Perroflautes

Arran de les protestes dels indignats m'han sorgit un dubte: com en dèiem abans, en català, dels perroflautas? N'he llegit diferents traduccions, començant per l'híbrid perroflautes i passant per la poc eufònica gosflautes o l'obscura canoflautes (de ca, sinònim de gos). Tocaflautes em sembla una opció graciosa (i que sona una mica a tocaperes), i rastaflautes crec que és l'opció que han triat a La Vanguardia en català. Curiosament, el que se salva en aquestes construccions sempre és la flauta.

Aquest ball de termes m'ha fet preguntar-me: com en dèiem en català d'aquests personatges abans que aparegués la paraula perroflauta? No hi havia un terme equivalent? De vegades tinc la sensació que el català va una mica a remolc del castellà pel que toca a neologismes de tipus mediàtic. Ara mateix em ve al cap chapapote, que es va fer servir durant mesos en els mitjans catalans fins que algú va proposar que s'en digués xapapota o galipot. O botellón, sense anar més lluny. No sé si és només una sensació subjectiva o realment té a veure amb la presència de cada llengua en els mitjans de comunicació. Hi ha neologismes mediàtics que hagin aparegut abans en català que en castellà? O independentment en totes dues llengües?

Espectacles taurins

Finalment ahir es va aprovar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya a partir de l'1 de gener del 2012. Des de fa 24 hores, no hi ha cap mitjà de comunicació que no s'hi hagi abocat convidant opinadors de tota mena per parlar-ne. Aquest matí crec que m'he guanyat una temporadeta al cel tractant de seguir les tertúlies radiofòniques, que eren en elles mateixes tot un espectacle taurí. Tot aquest tema em provoca unes reflexions:

Per un costat, i d'entrada, m'alegro personalment que s'hagi acabat un espectacle basat en el patiment i la mort d'un animal. És una cosa que m'evoca espectacles medievals i que em sembla impròpia d'una societat del segle XXI.

Tanmateix, crec que la llei resultant és innecessàriament restrictiva. El nou text diu el següent:

Les curses de braus i els espectacles amb braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de les "sorts" de la pica, les banderilles i l’estoc, així com els espectacles taurins de qualsevol modalitat que es celebrin en les places de braus o fora d’elles, llevat de les festes amb bous a què es refereix la lletra b) del segon apartat de l’article 6.

(Aquesta darrera frase fa referència als correbous).

Dic que em sembla massa restrictiva perquè, a més de prohibir el patiment i la mort de l'animal, també prohibeix "els espectacles taurins de qualsevol modalitat". Segons això, també quedaria prohibit l'espectacle dels toros com es fa a Portugal, sense sang (crec que allà fan servir banderilles de velcro). No trobo justificat voler fer desaparèixer també una variant incruenta dels toros.

També em fa una mica de por tot el tema de les prohibicions, especialment quan es tracta de prohibir per raons morals una pràctica en la qual cap persona surt perjudicada o és obligada a fer alguna cosa contra la seva voluntat. El problema en el cas dels toros és que ens trobem amb animals, no amb persones, i això fa que el tema dels drets no estigui molt clar i depengui molt de la visió moral de cadascú. Per això he dit que m'alegro que s'hagi acabat l'espectacle de la mort del toro (perquè el rebutjo moralment), però no he dit que trobi correcta la manera com s'hi ha arribat. Crec que hauria estat molt més correcte fer desaparèixer les corrides a base de conscienciar a la població i retallar-ne les subvencions, per exemple.

Fa un temps, arran d'aquesta ILP, ja vaig sentir veus que demanaven prohibir la boxa "per inhumana" i em van sonar totes les alarmes. Aquesta és la línia que em fa por que es creuï: la que separa el respecte als drets dels altres de la dictadura moral pura i dura. Es pot argumentar que al toro ningú li demana si vol que el matin a la plaça. Els boxejadors, en canvi, són dos persones adultes que saben perfectament què fan quan pugen al quadrilàter. La seva voluntat d'adults s'ha de respectar ens agradi o no el que fan, perquè si no acabarem convertint en llei la moral majoritària i aquí és on comença a tremolar la democràcia.

En la foto, la caràtula del videojoc Olé toro de l'any 1986, un simulador de corrides que ja va causar polèmica al seu dia.

El dia després

Dia després de la consulta de la Diagonal, experiment socio-urbanístic que, si més no, ha donat molt de material per reflexionar.

En contra de l'opinió d'alguns mediàtics i d'alguns companys bloggers, no em sembla malament que tots els barcelonins que ho vulguin (no només els veïns de la Diagonal o els seus usuaris habituals, tot i no ser de Barcelona) puguin pronunciar-se. No només per la dificultat a l'hora de definir què es un usuari habitual de l'avinguda, sinó sobre tot perquè la Diagonal és patrimoni de tothom que l'ha tingut com a escenari de la seva vida, se l'estima i vol veure-la (o no) reformada, ja estigui empadronat a l'Eixample o del Poble Sec. La vinculació entre les ciutats i les persones que hi habiten va molt més enllà del barri on visqui cadascú.

També discrepo en la idea que la reforma de la Diagonal sigui cosa d'experts i que el ciutadà normal i corrent no hi tingui res a dir. L'urbanisme no és una ciència exacta (com s'ha demostrat moltes vegades) i diferents solucions urbanístiques poden ser possibles simultàniament, totes amb els seus pros i els seus contres. Quan es tracta d'obres amb un impacte tan enorme en la fesomia de la ciutat i en la vida de la ciutadania, no trobo desencertat un procés de dos fases, en el qual els experts plantegin unes quantes solucions raonables (sempre que sigui possible) i les donin a escollir als ciutadans. El mateix es podria haver fet amb la reforma del Poblenou, per exemple.

Tanmateix, la consulta que s'ha dissenyat ha estat un nyap. El seguit d'errors, imprevisions i irregularitats no es pot justificar de cap manera. Jo finalment vaig votar, tot i els meus dubtes, i vaig poder comprovar, entre altres coses, la nul·la garantia d'anonimat del vot. Segons la persona que em va atendre, la tarja magnètica que s'insereix en l'ordinador l'hora de votar conté "les dades del padró". Per tant, l'opció que un triï pot quedar fàcilment associada a les seves dades. Aquesta manca d'anonimat em sembla inacceptable. Per què no fer servir les urnes de tota la vida?

Escric aquestes línies abans de conèixer el resultat de la consulta. Les enquestes dels mitjans donen una victòria aclaparadora a l'opció "Cap de les anteriors", i m'estranyaria molt (i em semblaria molt sospitós) que els resultats oficials no hi coincidissin. Veurem ara la reacció de l'alcalde Hereu, que sens dubte va apostar fort per aquesta consulta i pot haver-se acabat gastant tres milions d'euros en un immens vot de censura contra la seva política.

En la foto, postal de la Diagonal cantonada passeig de Gràcia als anys 20 (amb un aspecte una mica desolat que em recorda a l'actual Diagonal Mar). La foto és de l'Arxiu Fotogràfic de la Barcelona.

La consulta de la Diagonal

Demà dilluns comença la consulta sobre el futur de la Diagonal, i reconec que a hores d'ara encara estic tractant de decidir el meu vot. És cert que la Diagonal necessita canvis, no només a nivell de gestió del transport públic (certament col·lapsat en alguns trams a algunes hores) sinó també de millora de seu paviment, del seu mobiliari urbà i fins i tot de la distribució d'espais entre els vianants i els ciclistes. També em sembla, per altra banda, que el trànsit no és tan caòtic com el volen pintar (i, de fet, no era un problema amb gaire presència mediàtica abans de la polèmica reforma).

D'ençà que vaig veure les dues propostes de l'Ajuntament, he provat d'informar-me tot el que he pogut i sabut. Com sol passar, cadascú veu els beneficis o els perjudicis de cada opció segons els seus interessos. Entre les opcions A i B jo de seguida vaig decantar-me per l'A (el bulevard) perquè, com ja vaig explicar, respecta l'estructura actual de l'avinguda i el seu arbrat. Tanmateix, també hi ha punts foscos i discutibles en aquesta proposta, i en el procés de la consulta en general:

Inconcrecions. Tot i que s'ha dit que l'opció A respectarà l'arbrat, no queda clar fins a quin punt es complirà aquesta voluntat, ja que els arbres diagonalins són molt delicats per la seva edat ja venerable. De la mateixa manera, es va dir que el tramvia no duria catenàries aèries, sinó subterrànies, però no hi ha cap compromís ferm al respecte, que jo sàpiga. Cobrir la Diagonal de torres i cables per sostenir la catenària seria empitjorar l'avinguda clarament. Per acabar-ho d'adobar, l'exalcalde Clos va pronunciar-se fa tres o quatre de dies (em sembla que a La Vanguardia) sobre la necessitat d'un metro sota l'avinguda, alternativa més assenyada que el tramvia però descartada ja d'entrada pels tècnics municipals (de la mateixa manera que va descartar-se als anys vuitanta un túnel per sota de la plaça de les Glòries, que s'acabarà construint d'aquí poc). Aquestes ambigüitats i inconcrecions fan que em miri el projecte amb una mica de recel.

Ambigüitat respecte a la vinculació. És la consulta vinculant o no? Per una banda, responsables del PSC asseguren que l'opció escollida pels votants (independentment de la participació) serà vinculant. Per altra banda, documents municipals oficials deixen clar que la consulta no serà legalment vinculant, sinó que simplement l'Ajuntament es compromet a tirar endavant el projecte escollit.

Ambigüitat respecte a les opcions. L'opció “C” no és “Deixar la Diagonal com està”, sinó “Cap de les anteriors”. Què vol dir, això? Què passarà si guanya aquesta opció? Es tirarà endavant una tercera alternativa que encara no coneixem? L'Ajuntament té bastant de marge d'interpretació en aquest cas.

Escassa neutralitat. L'intent municipal d'ocultar l'opció "C" (totalment absent en la campanya per promoure la participació) em sembla, a més de democràticament criticable, perjudicial pel mateix Ajuntament, que amb aquesta actitud ha aconseguit convertir l'opció "C" en una mena de vot de censura molt llaminer contra la política de Jordi Hereu. Més neutralitat en aquest sentit hauria beneficiat tot el procés i al mateix consistori.

Així que admeto que són tres les opcions que em ronden pel cap:

L'A seria una aposta que, de sortir bé, i si fem cas als renders que han publicat els mitjans, podria resultar en una Diagonal molt millor que l'actual; però és una aporta arriscada, potser massa si considerem la manca de compromís en els detalls i que del dicho al hecho...

La C seria donar el meu sí a una opció (“Cap de les anteriors”) que no sé ben bé què significa (tot i que és cert que s'interpretarà mediàticament com l'opció dels que no veuen clares les intencions municipals, per benintencionades que siguin). Per altra banda, la simple participació en la consulta avalaria la gestió d'un procés que, com he dit, em sembla qüestionable.

Finalment, no participar en la consulta mostraria la meva oposició a tot el procés però em deixaria segurament el mal sabor de boca de no haver-hi tingut veu i vot, ja que, segons l'alcalde, es tirarà endavant el projecte escollit independenment de la participació. A més, en el cas d'una baixa participació, és probable que l'Ajuntament argumenti que als abstencionistes "ja els va bé l'opció que surti", que “en democràcia, qui no vota no decideix” o que “qui no vota, no té dret a queixar-se”.

(En la foto, un dels cartells que han aparegut enganxats en alguns fanals de la Diagonal. Cliqueu per ampliar).

Els nous semàfors

En moltes cruïlles de la ciutat ja s'ha instal·lat els nou model de semàfor. A diferència dels semàfors clàssics, aquests s'il·luminen amb leds, que consumeixen molt poca energia i duren molt. L'única pega que trobo a aquests nous semàfors és que no tenen aquella mena de visera que fa que els conductors no puguin veure la llum dels vianants i viceversa. Ja m'ha passat un parell de cops que, mirant el semàfor de cua d'ull, gairebé creuo el carrer amb el llum dels cotxes en verd.

El trasllat del mercat de Sant Antoni

Fa uns dies, els botiguers (o "encantistes", com he sentit que alguns s'anomenaven) del mercat de Sant Antoni van traslladar-se a les dos enormes carpes que ocuparan durant més de tres anys mentre es reforma el centenari mercat. Dins aquell indret prefabricat continuaran tirant endavant la seva tasca diària, que alguns d'ells porten fent durant tota la vida (i que a mi em sembla que converteix els mercats en uns dels llocs més vius i excitants de Barcelona).
Aquest matí he decidit anar a fer un cop d'ull a aquesta nova ubicació. Sincerament, desconfiava de les virtuts del lloc; la paraula “carpa” em fa venir al cap imatges de goteres, corrents d'aire i temperatures extremes, però ara haig d'admetre que les dues carpes es veuen netes, sòlides i funcionals. Encara hi havia compradors que visitaven per primera vegada el nou emplaçament de les seves parades de sempre. Entre els comentaris que més he sentit destaquen els elogiosos cap a les noves parades, tant per part dels compradors com dels botiguers. Tot i tractar-se d'un espai temporal les parades llueixen bastant. També he sentit alguns comentaris maliciosos sobre com s'ha fet el repartiment dels espais (“Hi ha alguns que tenen molt d'enxufe”, “Ens van dir que no es podrien ajuntar parades i fulano té tres números seguits”). L'amplada dels passadissos en la carpa de les parades de roba ha estat una millora substancial: acostumat a les estretors del perímetre del mercat, un s'hi pot passejar amb la impressió que es troba dins d'unes galeries comercials. Per contra, el punt negatiu s'ho emporta l'estretor dels passadissos en la carpa de l'alimentació. En alguns punts he ensopegat amb uns embussos tremendos que m'han fet escoltar més d'un renec; i per sortir del mercat m'he hagut d'afegir a una cua de persones amb carretons que provaven com podien de maniobrar cap a la porta. Ja al carrer, he sentit un grup de senyores grans que comentaven precisament la necessitat d'instal·lar un pàrquing per carretons a l'entrada. I era divendres: m'imagino que demà dissabte serà molt pitjor.
En qualsevol cas, a la majoria dels botiguers i dels compradors se'ls veia satisfets amb el nou emplaçament i esperançats de trobar-se un d'encara millor quan tornin a la seu del mercat d'aquí uns anys. Una etiqueta “la feina ben feta” per a l'Ajuntament.

En la primera foto, la carpa de l'alimentació. En la segona, la de la roba.

Una nit a la festa major del Raval

Ahir a la nit vaig fer un volt per les festes del Raval (el cartell d'enguany de les quals, per cert, m'ha estat molt difícil de trobar en la xarxa). Havent sopat, la primera parada va ser a la plaça dels Àngels. Hi havia força gent davant l'escenari però sense arribar massificació, cosa que era d'agrair. També hi havia lateros a dojo. De fet, jo era l'únic de la colla que no duia una llauna a la mà i això sembla que em feia un client preferent de la seva oferta alcohòlica. Al final vaig acostar-me al xiringuito instal·lat a la plaça i vaig comprar-me allà una cervesa per un euro i mig, però amb la seguretat que no havia estat amagada dins de cap contenidor. Cap a les 22:30 va pujar a l'escenari una orquestra que, sota el nom d'Orquesta Volcán (trepidant i entranyable alhora), va tenir a la concurrència fent ballarugues fins la mitjanit. El repertori era, com no, d'èxits de ayer, hoy y siempre, tot i que apostaven clarament pels hits discotequeros dels setanta i vuitanta, cosa que vaig agrair. L'ambient era maco, amb gent de totes les edats i bon rotllo en general. Vaig entretenir-me una mica en observar el meu voltant perquè feia bastant de temps que no m'aturava a gaudir d'un d'aquests concerts d'estiu. Em vaig recordar d'aquelles festes majors del Poblenou que la meva família freqüentava quan jo era petit, on s'instal·laven atraccions de fira del tipus tren de la bruixa, el látigo, els autos de xoc, etc. I també parades amb rifes d'electrodomèstics probablement preconstitucionals. Aquelles atraccions ocupaven uns quants carrers importants de la banda “industrial” del barri (la que es troba entre la Rambla del Poblenou i el parc de la Ciutadella) i diuen es va deixar de fer (o va ser traslladada, no n'estic segur) degut a les pressions de La Vanguardia, que tenia just allà els tallers i que, durant aquells dies de carrers tallats, tenia dificultats per rebre subministraments i distribuir els diaris. També vaig tenir un pensament pels turistes que s'havien apuntat a la festa: probablement tornarien als seus països reforçant el tòpic de que aquest és un país on organitzem contínuament festes rere qualsevol cantonada. Quan l'Orquesta Volcán va enllestir l'actuació, un representat de la comissió de festes del barri va acomiadar-nos per la megafonia demanant civisme (amb un to de veu tan cavernós que va provocar algunes bromes entre la concurrència). Potser alguns van tirar llavors cap als concerts alternatius que se celebraven (o hauria de dir contra-programaven?) amb el nom de “Festa popular del Raval”. Nosaltres vam tirar cap a la Rambla del Raval, acompanyats de molta gent que va tenir la mateixa pensada. De camí vaig veure molts homes que aprofitaven qualsevol protecció per evacuar la cervesa-bíar que havien estat consumint (alguns pixaven contra llocs tan poc recomanables com una estació transformadora). En arribar, la Rambla del Raval estava encatifada de vermell: semblava un camp de batalla on s'haguessin fet servir llaunes d'Estrella Damm com a munició. Absolutament tot el terra n'estava ple. Hi havia zones per les quals era impossible passar sense trepitjar-ne alguna. També era difícil no trepitjar algú, perquè hi havia molta gent asseguda a terra al mig del passeig. L'ambient no era tan agradable com a la plaça dels Àngels, m'imagino que per l'hora que era i perquè alguns duien masses hores bevent. Comprant un falafel vaig poder veure un conat de baralla entre dos grups. La brigada municipal va fer acte de presència al poc i va començar a escampar la parròquia a cop de màniga. Com que les actuacions musicals havien acabat feia estona i no hi havia gaire més a fer, vaig decidir tirar cap a casa. Malgrat aquests petits “incidents” (inevitables, per altra banda) la festa va estar prou bé. Per cert que just ahir va començar la festa major del Poble Sec.