Radical chic

Bocabadat m'he quedat aquest matí quan he llegit a El Periódico les declaracions d'alguns personatges, majoritàriament del món artístic, comprenent l'acció violenta d'ahir davant del Parlament. No sé quants d'ells deuen creure en consciència en les virtuts de la violència i quants busquen només un posat radical de cara a la galeria, però venint de gent suposadament culta em resulta inquietant.

Isabel Coixet, per exemple, deia que li semblava bé que es llencés pintura als polítics «però no el llançament de pedres». Ahí queda eso, que diuen. Per a la posteritat. El més curiós és que, si mirem els crèdits de les seves pel·lícules, veurem que han comptat amb l'ajut d'entitats com l'Institut de Crèdit Oficial, el Ministeri de Cultura, l'Institut Català de Finances o l'Institut Català d'Indústries Culturals (mireu la llista de logos en la base del pòster). Potser el que Isabel tem és que una pedra ben dirigida al cap del responsable d'una d'aquestes entitats li provoqui una amnèsia i faci que s'oblidi de subvencionar la seva propera pel·lícula.

La natura dels indignats

Una vegada em van explicar que els mamífers tenen dos maneres d'organitzar-se en societat: territorialment o jeràrquicament. Els mamífers territorials són aquells que viuen sols o en petits grups, aïllats dins els límits d'un territori que consideren seu i defensen de les intrusions d'altres congèneres. Els jeràrquics són aquells que viuen aplegats en grans nombres en el mateix espai. En aquest cas, les relacions entre els congèneres s'estableix en base a diferents tipus d'autoritat. No cal dir que l'ésser humà, l'ésser social per excelència, pertany a aquest darrer grup.

Aquest concepte m'ha vingut al cap avui mentre veia com un nombrós grup d'indignats impedia amb vehemència el pas (i fins i tot agredia) els membres del Parlament. Sentint després com altres membres del moviment insistien en que aquells violents no formaven part de la seva protesta he pensat en la imperiosa necessitat que té aquest moviment d'establit una jerarquia i una estructura que deixi clar quins són els seus representats autoritzats i qui pot considerar-s'en (o no) membre. Des de bon principi, el moviment dels indignats s'ha declarat independent de qualsevol mena d'organització. Eren un col·lectiu espontani, nascut de la suma d'indignacions socials de tota mena. Això n'impedia la instrumentalització i era la seva força. Malauradament, també és la seva debilitat.

Un embrió d'estructura organitzativa va aparèixer ja en la plaça de Catalunya, en forma de comissions, però va ser clarament insuficient. Sense una estructura organitzativa ben clara (que demana jerarquia i autoritat), el moviment corre el risc de desintegrar-se ràpidament en un caos de grupúsculs que fan la guerra per la seva banda, desorganitzats i, per tant, ineficients. I, el que és pitjor, la manca d'unes veus autoritzades donen via lliure perquè qualsevol colla d'exaltats recorri a la violència en nom del 15-M, sense que ningú tingui l'autoritat de desdir-los (per això jo els continuo anomenant indignats en aquest text, als exaltats).

Les veus més carismàtiques del moviment (no sé si dir-ne líders) haurien de posar-se en marxa per construir un col·lectiu ben vertebrat. Així neutralitzarien aquests problemes, tot i que malauradament s'enfrontarien a un altre: el seu moviment de protesta hauria esdevingut una associació o, pitjor encara, un partit polític a l'ús, amb totes les virtuts però també amb totes els vicis que ells volen combatre. Es pot lluitar contra la natura humana?

En la foto, extreta del web de La Vanguardia, el diputat del PSC Jordi Terrades increpat pels indignats.

Indignats despullats

Pedalada ciclonudista dels Indignats avui pel centre de Barcelona. La imatge està treta de la versió digital de La Vanguardia (cliqueu per ampliar). M'ho sembla a mi o el noi del fons va en una bicicleta del Bícing? La netejarà després? Quin fàstic!

Els papers dels Mossos

Si m'aturen els Mossos per la carretera i em demanen els papers del cotxe, no els hi puc dir: «Els tinc, però me'ls he deixat a casa. Però els ben asseguro que els tinc en regla». Segur que em caurà una multa i de les grosses, perquè no dur la documentació a sobre és delicte. Si m'aturen pel carrer i em nego a identificar-me també em caurà una bona multa, perquè negar-se a identificar-se davant la policia és també delicte.

De la mateixa manera, la llei diu que tots els Mossos han de dur una identificació en «les peces visibles dels uniformes». Tanmateix, com informa avui El Periódico, durant l'acció dels mossos de fa uns dies a la plaça de Catalunya, cap d'ells duia una identificació visible. Davant aquesta il·legalitat flagrant, la Conselleria d'Interior s'ha defensat amb un argument que, de tan infantil, fa riure: de fet sí que duien les identificacions sobre el pit dret. El que passa és que duien una armilla a sobre i no s'hi veien. Deu ser l'equivalent al «és clar que tinc els papers del cotxe, però no els duc a sobre» o al «senyoreta, un gos s'ha menjat els meus deures».

Vivim en un país on, per sort, hi ha un Parlament plural. I on, de vegades, s'aproven lleis que no agraden al Govern, que està obligat a complir-les i fer-les complir. Puc arribar a entendre que el Govern faci tot el que legalment està al seu abast per entretenir l'aplicació d'una llei que creu que convertirà cada càrrega dels antiavalots en un festival de denúncies i judicis. Però recórrer a aquests arguments de parvulari em sembla indignant, perquè amb argumentacions d'aquest calibre el Govern ens pren a tots per imbècils. Si no hi està d'acord, que proposi en el Parlament la derogació d'aquesta llei. Però mentre la llei deixi explícitament clar que els Mossos han de dur sempre una identificació visible, qui no la dugui està delinquint. I, en aquest, cas, qui delinqueix és l'encarregat de fer cumplir la llei.

Foto d'aquesta entrada: El Periódico.

El cop de mà del Conseller

En Felip Puig no ha pogut comptar amb sort del novell una de les seves primeres decisions complicada com a Conseller d'Interior. Sense la intervenció dels mossos d'ahir a primera hora, l'acampada dels indignats a la plaça de Catalunya probablement s'hauria anat esllanguint durant dies (potser unes setmanes) fins que no hi haguessin quedat més que un petit grup d'irreductibles com a testimoni de les protestes anteriors a les eleccions. Tanmateix, l'ordre del Conseller Puig de desallotjar temporalment la plaça i la fallida gestió de l'actuació dels Mossos i la Guàrdia Urbana no ha fet més que revifar els ànims dels indignats, amplificar la seva presència mediàtic i convocar milers de persones a la mobilització.

Trobo raonable que es vulgui netejar la plaça i es vulgui requisar els estris perillosos. D'aquí unes hores es pot celebrar al costat mateix la victòria del Barça a Wembley, i s'ha convertit en habituals que aquestes celebracions esportives acabin en actes vandàlics. Això no hauria de ser només un motiu de preocupació pels Mossos sinó pels indignats, que es poden veure involucrats (segurament sense desitjar-ho) en trencaments d'aparadors i violències diverses. Això si no es produeix directament un enfrontament entre els indignats i grups d'exaltats. Fins i tot en el cas que triomfi la proposta d'alguns indignats d'unir-se a les celebracions, en aquestes aglomeracions s'amaga gent de tota mena i és difícil saber què passarà.

Un altra cosa és com es va dur a terme tot plegat. Diuen que el desallotjament s'hauria d'haver produït de matinada per evitar l'efecte crida i que el número d'efectius policials hauria d'haver estat molt superior. Segurament és veritat, però em deixa perplex que cap dels caps policials hagués previst una cosa que ara sembla tan òbvia. Ha estat potser degut a la poca familiaritat dels estrategues d'Interior amb el funcionament de les xarxes socials? O és que, en realitat, en Felip Puig és un submarí dels antisistema dins el Govern?

Segurament hauria estat més fàcil tractar de parlar amb els indignats perquè retiressin els objectes perillosos durant el dia d'avui i, potser, omplir de policia l'espai entre Canaletes i la plaça de Catalunya (sincerament, dubto de l'efectivitat d'un cordó de separació fet pels indignats). Ja veurem què passa aquesta nit. Respecte al que passarà a partir de demà, em sembla que, fora que es produeixin nous incidents amb les forces de l'ordre, l'esllanguiment de la protesta és inevitable (cosa que no vol dir que estigui abocada al fracàs).

Totes les fotos d'aquesta entrada són d'ahir al vespre.

Curts i contundents

Aquest matí m'he acostat a la plaça de Catalunya per veure de primera mà què s'hi coïa. Segurament degut a l'hora (cap a les onze del matí), en la plaça hi havia més curiosos que manifestants. M'imagino que cap a la tarda i el vespre s'hi aplegarà més gent. Hi havia eslògans pertot arreu, paradetes on s'informava a la gent dels objectius de la protesta i gent recollint signatures. Un noi amb pinta d'antisistema fregava sense gaires ganes el terra de la plaça amb un motxo. La veritat és que tot semblava prou endreçat malgrat la gentada, amb una excepció: tot el perímetre de la plaça feia una pudor de pixums que m'ha revolucionat completament l'aparell olfactiu a uns quants metres de distància. Tot i haver-hi vàters portàtils, es veu que no donen l'abast o que alguna gent prefereix alleugerir-se directament sobre la vorera.

Reconec que m'ha sorprès la ràpida convocatòria de les acampades simultànies en moltes grans ciutats, especialment (i no casualment) a pocs dies d'unes eleccions municipals. El poder de les xarxes socials, fruit en part de la seva novetat, resulta sorprenent i molt refrescant, i m'encanta pensar que encara estan fora del control del Sistema.

A mi hi ha moltes coses que no m'agraden del Sistema, començant pel mateix sistema electoral. Així que, en línies generals, combrego amb el motor ideològic d'aquest moviment anomenat 15-M. Tots plegats acceptem la política de les tisores i les injustícies socials amb una passivitat que fa pensar que allò d'Indigneu-vos! té un sentit més aviat reprovatori: hem d'indignar-nos amb nosaltres mateixos per empassar-nos-ho tot encongits i sense alçar la veu. Hem d'indignar-nos per no saber indignar-nos.

També m'ha sorprès agradablement veure com han quedat de descol·locats els polítics en plena campanya electoral (i no ens hem perdut res, francament. M'ho sembla a mi o cada cop les campanyes tenen menys contingut?). Em pregunto si tindrà algun sentit fer un míting de final de campanya aquesta nit, perquè els informatius no crec que hi dediquin gaire temps.

I la tercera sorpresa ha estat la decisió de la Junta Electoral de prohibir la manifestació a partir de demà, cosa que evidentment deixava al Govern en una situació complicada: si desallotjava els manifestants s'arriscava a una tangana de grans dimensions el dia abans de les eleccions. Si no els desallotjava, incomplia la llei. Al final, sembla que no els desallotjarà. Per evitar mals majors, suposo.

Per altra banda, trobo que aquest moviment 15-M té un problema gros: l'excessiu número de reivindicacions. En el nostre món (més mediàtic que mai), els missatges que triomfen han de tenir tres característiques: han de ser concrets, curts i contundents. És l'abc de la comunicació social. Els eslògans del 15-M són curts i contundents, però no concrets: es protesta contra la precarietat laboral, la situació de l'habitatge, la corrupció política, el sistema electoral, els partits polítics, etc. En el cas d'altres moviments socials de protesta (com els moviments dels països àrabs amb els quals el 15-M es compara), hi havia un objectiu únic (enderrocar un tirà) i un mètode per fer-ho (obligar-lo a marxar sense violència). En aquest cas no veig clar què es vol exactament ni els passos per aconseguir-ho.

Com ja han dit altres abans que jo, els manifestants farien bé de resumir els seus objectius en un o dos punts claus. Com deia Sergi Pàmies en La Vanguardia d'avui, els manifestants fan bandera de no pertànyer a cap organització, però precisament una organització és el que més necessiten ara. Per altra banda, l'emergència d'una organització segur que produïria suspicàcies i distanciaments entre els diferents col·lectius.

En tot cas, benvinguda sigui aquesta revolta, encara que sigui que desentumir els músculs de la indignació. Si després d'escalfar el jugador sortirà o no al camp al jugar, s'haurà de veure.

La cosa turístico-cultural

Feia temps que se sabia que les parades d'animals de les Rambles tenien els dies comptats. El que jo no sabia (me n'he assabentat gràcies al blog del Guillem Carbonell) era que l'Ajuntament pensa substituir aquestes parades per botiguetes on es vendran productes “turístico-culturals i de determinada qualitat alimentària”, segons ha declarat Jordi William Carnes, tercer tinent d'alcalde d'Hisenda i Promoció Econòmica. Aquests productes seran gelats, pel·lícules, llibres i d'altres productes “tradicionals catalans”. Què voleu que us digui, l'Ajuntament pot anar insistint que aquestes noves parades reforçaran el sentit identitari de la ciutat etc., etc. , però a mi això de productes “turístico-culturals” em sona clarament a més parades de souvenirs.

(En la foto, les botigues de souvenirs de les Rambles representades per una alegre nina vestida de sevillana).

Simpàtica bretolada

La matinada de dilluns, una colla d'artistes auto-anomenats “Las viudas de Pepe” (entre "les" quals Carles Flavià i Joan Lluís Bozzo) van encarregar-se d'enganxar sobre totes les plaques del carrer Almirall Cervera els cartells que veieu en la foto. L'acte va coincidir amb el primer aniversari de la mort de l'actor Pepe Rubianes i suposo que pretenia reivindicar que es bategés un carrer amb el seu nom. Fins i tot va convidar-se la premsa a l'empaperat de les plaques. Apart de que a Barcelona han de passar un mínim de cinc anys des de la mort perquè es bategi un carrer amb el nom d'una persona, no acabo de veure la diferència entre aquest acte (qualificat de “rubianesc”) i una bretolada. Em pregunto què pensaríem si un col·lectiu antisistema s'hagués dedicat a fer el mateix amb cartells reivindicatius de la seva causa. Despertaria la mateixa simpatia?

Per l'Arc del Triomf

Aquest que veieu és el nou hotel (de cinc estrelles, és clar!) projectat al costat de la parada de la RENFE d'Arc de Triomf (render publicat avui a El Periódico). Tres coses:

1) És realment un nou hotel (de cinc estrelles, és clar!) el que necessiten els barcelonins i la gent d'aquell barri en particular?

2) Cada vegada tinc més la sensació que els arquitectes no dissenyen edificis per la gent sinó pels altres arquitectes.

4) Tinc entès que l'exterior dels edificis de l'Eixample no es pot retocar sense un permís especial de l'Ajuntament, que ha de certificar que les reformes respectaran l'estètica del barri. Suposo que en aquest cas aquesta certificació s'ha obtingut sense cap problema. Cap ni un.

Permès prohibir (II)

Carta del lector apareguda avui mateix a La Vanguardia:

I ara, per la boxa
Ara que ja està aprovada la ILP sobre la prohibició dels toros a Catalunya, potser és hora de prohibir la boxa per inhumana.

La veritat, no sé si l'autor d'aquesta carta parla irònicament o no...

Permès prohibir

Aquest divendres, el Parlament votarà si admet a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les corridas de braus a Catalunya. Fins fa ben poc, aquesta iniciativa tenia el meu complet suport. Tanmateix, he estat reflexionant i reconec que ara tinc un dilema moral al respecte.

Per una banda, les corridas em semblen un espectacle d'una crueltat repugnant, més propi del segle XII que del XXI. No puc evitar imaginar-me el patiment horrorós de l'animal i estremir-me. Però, per altra banda, m'inquieta (i molt) la febre prohibicionista que sembla haver-se contagiat als nostres polítics i a part de la societat. Estem passant de la “cultura del no” a la “cultura de la prohibició”?

Què pensaríem si un grup de diputats vegetarians pretengués prohibir menjar carn a Catalunya? (Amb arguments no gaire llunyans dels dels anti-taurins, tot sigui dit). Què pensaríem si un grup de diputats abstemis fes pressió per prohibir la venda d'alcohol? (Tots coneixem els efectes perniciosos d'aquesta “droga legal”). Què passaria si uns diputats promoguessin la prohibició de la pornografia? (Pecaminosa i sexista). O el joc? (Que tants drames familiars causa). O el tabac? (Que mata). La llista de coses a prohibir pot ser inacabable: tantes com persones amb alguna raó prou important en contra.

És prohibir l'única solució? S'ha de prohibir tot allò que no agrada a la majoria? No puc evitar fer-me aquestes preguntes.

Els nous semàfors

En moltes cruïlles de la ciutat ja s'ha instal·lat els nou model de semàfor. A diferència dels semàfors clàssics, aquests s'il·luminen amb leds, que consumeixen molt poca energia i duren molt. L'única pega que trobo a aquests nous semàfors és que no tenen aquella mena de visera que fa que els conductors no puguin veure la llum dels vianants i viceversa. Ja m'ha passat un parell de cops que, mirant el semàfor de cua d'ull, gairebé creuo el carrer amb el llum dels cotxes en verd.

La llista oberta

Enmig d'aquest ambient de desconfiança vers els polítics, darrerament hi ha un petit debat als diaris (particularment a La Vanguardia) sobre la utilitat del vot en blanc i l'abstenció. Jo ja vaig explicar fa temps la meva opinió al respecte. És una qüestió que pot donar per a un debat segurament inacabable. Servidor vostre no sap veure una solució electoralment òptima per impulsar una renovació política: el que veig són opcions més o menys imperfectes, que poden servir per explicitar el descontentament d'alguns electors però a les quals els partits són relativament insensibles.

Fa anys que un petit col·lectiu d'electors demana poder votar per “escons en blanc”. És a dir, que els vots en blanc es tradueixin en escons buits al Parlament. És una idea que, de dur-se a terme, sense dubte proporcionaria una satisfacció moral al ciutadà desencantat. No obstant, no estic segur si això canviaria la manera de fer política. Potser la por dels parlamentaris a perdre la cadira faria reaccionar els partits, però la dinàmica parlamentària continuaria sent la mateixa. Proporcionalment, els partits grans continuarien mantenint la seva quota de poder. Els partits petits serien els que més patirien aquesta mesura, ja que podrien fins i tot arribar a quedar fora del Parlament si el número d'escons desocupats augmentés massa. Per no parlar del cas (imaginari i extrem) en què només sortís escollit un diputat: tindria el seu partit majoria absoluta a la cambra?

Per altra banda, entenc que l'abstenció tampoc ajuda massa a canviar la manera de pensar dels partits, malgrat la repercussió mediàtica que pugui tenir. Tots hem vist els portaveus dels partits lamentant-se del número d'abstencionistes (rarament mencionen els vots en blanc) durant les 24 hores següents a les eleccions; demanen una reflexió “de tots plegats” i ràpidament s'obliden de fer-la.

També s'ha parlat de les llistes obertes com a eina de regeneració política. De vegades, s'invoca aquest concepte gairebé com un recurs llegendari, com les paraules màgiques que han de salvar la democràcia. Teòricament em semblen un bon sistema per vincular un candidat amb el seu elector d'una manera molt més personal, cosa que obligaria al primer a un major compromís. I dic teòricament. El problema és que un canvi així demana un canvi de paradigma en la manera com entenem tots la política de partits: vivim en un país on culturalment hi ha molt de “vot captiu” i on estem molt acostumats a votar sigles, no persones. Amb unes llistes obertes al davant, el més probable és que la immensa majoria dels votants votés els quatre o cinc candidats del principi de la llista del seu partit favorit (és el que sol passar, per exemple, en les llistes del senat).

Tant el sistema de llistes desbloquejades com el d'obertes apel·len a la responsabilitat combinada dels partits i dels votants. Els uns, per crear la llei i promoure-la entre la ciutadania. Els altres, perquè és un tipus de procés electoral que demana un grau elevat de compromís i interès. He llegit avui que en Montilla vol impulsar una reforma de la llei electoral amb llistes desbloquejades parcialment. I em pregunto: estem tots plegats preparats per acceptar aquestes responsabilitats?

Temps de tradicions

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir aquí el Halloween, carnavalesca celebració nord-americana que va aterrar a Barcelona fa uns deu o dotze anys (en el gràfic de sota, bona part dels resultats de la paraula “Halloween” durant els anys vuitanta corresponen a "Halloween", la pel·lícula de John Carpenter).

Presència de la paraula "Halloween" en La Vanguàrdia des del 1975.

A mesura que Halloween es torna més popular, apareixen veus d'alerta davant els perills de la globalització i la invasió cultural ianqui. Però és realment Halloween una celebració imposada? Al cap i a la fi, ningú no ens obliga a sortir a carrer vestits de zombi o de vampiressa. Halloween ha arribat com van arribar Sant Valentí o el Pare Noel: perquè són celebracions que han tingut una presència continuada en les nostres vides a través dels mitjans i perquè hi ha un sector comercial i industrial que hi veu una font d'ingressos. No descobreixo res si dic que aquí rau la clau de tot. Altres tradicions nord-americanes molt arrelades són senzillament ignorades aquí perquè no ajuden a fer caixa (com el Thanksgiving Day, per exemple). S'ha d'afegir a més que Halloween dóna més canxa a la juerga nocturna que Tots Sants o la Castanyada i d'aquí la seva ràpida acceptació per part del jovent.

Per contrarestar l'anti-Halloweenisme, hi ha qui argumenta que Halloween és en realitat una celebració d'origen europeu (i que, per tant, no hauríem de fer tants escarafalls a l'hora d'acceptar-la). Jo no sé com era la celebració del cap d'any celta a l'Europa antiga, però em fa l'efecte que no consistia en grups de gent vestits de Dràcula o Superman. I, en qualsevol cas, aquesta no ha estat mai una celebració mediterrània.

Tot això em porta a preguntar-me quin és l'origen de les tradicions. Quan podem dir que una celebració ha esdevingut "tradicional"? Una tradició ha de tenir sempre un origen profund i misteriós? Halloween se celebra als Estats Units des de finals del segle XIX. Suposo que va haver un temps en què es veia com una celebració nova i aliena. El nostre "tradicional" raïm de Cap d'Any se'l va inventar la industria vitícola arran d'un excedent de raïm l'any 1909. Moltes de les nostres tradicions tenen un origen religiós que pocs recorden. D'aquí cent anys, les noves generacions que hauran crescut amb el Halloween suposo que el veuran com una celebració d'allò més tradicional. I no és això el que compta? No són les tradicions la manera que tenim de pretendre que les coses no canvien tant malgrat tot? No és "tradicional" simplemente allò que heredem de la nostra infantesa?

Condemna preventiva

Aquestes setmanes hem sentit de tot en torn al cas Millet: des de les paraules del seu advocat assegurant que ho tornaria tot "encara que hagués de marxar a viure sota un pont" a comentaris de ciutadans anònims rajant a gust de Millet, del jutge Juli Solaz i de la justícia en general.

Han estat aquestes darreres opinions les que m'han deixat un mal gust de boca. I és que no puc evitar que se'm regiri alguna cosa dins quan sento alguns comentaris, que em fan preguntar-me el concepte de la llibertat i dels drets democràtics que tenim tots plegats.

El jutge Solaz ha decidit no dictar presó preventiva contra Millet. Ha argumentat que aquesta mesura no és necessària perquè Millet ja hauria fugit si hagués volgut i perquè l'escorcoll dels Mossos buscant documentació va ser molt a fons. En tant que valoracions subjectives, els seus arguments es poden discuti r(especialment el primer: diuen que Millet té un milió d'euros a Suïssa). El que cal tenir present és que la presó preventiva és una mesura excepcional que s'aplica en casos molt concrets: perquè un acusat no destrueixi proves ni provi de fugir.

I dic això perquè aquests dies torno a tenir la impressió que, per a molts ciutadans, la presó preventiva és simplement una mena de condemna avançada. Primer tanquem-lo ja i ja li farem un judici després, suposo que pensen molts. Com que no es pot sentenciar ningú abans del judici, decretem presó preventiva perquè "comenci a pagar", oblidant que la funció de la presó preventiva no és aquesta ni de bon tros. En casos que aixequen tanta alarma social, em sembla que el judici i la sentència són percebuts per molts com una nosa, com una galindaina que s'ha de fer per oficialitzar una condemna ja assumida per tothom. I, pel que sembla, hi ha molts periodistes que també pensen així; suposo que per això des dels mitjans no es fa cap pedagogia de les garanties processals. I quan alguns professionals del dret també s'apunten a aquesta teoria de la "condemna preventiva", la cosa ja em comença a semblar molt preocupant.

Objectiu Pastorets

Des del Consell Escolar de Catalunya s'ha proposat canviar el nom de les vacances de Nadal i de Setmana Santa, que a partir d'ara es diran, respectivament, Vacances d'Hivern i Vacances de Primavera. L'objectiu, naturalment, és crear un entorn escolar eminentment laic, desplaçant la pràctica religiosa (i fins i tot m'atreviria a dir qualsevol aspecte de la vida relacionat amb la religió) cap a l'àmbit privat. En la mateixa línia, algunes escoles han decidir suprimir les representacions dels Pastorets “per no ferir la sensibilitat de famílies atees o d'altres religions” (El Periódico, 19.10.2009). Més enllà de si amb aquests canvis es contribueix o no a la integració i a la diversitat (les paraules màgiques d'avui dia), la justificació de “no ferir la sensibilitat“ em sembla inacceptable. Que jo sàpiga, no s'obliga a cap nen a participar en els Pastorets, ni a cap família a contemplar l'obra. Si una persona se sent ferida només pel fet que es represention els Pastorets en una escola, el problema no el té l'escola: el té aquesta la persona. I aquest problema és ser un intolerant.

Suggerència pel proper curs 2010/2011: atès que les vacances de Nadal i Setmana Santa (o d'Hivern i Primavera) tenen un origen evidentment religiós, potser s'haurien d'abolir i llestos. Potsar a ser laics, per què no ho som amb totes les conseqüències?

Fem-hi quelcom!

Recordo que cap a mitjans (o finals) dels vuitanta va haver una campanya televisiva (diria que a TV3) que animava als ciutadans a ficar les escombraries dins una bossa ben tancada. I aquesta bossa dins una altra bossa, també ben tancada. Des de fa uns dies, uns anuncis d'aire institucional ens recorden que hem de deixar de fer servir bosses de plàstic perquè són perjudicials per a la natura: maten animals marins, triguen centenars d'anys a degradar-se, etc. Deixant de fer-les servir, doncs, fem un favor al medi ambient. Aquesta campanya està en realitat muntada pel Carrefour i jo diria que no menciona el benefici molt més important de tots: que aquesta cadena s'estalviï de regalar-nos les bosses cada vegada que hi anem a comprar. O, millor encara, que ens cobrin uns quants cèntims d'euro per cada bossa que abans ens regalaven. I que, a més, hàgim de comprar rotllos de bosses de les escombraries (enlloc de reutilitzar les bosses de la compra). Em sembla que, en el món del màrqueting, d'això s'en diu estratègia win-win. Però bé, jo vull anar al cel com tothom, així que a patir d'ara no faré servir ni dues bosses ni una quan baixi a llençar les escombraries: les abocaré directament al contenidor, somrient amb la satisfacció d'estar fent alguna cosa pel planeta.

Els carrers som nosaltres

La central tèrmica de Badalona (foto: WikiPedia).

Els carrers som nosaltres. D'alguna manera, atorguem a la matèria de què està feta la ciutat la capacitat d'absorbir les nostres vivències i conservar-les. En cada carrer que hem freqüentat al llarg de la vida hem dipositat un petit record. Arrapada als maons dels edificis, a les llambordes de la vorera, a l'escorça dels arbres o al vidre d'una botiga, alguna emoció íntima ha transformat la matèria inanimada. De vegades es diu: “Ai, si les parets parlessin!”, i amb raó. La majoria no escriurem mai una autobiografia, però l'hem plasmat, sense voler-ho, al nostre voltant. Les parets no parlen: ens parlen. La ciutat ens parla de nosaltres mateixos amb un codi que només nosaltres podem entendre. Per això una cantonada absolutament anònima per nosaltres pot significar-ho tot per a algú altre. Per això intuïm i celebrem la historicitat en les pedres antigues. Per això a mesura que ens fem grans ens tornem més intolerants i espantadissos davant els canvis urbanístics. L'asfalt nou és mut, un edifici acabat de construir no sap res de res dels veïns de la ciutat on l'han aixecat. Anirà aprenent, però: la matèria de la ciutat absorbeix sense parar vivències i emocions, sense atipar-se mai. Per això fins i tot construccions lletges ens semblen entranyables amb el temps.

Cablejat postguerril al mercat de Sant Antoni.

Les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià son construcció d'un lletgisme industrial visible des de qualsevol punt de la ciutat. Si es construïssin ara, concentrarien tota mena de protestes. I, no obstant, els adrianencs que van participar al referèndum van votar per amplíssima majoria per conservar-les. A molts ens angunieja la remodelació del mercat de Sant Antoni, tot i que és evident que la necessita. M'explicarà històries el nou mercat? Em reconeixerà quan el trepitgi per primera vegada?

Habla pueblo habla

Avui se celebren les eleccions al Parlament Europeu. En dates com aquesta polítics, periodistes i tertulians mediàtics ens recorden que tenim el deure cívic de votar. Jo no estic d'acord amb què anar a votar sigui un deure cívic per dos motius. Primer: si votar fos un deure cívic, no votar seria un acte d'incivisme i, per tant, penat per la llei. Si voltar és un deure, que facin el vot obligatori i punt. Segon, cada cop estic més convençut que l'abstenció és una opció absolutament vàlida per mostrar el descontentament envers la classe política. Jo m'he abstingut en unes quantes cites electorals (i em temo que ho faré en unes quantes més). I ho he fet no només perquè no em sentia representat per cap partit, sino perquè volia mostrar el meu rebuig cap a una manera de fer política que trobaba (i trobo) ridícula i totalment desconnectada de la societat. Conec alguns que reivindiquen aquesta postura mitjançant el vot en blanc, però no trobo que sigui el mateix: el vot en blanc compta com a vot i (segons la llei d'Hondt) dificulta als partits petits tenir representació. Però, més important encara, el vot en blanc gairebé mai apareix reflexat en els anàlisis post-electorals dels mitjans de comuniació. En canvi, una abstenció important apareix en tots els titulars pels com a mostra clara del desencantament popular. Una mica com el famós "vot útil", però de càstig. Per tant, fa temps que vaig decidir que la manera més pràctica de demostrar el meu descontentament amb la política que es fa al país era abstenir-se. En el meu cas pot ser una abstenció "raonada", si voleu. En altres casos, serà una abstenció motivada per les ganes de passar el dia a la platja, però fins i tot així cal preguntar-se: per què algú prefereix menjar-se una paella a l'ombra d'un xiringuito enlloc d'escollir els seus representats polítics? (I sí, demà tots els polítics es lamentaran de la baixa participació i pregonaran una profunda reflexió que cap d'ells no està disposat a fer).

(En la foto, un altre dels meus intents d'il·lustrador-premsa).

Amb el fuet al sarró

El Barça va guanyar dimecres la Champions i avui totes ls emissores de ràdio en van anar plenes l'endemà. Dijous al matí, RAC1 exprimia fins l'última gota totes les anècdotes de l'experiència barcelonista a Roma. Entre elles, han explicat una de curiosa: un grupet de barcelonistes havien estat detinguts durant unes quantes hores per la policia italiana perquè se'ls havia trobat a sobre (o al cotxe, no me'n recordo bé) un ganivet. Però no un ganivet qualsevol, com el que farien servir per tallar el pà i el pernil (o el formatge) per fer-se entrepans, no. El reporter de RAC1 va aclarir que havien estat detinguts per dur a sobre un ganivet per tallar el fuet. El fuet: quin embotit hi ha més català que el fuet? Quin millor company de viatge es coneix pel pà amb tomàquet? No s'enganyin, senyors: si a un català el detenen a l'estranger per dur un ganivet per tallar el fuet, no l'estan detenint de portar a sobre una arma blanca: l'estan detenint per ser català.

(Entrada originalment pensada per ser publicada el mateix dijous, però que no he postejat fins avui per problemes de temps. L'he aprofitat, a més, per donar via lliure a les meves dots d'il·lustrador amateur).