Perroflautes

Arran de les protestes dels indignats m'han sorgit un dubte: com en dèiem abans, en català, dels perroflautas? N'he llegit diferents traduccions, començant per l'híbrid perroflautes i passant per la poc eufònica gosflautes o l'obscura canoflautes (de ca, sinònim de gos). Tocaflautes em sembla una opció graciosa (i que sona una mica a tocaperes), i rastaflautes crec que és l'opció que han triat a La Vanguardia en català. Curiosament, el que se salva en aquestes construccions sempre és la flauta.

Aquest ball de termes m'ha fet preguntar-me: com en dèiem en català d'aquests personatges abans que aparegués la paraula perroflauta? No hi havia un terme equivalent? De vegades tinc la sensació que el català va una mica a remolc del castellà pel que toca a neologismes de tipus mediàtic. Ara mateix em ve al cap chapapote, que es va fer servir durant mesos en els mitjans catalans fins que algú va proposar que s'en digués xapapota o galipot. O botellón, sense anar més lluny. No sé si és només una sensació subjectiva o realment té a veure amb la presència de cada llengua en els mitjans de comunicació. Hi ha neologismes mediàtics que hagin aparegut abans en català que en castellà? O independentment en totes dues llengües?

Espectacles taurins

Finalment ahir es va aprovar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya a partir de l'1 de gener del 2012. Des de fa 24 hores, no hi ha cap mitjà de comunicació que no s'hi hagi abocat convidant opinadors de tota mena per parlar-ne. Aquest matí crec que m'he guanyat una temporadeta al cel tractant de seguir les tertúlies radiofòniques, que eren en elles mateixes tot un espectacle taurí. Tot aquest tema em provoca unes reflexions:

Per un costat, i d'entrada, m'alegro personalment que s'hagi acabat un espectacle basat en el patiment i la mort d'un animal. És una cosa que m'evoca espectacles medievals i que em sembla impròpia d'una societat del segle XXI.

Tanmateix, crec que la llei resultant és innecessàriament restrictiva. El nou text diu el següent:

Les curses de braus i els espectacles amb braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de les "sorts" de la pica, les banderilles i l’estoc, així com els espectacles taurins de qualsevol modalitat que es celebrin en les places de braus o fora d’elles, llevat de les festes amb bous a què es refereix la lletra b) del segon apartat de l’article 6.

(Aquesta darrera frase fa referència als correbous).

Dic que em sembla massa restrictiva perquè, a més de prohibir el patiment i la mort de l'animal, també prohibeix "els espectacles taurins de qualsevol modalitat". Segons això, també quedaria prohibit l'espectacle dels toros com es fa a Portugal, sense sang (crec que allà fan servir banderilles de velcro). No trobo justificat voler fer desaparèixer també una variant incruenta dels toros.

També em fa una mica de por tot el tema de les prohibicions, especialment quan es tracta de prohibir per raons morals una pràctica en la qual cap persona surt perjudicada o és obligada a fer alguna cosa contra la seva voluntat. El problema en el cas dels toros és que ens trobem amb animals, no amb persones, i això fa que el tema dels drets no estigui molt clar i depengui molt de la visió moral de cadascú. Per això he dit que m'alegro que s'hagi acabat l'espectacle de la mort del toro (perquè el rebutjo moralment), però no he dit que trobi correcta la manera com s'hi ha arribat. Crec que hauria estat molt més correcte fer desaparèixer les corrides a base de conscienciar a la població i retallar-ne les subvencions, per exemple.

Fa un temps, arran d'aquesta ILP, ja vaig sentir veus que demanaven prohibir la boxa "per inhumana" i em van sonar totes les alarmes. Aquesta és la línia que em fa por que es creuï: la que separa el respecte als drets dels altres de la dictadura moral pura i dura. Es pot argumentar que al toro ningú li demana si vol que el matin a la plaça. Els boxejadors, en canvi, són dos persones adultes que saben perfectament què fan quan pugen al quadrilàter. La seva voluntat d'adults s'ha de respectar ens agradi o no el que fan, perquè si no acabarem convertint en llei la moral majoritària i aquí és on comença a tremolar la democràcia.

En la foto, la caràtula del videojoc Olé toro de l'any 1986, un simulador de corrides que ja va causar polèmica al seu dia.

El dia després

Dia després de la consulta de la Diagonal, experiment socio-urbanístic que, si més no, ha donat molt de material per reflexionar.

En contra de l'opinió d'alguns mediàtics i d'alguns companys bloggers, no em sembla malament que tots els barcelonins que ho vulguin (no només els veïns de la Diagonal o els seus usuaris habituals, tot i no ser de Barcelona) puguin pronunciar-se. No només per la dificultat a l'hora de definir què es un usuari habitual de l'avinguda, sinó sobre tot perquè la Diagonal és patrimoni de tothom que l'ha tingut com a escenari de la seva vida, se l'estima i vol veure-la (o no) reformada, ja estigui empadronat a l'Eixample o del Poble Sec. La vinculació entre les ciutats i les persones que hi habiten va molt més enllà del barri on visqui cadascú.

També discrepo en la idea que la reforma de la Diagonal sigui cosa d'experts i que el ciutadà normal i corrent no hi tingui res a dir. L'urbanisme no és una ciència exacta (com s'ha demostrat moltes vegades) i diferents solucions urbanístiques poden ser possibles simultàniament, totes amb els seus pros i els seus contres. Quan es tracta d'obres amb un impacte tan enorme en la fesomia de la ciutat i en la vida de la ciutadania, no trobo desencertat un procés de dos fases, en el qual els experts plantegin unes quantes solucions raonables (sempre que sigui possible) i les donin a escollir als ciutadans. El mateix es podria haver fet amb la reforma del Poblenou, per exemple.

Tanmateix, la consulta que s'ha dissenyat ha estat un nyap. El seguit d'errors, imprevisions i irregularitats no es pot justificar de cap manera. Jo finalment vaig votar, tot i els meus dubtes, i vaig poder comprovar, entre altres coses, la nul·la garantia d'anonimat del vot. Segons la persona que em va atendre, la tarja magnètica que s'insereix en l'ordinador l'hora de votar conté "les dades del padró". Per tant, l'opció que un triï pot quedar fàcilment associada a les seves dades. Aquesta manca d'anonimat em sembla inacceptable. Per què no fer servir les urnes de tota la vida?

Escric aquestes línies abans de conèixer el resultat de la consulta. Les enquestes dels mitjans donen una victòria aclaparadora a l'opció "Cap de les anteriors", i m'estranyaria molt (i em semblaria molt sospitós) que els resultats oficials no hi coincidissin. Veurem ara la reacció de l'alcalde Hereu, que sens dubte va apostar fort per aquesta consulta i pot haver-se acabat gastant tres milions d'euros en un immens vot de censura contra la seva política.

En la foto, postal de la Diagonal cantonada passeig de Gràcia als anys 20 (amb un aspecte una mica desolat que em recorda a l'actual Diagonal Mar). La foto és de l'Arxiu Fotogràfic de la Barcelona.

La consulta de la Diagonal

Demà dilluns comença la consulta sobre el futur de la Diagonal, i reconec que a hores d'ara encara estic tractant de decidir el meu vot. És cert que la Diagonal necessita canvis, no només a nivell de gestió del transport públic (certament col·lapsat en alguns trams a algunes hores) sinó també de millora de seu paviment, del seu mobiliari urbà i fins i tot de la distribució d'espais entre els vianants i els ciclistes. També em sembla, per altra banda, que el trànsit no és tan caòtic com el volen pintar (i, de fet, no era un problema amb gaire presència mediàtica abans de la polèmica reforma).

D'ençà que vaig veure les dues propostes de l'Ajuntament, he provat d'informar-me tot el que he pogut i sabut. Com sol passar, cadascú veu els beneficis o els perjudicis de cada opció segons els seus interessos. Entre les opcions A i B jo de seguida vaig decantar-me per l'A (el bulevard) perquè, com ja vaig explicar, respecta l'estructura actual de l'avinguda i el seu arbrat. Tanmateix, també hi ha punts foscos i discutibles en aquesta proposta, i en el procés de la consulta en general:

Inconcrecions. Tot i que s'ha dit que l'opció A respectarà l'arbrat, no queda clar fins a quin punt es complirà aquesta voluntat, ja que els arbres diagonalins són molt delicats per la seva edat ja venerable. De la mateixa manera, es va dir que el tramvia no duria catenàries aèries, sinó subterrànies, però no hi ha cap compromís ferm al respecte, que jo sàpiga. Cobrir la Diagonal de torres i cables per sostenir la catenària seria empitjorar l'avinguda clarament. Per acabar-ho d'adobar, l'exalcalde Clos va pronunciar-se fa tres o quatre de dies (em sembla que a La Vanguardia) sobre la necessitat d'un metro sota l'avinguda, alternativa més assenyada que el tramvia però descartada ja d'entrada pels tècnics municipals (de la mateixa manera que va descartar-se als anys vuitanta un túnel per sota de la plaça de les Glòries, que s'acabarà construint d'aquí poc). Aquestes ambigüitats i inconcrecions fan que em miri el projecte amb una mica de recel.

Ambigüitat respecte a la vinculació. És la consulta vinculant o no? Per una banda, responsables del PSC asseguren que l'opció escollida pels votants (independentment de la participació) serà vinculant. Per altra banda, documents municipals oficials deixen clar que la consulta no serà legalment vinculant, sinó que simplement l'Ajuntament es compromet a tirar endavant el projecte escollit.

Ambigüitat respecte a les opcions. L'opció “C” no és “Deixar la Diagonal com està”, sinó “Cap de les anteriors”. Què vol dir, això? Què passarà si guanya aquesta opció? Es tirarà endavant una tercera alternativa que encara no coneixem? L'Ajuntament té bastant de marge d'interpretació en aquest cas.

Escassa neutralitat. L'intent municipal d'ocultar l'opció "C" (totalment absent en la campanya per promoure la participació) em sembla, a més de democràticament criticable, perjudicial pel mateix Ajuntament, que amb aquesta actitud ha aconseguit convertir l'opció "C" en una mena de vot de censura molt llaminer contra la política de Jordi Hereu. Més neutralitat en aquest sentit hauria beneficiat tot el procés i al mateix consistori.

Així que admeto que són tres les opcions que em ronden pel cap:

L'A seria una aposta que, de sortir bé, i si fem cas als renders que han publicat els mitjans, podria resultar en una Diagonal molt millor que l'actual; però és una aporta arriscada, potser massa si considerem la manca de compromís en els detalls i que del dicho al hecho...

La C seria donar el meu sí a una opció (“Cap de les anteriors”) que no sé ben bé què significa (tot i que és cert que s'interpretarà mediàticament com l'opció dels que no veuen clares les intencions municipals, per benintencionades que siguin). Per altra banda, la simple participació en la consulta avalaria la gestió d'un procés que, com he dit, em sembla qüestionable.

Finalment, no participar en la consulta mostraria la meva oposició a tot el procés però em deixaria segurament el mal sabor de boca de no haver-hi tingut veu i vot, ja que, segons l'alcalde, es tirarà endavant el projecte escollit independenment de la participació. A més, en el cas d'una baixa participació, és probable que l'Ajuntament argumenti que als abstencionistes "ja els va bé l'opció que surti", que “en democràcia, qui no vota no decideix” o que “qui no vota, no té dret a queixar-se”.

(En la foto, un dels cartells que han aparegut enganxats en alguns fanals de la Diagonal. Cliqueu per ampliar).

La Reforma (de la Diagonal)

La Vanguardia il·lustra avui amb uns renders de gran qualitat l'aspecte de la futura Diagonal segons els dos projectes que hi ha sobre la taula. Per un costat tenim l'opció A (la de dalt), que més o menys segueix el model del passeig de Gràcia; per l'altre tenim l'opció B (la de sota), que segueix el model de Diagonal Mar.

Totes dues opcions tenen avantatges i desavantatges de diferents tipus (econòmics, viaris, etc.) que s'expliquen amb detall en el diari. En qualsevol cas, totes dues aposten clarament per una reducció del trànsit privat (que em pregunto si no col·lapsarà els carrers veïns, perquè dubto sincerament que molts conductors habituals deixin el cotxe a casa arran de la reforma).

Després de mirar-me els dos projectes, la meva opció és l'A. Els motius són dos, un d'urbanístic i un altre de personal:

L'urbanístic: perquè respecta l'arbrat de l'avinguda. Trobo que això és essencial. La Diagonal no seria la mateixa sense els seus arbres centenaris. Uns arbres tan vells fan de molt mal trasplantar, i és probable que la majoria es quedéssin pel camí en el cas de l'opció B. Seria molt trist veure la Diagonal plena d'arbrets joves amb quatre branques (cosa que no es contempla al render, per cert).

El personal: perquè prova de millorar l'avinguda tot respectant-ne el concepte actual. Cada carrer i cada barri tenen una fesomia pròpia amb la que ens identifiquem. Qui segueixi una mica aquest blog sabrà que sostinc la teoria que nosaltres modelem la ciutat, però ella ens modela també a nosaltres. La nostra biografia està associada a l'estructura arquitectònica i urbanística del lloc on vivim, i canviar-la radicalment fa desaparèixer tota la informació vital que hi dipositem. Digueu-me sentimental, li voleu, però això crea una mena de buit d'identificació que contribueix a esterilitzar molts llocs.

L'alcalde Hereu ha garantit que els barcelonins podrem votar també una tercera opció C per als qui prefereixin que l'avinguda es quedi com està. Suposo que fins la consulta sentirem moltes opinions al respecte.

Permès prohibir (II)

Carta del lector apareguda avui mateix a La Vanguardia:

I ara, per la boxa
Ara que ja està aprovada la ILP sobre la prohibició dels toros a Catalunya, potser és hora de prohibir la boxa per inhumana.

La veritat, no sé si l'autor d'aquesta carta parla irònicament o no...

Temps de tradicions

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir aquí el Halloween, carnavalesca celebració nord-americana que va aterrar a Barcelona fa uns deu o dotze anys (en el gràfic de sota, bona part dels resultats de la paraula “Halloween” durant els anys vuitanta corresponen a "Halloween", la pel·lícula de John Carpenter).

Presència de la paraula "Halloween" en La Vanguàrdia des del 1975.

A mesura que Halloween es torna més popular, apareixen veus d'alerta davant els perills de la globalització i la invasió cultural ianqui. Però és realment Halloween una celebració imposada? Al cap i a la fi, ningú no ens obliga a sortir a carrer vestits de zombi o de vampiressa. Halloween ha arribat com van arribar Sant Valentí o el Pare Noel: perquè són celebracions que han tingut una presència continuada en les nostres vides a través dels mitjans i perquè hi ha un sector comercial i industrial que hi veu una font d'ingressos. No descobreixo res si dic que aquí rau la clau de tot. Altres tradicions nord-americanes molt arrelades són senzillament ignorades aquí perquè no ajuden a fer caixa (com el Thanksgiving Day, per exemple). S'ha d'afegir a més que Halloween dóna més canxa a la juerga nocturna que Tots Sants o la Castanyada i d'aquí la seva ràpida acceptació per part del jovent.

Per contrarestar l'anti-Halloweenisme, hi ha qui argumenta que Halloween és en realitat una celebració d'origen europeu (i que, per tant, no hauríem de fer tants escarafalls a l'hora d'acceptar-la). Jo no sé com era la celebració del cap d'any celta a l'Europa antiga, però em fa l'efecte que no consistia en grups de gent vestits de Dràcula o Superman. I, en qualsevol cas, aquesta no ha estat mai una celebració mediterrània.

Tot això em porta a preguntar-me quin és l'origen de les tradicions. Quan podem dir que una celebració ha esdevingut "tradicional"? Una tradició ha de tenir sempre un origen profund i misteriós? Halloween se celebra als Estats Units des de finals del segle XIX. Suposo que va haver un temps en què es veia com una celebració nova i aliena. El nostre "tradicional" raïm de Cap d'Any se'l va inventar la industria vitícola arran d'un excedent de raïm l'any 1909. Moltes de les nostres tradicions tenen un origen religiós que pocs recorden. D'aquí cent anys, les noves generacions que hauran crescut amb el Halloween suposo que el veuran com una celebració d'allò més tradicional. I no és això el que compta? No són les tradicions la manera que tenim de pretendre que les coses no canvien tant malgrat tot? No és "tradicional" simplemente allò que heredem de la nostra infantesa?

Sant Joan

Fa uns anys que Sant Joan sembla haver-se traslladat massivament a les platges de la ciutat: es preveu que 100000 persones seuran enguany en la sorra del litoral barceloní. La nit més curta de l'any (encara que la web de l'Ajuntament asseguri el contrari) ens haurà enxampat un cop més i l'haurem tornat a celebrar a la nostra manera: els envelats amb orquestrina i ball sonen avui en dia més a una novel·la d'en Marsé que a una celebració del segle XXI; deu fer un parell de dècades que les tradicionals fogueres de carrer van començar a desaparèixer (suposo que per imposició municipal) fins a quedar limitades a unes poques per barri, en espais especials; molts aprofiten Sant Joan per marxar de pont, si cau en dates favorables; els petards i els focs d'artifici també semblen anar en retirada (falten 24 hores per a la festa i no he sentit gairebé cap detonació en tot el dia!); i les revetlles de la publicitat municipal, plenes de confetti i espanta-sogres... Bé, em sembla que no han existit mai fora del cinema i la ment dels oficinistes. Però demà les bicicletes lliscaran per la nit de Barcelona avall fins el mar, carregant coques, petards i alcohol (com no!), els vagons de metro descarregaran paletades de revetllaires en les parades de la línia groga i més d'un obrirà els ulls al sol del dia 24 en companyia d'un agent de la Guàrdia Urbana. Jo no sóc de massificacions i m'agrada més celebrar el Sant Joan amb els amics en casa d'algú (si pot ser, que tingui un terrat o una terrasseta). També admeto que els petards em fan una mica de por. Però m'encanta veure que la festa continua viva. Bon Sant Joan a tots! (I, si us plau, llecem a la foguera aquesta expressió tan poc natural de "Bon solstici").

Afegit la mateixa tarda de la revetlla: deia ahir que els petards van de baixa. No només la premsa sembla decidida a contradir-me, sino que acabo de veure una cua llarguíssima de gent als Jardinets de Gràcia devant la parada de Petardos CM. Com és, llavors, que en tot el dia només he sentit dos o tres petards? Fa uns anys, els petards, les piules i les traques anunciaven ben clarament la revetlla amb una setmana (o més) d'antelació. Cosa del civisme?

Els matins radiofònics

S'han fet públics uns nous resultats de l'EGM i ja no es pot amagar que Catalunya Ràdio està perdent la batalla contra RAC1. Per primera vegada des de que escolto la ràdio, Catalunya Ràdio ha perdut la franja dels matins. No és que en Jordi Basté m'apassioni, però reconec que el seu programa té unes qualitats que a El Matí de Catalunya Ràdio li manca: dinamisme i les idees clares. La Neus Bonet arrecava amb uns hàndicaps importants: haver de substituir el locutor estrella de la cadena (que tenia una audiència molt fidelitzada i un lideratge indiscutible), que a més havia marxat barallat amb la direcció de Catalunya Ràdio (cosa que va posar a part dels seus oïents en contra de l'emissora), capitanejar el programa emblema de l'emissora i, a més, en una franja horària molt llaminera on la competència és extrema. Malgrat tot, el programa es podia haver tirat endevant amb convicció o sense ella. Jo encara m'escolto el programa una estona mentre esmorzo i, la veritat, se'm fa avorrit. Tinc la sensensació que s'ha apostat per una política de mínims comuns denominadors que n'ha matat l'esperit. Algunes noves seccions vaig veure clar des del primer dia que no funcionarien (encara fan aquella on la gent truca per intercanviar cursets?), els blocs de notícies són molt monòtons, tant pels continguts com per les formes, i no parlem ja de les tertúlies (la veritat és que vaig quedar tip de tertúlies radiofòniques de qualsevol mena fa anys; en concret durant els mesos anteriors al referèndum de l'Estatut). El resultat, després d'aquests mesos, ha estat clar: l'audiència del programa s'ha enfonsat. Escoltarem la Neus Bonet presentant el matí de Catalunya Ràdio la propera temporada?

Laments a Interior

La setmana passada vam assitir al desallotjament dels estudiants que havien acampat dins l'edifici de la UB en la Plaça Universitat. La veritat és que l'acampada feia massa temps que durava (quatre mesos) i les dependències on s'havien instal·lat els estudiants okupes començaven a semblar un abocador. Tot i que comparteixo algunes de les objeccions al pla de Bolonya d'aquests estudiants, feia temps que pensava que aquesta tancada no era, ni de bon tros, la manera correcta de protestar-hi. En aquest sentit, estic totalmente d'acord amb el desallotjament. Una altra cosa és com i quan es va dur a terme el desallotjament. Per començar, donar llum verda a un desallotjament així el matí d'un dia laborable que, a més, coincidia amb el primer dia del Saló de l'Ensenyament no crec que fos la millor idea. Després, l'actuació dels Mossos durant la manifestació posterior al desallotjament va ser d'una brutalitat absolutament excessiva. He vist imatges en la premsa que no em podia creure, com un mosso colpejant un reporter gràfic o un altre mosso colpejant unes noies que baixaven pel Passeig de Gràcia i que era clar que no tenien res a veure amb la manifestació. Fins i tot una família amb nens va ser agredida a prop del Palau Robert, fet increïble que han repetit en tots els mitjans com a exemple de l'excès en la càrrega policial. Després, evidentment, en Joan Saura ha lamentat els "errors" comesos durant la càrrega i ha ordenat que es dugui a terme una investigació interna que, com tots sabem, no durà enlloc. Avui mateix he llegit unes declaracions d'en Francesc Baltasar exculpant en Saura i responsabilitzant dels excessos dels Mossos a uns misteriosos "càrrecs intermedis" del Departament d'Interior. Tanmateix, hi ha teoria que m'agrada molt respecte a l'actuació dels Mossos. És que diu que la brutalitat de la càrrega va ser una estrategia deliberada per part dels membres del cos policial per forçar la dimissió d'en Saura, el qual senten que ni els representa ni els recolza prou. M'encanta aquesta teoria pel que té de conspiranoic i perquè reflecteix molt bé la contradicció de tenir un Conseller d'Interior amb simpaties antisistema. Recordo que quan van anomenar Saura Conseller d'Interior vaig pensar en la mala baba que tenia en Montilla: de tots els càrrecs que li podia donar a en Saura, probablement aquest era el que més el podia desgastar (com així ha estat). M'imagino la cara que devia fer en Saura en saber la notícia!

Torremolinos, Benidorm, Barcelona

Repassant números antics de El Jueves em vaig troba l'atre dia aquesta vinyeta d'en Paco Alcázar (per a qui l'interessi llegir tota la historieta, va ser publicada al número 1572 de la revista, un especial guiris). Em sembla que retrata perfectament aquesta deriva barcelonesa cap a l'estètica del parc temàtic i l'ètica de la franquícia turística. Per a quan el camp de golf adosat a algun superhotel als terrenys del Poblenou?

Pepe Rubianes

Fa uns dies va morir el molt barceloní (tot i que gallec d'orígen) Pepe Rubianes. Com és natural tractant-se d'algú tan popular, la notícia de la seva mort a generat tota mena de missatges de condol. La cosa és que, a mi, en Pepe Rubianes mai em va caure massa bé. Em marejava aquella manera que tenia de parlar barrejant castellà i català i el seu sentit del humor em semblava absoluament xavacà. De fet, sempre em va sorprendre que defensors de l'humor dit intel·ligent aplaudissin uns espectacles tan poc subtils com els del Rubianes (igualment, sempre em va semblar molt curiós que gairebé mai se'l critiqués des dels sectors nacionalistes per fer els seus espectacles a Catalunya en castellà). Tinc la impressió que a en Rubianes se l'aplaudia més per la seva beligerant militància esquerrana que no pas pels seus mèrits artístics. Jo només vaig veure en Pepe Rubianes en directe una vegada (fa potser deu o dotze anys) al Club Capitol, on feia "Rubianes solamente". La major part del públic es pixava de riure però ni jo ni la meva acompanyant vam trobar divertits molts d'aquells acudits, ben trufadets de tacos i més propis d'un carajillo i un Ducados en la barra d'un bar que de l'irònic humorista que creiem que anavem a veure. Recordo que en un moment de l'espectacle va dir que l'Aznar tenia cara de "comecoños" i tothom va respondre amb riures i aplaudiments. Sincerament, m'esperava alguna cosa més subtil (i no parlem ja si es tractava de fer acudits sobre un personatge com l'Aznar, tan treballat humorísticament). En fi, que a en Rubianes sempre el vaig tenir com a una rara avis, un personatge a qui no li veia la gràcia per enlloc però que semblava tenir el favor incodicional de les masses. Alguna cosa devies fer bé, Pepe!

Autobusos creients

Faran servir l'eslògan "Déu probablement existeix"?

Llums de Nadal

Les celebracions de Nadal i Cap d'Any ja toquen a la seva fi (Reis serà la traca final) i ben aviat veurem com les decoracions nadalenques comencen a desaparèixer calladament de tots els comerços i carrers, signe inequívoc de que retornem a la normalitat anual. Consideracions energètiques a banda, aquestes decoracions no em molesten però tampoc m'entusiasmen (i això us ho diu algú amb una tendència gairebé irremeiable a deixar-se atrapar per les tradicions més xorres). La veritat és que ha aparadors decorats amb molt de gust durant aquestes dates, que donen un toc de qualitat als carrers a més de servir com a reclam publicitari en uns temps de consum gairebé obligatori ("Contra la crisi, consumisme!", que va dir aquell). També hi ha altres aparadors decorats d'una manera certament menys vistosa o directament cutre, no ens enganyem. Els llums que l'Ajuntament penja pel centre em semblen entranyables, fan maco d'ensenyar als nens i ens recorden que aviat haurem de fer balanç personal de l'any que s'acaba i que tindrem uns dies de vacances. Per a aquells que siguin religiosos, les tirallongues de llumetes també estaran vinculades a la celebració del naixement de Jesús (tot i que cada cop menys explícitament, debat que apareix amb regularitat en les cartes als lectors dels diaris). De qualsevol manera, no crec que una ciutat hagi de fer una despesa excessiva (pública i privada) engalanant-se per les dates nadalenques: amb pocs diners es poden fer decoracions ben originals. Hi ha, però, un tipus de decoració nadalenca que em treu de pollaguera: les llumetes pampalluguejants que pengen dels finestrals d'alguns bars i restaurants. Jo sóc molt aficionat a seure en un bar a llegir, escriure o xerrar amb algú mentre prenc un café, com també ho sóc a anar de resturants, i tinc algun llocs més o menys fixes on sé que s'hi està tranquil. Cada any per aquestes dates, tanmateix, haig de començar un peregrinatge a la cerca de llocs nous on poder llegir sense haver se seure al costat d'una cascada de llumetes que fan pampallugues. Especialment si tenen un cicle curt, és inutil provar d'ignorar el seu efecte hipnòtic, que distreu l'atenció de quasevol altra cosa. Sembla mentida la potència que poden arribar a tenir aquestes llumetes tan petites, la brillantor de les quals es fica per la cua de l'ull per molt que intentis apartar-ne la vista (em fan recordar els dibuixos animats japonesos aquells amb flaixos de llum que provocaven atacs d'epilèpsia als nens). Així que aquests dies m'he fet un mapa mental dels establiments lliures de cascades multicolors o abets galàctics, i els freqüento tot esperant que passin les festes i la pau lumínica torni a tots els bars i restaurants de la ciutat.

(En la foto, un dels finestrals del Xampú Xampany, en la Gran Vía amb Bailèn; era impossible seure en cap taula sense tenir a la vista una d'aquestes cascades estroboscòpiques).

Autobusos ateus

Segurament ja us heu assabentat que unos pocs autobusos barcelonins (entre dos i quatre, segons les fonts) lluiran fins el dia 19 de gener el lema "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i disfruta de la vida". Aquesta iniciativa ha estat finançada per algunes organitzacions d'ateus i s'emmiralla en una iniciativa prèvia al Regne Unit (l'eslògan és simplement la traducció de l'original en anglès). No cal dir que ja ha estat vista per alguns com un atac anti-religiós en general i anti-cristià en particular (us podeu imaginar l'eslògan "Probablement Al·là no existeix" penjant dels autobusos?). Jo no estic en contra que els ateus publicitin les seves creences (o, en rigor, la manca d'aquestes). La necessitat de proselitisme forma part intrínseca de qualsevol religió (o manca de religió) i és un dret a respectar, sempre que el missatge que facin servir sigui respectuós amb tothom. I aquí tinc el primer problema amb l'eslògan: per què creure en Déu significa preocupar-se? Els que creuen en Déu no disfruten de la vida? Creure en Déu va associat irremeiablement a sentiments de culpa? Jo no sóc creient i visc feliçment en la ignorància de les lleis divines (no així de les humanes), però conec gent que creu i no són gent capficada ni mortificada pel fet de sentir-se observats per l'ull totpoderós d'un Déu. Em sembla que els creadors d'aquest eslògan tenen una visió força estereotípica del que significa tenir fe religiosa (o, com a mínim, aquesta és la imatge que em transmeten). El segon problema que tinc amb l'eslògan és l'adverbi "probablement". A veure: si aquesta campanya està promoguda per unes assocacions d'ateus, no seria més coherent dir simplement "Déu no existeix"? Per què afegir un dubte a la frase, que el que fa és erosionar el fonament mateix de la seva creença? I si no estan segurs de tot que Déu no existeixi, com s'atreveixen a demanar implícitament als ciutadans que en transgredeixin les lleis? No és una petició un pèl arriscada (recordeu els càstigs corporals que ens esperen al Guantánamo universal que és l'Infern)? S'argumenten dos motius per a la presència d'aquesta paraula, present ja en l'original en anglès. El principal té a veure amb les normatives que regulen la publicitat al Regne Unit. Pel que sembla, sense aquest "probably" l'anunci podia haver tingut problemes i no haver-se autoritzat (per ofensiu vers els creients? Per publicitat enganyosa, potser?). L'altre motiu que s'argumenta és que dir "Déu no existeix" implicaria que els ateus tenen una mena de "fe" en la no-existència de Déu, ja que aquesta no es pot demostrar científicament. Això no agradava als promotors de la campanya original i van decidir que aquest "probably" donaria una visió menys fonamentalista de l'ateisme. És un motiu amb el que no estic d'acord: un ateu, per definició, no creu en Déu. Algú que dubta sobre l'existència de Déu és un agnòstic. Desconec les regulacions de la publicitat aquí, però em pregunto si s'havia de conservar el "probablement" o podia haver-se eliminat.

(Foto obtinguda d'El Periódico).

Preservacionisme

Del Gran Diccionari de la Llengua Catalana:

incorporar

[s. XIV; del ll. incorporare, íd.]

v 1 1 tr Fer entrar com a part dins un tot, introduir en un cos ja constituït. Incorporar una substància en una altra, amb una altra. L'hem incorporat al nostre equip.

Pel que sembla, el Termcat ha "incorporat" 350 noves paraules a la llengua catalana (link aquí). Dic que s'han "incorporat" (entre cometes) noves paraules perquè algunes de les paraules no s'han incorporat, ja que no es feien servir abans en cap àmbit. Més aviat són termes inventats, adaptats amb més o menys fortuna de l'anglès o d'altres llengues. Per exemple, "magatzem de dades" (per data warehouse). Algun informàtic havia fet servir mai l'expressió "magatzem de dades"? O "aparador de dades"? O (el meu favorit) : "com-s'ha-fet" (per making of). Sentirem aviat algú a la FNAC dient "el nou DVD de la pel·lícula tal porta el com-s'ha-fet en els extres"? Sincerament, crec que no. Té sentit inventar-se tot un seguit de termes nous que probablement ningú farà servir fora de quatre talibans de la llengua (com deia el Monegal)?
Jo sempre he tingut una relació d'amor-odi amb els diccionaris, perquè mai no he pogut deixar de fer-me aquesta pregunta: un diccionari ha de limitar-se a recollir les paraules noves (o els nous significats de les paraules) que la societat genera? O, pel contrari, un diccionari ha de regir l'ús de la llengua i fixar les paraules que són correctes i el seu significat exacte? O dit d'una manera més plana: els diccionaris han de parlar com la gent o la gent com els diccionaris? Podeu llegir un article fantàstic de David Foster Wallace sobre el tema aquí. El malaurat escriptor nord-americà reflexiona sobre l'ús de la llengua (anglesa) i el rol dels diccionaris comparant els punts de vista dels preservacionistes (els que diuen que els diccionaris contenen les regles i que la gent ha d'obeir-les per parlar bé) i els descriptivistes (que diuen que els diccionaris s'han de limitar a registrar els canvis en la llengua i que qualsevol paraula nova o significat nou han de tenir-hi cabuda automàticament). Aquest és un debat que em sembla fascinant. Si hagués de prendre partit, jo m'inclinaria pels descriptivistes: sóc partidari d'un diccionari que no jutgi la "qualitat" de les paraules que fa servir la societat (o un col·lectiu d'aquesta) sinó que faci simplement de notari de la llengua. Des d'aquest punt de vista, les regles de la llengua les reescriuen els parlants dia a dia, no els acadèmics. Evidentment, hi ha matissos que cal considerar: en una societat lingüísticament heterogènia, quins (i quants) han de ser els parlants que posin aquestes regles? Qualsevol paraula nova és automàticament correcta encara que la faci servir un col·lectiu molt reduït (o una sola persona)? Suposo que és per aquest motiu que les acadèmies de la llengua no són preservacionistes ni descriptivistes al 100%, encara que l'ens regulador d'una llengua petita tendirà a ser preservacionista per pur instint de supervivència. En aquest sentit, el fet d'inventar-se paraules noves em sembla el súmmum del preservacionisme.

Estadístiques radiofòniques

En la meva feina treballo molt aplicant mètodes estadístics per analitzar dades i trobar patrons, tendències, etc. Entre els companys de feina, de vegades fem la broma que “amb els números es pot demostrar tot”. És una d'aquelles bromes que fan gràcia perquè els que ens hi dediquem hi reconeixem molt bé la realitat que amaguen. Darrerament, cada vegada que l'Estudi General de Mitjans treu les audiències radiofòniques (com va fer divendres passat), els radiooients som testimonis de l'entranyable desplegament d'interpretacions i mitjes veritats amb què Catalunya Ràdio i RAC1 (i els seus respectius grups mediàtics) pretenen haver guanyat la guerra de les audiències. El mercat dels matins radiofònics a Catalunya està encara reorganitzant-se després de l'efecte Basses i ja veurem què passa. Això sí, deixant de banda les interpretacions dels interessats, de moment em sembla que el partit RAC1 - Catalunya Ràdio va 1-0 a favor de RAC1. La pujada de RAC1 és indiscutible i resulta més atribuïble a les relliscades de Catalunya Ràdio a l'hora de gestionar la seva graella i el seu planter de professionals que no pas a uns mèrits propis. Jo havia estat oient del Matí de Catalunya Ràdio durant molts anys de l'època del Basses. M'agradava el seu estil, tot i que durant els darrers quatre o cinc anys el programa se'm va fer una mica repetitiu i només l'escoltava de quan en quan. Em sembla que la Neus Bonet no hi està (encara) a l'alçada pel que toca a enginy i connexió amb els oients, tot i que acaba de començar (i que és una professional amb un estil propi: tampoc es tractava de contractar un imitador del Basses i repetir mimèticament el seu format). Per altra banda, jo també he fet l'experiment Basté però no m'ha convençut: és més dinàmic que la Neus Bonet però el trobo un pèl massa dogmàtic i sensacionalista (el tractament apocalíptic que va fer de la crisi de la sequera i de la vaga de transportistes em va decepcionar molt). Ara com ara, als matins faig zàpping entre diverses emissores, escolant les versions de les notícies d'aquí i d'allà (i estalviant-me les seccions soporíferes i els col·laboradors pesats, en una mena d'informatiu radiofònic fet a mida). Sense saber-ho, m'he passat a la ràdio 2.0!

(En la foto, les notícies sobre les xifres de l'EGM en les webs de Catalunya Ràdio i RAC1. El subratllat és meu).

Benidorm

Garratibat em vaig quedar l'altre dia quan vaig trobar en la secció Vivir en Barcelona de La Vanguardia aquesta foto del barri del Poblenou. Què deia jo de la benidormització del litoral barceloní?

(Foto extreta de La Vanguardia del 7 de novembre d'enguany.)

Turismefòbia

Llegeixo a La Vanguardia d'avui (versió digital) que els veïns de la Barceloneta temen que la transformació del barri (simbolitzada per l'aixecament de l'Hotel Vela) acabi posant definitivament el barri en el punt de mira dels turistes. Fins i tot es parla de la iniciativa d'alguns veïns de la Barceloneta (l'article fa servir la molt periodística generalització "els veïns de la Barceloneta", com si tots hi estiguessin d'acord) de crear una mena de "carnet del barri" que els serveixi per comprar productes bàsics a preus reduïts quan les botigues hagin multiplicat els preus per aprofitar-se dels guiris. No sé si aquesta idea m'ha deixat bocabadat o trist (o totes dues coses alhora) per l'aire que té de retorn a la cartilla de racionament de la posguerra. Sincerament, no crec que la proposta tiri endevant donat que seria difícil de raonar tant socialment com legalment ("un resident a l'Eixample hauria de pagar preu de turista a la Barceloneta?", va preguntar algú als comentaris de l'article). Tanmateix, propostes com aquesta em semblen un símptoma del conflicte soterrat que fa temps que enfronta a part dels habitants de Barcelona amb els milions de turistes que la ciutat rep anualment. Pintades del tipus "Tourist not welcome" o "Tourists are terrorists" es deixen veure de quan en quan pels carrers de Gràcia o Ciutat Vella. Els diaris publiquen amb freqüència cartes al respecte signades no només per lectors a títol individual sino per associacions de veïns. Una parada d'animals de la Rambla va saltar no fa gaire als mitjans en penjar un cartell en anglès on afirmava que "abans que arribéssiu vivíem molt millor" (referint-se als turistes). Fa uns mesos, en Quim Monzó va referir-s'hi en la seva columna de La Vanguardia anomenant a aquest fenòmen "turismefòbia" (o "turismofòbia"). Assenyalava que es tractava d'una resposta de rebuig que es dóna quan una ciutat porta molt de temps acollint un número gran de turistes. Haig d'admetre devant dels lectors d'aquest blog que jo fa temps que començo a notar els símptomes de la turismefòbia, tot i que tracto de lluitar contra aquesta sensació. No tinc res en contra de la majoria dels turistes com a individus, ja que no arriben a la ciutat amb cap intenció que no sigui caminar, visitar uns quants monuments i sortir a sopar (els que venen amb la intenció d'emborratxar-se i fer xibarri normalment escullen les poblacions de la costa, tot i que algun grupet se'n troba pel Gòtic o el Raval). De fet, fa quinze o vint anys, quan jo era gairebé un nen, m'encantava trobar-me els turistes pel carrer. Fins les Olimpíades del 92 no se'n veien tants i em semblava que feien cosmopolita, que era un orgull que la gent de fora es fixés en la meva ciutat i volgués passar-hi uns dies. Recordo que posava bona cara quan passava pel seu costat. Tanmateix, la projecció internacional de Barcelona durant aquest temps ha fet que el número de visitants hagi crescut sense fre. Per un costat, continuo sentint el mateix orgull de barceloní que veu com la seva ciutat és admirada per la gent de tot el món. També entenc que el turisme és una indústria que genera uns ingressos importants i contribueix a la dinàmica econòmica de la ciutat (cosa important devant la crisi que s'acosta). Per l'atre costat, però, la indústria turística és una indústria contaminant. La presència d'un número creixent de consumidors amb poder adquisitiu elevat ha acabat generant una sèrie d'efectes secundaris realment molestos: edificis que són comprats per construir-hi hotels o apartaments enlloc d'equipaments o vivendes (fenòmen que, en els casos més dramàtics, va associat al mobbing immobiliari), proliferació de botigues de souvenirs i franquícies de menjar ràpid totalment inútils pels veïns del barri, massificació extrema d'algunes de les zones més maques de la ciutat i, sobre tot, l'increment exagerat dels preus pertot arreu on es vegi una persona amb un mapa i una càmera fotogràfica. Només cal anar a fer una cervesa per qualsevol bar de la Rambla per comprovar-ho. No sé fins a quin punt les autoritats municipals poden posar fre a l'allau turística, ni si volen fer-ho. Fins i tot no veig clar si és recomanable aturar els motors d'aquesta indústria, que van costar tant de posar en marxa (hauriem d'engegar una campanya "Barcelona, posa't lletja" per espantar els tour-operators?). Reconec que també faig de turista de quan en quan (no gaire, darrerament). I que, quan ho faig, procuro anar amb compte, en la mesura de les meves possibilitats, de no contribuir a reproduir els fenòmens que aquí critico. Recomano a qui surti fora uns dies estar-se en hotelets familiars, passar dels viatges organitzats i de les franquícies i seure a dinar en algun restaurant del barri. No només us asseguro que us agradarà molt més l'experiència (quin sentit té viatjar a l'altre extrem del món i acabar dinant en un McDonalds?), sino que agradareu més als altres i a la tornada sentireu molt més satisfets del viatge. Però anem malament si hem de dependre de la voluntat dels milions de visitants anuals ja que ells no les pateixen gens, aquestes incomoditats a les què m'he referit. Més aviat diria que l'Ajuntament (i qualsevol altre organisme amb poder per fer-ho) hauria d'apostar per minimitzar la contaminació que la indústria del turisme genera i que mina la qualitat de vida dels ciutadans (que som, al cap i a la fi, els que paguem impostos). No tinc la sensació que, fins ara, cap autoritat hagi plantejat seriament mesures en aquesta direcció. I penso que no demano res impossible: sense anar més lluny, a les Balears va implantar-se durant uns anys l'ecotaxa amb una finalitat similar. Sóc més partidari de solucions més integrals i menys recaptatòries (just al revés que les autoritats municipals), però pagaria de gust una taxa d'aquest estil si així contribueixo a reduir l'impacte negatiu que la meva presència com a turista pot tenir sobre la vida dels habitants dels llocs que visitio. Crec sincerament que es pot fer, i que turistes i barcelonins podem conviure sense friccions que acabin generant iniciatives com el "carnet del barri". O, com demanava un altre lector de La Vanguardia en un dels comentaris, una manifestació anti-turistes.

Bingo Billares

Fa uns mesos passejava amb un amic per la Gran Via cantonada Rambla de Catalunya i un parell de senyores molt arreglades i molt entrades en la cinquantena van aturar-nos per demanar-nos si sabíem com s'arribava al Bingo Billares. Ah, el Bingo Billares! Qui no coneix el Bingo Billares? Per a qui no tingui el gust, el Bingo Billares és un local d'oci emblemàtic de l'Eixample dret i un dels llocs on un dia hauré d'entrar un dia ni que sigui per poder dir que hi he estat (diuen que les begudes són baratíssimes). Qui passi habitualment per la Gran Via (just passada la Plaça Tetuan en direcció a Glòries) segur que té la imatge de l'enorme façada tapiada que fa xamfrà, amb el rètol enorme a dalt i les cinc estrelles que li donen una classe indubtable. L'entrada del bingo cau uns metres més enllà, sota una marquesina il·luminada a l'estil hollywoodenc en la Gran Via (molt més glamurosa que l'entrada del bingo de la Via Laietana o el del carrer Còrsega, devant dels quals passo sovint). I segur que no són l'únic que s'ha preguntat per què una entrada tan majestuosa com la que devia haver al xamfrà va acabar tapiant-se (d'una manera, a més, tan barroera). La veritat és que el bingo ha estat sempre considerat una mica la petanca dels jocs d'atzar, un entreteniment per a jubilats que jo associo més amb un bombo fet anar a mà en una revetlla de barri que amb els establiments hi-tech de Las Vegas. Tanmateix, i precisament per aquesta vessant més entranyable i socialitzadora, és un joc d'atzar que em cau més simpàtic que altres com les màquines escurabutxaques (els salons recreatius són un lloc que trobo particularment depriment malgrat el guirigai de llums i musiquetes que hi ha contínuament).

(En la foto, l'entrada tapiada del Bingo Billares).