Aparador buit

Passar per devant d'un aparador buit sempre em provoca una mica de tristor. Pot ser l'aparador d'una botigueta "de les de tota la vida" o d'una botiga més moderna: si veig un aparador buit m'imagino de seguida que en algun lloc de la ciutat hi ha algú que se sent fracassat. Em pregunto llavors com devia ser el darrer dia en la botiga, si en el moment d'abaixar la persiana per darrera vegada el propietari tindria el cor encongit. Potser el producte que amb què comerciava ja no té acceptació? Potser el negoci no va poder fer front a una competència creixent? O potser hi ha hagut un cas de mobbing immobiliari al darrera del tancament? Fins i tot quan el tancament s'ha degut a una merescudíssima jubilació, la solitud de les lleixes de l'aparador em fa preguntar-me com se sentirà la persona que va invertir tota una vida en tirar endevant aquell negoci i que ha vist com els seus descendents no han pogut (o no han volgut) encarregar-se'n. Com veieu, sóc molt (massa) donat a inventar-me històries a partir del no-res i una història que inclogui un aparador buit sempre és trista. Però un aparador buit també m'entristeix perquè he vist com, en les zones més turístiques de Barcelona, un negoci familiar que desapareix sol donar pas a algun comerç pensat per satisfer la creixent demanda turística (tipus franquícia de menjar ràpid o de venda de souvenirs i similars). Paradoxalment, veure una d'aquestes franquícies tancar no m'alegra, sino que també m'entristeix. Una mica només, això sí.

(En la foto, l'aparador buit de la sabateria Set, al carrer Diputació entre Roger de Flor i Nàpols, on no vaig tenir mai el gust d'entrar).

Indignació

Això és el que sento cada vegada que veig aquesta berruga anomenada Hotel Vela que li ha sorgit al litoral barceloní. M'indigna que s'hagi permès construir una baluerna de tal calibre a vint metres escassos de la costa, deshamonitzant totalment amb el seu entorn, desquilibrant irreparablement el panorama gairebé pla que va des del Fòrum fins a Montjuïc. Sí, hi la torre Mapfre i la de l'hotel Arts, però van aixecar-se en segona línia de costa i el seu impacte visual no és tan escandalós (tot i que potser estarien millor retirades una mica més enrere: sóc del parer que l'alçada dels edificis hauria d'anar-se reduïnt a mesura que la ciutat llisca cap al mar). Sembla que l'Ajuntament, en un gest de pietat estètica, va obligar a reduir gairebé a la meitat l'alçada de l'edifici. L'argument va ser, precisament, la barrera visual que l'hotel suposava i que podia ocultar la visió de Montjuïc. M'indigna també pensar que no sigui la primera d'una sèrie construccions similars que benidormitzin la primera línia de la platja barcelonina. Però m'indigna sobre tot que una construcció tan ostentosa s'alci a quatre passes d'un barri tan necessitat com és la Barceloneta (això sí: amb les habitacions més cares convenientment orientades vers el mar, no fos que algun dels clients de cinc estrelles es llevés al matí amb la imatge de la iaia estenent les calces al terrat de casa). Potser si l'Hotel Vela s'estigués construïnt en la part alta de la ciutat, jo no estaria escrivint ara aquest post: és cert que Barcelona necessita uns quants edificis més d'aquest estil, poderosos i amb projecció, com la torre Agbar. Però veig l'Hotel Vela en el seu emplaçament actual i veig el símbol de la Barcelona que no m'agrada: la Barcelona que es posa guapa per fora però que amaga mil problemes dins, la Barcelona de les franquícies turístiques i els xanxullos inmmobiliaris, la Barcelona que sembla que aspiri a convertir-se en una nova Marina d'Or. I això m'indigna.

(En la foto, l'Hotel Vela alçant-se entre la boira del matí)

Quin és el teu bus?

Jo sóc un defensor del bus devant del metro. M'agrada més el bus perquè està més net, perquè veure la ciutat rere la finestra em distreu durant el viatge, perquè el volum reduït d'un bus i el fet que el conductor no estigui completament aïllat del passatge sembla que dissuadeixi els brètols de pujar-hi. Reconec que l'autobús té limitacions que sovint em duen a traïcionar-lo: el trànsit de l'hora punta pot allargar el viatge fins a la desesperació i orientar-se entre les línies de bus és força més complicat que orientar-se pel metro. Però tot i així, m'estimo el bus. Recordo una campanya dels TMB de fa pocs anys que preguntava "Quin és el teu bus?" o una cosa per l'estil. El primer bus que vaig agafar regularment va ser el 42, que de ben petit em duia al centre des del Poblenou (sempre acompanyat d'un adult, és clar). Era un autobús Pegaso d'aquells que ara ens semblarien antediluvians, amb seients de fusta, terra de goma i els botons per sol·licitar la parada incòmodament instal·lats als costats de la porta. Les coses van canviar més tard, amb la meva entrada en l'adolescència i una mudança pel mig. Puc dir que el meu bus sempre serà el 56, en particular el tram que va des del barri de la Verneda fins el centre de la ciutat. Durant aquells anys d'adolescent, aquest bus em connectava en mitja horeta (mitja horeta llarga, siguem sincers) a la Barcelona que jo considerava de veritat, on hi havia el marro, la marxa (la meva mare encara és de les que diuen "anar a Barcelona" per referir-se a anar al centre, com visqués en un municipi ultramontà). Quan vaig començar la carrera, el 56 em duia fins la Plaça Universitat des d'on agafava els FGC fins a l'Autònoma. M'agradava, el 56. Era un autobús articulat amb un recorregut agradable de fer, gairebé linial. Com qualsevol usuari habitual d'una línia d'autobús, acabaves coneixent els habituals del passatge, encara que fos de vista. Hi havia una sensació de familiaritat que mai no he experimentat en un vagó de metro. En tinc moltes anècdotes, del 56: un retràs inoportú que gairebé em va fer arribar tard a una cita amb qui seria la meva primera xicota; trobar-m'hi cada matí, durant mesos, un antic company de l'institut que es feia l'adormit per no saludar-me (potser l'anguniejava descobrir que ja no teníem res a dir-nos, i probablement tenia raó). Tot això va canviar l'any 1995. Llavors van inagurar la línia 2 del metro, amb parada a prop de casa. De seguida vaig rendir-me a la eficiència d'aquell tram del suburbà, que em deixava a Gran Via/Passeig de Gràcia en vint minuts escassos. Des de llavors, reconec que només he tornat a pujar en un 56 esporàdicament. Hi ha hagut altres autobusos en la meva vida: Vaig agafar durant una breu temporada el 71 que m'acostava a la Barceloneta. I, un cop emancipat, agafo de vegades el 45 de la Barceloneta fins a l'Eixample, tot i que el seu recorregut llarg i tortuós fins em fa decantar sovint pel metro. Cap d'aquestes dos línies, tanmateix, ha acumulat prou temps i prous records com per veure-les amb el carinyo amb que veig passar els 56.

(En la foto, un 56 aturat a la Plaça Tetuan)

Oficina d'Atenció al Ciutadà

La seu a l'Eixample de l'Oficina d'Atenció al Ciutadà (OAC) va obrir-se farà cosa de dos anys al carrer Aragó, entre Bruc i Girona. Curiosament, l'Ajuntament va obrir aquesta oficina en el local deixat per una botiga de la cadena Xavier Pujol. Com potser recordareu, la inopinada fallida (a principis del 2006) d'aquesta empresa dedicada a la venda de mobles va deixar un bon número de clients sense els mobles que ja havien encarregat i pagat. L'afer Xavier Pujol va sonar als mitjans de comunicació durant un temps i els afectats, com és normal, van organitzar-se ràpidament per denunciar l'empresa i tractar de recuperar els seus diners. De fet, recordo que poc després del tancament de la botiga Xavier Pujol d'Aragó, en el vidre de l'aparador ja buit hi havia un paper enganxat amb cinta adhesiva on s'explicava la situació dels clients estafats i s'especificaven las mesures legals a prendre. El que més em va cridar l'atenció el dia que vaig aturar-me a llegir aquell document va ser que (si la memòria no em juga una mala passada) el paper estava enganxat per la part de dins del vidre, com si hagués estat algú de l'empresa (o potser de l'autoritat competent) qui s'hagués encarregat de deixar-lo allà. No sé com va resoldre's tot l'afer, ni si els clients van recuperar els seus diners o encara hi estan litigant (sabent com funcionen aquestes coses, la darrera opció és per desgràcia la més probable). El local va anar acumulant pols durant bastants mesos (amb el paper sempre enganxat al vidre i el rètol de "Xavier Pujol" ben delator a dalt) fins que, un dia, vaig trobar-m'hi l'oficina de l'OAC. Ara, quan hi passo pel devant, sempre penso que pocs llocs més adients podia haver trobat l'Ajuntament per instal·lar un servei d'atenció als ciutadans. Va ser una casualitat?