Curts i contundents

Aquest matí m'he acostat a la plaça de Catalunya per veure de primera mà què s'hi coïa. Segurament degut a l'hora (cap a les onze del matí), en la plaça hi havia més curiosos que manifestants. M'imagino que cap a la tarda i el vespre s'hi aplegarà més gent. Hi havia eslògans pertot arreu, paradetes on s'informava a la gent dels objectius de la protesta i gent recollint signatures. Un noi amb pinta d'antisistema fregava sense gaires ganes el terra de la plaça amb un motxo. La veritat és que tot semblava prou endreçat malgrat la gentada, amb una excepció: tot el perímetre de la plaça feia una pudor de pixums que m'ha revolucionat completament l'aparell olfactiu a uns quants metres de distància. Tot i haver-hi vàters portàtils, es veu que no donen l'abast o que alguna gent prefereix alleugerir-se directament sobre la vorera.

Reconec que m'ha sorprès la ràpida convocatòria de les acampades simultànies en moltes grans ciutats, especialment (i no casualment) a pocs dies d'unes eleccions municipals. El poder de les xarxes socials, fruit en part de la seva novetat, resulta sorprenent i molt refrescant, i m'encanta pensar que encara estan fora del control del Sistema.

A mi hi ha moltes coses que no m'agraden del Sistema, començant pel mateix sistema electoral. Així que, en línies generals, combrego amb el motor ideològic d'aquest moviment anomenat 15-M. Tots plegats acceptem la política de les tisores i les injustícies socials amb una passivitat que fa pensar que allò d'Indigneu-vos! té un sentit més aviat reprovatori: hem d'indignar-nos amb nosaltres mateixos per empassar-nos-ho tot encongits i sense alçar la veu. Hem d'indignar-nos per no saber indignar-nos.

També m'ha sorprès agradablement veure com han quedat de descol·locats els polítics en plena campanya electoral (i no ens hem perdut res, francament. M'ho sembla a mi o cada cop les campanyes tenen menys contingut?). Em pregunto si tindrà algun sentit fer un míting de final de campanya aquesta nit, perquè els informatius no crec que hi dediquin gaire temps.

I la tercera sorpresa ha estat la decisió de la Junta Electoral de prohibir la manifestació a partir de demà, cosa que evidentment deixava al Govern en una situació complicada: si desallotjava els manifestants s'arriscava a una tangana de grans dimensions el dia abans de les eleccions. Si no els desallotjava, incomplia la llei. Al final, sembla que no els desallotjarà. Per evitar mals majors, suposo.

Per altra banda, trobo que aquest moviment 15-M té un problema gros: l'excessiu número de reivindicacions. En el nostre món (més mediàtic que mai), els missatges que triomfen han de tenir tres característiques: han de ser concrets, curts i contundents. És l'abc de la comunicació social. Els eslògans del 15-M són curts i contundents, però no concrets: es protesta contra la precarietat laboral, la situació de l'habitatge, la corrupció política, el sistema electoral, els partits polítics, etc. En el cas d'altres moviments socials de protesta (com els moviments dels països àrabs amb els quals el 15-M es compara), hi havia un objectiu únic (enderrocar un tirà) i un mètode per fer-ho (obligar-lo a marxar sense violència). En aquest cas no veig clar què es vol exactament ni els passos per aconseguir-ho.

Com ja han dit altres abans que jo, els manifestants farien bé de resumir els seus objectius en un o dos punts claus. Com deia Sergi Pàmies en La Vanguardia d'avui, els manifestants fan bandera de no pertànyer a cap organització, però precisament una organització és el que més necessiten ara. Per altra banda, l'emergència d'una organització segur que produïria suspicàcies i distanciaments entre els diferents col·lectius.

En tot cas, benvinguda sigui aquesta revolta, encara que sigui que desentumir els músculs de la indignació. Si després d'escalfar el jugador sortirà o no al camp al jugar, s'haurà de veure.