15 de juny 2011

La natura dels indignats


Una vegada em van explicar que els mamífers tenen dos maneres d'organitzar-se en societat: territorialment o jeràrquicament. Els mamífers territorials són aquells que viuen sols o en petits grups, aïllats dins els límits d'un territori que consideren seu i defensen de les intrusions d'altres congèneres. Els jeràrquics són aquells que viuen aplegats en grans nombres en el mateix espai. En aquest cas, les relacions entre els congèneres s'estableix en base a diferents tipus d'autoritat. No cal dir que l'ésser humà, l'ésser social per excelència, pertany a aquest darrer grup.

Aquest concepte m'ha vingut al cap avui mentre veia com un nombrós grup d'indignats impedia amb vehemència el pas (i fins i tot agredia) els membres del Parlament. Sentint després com altres membres del moviment insistien en que aquells violents no formaven part de la seva protesta he pensat en la imperiosa necessitat que té aquest moviment d'establit una jerarquia i una estructura que deixi clar quins són els seus representats autoritzats i qui pot considerar-s'en (o no) membre. Des de bon principi, el moviment dels indignats s'ha declarat independent de qualsevol mena d'organització. Eren un col·lectiu espontani, nascut de la suma d'indignacions socials de tota mena. Això n'impedia la instrumentalització i era la seva força. Malauradament, també és la seva debilitat.

Un embrió d'estructura organitzativa va aparèixer ja en la plaça de Catalunya, en forma de comissions, però va ser clarament insuficient. Sense una estructura organitzativa ben clara (que demana jerarquia i autoritat), el moviment corre el risc de desintegrar-se ràpidament en un caos de grupúsculs que fan la guerra per la seva banda, desorganitzats i, per tant, ineficients. I, el que és pitjor, la manca d'unes veus autoritzades donen via lliure perquè qualsevol colla d'exaltats recorri a la violència en nom del 15-M, sense que ningú tingui l'autoritat de desdir-los (per això jo els continuo anomenant indignats en aquest text, als exaltats).

Les veus més carismàtiques del moviment (no sé si dir-ne líders) haurien de posar-se en marxa per construir un col·lectiu ben vertebrat. Així neutralitzarien aquests problemes, tot i que malauradament s'enfrontarien a un altre: el seu moviment de protesta hauria esdevingut una associació o, pitjor encara, un partit polític a l'ús, amb totes les virtuts però també amb totes els vicis que ells volen combatre. Es pot lluitar contra la natura humana?

En la foto, extreta del web de La Vanguardia, el diputat del PSC Jordi Terrades increpat pels indignats.

Cap comentari: