pip-pip tot just quan les portes s'obren i la gent encara no ha començat a sortir (lògicament, la gent buida el vagó de pressa devant el temor que les portes es tanquin de cop). I el pip-pip-pip-pip continua mentre nous passatgers pugen, també acceleradament devant el risc de quedar-se amb un peu a l'estrep i l'altra a l'andana. L'altre dia, una dona que feia cua darrera meu per pujar en un vagó va exclamar (en sentir la insistència del xiulet): "¡Si aún no nos ha dado tiempo a subir!". El que fan aquests conductors em sembla un ús clarament indegut del senyal acústic del tancament de portes. Potser algú em dirà que els trens haurien d'estar-se molt més temps en cada estació, si els conductors no fessin anar el xiulet d'aquesta manera. Potser sí, però llavors només demano que rotulin correctament les enganxines: "Entrin i surtin de pressa en sentir el senyal acústic".

Turismefòbia

2008-11-13T15:53:00.009+01:00

Llegeixo a La Vanguardia d'avui (versió digital) que els veïns de la Barceloneta temen que la transformació del barri (simbolitzada per l'aixecament de l'Hotel Vela) acabi posant definitivament el barri en el punt de mira dels turistes. Fins i tot es parla de la iniciativa d'alguns veïns de la Barceloneta (l'article fa servir la molt periodística generalització "els veïns de la Barceloneta", com si tots hi estiguessin d'acord) de crear una mena de "carnet del barri" que els serveixi per comprar productes bàsics a preus reduïts quan les botigues hagin multiplicat els preus per aprofitar-se dels guiris. No sé si aquesta idea m'ha deixat bocabadat o trist (o totes dues coses alhora) per l'aire que té de retorn a la cartilla de racionament de la posguerra. Sincerament, no crec que la proposta tiri endevant donat que seria difícil de raonar tant socialment com legalment ("un resident a l'Eixample hauria de pagar preu de turista a la Barceloneta?", va preguntar algú als comentaris de l'article). Tanmateix, propostes com aquesta em semblen un símptoma del conflicte soterrat que fa temps que enfronta a part dels habitants de Barcelona amb els milions de turistes que la ciutat rep anualment. Pintades del tipus "Tourist not welcome" o "Tourists are terrorists" es deixen veure de quan en quan pels carrers de Gràcia o Ciutat Vella. Els diaris publiquen amb freqüència cartes al respecte signades no només per lectors a títol individual sino per associacions de veïns. Una parada d'animals de la Rambla va saltar no fa gaire als mitjans en penjar un cartell en anglès on afirmava que "abans que arribéssiu vivíem molt millor" (referint-se als turistes). Fa uns mesos, en Quim Monzó va referir-s'hi en la seva columna de La Vanguardia anomenant a aquest fenòmen "turismefòbia" (o "turismofòbia"). Assenyalava que es tractava d'una resposta de rebuig que es dóna quan una ciutat porta molt de temps acollint un número gran de turistes. Haig d'admetre devant dels lectors d'aquest blog que jo fa temps que començo a notar els símptomes de la turismefòbia, tot i que tracto de lluitar contra aquesta sensació. No tinc res en contra de la majoria dels turistes com a individus, ja que no arriben a la ciutat amb cap intenció que no sigui caminar, visitar uns quants monuments i sortir a sopar (els que venen amb la intenció d'emborratxar-se i fer xibarri normalment escullen les poblacions de la costa, tot i que algun grupet se'n troba pel Gòtic o el Raval). De fet, fa quinze o vint anys, quan jo era gairebé un nen, m'encantava trobar-me els turistes pel carrer. Fins les Olimpíades del 92 no se'n veien tants i em semblava que feien cosmopolita, que era un orgull que la gent de fora es fixés en la meva ciutat i volgués passar-hi uns dies. Recordo que posava bona cara quan passava pel seu costat. Tanmateix, la projecció internacional de Barcelona durant aquest temps ha fet que el número de visitants hagi crescut sense fre. Per un costat, continuo sentint el mateix orgull de barceloní que veu com la seva ciutat és admirada per la gent de tot el món. També entenc que el turisme és una indústria que genera uns ingressos importants i contribueix a la dinàmica econòmica de la ciutat (cosa important devant la crisi que s'acosta). Per l'atre costat, però, la indústria turística és una indústria contaminant. La presència d'un número creixent de consumidors amb poder adquisitiu elevat ha acabat generant una sèrie d'efectes secundaris realment molestos: edificis que són comprats per construir-hi hotels o apartaments enlloc d'equipaments o vivendes (fenòmen que, en els casos més dramàtics, va associat al mobbing immobiliari), proliferació de botigues de souvenirs i franquícies de menjar ràpid totalment inútils pels veïns del barri, massificació extrema d'algunes de les zones més maques de la ciutat i, sobre tot, l'increment exagerat dels preus pertot arreu on es vegi una persona amb un mapa i una càmera fotogràfica. Només cal anar a fer una cervesa per qualsevol bar de la Rambla per comprovar-ho. No sé fins a quin punt les autoritats municipals poden posar fre a l'allau turística, ni si volen fer-ho. Fins i tot no veig clar si és recomanable aturar els motors d'aquesta indústria, que van costar tant de posar en marxa (hauriem d'engegar una campanya "Barcelona, posa't lletja" per espantar els tour-operators?). Reconec que també faig de turista de quan en quan (no gaire, darrerament). I que, quan ho faig, procuro anar amb compte, en la mesura de les meves possibilitats, de no contribuir a reproduir els fenòmens que aquí critico. Recomano a qui surti fora uns dies estar-se en hotelets familiars, passar dels viatges organitzats i de les franquícies i seure a dinar en algun restaurant del barri. No només us asseguro que us agradarà molt més l'experiència (quin sentit té viatjar a l'altre extrem del món i acabar dinant en un McDonalds?), sino que agradareu més als altres i a la tornada sentireu molt més satisfets del viatge. Però anem malament si hem de dependre de la voluntat dels milions de visitants anuals ja que ells no les pateixen gens, aquestes incomoditats a les què m'he referit. Més aviat diria que l'Ajuntament (i qualsevol altre organisme amb poder per fer-ho) hauria d'apostar per minimitzar la contaminació que la indústria del turisme genera i que mina la qualitat de vida dels ciutadans (que som, al cap i a la fi, els que paguem impostos). No tinc la sensació que, fins ara, cap autoritat hagi plantejat seriament mesures en aquesta direcció. I penso que no demano res impossible: sense anar més lluny, a les Balears va implantar-se durant uns anys l'ecotaxa amb una finalitat similar. Sóc més partidari de solucions més integrals i menys recaptatòries (just al revés que les autoritats municipals), però pagaria de gust una taxa d'aquest estil si així contribueixo a reduir l'impacte negatiu que la meva presència com a turista pot tenir sobre la vida dels habitants dels llocs que visitio. Crec sincerament que es pot fer, i que turistes i barcelonins podem conviure sense friccions que acabin generant iniciatives com el "carnet del barri". O, com demanava un altre lector de La Vanguardia en un dels comentaris, una manifestació anti-turistes.

Bingo Billares

2008-11-07T18:15:00.003+01:00

Fa uns mesos passejava amb un amic per la Gran Via cantonada Rambla de Catalunya i un parell de senyores molt arreglades i molt entrades en la cinquantena van aturar-nos per demanar-nos si sabíem com s'arribava al Bingo Billares. Ah, el Bingo Billares! Qui no coneix el Bingo Billares? Per a qui no tingui el gust, el Bingo Billares és un local d'oci emblemàtic de l'Eixample dret i un dels llocs on un dia hauré d'entrar un dia ni que sigui per poder dir que hi he estat (diuen que les begudes són baratíssimes). Qui passi habitualment per la Gran Via (just passada la Plaça Tetuan en direcció a Glòries) segur que té la imatge de l'enorme façada tapiada que fa xamfrà, amb el rètol enorme a dalt i les cinc estrelles que li donen una classe indubtable. L'entrada del bingo cau uns metres més enllà, sota una marquesina il·luminada a l'estil hollywoodenc en la Gran Via (molt més glamurosa que l'entrada del bingo de la Via Laietana o el del carrer Còrsega, devant dels quals passo sovint). I segur que no són l'únic que s'ha preguntat per què una entrada tan majestuosa com la que devia haver al xamfrà va acabar tapiant-se (d'una manera, a més, tan barroera). La veritat és que el bingo ha estat sempre considerat una mica la petanca dels jocs d'atzar, un entreteniment per a jubilats que jo associo més amb un bombo fet anar a mà en una revetlla de barri que amb els establiments hi-tech de Las Vegas. Tanmateix, i precisament per aquesta vessant més entranyable i socialitzadora, és un joc d'atzar que em cau més simpàtic que altres com les màquines escurabutxaques (els salons recreatius són un lloc que trobo particularment depriment malgrat el guirigai de llums i musiquetes que hi ha contínuament).

(En la foto, l'entrada tapiada del Bingo Billares).

Petita qualitat de vida

2008-11-03T22:39:00.002+01:00

Estic segur que no sóc l'únic que troba que per poc més de dos euros es pot comprar una mica de qualitat de vida. Deia Antonio Muñoz Molina en el seu llibre "Ventanas de Manhattan" que Nova York és una ciutat molt matinera: la gent es lleva molt d'hora, s'aturen un minut a l'Starbucks de la cantonada per comprar un café per emportar i se'l beuen al metro camí de la feina. Malament, malament: fer això és desaprofitar una bona oportunitat de sentir-se a gust amb el món, ni que sigui durant quinze minutets. Matinar és una cosa que m'agrada fer (tot i que, siguem realistes, també m'agrada fer la mitja volta al llit i allargar la son fins el límit; cada matí es produeix una lliuta titànica entre tots dos desitjos dins meu). No és que m'agradi matinar per arribar més d'hora a la feina i així impressionar al meu cap, ni per anar una mica més ample en el transport públic. El motiu és un altre: si surto de casa quan tot just clareja és perquè m'agrada arrambar el cul al tamboret d'un bar i estar-m'hi una bona estona amb un café amb llet, un croissant i el diari acabat de sortir (i jo sóc dels que comencen el diari pel principi, com ha de ser, i em salto les pàgines d'economia i empresa, els esports i els anuncis classificats). M'agrada estar-m'hi tranquil·lament, i això vol dir que no qualsevol bar val: si el bar és massa brut o té la tele massa alta, no hi tornaré. Tampoc si tothom fuma al meu voltant o si els tamborets són massa incòmodes (a aquest respecte, vaig sentir una vegada que hi ha empreses que fabriquen tamborets estudiadament incòmodes perquè la clientela no s'apalanqui). Tampoc m'agrada haver d'agafar el bus o el metro cap a la feina després d'haver esmorzat, sino abans. Pot semblar una xorrada, però això d'esmorzar en un bar és un ritual que m'omple de trempera matinera si puc escollir bé el com i el quan. De vegades penso que ningú que es pugui permetre seure a esmorzar cada dia en un bar pot queixar-se de la seva qualitat de vida.

(En la foto, uns edificis del carrer Girona tocats pel primer sol del dia).

Aparador buit

2008-10-29T22:05:00.007+01:00

Passar per devant d'un aparador buit sempre em provoca una mica de tristor. Pot ser l'aparador d'una botigueta "de les de tota la vida" o d'una botiga més moderna: si veig un aparador buit m'imagino de seguida que en algun lloc de la ciutat hi ha algú que se sent fracassat. Em pregunto llavors com devia ser el darrer dia en la botiga, si en el moment d'abaixar la persiana per darrera vegada el propietari tindria el cor encongit. Potser el producte que amb què comerciava ja no té acceptació? Potser el negoci no va poder fer front a una competència creixent? O potser hi ha hagut un cas de mobbing immobiliari al darrera del tancament? Fins i tot quan el tancament s'ha degut a una merescudíssima jubilació, la solitud de les lleixes de l'aparador em fa preguntar-me com se sentirà la persona que va invertir tota una vida en tirar endevant aquell negoci i que ha vist com els seus descendents no han pogut (o no han volgut) encarregar-se'n. Com veieu, sóc molt (massa) donat a inventar-me històries a partir del no-res i una història que inclogui un aparador buit sempre és trista. Però un aparador buit també m'entristeix perquè he vist com, en les zones més turístiques de Barcelona, un negoci familiar que desapareix sol donar pas a algun comerç pensat per satisfer la creixent demanda turística (tipus franquícia de menjar ràpid o de venda de souvenirs i similars). Paradoxalment, veure una d'aquestes franquícies tancar no m'alegra, sino que també m'entristeix. Una mica només, això sí.

(En la foto, l'aparador buit de la sabateria Set, al carrer Diputació entre Roger de Flor i Nàpols, on no vaig tenir mai el gust d'entrar).

Indignació

2008-10-28T22:53:00.010+01:00

Això és el que sento cada vegada que veig aquesta berruga anomenada Hotel Vela que li ha sorgit al litoral barceloní. M'indigna que s'hagi permès construir una baluerna de tal calibre a vint metres escassos de la costa, deshamonitzant totalment amb el seu entorn, desquilibrant irreparablement el panorama gairebé pla que va des del Fòrum fins a Montjuïc. Sí, hi la torre Mapfre i la de l'hotel Arts, però van aixecar-se en segona línia de costa i el seu impacte visual no és tan escandalós (tot i que potser estarien millor retirades una mica més enrere: sóc del parer que l'alçada dels edificis hauria d'anar-se reduïnt a mesura que la ciutat llisca cap al mar). Sembla que l'Ajuntament, en un gest de pietat estètica, va obligar a reduir gairebé a la meitat l'alçada de l'edifici. L'argument va ser, precisament, la barrera visual que l'hotel suposava i que podia ocultar la visió de Montjuïc. M'indigna també pensar que no sigui la primera d'una sèrie construccions similars que benidormitzin la primera línia de la platja barcelonina. Però m'indigna sobre tot que una construcció tan ostentosa s'alci a quatre passes d'un barri tan necessitat com és la Barceloneta (això sí: amb les habitacions més cares convenientment orientades vers el mar, no fos que algun dels clients de cinc estrelles es llevés al matí amb la imatge de la iaia estenent les calces al terrat de casa). Potser si l'Hotel Vela s'estigués construïnt en la part alta de la ciutat, jo no estaria escrivint ara aquest post: és cert que Barcelona necessita uns quants edificis més d'aquest estil, poderosos i amb projecció, com la torre Agbar. Però veig l'Hotel Vela en el seu emplaçament actual i veig el símbol de la Barcelona que no m'agrada: la Barcelona que es posa guapa per fora però que amaga mil problemes dins, la Barcelona de les franquícies turístiques i els xanxullos inmmobiliaris, la Barcelona que sembla que aspiri a convertir-se en una nova Marina d'Or. I això m'indigna.

(En la foto, l'Hotel Vela alçant-se entre la boira del matí)

Quin és el teu bus?

2008-10-26T21:59:00.005+01:00

Jo sóc un defensor del bus devant del metro. M'agrada més el bus perquè està més net, perquè veure la ciutat rere la finestra em distreu durant el viatge, perquè el volum reduït d'un bus i el fet que el conductor no estigui completament aïllat del passatge sembla que dissuadeixi els brètols de pujar-hi. Reconec que l'autobús té limitacions que sovint em duen a traïcionar-lo: el trànsit de l'hora punta pot allargar el viatge fins a la desesperació i orientar-se entre les línies de bus és força més complicat que orientar-se pel metro. Però tot i així, m'estimo el bus. Recordo una campanya dels TMB de fa pocs anys que preguntava "Quin és el teu bus?" o una cosa per l'estil. El primer bus que vaig agafar regularment va ser el 42, que de ben petit em duia al centre des del Poblenou (sempre acompanyat d'un adult, és clar). Era un autobús Pegaso d'aquells que ara ens semblarien antediluvians, amb seients de fusta, terra de goma i els botons per sol·licitar la parada incòmodament instal·lats als costats de la porta. Les coses van canviar més tard, amb la meva entrada en l'adolescència i una mudança pel mig. Puc dir que el meu bus sempre serà el 56, en particular el tram que va des del barri de la Verneda fins el centre de la ciutat. Durant aquells anys d'adolescent, aquest bus em connectava en mitja horeta (mitja horeta llarga, siguem sincers) a la Barcelona que jo considerava de veritat, on hi havia el marro, la marxa (la meva mare encara és de les que diuen "anar a Barcelona" per referir-se a anar al centre, com visqués en un municipi ultramontà). Quan vaig començar la carrera, el 56 em duia fins la Plaça Universitat des d'on agafava els FGC fins a l'Autònoma. M'agradava, el 56. Era un autobús articulat amb un recorregut agradable de fer, gairebé linial. Com qualsevol usuari habitual d'una línia d'autobús, acabaves coneixent els habituals del passatge, encara que fos de vista. Hi havia una sensació de familiaritat que mai no he experimentat en un vagó de metro. En tinc moltes anècdotes, del 56: un retràs inoportú que gairebé em va fer arribar tard a una cita amb qui seria la meva primera xicota; trobar-m'hi cada matí, durant mesos, un antic company de l'institut que es feia l'adormit per no saludar-me (potser l'anguniejava descobrir que ja no teníem res a dir-nos, i probablement tenia raó). Tot això va canviar l'any 1995. Llavors van inagurar la línia 2 del metro, amb parada a prop de casa. De seguida vaig rendir-me a la eficiència d'aquell tram del suburbà, que em deixava a Gran Via/Passeig de Gràcia en vint minuts escassos. Des de llavors, reconec que només he tornat a pujar en un 56 esporàdicament. Hi ha hagut altres autobusos en la meva vida: Vaig agafar durant una breu temporada el 71 que m'acostava a la Barceloneta. I, un cop emancipat, agafo de vegades el 45 de la Barceloneta fins a l'Eixample, tot i que el seu recorregut llarg i tortuós fins em fa decantar sovint pel metro. Cap d'aquestes dos línies, tanmateix, ha acumulat prou temps i prous records com per veure-les amb el carinyo amb que veig passar els 56.

(En la foto, un 56 aturat a la Plaça Tetuan)

Oficina d'Atenció al Ciutadà

2008-10-26T21:36:00.002+01:00

La seu a l'Eixample de l'Oficina d'Atenció al Ciutadà (OAC) va obrir-se farà cosa de dos anys al carrer Aragó, entre Bruc i Girona. Curiosament, l'Ajuntament va obrir aquesta oficina en el local deixat per una botiga de la cadena Xavier Pujol. Com potser recordareu, la inopinada fallida (a principis del 2006) d'aquesta empresa dedicada a la venda de mobles va deixar un bon número de clients sense els mobles que ja havien encarregat i pagat. L'afer Xavier Pujol va sonar als mitjans de comunicació durant un temps i els afectats, com és normal, van organitzar-se ràpidament per denunciar l'empresa i tractar de recuperar els seus diners. De fet, recordo que poc després del tancament de la botiga Xavier Pujol d'Aragó, en el vidre de l'aparador ja buit hi havia un paper enganxat amb cinta adhesiva on s'explicava la situació dels clients estafats i s'especificaven las mesures legals a prendre. El que més em va cridar l'atenció el dia que vaig aturar-me a llegir aquell document va ser que (si la memòria no em juga una mala passada) el paper estava enganxat per la part de dins del vidre, com si hagués estat algú de l'empresa (o potser de l'autoritat competent) qui s'hagués encarregat de deixar-lo allà. No sé com va resoldre's tot l'afer, ni si els clients van recuperar els seus diners o encara hi estan litigant (sabent com funcionen aquestes coses, la darrera opció és per desgràcia la més probable). El local va anar acumulant pols durant bastants mesos (amb el paper sempre enganxat al vidre i el rètol de "Xavier Pujol" ben delator a dalt) fins que, un dia, vaig trobar-m'hi l'oficina de l'OAC. Ara, quan hi passo pel devant, sempre penso que pocs llocs més adients podia haver trobat l'Ajuntament per instal·lar un servei d'atenció als ciutadans. Va ser una casualitat?