La tristesa

Per què la tristesa arriba sense avisar? La tristesa és un miol de gat a l’altra banda de la finestra. La tristesa és una bústia buida, és una revetlla massa plena, és una cambra d’hotel amb el telèfon espatllat. La tristesa és veure com es van encenent les finestres de les cases a l’hora de sopar de qualsevol ciutat estrangera. La tristesa és desitjar despert al costat d’un cos adormit. La tristesa és mirar-se al mirall després de masturbar-se. La tristesa neix d’un piano desafinat i d’una copa sobrera. La tristesa és que es punxi una roda al costat dels murs d’una presó. La tristesa és veure un il·lusionista que no fa il·lusió i un humorista que no fa riure. La tristesa és un televisor que només fa ratlles de desconnexió. La tristesa és un rajolí de la cisterna del wàter que no acaba de tancar bé. L’olor de la tristesa és l’olor del tabac fred l’endemà d’una nit tèbia. El gust de la tristesa és el del petó que mai no hauríem d’haver deixat que esdevingués petó. El so de la tristesa és el d’una llunyana orquestrina d’estiu mentre acariciem un gat desconegut. El tacte de la tristesa és el de la butxaca de l’abric de l’hivern passat, plena de rastres, adreces mal escrites, entrades de cinemes compartits amb algú que avui ja no és ningú. La mirada de la tristesa, en canvi, només es forja en la mirada de tristesa del qui ens mira.

Fragment del llibre Parada obligatòria, de Joan Barril.

Bé, no va ser realment que arribés sense avisar, però és tristor de qualsevol manera.

(En la foto, el carrer Rosselló a prop del passeig de Sant Joan, fotografiat el passat dissabte dia 7).