31 de maig 2011

Perroflautes

Arran de les protestes dels indignats m'han sorgit un dubte: com en dèiem abans, en català, dels perroflautas? N'he llegit diferents traduccions, començant per l'híbrid perroflautes i passant per la poc eufònica gosflautes o l'obscura canoflautes (de ca, sinònim de gos). Tocaflautes em sembla una opció graciosa (i que sona una mica a tocaperes), i rastaflautes crec que és l'opció que han triat a La Vanguardia en català. Curiosament, el que se salva en aquestes construccions sempre és la flauta.

Aquest ball de termes m'ha fet preguntar-me: com en dèiem en català d'aquests personatges abans que aparegués la paraula perroflauta? No hi havia un terme equivalent? De vegades tinc la sensació que el català va una mica a remolc del castellà pel que toca a neologismes de tipus mediàtic. Ara mateix em ve al cap chapapote, que es va fer servir durant mesos en els mitjans catalans fins que algú va proposar que s'en digués xapapota o galipot. O botellón, sense anar més lluny. No sé si és només una sensació subjectiva o realment té a veure amb la presència de cada llengua en els mitjans de comunicació. Hi ha neologismes mediàtics que hagin aparegut abans en català que en castellà? O independentment en totes dues llengües?

28 de maig 2011

El cop de mà del Conseller


En Felip Puig no ha pogut comptar amb sort del novell una de les seves primeres decisions complicada com a Conseller d'Interior. Sense la intervenció dels mossos d'ahir a primera hora, l'acampada dels indignats a la plaça de Catalunya probablement s'hauria anat esllanguint durant dies (potser unes setmanes) fins que no hi haguessin quedat més que un petit grup d'irreductibles com a testimoni de les protestes anteriors a les eleccions. Tanmateix, l'ordre del Conseller Puig de desallotjar temporalment la plaça i la fallida gestió de l'actuació dels Mossos i la Guàrdia Urbana no ha fet més que revifar els ànims dels indignats, amplificar la seva presència mediàtic i convocar milers de persones a la mobilització.

Trobo raonable que es vulgui netejar la plaça i es vulgui requisar els estris perillosos. D'aquí unes hores es pot celebrar al costat mateix la victòria del Barça a Wembley, i s'ha convertit en habituals que aquestes celebracions esportives acabin en actes vandàlics. Això no hauria de ser només un motiu de preocupació pels Mossos sinó pels indignats, que es poden veure involucrats (segurament sense desitjar-ho) en trencaments d'aparadors i violències diverses. Això si no es produeix directament un enfrontament entre els indignats i grups d'exaltats. Fins i tot en el cas que triomfi la proposta d'alguns indignats d'unir-se a les celebracions, en aquestes aglomeracions s'amaga gent de tota mena i és difícil saber què passarà.


Un altra cosa és com es va dur a terme tot plegat. Diuen que el desallotjament s'hauria d'haver produït de matinada per evitar l'efecte crida i que el número d'efectius policials hauria d'haver estat molt superior. Segurament és veritat, però em deixa perplex que cap dels caps policials hagués previst una cosa que ara sembla tan òbvia. Ha estat potser degut a la poca familiaritat dels estrategues d'Interior amb el funcionament de les xarxes socials? O és que, en realitat, en Felip Puig és un submarí dels antisistema dins el Govern?

Segurament hauria estat més fàcil tractar de parlar amb els indignats perquè retiressin els objectes perillosos durant el dia d'avui i, potser, omplir de policia l'espai entre Canaletes i la plaça de Catalunya (sincerament, dubto de l'efectivitat d'un cordó de separació fet pels indignats). Ja veurem què passa aquesta nit. Respecte al que passarà a partir de demà, em sembla que, fora que es produeixin nous incidents amb les forces de l'ordre, l'esllanguiment de la protesta és inevitable (cosa que no vol dir que estigui abocada al fracàs).


Totes les fotos d'aquesta entrada són d'ahir al vespre.

20 de maig 2011

Curts i contundents


Aquest matí m'he acostat a la plaça de Catalunya per veure de primera mà què s'hi coïa. Segurament degut a l'hora (cap a les onze del matí), en la plaça hi havia més curiosos que manifestants. M'imagino que cap a la tarda i el vespre s'hi aplegarà més gent. Hi havia eslògans pertot arreu, paradetes on s'informava a la gent dels objectius de la protesta i gent recollint signatures. Un noi amb pinta d'antisistema fregava sense gaires ganes el terra de la plaça amb un motxo. La veritat és que tot semblava prou endreçat malgrat la gentada, amb una excepció: tot el perímetre de la plaça feia una pudor de pixums que m'ha revolucionat completament l'aparell olfactiu a uns quants metres de distància. Tot i haver-hi vàters portàtils, es veu que no donen l'abast o que alguna gent prefereix alleugerir-se directament sobre la vorera.

Reconec que m'ha sorprès la ràpida convocatòria de les acampades simultànies en moltes grans ciutats, especialment (i no casualment) a pocs dies d'unes eleccions municipals. El poder de les xarxes socials, fruit en part de la seva novetat, resulta sorprenent i molt refrescant, i m'encanta pensar que encara estan fora del control del Sistema.


A mi hi ha moltes coses que no m'agraden del Sistema, començant pel mateix sistema electoral. Així que, en línies generals, combrego amb el motor ideològic d'aquest moviment anomenat 15-M. Tots plegats acceptem la política de les tisores i les injustícies socials amb una passivitat que fa pensar que allò d'Indigneu-vos! té un sentit més aviat reprovatori: hem d'indignar-nos amb nosaltres mateixos per empassar-nos-ho tot encongits i sense alçar la veu. Hem d'indignar-nos per no saber indignar-nos.

També m'ha sorprès agradablement veure com han quedat de descol·locats els polítics en plena campanya electoral (i no ens hem perdut res, francament. M'ho sembla a mi o cada cop les campanyes tenen menys contingut?). Em pregunto si tindrà algun sentit fer un míting de final de campanya aquesta nit, perquè els informatius no crec que hi dediquin gaire temps.

I la tercera sorpresa ha estat la decisió de la Junta Electoral de prohibir la manifestació a partir de demà, cosa que evidentment deixava al Govern en una situació complicada: si desallotjava els manifestants s'arriscava a una tangana de grans dimensions el dia abans de les eleccions. Si no els desallotjava, incomplia la llei. Al final, sembla que no els desallotjarà. Per evitar mals majors, suposo.


Per altra banda, trobo que aquest moviment 15-M té un problema gros: l'excessiu número de reivindicacions. En el nostre món (més mediàtic que mai), els missatges que triomfen han de tenir tres característiques: han de ser concrets, curts i contundents. És l'abc de la comunicació social. Els eslògans del 15-M són curts i contundents, però no concrets: es protesta contra la precarietat laboral, la situació de l'habitatge, la corrupció política, el sistema electoral, els partits polítics, etc. En el cas d'altres moviments socials de protesta (com els moviments dels països àrabs amb els quals el 15-M es compara), hi havia un objectiu únic (enderrocar un tirà) i un mètode per fer-ho (obligar-lo a marxar sense violència). En aquest cas no veig clar què es vol exactament ni els passos per aconseguir-ho.

Com ja han dit altres abans que jo, els manifestants farien bé de resumir els seus objectius en un o dos punts claus. Com deia Sergi Pàmies en La Vanguardia d'avui, els manifestants fan bandera de no pertànyer a cap organització, però precisament una organització és el que més necessiten ara. Per altra banda, l'emergència d'una organització segur que produïria suspicàcies i distanciaments entre els diferents col·lectius.

En tot cas, benvinguda sigui aquesta revolta, encara que sigui que desentumir els músculs de la indignació. Si després d'escalfar el jugador sortirà o no al camp al jugar, s'haurà de veure.