27 de novembre 2008

Qui no adoba la gotera, ha d'adobar la casa entera


Durant dècades, la RENFE ha fet un esforç molt significatiu per atorgar a les seves estacions subterrànies de Barcelona l'aspecte d'un decorat de la pel·lícula postapocalíptica "Escape from New York": parets i estructures de ciment sense polir ni pintar, conduccions elèctriques i d'aigua a la vista, fluorescents alts i esparsos que no poden penetrar les grans zones de penombra que s'hi formen, goteres que regalimen durant anys per les columnes i el terra, diverses famílies de cucaratxes* sota els bancs de l'andana i ratolins entre les travesses de les víes. L'Snake Plissken s'aventuraria en un lloc així amb la seva metralleta a punt per rescatar el president dels Estats Units, atent a qualsevol indici de perill. Nosaltres hi hem d'esperar els trens que ens duen de casa a la feina i de la feina a casa, però amb una sensació d'angoixa similar.
Seriosament: per què tanta lletjor? Es diu des de fa temps que la RENFE no inverteix prou a Catalunya, i això segurament a contribuït a empitjorar el manteniment de les estacions. Però aquest no pot ser l'origen d'una lletjor tan avariciosa: aquestes estructures, més pròpies d'un búnquer, porten la marca de la negligència des del mateix projecte. Senzillament, no són estacions pensades per ser maques, ni tan sols presentables. Són baixadors dissenyats amb mentalitat d'estació de mercaderies, on els trens carreguen i descarreguen persones, i com a tals tenen la infrastructura mínima per funcionar.
Jo agafo darrerament la RENFE a Sant Andreu Arenal i no puc evitar comparar-la amb les principals estacions de Ferrocarrils de la Generalitat, dels quals vaig ser usuari molts anys (i sí, sé que per a algunes persones és una comparació amb càrrega de profunditat incorporada). Als FGC es nota que les estacions han estat pensades amb el cap. Sense haver-hi invertit una morterada, han aconseguit resultats força decents: per exemple, les parets estar pintades o enrajolades de color clar, cosa que n'augmenta la lluminositat sense haver de multiplicar el número de fluorescents. No hi ha goteres, ni grans dolls a l'andana, ni fils elèctrics penjant de les parets (quan reparar una juntura que degota? O una mà de pintura?). Hi ha excepcions (com l'estació de Sarrià, d'un color verd fosc i amb un mural sinistre que es podria reemplaçar i ningú no protestaria) però, en general, un s'asseu en un banc dels FGC i espera el tren llegint de gust, sense tenir la sensació opresiva de qui espera el tren en una andana que es perd en la foscor.
Així que, senyors de la RENFE: mai és massa tard per arreglar el desastre provocat pels seus projectistes. Cada dia que espero el tren a Sant Andreu Arenal estic més convençut que podrien vostès tenir una estació molt més apreciada pels seus usuaris amb una visita al Servicio Estación i uns quants de dies de feina (i, de pas, millorarien la seva imatge pública). I és una idea que només els costarà una fracció del sou que cobren els experts que vostès tenen contractats per proveir-los, precisament, de solucions com aquesta.

*paneroles segons l'IEC. És que faig campanya perquè la paraula cucaratxa s'accepti com a correcta.

(En la foto, l'esplendorosa andana de Sant Andreu Arenal el passat dimarts).

22 de novembre 2008

Benidorm


Garratibat em vaig quedar l'altre dia quan vaig trobar en la secció Vivir en Barcelona de La Vanguardia aquesta foto del barri del Poblenou. Què deia jo de la benidormització del litoral barceloní?

(Foto extreta de La Vanguardia del 7 de novembre d'enguany.)

14 de novembre 2008

El senyal acústic

En cada porta de cada vagó de metro hi ha una enganxina que diu: "No entreu ni sortiu després de sentir el xiulet" (en alguns metros diu que "el xiulet indica el tancament de les portes"). Això podria fer pensar que el conductor ha de fer anar el xiulet quan les portes estiguin a punt de tancar-se, oi? Perquè cap passatger quedi atrapat amb mig cos fora del vagó. Doncs sembla que, per a alguns conductors de metro, aquest senyal acústic té una altra funció: la de ficar pressa als passatgers que han d'entrar o sortir del vagó. Sobre tot en hora punta, estic fart de veure com alguns conductors fan anar el pip-pip-pip-pip tot just quan les portes s'obren i la gent encara no ha començat a sortir (lògicament, la gent buida el vagó de pressa devant el temor que les portes es tanquin de cop). I el pip-pip-pip-pip continua mentre nous passatgers pugen, també acceleradament devant el risc de quedar-se amb un peu a l'estrep i l'altra a l'andana. L'altre dia, una dona que feia cua darrera meu per pujar en un vagó va exclamar (en sentir la insistència del xiulet): "¡Si aún no nos ha dado tiempo a subir!". El que fan aquests conductors em sembla un ús clarament indegut del senyal acústic del tancament de portes. Potser algú em dirà que els trens haurien d'estar-se molt més temps en cada estació, si els conductors no fessin anar el xiulet d'aquesta manera. Potser sí, però llavors només demano que rotulin correctament les enganxines: "Entrin i surtin de pressa en sentir el senyal acústic".

13 de novembre 2008

Turismefòbia


Llegeixo a La Vanguardia d'avui (versió digital) que els veïns de la Barceloneta temen que la transformació del barri (simbolitzada per l'aixecament de l'Hotel Vela) acabi posant definitivament el barri en el punt de mira dels turistes. Fins i tot es parla de la iniciativa d'alguns veïns de la Barceloneta (l'article fa servir la molt periodística generalització "els veïns de la Barceloneta", com si tots hi estiguessin d'acord) de crear una mena de "carnet del barri" que els serveixi per comprar productes bàsics a preus reduïts quan les botigues hagin multiplicat els preus per aprofitar-se dels guiris. No sé si aquesta idea m'ha deixat bocabadat o trist (o totes dues coses alhora) per l'aire que té de retorn a la cartilla de racionament de la posguerra. Sincerament, no crec que la proposta tiri endevant donat que seria difícil de raonar tant socialment com legalment ("un resident a l'Eixample hauria de pagar preu de turista a la Barceloneta?", va preguntar algú als comentaris de l'article). Tanmateix, propostes com aquesta em semblen un símptoma del conflicte soterrat que fa temps que enfronta a part dels habitants de Barcelona amb els milions de turistes que la ciutat rep anualment. Pintades del tipus "Tourist not welcome" o "Tourists are terrorists" es deixen veure de quan en quan pels carrers de Gràcia o Ciutat Vella. Els diaris publiquen amb freqüència cartes al respecte signades no només per lectors a títol individual sino per associacions de veïns. Una parada d'animals de la Rambla va saltar no fa gaire als mitjans en penjar un cartell en anglès on afirmava que "abans que arribéssiu vivíem molt millor" (referint-se als turistes). Fa uns mesos, en Quim Monzó va referir-s'hi en la seva columna de La Vanguardia anomenant a aquest fenòmen "turismefòbia" (o "turismofòbia"). Assenyalava que es tractava d'una resposta de rebuig que es dóna quan una ciutat porta molt de temps acollint un número gran de turistes. Haig d'admetre devant dels lectors d'aquest blog que jo fa temps que començo a notar els símptomes de la turismefòbia, tot i que tracto de lluitar contra aquesta sensació. No tinc res en contra de la majoria dels turistes com a individus, ja que no arriben a la ciutat amb cap intenció que no sigui caminar, visitar uns quants monuments i sortir a sopar (els que venen amb la intenció d'emborratxar-se i fer xibarri normalment escullen les poblacions de la costa, tot i que algun grupet se'n troba pel Gòtic o el Raval). De fet, fa quinze o vint anys, quan jo era gairebé un nen, m'encantava trobar-me els turistes pel carrer. Fins les Olimpíades del 92 no se'n veien tants i em semblava que feien cosmopolita, que era un orgull que la gent de fora es fixés en la meva ciutat i volgués passar-hi uns dies. Recordo que posava bona cara quan passava pel seu costat. Tanmateix, la projecció internacional de Barcelona durant aquest temps ha fet que el número de visitants hagi crescut sense fre. Per un costat, continuo sentint el mateix orgull de barceloní que veu com la seva ciutat és admirada per la gent de tot el món. També entenc que el turisme és una indústria que genera uns ingressos importants i contribueix a la dinàmica econòmica de la ciutat (cosa important devant la crisi que s'acosta). Per l'atre costat, però, la indústria turística és una indústria contaminant. La presència d'un número creixent de consumidors amb poder adquisitiu elevat ha acabat generant una sèrie d'efectes secundaris realment molestos: edificis que són comprats per construir-hi hotels o apartaments enlloc d'equipaments o vivendes (fenòmen que, en els casos més dramàtics, va associat al mobbing immobiliari), proliferació de botigues de souvenirs i franquícies de menjar ràpid totalment inútils pels veïns del barri, massificació extrema d'algunes de les zones més maques de la ciutat i, sobre tot, l'increment exagerat dels preus pertot arreu on es vegi una persona amb un mapa i una càmera fotogràfica. Només cal anar a fer una cervesa per qualsevol bar de la Rambla per comprovar-ho. No sé fins a quin punt les autoritats municipals poden posar fre a l'allau turística, ni si volen fer-ho. Fins i tot no veig clar si és recomanable aturar els motors d'aquesta indústria, que van costar tant de posar en marxa (hauriem d'engegar una campanya "Barcelona, posa't lletja" per espantar els tour-operators?). Reconec que també faig de turista de quan en quan (no gaire, darrerament). I que, quan ho faig, procuro anar amb compte, en la mesura de les meves possibilitats, de no contribuir a reproduir els fenòmens que aquí critico. Recomano a qui surti fora uns dies estar-se en hotelets familiars, passar dels viatges organitzats i de les franquícies i seure a dinar en algun restaurant del barri. No només us asseguro que us agradarà molt més l'experiència (quin sentit té viatjar a l'altre extrem del món i acabar dinant en un McDonalds?), sino que agradareu més als altres i a la tornada sentireu molt més satisfets del viatge. Però anem malament si hem de dependre de la voluntat dels milions de visitants anuals ja que ells no les pateixen gens, aquestes incomoditats a les què m'he referit. Més aviat diria que l'Ajuntament (i qualsevol altre organisme amb poder per fer-ho) hauria d'apostar per minimitzar la contaminació que la indústria del turisme genera i que mina la qualitat de vida dels ciutadans (que som, al cap i a la fi, els que paguem impostos). No tinc la sensació que, fins ara, cap autoritat hagi plantejat seriament mesures en aquesta direcció. I penso que no demano res impossible: sense anar més lluny, a les Balears va implantar-se durant uns anys l'ecotaxa amb una finalitat similar. Sóc més partidari de solucions més integrals i menys recaptatòries (just al revés que les autoritats municipals), però pagaria de gust una taxa d'aquest estil si així contribueixo a reduir l'impacte negatiu que la meva presència com a turista pot tenir sobre la vida dels habitants dels llocs que visitio. Crec sincerament que es pot fer, i que turistes i barcelonins podem conviure sense friccions que acabin generant iniciatives com el "carnet del barri". O, com demanava un altre lector de La Vanguardia en un dels comentaris, una manifestació anti-turistes.

07 de novembre 2008

Bingo Billares


Fa uns mesos passejava amb un amic per la Gran Via cantonada Rambla de Catalunya i un parell de senyores molt arreglades i molt entrades en la cinquantena van aturar-nos per demanar-nos si sabíem com s'arribava al Bingo Billares. Ah, el Bingo Billares! Qui no coneix el Bingo Billares? Per a qui no tingui el gust, el Bingo Billares és un local d'oci emblemàtic de l'Eixample dret i un dels llocs on un dia hauré d'entrar un dia ni que sigui per poder dir que hi he estat (diuen que les begudes són baratíssimes). Qui passi habitualment per la Gran Via (just passada la Plaça Tetuan en direcció a Glòries) segur que té la imatge de l'enorme façada tapiada que fa xamfrà, amb el rètol enorme a dalt i les cinc estrelles que li donen una classe indubtable. L'entrada del bingo cau uns metres més enllà, sota una marquesina il·luminada a l'estil hollywoodenc en la Gran Via (molt més glamurosa que l'entrada del bingo de la Via Laietana o el del carrer Còrsega, devant dels quals passo sovint). I segur que no són l'únic que s'ha preguntat per què una entrada tan majestuosa com la que devia haver al xamfrà va acabar tapiant-se (d'una manera, a més, tan barroera). La veritat és que el bingo ha estat sempre considerat una mica la petanca dels jocs d'atzar, un entreteniment per a jubilats que jo associo més amb un bombo fet anar a mà en una revetlla de barri que amb els establiments hi-tech de Las Vegas. Tanmateix, i precisament per aquesta vessant més entranyable i socialitzadora, és un joc d'atzar que em cau més simpàtic que altres com les màquines escurabutxaques (els salons recreatius són un lloc que trobo particularment depriment malgrat el guirigai de llums i musiquetes que hi ha contínuament).


(En la foto, l'entrada tapiada del Bingo Billares).

03 de novembre 2008

Petita qualitat de vida

Estic segur que no sóc l'únic que troba que per poc més de dos euros es pot comprar una mica de qualitat de vida. Deia Antonio Muñoz Molina en el seu llibre "Ventanas de Manhattan" que Nova York és una ciutat molt matinera: la gent es lleva molt d'hora, s'aturen un minut a l'Starbucks de la cantonada per comprar un café per emportar i se'l beuen al metro camí de la feina. Malament, malament: fer això és desaprofitar una bona oportunitat de sentir-se a gust amb el món, ni que sigui durant quinze minutets. Matinar és una cosa que m'agrada fer (tot i que, siguem realistes, també m'agrada fer la mitja volta al llit i allargar la son fins el límit; cada matí es produeix una lliuta titànica entre tots dos desitjos dins meu). No és que m'agradi matinar per arribar més d'hora a la feina i així impressionar al meu cap, ni per anar una mica més ample en el transport públic. El motiu és un altre: si surto de casa quan tot just clareja és perquè m'agrada arrambar el cul al tamboret d'un bar i estar-m'hi una bona estona amb un café amb llet, un croissant i el diari acabat de sortir (i jo sóc dels que comencen el diari pel principi, com ha de ser, i em salto les pàgines d'economia i empresa, els esports i els anuncis classificats). M'agrada estar-m'hi tranquil·lament, i això vol dir que no qualsevol bar val: si el bar és massa brut o té la tele massa alta, no hi tornaré. Tampoc si tothom fuma al meu voltant o si els tamborets són massa incòmodes (a aquest respecte, vaig sentir una vegada que hi ha empreses que fabriquen tamborets estudiadament incòmodes perquè la clientela no s'apalanqui). Tampoc m'agrada haver d'agafar el bus o el metro cap a la feina després d'haver esmorzat, sino abans. Pot semblar una xorrada, però això d'esmorzar en un bar és un ritual que m'omple de trempera matinera si puc escollir bé el com i el quan. De vegades penso que ningú que es pugui permetre seure a esmorzar cada dia en un bar pot queixar-se de la seva qualitat de vida.


(En la foto, uns edificis del carrer Girona tocats pel primer sol del dia).