Radical chic

Bocabadat m'he quedat aquest matí quan he llegit a El Periódico les declaracions d'alguns personatges, majoritàriament del món artístic, comprenent l'acció violenta d'ahir davant del Parlament. No sé quants d'ells deuen creure en consciència en les virtuts de la violència i quants busquen només un posat radical de cara a la galeria, però venint de gent suposadament culta em resulta inquietant.

Isabel Coixet, per exemple, deia que li semblava bé que es llencés pintura als polítics «però no el llançament de pedres». Ahí queda eso, que diuen. Per a la posteritat. El més curiós és que, si mirem els crèdits de les seves pel·lícules, veurem que han comptat amb l'ajut d'entitats com l'Institut de Crèdit Oficial, el Ministeri de Cultura, l'Institut Català de Finances o l'Institut Català d'Indústries Culturals (mireu la llista de logos en la base del pòster). Potser el que Isabel tem és que una pedra ben dirigida al cap del responsable d'una d'aquestes entitats li provoqui una amnèsia i faci que s'oblidi de subvencionar la seva propera pel·lícula.

La natura dels indignats

Una vegada em van explicar que els mamífers tenen dos maneres d'organitzar-se en societat: territorialment o jeràrquicament. Els mamífers territorials són aquells que viuen sols o en petits grups, aïllats dins els límits d'un territori que consideren seu i defensen de les intrusions d'altres congèneres. Els jeràrquics són aquells que viuen aplegats en grans nombres en el mateix espai. En aquest cas, les relacions entre els congèneres s'estableix en base a diferents tipus d'autoritat. No cal dir que l'ésser humà, l'ésser social per excelència, pertany a aquest darrer grup.

Aquest concepte m'ha vingut al cap avui mentre veia com un nombrós grup d'indignats impedia amb vehemència el pas (i fins i tot agredia) els membres del Parlament. Sentint després com altres membres del moviment insistien en que aquells violents no formaven part de la seva protesta he pensat en la imperiosa necessitat que té aquest moviment d'establit una jerarquia i una estructura que deixi clar quins són els seus representats autoritzats i qui pot considerar-s'en (o no) membre. Des de bon principi, el moviment dels indignats s'ha declarat independent de qualsevol mena d'organització. Eren un col·lectiu espontani, nascut de la suma d'indignacions socials de tota mena. Això n'impedia la instrumentalització i era la seva força. Malauradament, també és la seva debilitat.

Un embrió d'estructura organitzativa va aparèixer ja en la plaça de Catalunya, en forma de comissions, però va ser clarament insuficient. Sense una estructura organitzativa ben clara (que demana jerarquia i autoritat), el moviment corre el risc de desintegrar-se ràpidament en un caos de grupúsculs que fan la guerra per la seva banda, desorganitzats i, per tant, ineficients. I, el que és pitjor, la manca d'unes veus autoritzades donen via lliure perquè qualsevol colla d'exaltats recorri a la violència en nom del 15-M, sense que ningú tingui l'autoritat de desdir-los (per això jo els continuo anomenant indignats en aquest text, als exaltats).

Les veus més carismàtiques del moviment (no sé si dir-ne líders) haurien de posar-se en marxa per construir un col·lectiu ben vertebrat. Així neutralitzarien aquests problemes, tot i que malauradament s'enfrontarien a un altre: el seu moviment de protesta hauria esdevingut una associació o, pitjor encara, un partit polític a l'ús, amb totes les virtuts però també amb totes els vicis que ells volen combatre. Es pot lluitar contra la natura humana?

En la foto, extreta del web de La Vanguardia, el diputat del PSC Jordi Terrades increpat pels indignats.

Indignats despullats

Pedalada ciclonudista dels Indignats avui pel centre de Barcelona. La imatge està treta de la versió digital de La Vanguardia (cliqueu per ampliar). M'ho sembla a mi o el noi del fons va en una bicicleta del Bícing? La netejarà després? Quin fàstic!

Els papers dels Mossos

Si m'aturen els Mossos per la carretera i em demanen els papers del cotxe, no els hi puc dir: «Els tinc, però me'ls he deixat a casa. Però els ben asseguro que els tinc en regla». Segur que em caurà una multa i de les grosses, perquè no dur la documentació a sobre és delicte. Si m'aturen pel carrer i em nego a identificar-me també em caurà una bona multa, perquè negar-se a identificar-se davant la policia és també delicte.

De la mateixa manera, la llei diu que tots els Mossos han de dur una identificació en «les peces visibles dels uniformes». Tanmateix, com informa avui El Periódico, durant l'acció dels mossos de fa uns dies a la plaça de Catalunya, cap d'ells duia una identificació visible. Davant aquesta il·legalitat flagrant, la Conselleria d'Interior s'ha defensat amb un argument que, de tan infantil, fa riure: de fet sí que duien les identificacions sobre el pit dret. El que passa és que duien una armilla a sobre i no s'hi veien. Deu ser l'equivalent al «és clar que tinc els papers del cotxe, però no els duc a sobre» o al «senyoreta, un gos s'ha menjat els meus deures».

Vivim en un país on, per sort, hi ha un Parlament plural. I on, de vegades, s'aproven lleis que no agraden al Govern, que està obligat a complir-les i fer-les complir. Puc arribar a entendre que el Govern faci tot el que legalment està al seu abast per entretenir l'aplicació d'una llei que creu que convertirà cada càrrega dels antiavalots en un festival de denúncies i judicis. Però recórrer a aquests arguments de parvulari em sembla indignant, perquè amb argumentacions d'aquest calibre el Govern ens pren a tots per imbècils. Si no hi està d'acord, que proposi en el Parlament la derogació d'aquesta llei. Però mentre la llei deixi explícitament clar que els Mossos han de dur sempre una identificació visible, qui no la dugui està delinquint. I, en aquest, cas, qui delinqueix és l'encarregat de fer cumplir la llei.

Foto d'aquesta entrada: El Periódico.