11 de maig 2009

T ardor


Jo tinc una deblitat per les novel·les urbanes, especialment les que transcorren en la ciutat de Barcelona. Barcelona com a escenari m'estimula fins el punt de ser de vegades el motiu decisiu per fer-me comprar un llibre. Fa uns mesos vaig encetar un blog de crítica literària on aquesta mena de novel·les tindrien una presència destacada, però finalment ha decidit que no faria mal a Els Millors Dies una petita secció de llibres. Així que he decidit tranvasar les crítiques d'aquell blog a aquest. Recomano a qualsevol interessat en la novel·la sobre Barcelona que consulti el fantàstic corpus literari sobre el tema compilat per en Joan Ducròs. Allà em sembla que vaig tenir notícia per primera vegada de l'obra d'en Llort. Feia anys que volia llegir aquesta novel·la que avui critico, però semblava desapareguda de les llibreries. Per sort, l'altre dia vaig ensopegar-ne amb un exemplar en la llibreria Canuda (de segona mà, 6 euros). Vaig començar-la a llegir aquella mateixa nit.

T ardor va ser publicada el 1999, tot i que l'acció de la novel·la transcorre durant la tardor del 1993. Com pot llegir-se en les ressenyes que córren per la xarxa, explica la història d'en Joan Argulló, el cantant d'un prometedor grup de rock català anomenat Vèspron, a qui un atac d'angoixa existencial fa abandonar l'escenari durant el concert més important del grup, al Palau Sant Jordi. A partir d'aquí, el protagonista comença el que la publicitat del llibre qualifica com una baixada als inferns.

En el costat positiu, diré que es nota un esforç per retratar els escenaris urbans i, en especial, un determinat tipus de vida nocturna. A més, com que la història passa a principis dels noranta, està plena d'imagineria de l'època (walkmans, cassets, etc) que li dona un aire graciosament nostàlgic en alguns moments. Els escenaris de la ciutat són molt variats: Montjuïc, el Gòtic, Gràcia, l'Eixample, la Rambla. També apareixen llocs concrets i coneguts per a tothom com el café Zúrich. No obstant, no és una novel·la que incideixi gaire en la presència de la ciutat com passa en les obres d'altres autors (Manuel Vázquez Montalbán, per exemple). Els carrers de Barcelona són simplement l'escenari per on es mou el protagonista: un rerefons fàcilment reconeixible i evocador per al lector d'aquí, però res més. L'estil d'en Llort és simple i efectiu i, en alguns moments, té punts de brillantor. De vegades és un d'aquests estils "metralleta" de frases curtes que són gairebé fotogrames de la realitat. No és l'estil que més disfruto llegint, però s'adiu amb una història urbana com aquesta. També trobo que la idea central del llibre és prou bona i podria haver resultat en un retrat introspectiu interessant.

Per desgràcia, T ardor no ha aconseguit agradar-me malgrat les ganes que tenia que m'agradés. He resumit els problemes de la novel·la en tres. Primer, l'argument és fluixet. La baixada als inferns del protagonista no em sembla tan terrible i els seus vagareigs en busca d'una redenció no van rribar mai a capturar el meu interès. Per què? Això em porta a la segona qüestió: perquè el protagonista és poc interessant. Aquest llibre no té un protagonista actiu sinó reactiu, un protagonista que no pren decisions ni fa avançar la història sinó que majoritàriament es limita a deixar-se arrossegar pel que passa al seu voltant. En alguns casos això funciona com a vehicle per a novel·les de tipus reflexiu, però aquest no és el cas. A més, com que no se'ns dóna pràcticament cap informació rellevant de la vida anterior del protagonista, les seves motivacions sonen una mica inversemblants. Sabem que en Joan Argulló pateix una mena de crisi sobre l'escenari i ho engega tot a rodar, llençant-se dins una espiral de degradació. Però, per què? A que és deu, la seva crisi existencial? Per què busca una redenció a través de la degradació? El tercer punt problema és més aviat estilístic, ja que trobo que algunes situacions estan allargassades en excès. El capítol on en Joan es reuneix amb els altres membres del grup al café Zúrich per parlar del seu futur em sembla un exemple: una d'escena que hauria d'haver estat tensa i contundent es perd en una infinitat d'accions paral·leles i d'actors secundaris, que en dilueixen l'impacte. Reconec que de quan en quan em saltava algun paràgraf que estava segur que no aportaria res al conjunt.

En resum, T ardor és una novel·la benintencionada però una mica fallida, que no em va aconseguir donar cap motiu per interessar-me pel protagonista ni les seves aventures.