Ara que tinc vint anys

Unes quantes facultats de la UB i la UAB tornen a estar ocupades per petits grups d'estudiants anti-Bolonya, m'imagino que disposats a capitalitzar la recent presència mediàtica de la seva protesta. En una entrada anterior ja vaig manifestar la meva indignació devant els excessos policials que es van produïr després del desallotjament de la seu de la UB a la Plaça Universitat. Tanmateix, això no fa bons, ni de bon tros, a alguns anti-Bolonya que semblen creure's els amos de la universitat, amb el dret de decidir si s'hi fa o no classe amb actituts cada cop més autoritàries. Em sembla increïble que hi argumentin la defensa drets col·lectius “que estan per sobre d'un dret individual com anar a classe” (declaracions recollides en la premsa d'avui). Com si l'educació no fos també un dret col·lectiu! També em sembla impossible d'empassar la justificació que diu que tant el tancament com la suspensió de les classes d'han decidit de manera assambleària. S'han parat a pensar que l'assamblea a la qual es refereixen no arriba a representar probablement ni l'u per cert dels estudiants? Quina autoritat els confereix una representació tan minúscula? Ser d'esquerres no arregla les imperfeccions humanes, encara que sembli mentida. Es pot ser tan intransigent i autoritari des de l'esquerra com des de la dreta. Només cal creure's una idea amb prou convicció per considerar que qui no pensa com tu o no fa el que tu manes és una amenaça enlloc d'una persona. Encara que semblin obvietats, crec que la solució al problema d'aquests dies passa per: a) donar als estudiants uns mitjans més eficients per transmetre el seu descontentament als òrgans de govern que correspongui, b) que aquests òrgans sospesin seriosament les demandes dels diferents col·lectius estudiantils, sense por al referèndum si cal i c) no permetre cap actitut radical. Si un estudiant impedeix a un altre fer classe, aquest estudiant no mereix estar matriculat en la universitat.

Laments a Interior

La setmana passada vam assitir al desallotjament dels estudiants que havien acampat dins l'edifici de la UB en la Plaça Universitat. La veritat és que l'acampada feia massa temps que durava (quatre mesos) i les dependències on s'havien instal·lat els estudiants okupes començaven a semblar un abocador. Tot i que comparteixo algunes de les objeccions al pla de Bolonya d'aquests estudiants, feia temps que pensava que aquesta tancada no era, ni de bon tros, la manera correcta de protestar-hi. En aquest sentit, estic totalmente d'acord amb el desallotjament. Una altra cosa és com i quan es va dur a terme el desallotjament. Per començar, donar llum verda a un desallotjament així el matí d'un dia laborable que, a més, coincidia amb el primer dia del Saló de l'Ensenyament no crec que fos la millor idea. Després, l'actuació dels Mossos durant la manifestació posterior al desallotjament va ser d'una brutalitat absolutament excessiva. He vist imatges en la premsa que no em podia creure, com un mosso colpejant un reporter gràfic o un altre mosso colpejant unes noies que baixaven pel Passeig de Gràcia i que era clar que no tenien res a veure amb la manifestació. Fins i tot una família amb nens va ser agredida a prop del Palau Robert, fet increïble que han repetit en tots els mitjans com a exemple de l'excès en la càrrega policial. Després, evidentment, en Joan Saura ha lamentat els "errors" comesos durant la càrrega i ha ordenat que es dugui a terme una investigació interna que, com tots sabem, no durà enlloc. Avui mateix he llegit unes declaracions d'en Francesc Baltasar exculpant en Saura i responsabilitzant dels excessos dels Mossos a uns misteriosos "càrrecs intermedis" del Departament d'Interior. Tanmateix, hi ha teoria que m'agrada molt respecte a l'actuació dels Mossos. És que diu que la brutalitat de la càrrega va ser una estrategia deliberada per part dels membres del cos policial per forçar la dimissió d'en Saura, el qual senten que ni els representa ni els recolza prou. M'encanta aquesta teoria pel que té de conspiranoic i perquè reflecteix molt bé la contradicció de tenir un Conseller d'Interior amb simpaties antisistema. Recordo que quan van anomenar Saura Conseller d'Interior vaig pensar en la mala baba que tenia en Montilla: de tots els càrrecs que li podia donar a en Saura, probablement aquest era el que més el podia desgastar (com així ha estat). M'imagino la cara que devia fer en Saura en saber la notícia!

Torremolinos, Benidorm, Barcelona

Repassant números antics de El Jueves em vaig troba l'atre dia aquesta vinyeta d'en Paco Alcázar (per a qui l'interessi llegir tota la historieta, va ser publicada al número 1572 de la revista, un especial guiris). Em sembla que retrata perfectament aquesta deriva barcelonesa cap a l'estètica del parc temàtic i l'ètica de la franquícia turística. Per a quan el camp de golf adosat a algun superhotel als terrenys del Poblenou?

Pepe Rubianes

Fa uns dies va morir el molt barceloní (tot i que gallec d'orígen) Pepe Rubianes. Com és natural tractant-se d'algú tan popular, la notícia de la seva mort a generat tota mena de missatges de condol. La cosa és que, a mi, en Pepe Rubianes mai em va caure massa bé. Em marejava aquella manera que tenia de parlar barrejant castellà i català i el seu sentit del humor em semblava absoluament xavacà. De fet, sempre em va sorprendre que defensors de l'humor dit intel·ligent aplaudissin uns espectacles tan poc subtils com els del Rubianes (igualment, sempre em va semblar molt curiós que gairebé mai se'l critiqués des dels sectors nacionalistes per fer els seus espectacles a Catalunya en castellà). Tinc la impressió que a en Rubianes se l'aplaudia més per la seva beligerant militància esquerrana que no pas pels seus mèrits artístics. Jo només vaig veure en Pepe Rubianes en directe una vegada (fa potser deu o dotze anys) al Club Capitol, on feia "Rubianes solamente". La major part del públic es pixava de riure però ni jo ni la meva acompanyant vam trobar divertits molts d'aquells acudits, ben trufadets de tacos i més propis d'un carajillo i un Ducados en la barra d'un bar que de l'irònic humorista que creiem que anavem a veure. Recordo que en un moment de l'espectacle va dir que l'Aznar tenia cara de "comecoños" i tothom va respondre amb riures i aplaudiments. Sincerament, m'esperava alguna cosa més subtil (i no parlem ja si es tractava de fer acudits sobre un personatge com l'Aznar, tan treballat humorísticament). En fi, que a en Rubianes sempre el vaig tenir com a una rara avis, un personatge a qui no li veia la gràcia per enlloc però que semblava tenir el favor incodicional de les masses. Alguna cosa devies fer bé, Pepe!

Patinada de La Vanguardia

Tot i que vaig obrir aquest blog amb la idea de tractar temes relacionats amb el dia a dia en la ciutat de Barcelona, de quan en quan no puc estar-me de mencionar altres fets que em criden massa l'atenció per no tractar-los. Avui he llegit en La Vanguardia digital una notícia molt macabra, referida a la intencio d'una iraniana refugiada a Barcelona de mutilar l'home que la va deixar cega fa uns anys. En concret, pretèn deixar-lo cec en aplicació de la llei del talió, cosa perfectament legal en païssos com l'Iran. Per fer-ho més truculent, es puntualitzava que la dona necessitava reunir 20000 euros per deixar l'home completament cec i que, si no podia reunir aquesta quantitat, només se'l podria deixar cec d'un ull. Apart de que l'aplicació de la llei del talió em sembla una cosa bàrbara i pròpia de societats medievals, el que m'ha cridat l'atenció és que La Vanguardia ha publicat un número de compte corrent perquè els lectors poguessin fer aportacions econòmiques! La notícia deia que era un compte corrent per ajudar econòmicament la dona, que subsisteix amb 400 euros al mes. No obstant, no em sembla gaire errat pensar que aquesta dona (suposo que plena de desig de venjança) pot fàcilment destinar una part d'aquests diners a assegurar que el seu agressor quedi completament cec. Devant del dubte que el destí dels diners pugui ser una violació tan clara dels drets humans, m'ha indignat que La Vanguardia pogués col·laborar-hi publicant el número de compte. M'ha indignat molt, realment, i no deixo de preguntar-me com és que l'editor ho ha pogut permetre. Una cosa és publicar una notícia més o menys groga o més o menys esbiaixada (és questió de subjectivitats; una altra és ajudar a col·laborar econòmicament amb una violació dels drets humans. Increïble.

Katinka

Cada cinc o sis setmanes, tinc el costum d'acostar-me un diumenge al matí al mercat de Sant Antoni per comprar llibres de segona mà. Farà cosa de tres mesos, remenant entre les piles de llibres d'una de les parades, vaig topar amb un exemplar de La conjura de los necios. Com que era un llibre que ja havia llegit, vaig estar a un pèl de deixar-lo de banda i continuar buscant, però un fet em va cridar l'atenció: en la primera pàgina del llibre hi havia una dedicatòria, que un tal Josep Antoni havia fet per a una amiga (Katinka és el seu nom real?) amb motiu del seu trentè aniversari, un deu de maig del 2003. Com podeu veure a dalt, la dedicatòria deia "Katinka, per molts anys. Trenta estius llueixen en els teus ulls". Vaig comprar el llibre, seduït. Aquelles paraules manuscrites m'havien connectat per atzar amb un instant en la vida de dos desconeguts. Sobtadament, vaig trobar-me fent-me peguntes: qui éren aquell Josep Antoni i aquella Katinka? Quina relació hi havia entre ells? Què ha estat d'ells durant aquests cinc anys?
A partir de la dedicatòria només puc saber la que ella (assumeixo que Katinka és una dona) té ara trenta-cinc anys, que ella i en Josep Antoni eren amics i que potser tenien alguna simpatia independentista (és una estelada allò que hi ha gargotejat sota la data?). No tinc manera de saber res més, i aquesta buidor és el que n'alimenta el misteri. Ara tinc el llibre al devant, l'obro, miro la primera pàgina i hi ha una pregunta en especial que no puc deixar de fer-me: com és que un llibre com aquest, amb un clar valor sentimental, va anar a parar a una parada de llibres vells del mercat de Sant Antoni? Per més que hi penso, la majoria de respostes que em venen al cap contenen l'aspror d'un desenllaç trist: van barallar-se la Katinka i el Josep Antoni i ella va decidir desfer-se del regal d'ell? Algú (potser la Katinka mateix) va vendre's una caixa plena de llibres vells i va incloure-hi també aquest per error? Potser la Katinka va morir i algú va vendre les seves pertinences? Aquests pregunten m'han vingut al cap sempre que he trobat un llibre amb una dedicatòria d'aquest estil en una llibreria de segona mà. Em passa el mateix quan trobo fotografies familiars en venda: quina història ha acabat amb un record personal a la venda entre una pila de trastos vells?
Recordo que fa uns anys va fer-se una exposició a Barcelona amb el contingut d'un àlbum de fotos familiars dels anys seixanta que un artista havia comprat en el Encants. Arran d'un petit reportatge sobre la exposició a TV3 (o al C33, no me'n recordo) va poder-se saber qui era el matrimoni que sortia a les fotos. Pel que sembla, era una parella que havia havia mort sense fills ni familiars propers i el pis de la qual va ser buidat quan tots dos van morir. Les seves posessions probablement es van destruir o malvendre. Vaig trobar molt trist que aquelles fotografies, que eren probablement el darrer record que quedava del pas d'aquelles persones pel món, hagués acabat d'aquella manera. Però com a mínim, en aquest cas, van tenir la fortuna pòstuma que un artista trobés les seves fotografies, ni que fos per casualitat. En molts altres casos, aquests objectes simplement acabaran desapareixent i les persones que hi surten seran definitivament esborrades de la memòria de la història.
Corren encara la Katinka i el Josep Antoni pel món? Espero de tot cor que sí, perquè sento un estrany vincle amb ells. M'encantaria que algún d'ells pogués llegir aquesta entrada del blog i resoldre el misteri.

La tristesa

Per què la tristesa arriba sense avisar? La tristesa és un miol de gat a l’altra banda de la finestra. La tristesa és una bústia buida, és una revetlla massa plena, és una cambra d’hotel amb el telèfon espatllat. La tristesa és veure com es van encenent les finestres de les cases a l’hora de sopar de qualsevol ciutat estrangera. La tristesa és desitjar despert al costat d’un cos adormit. La tristesa és mirar-se al mirall després de masturbar-se. La tristesa neix d’un piano desafinat i d’una copa sobrera. La tristesa és que es punxi una roda al costat dels murs d’una presó. La tristesa és veure un il·lusionista que no fa il·lusió i un humorista que no fa riure. La tristesa és un televisor que només fa ratlles de desconnexió. La tristesa és un rajolí de la cisterna del wàter que no acaba de tancar bé. L’olor de la tristesa és l’olor del tabac fred l’endemà d’una nit tèbia. El gust de la tristesa és el del petó que mai no hauríem d’haver deixat que esdevingués petó. El so de la tristesa és el d’una llunyana orquestrina d’estiu mentre acariciem un gat desconegut. El tacte de la tristesa és el de la butxaca de l’abric de l’hivern passat, plena de rastres, adreces mal escrites, entrades de cinemes compartits amb algú que avui ja no és ningú. La mirada de la tristesa, en canvi, només es forja en la mirada de tristesa del qui ens mira.

Fragment del llibre Parada obligatòria, de Joan Barril.

Bé, no va ser realment que arribés sense avisar, però és tristor de qualsevol manera.

(En la foto, el carrer Rosselló a prop del passeig de Sant Joan, fotografiat el passat dissabte dia 7).

Autobusos creients

Faran servir l'eslògan "Déu probablement existeix"?

Llums de Nadal

Les celebracions de Nadal i Cap d'Any ja toquen a la seva fi (Reis serà la traca final) i ben aviat veurem com les decoracions nadalenques comencen a desaparèixer calladament de tots els comerços i carrers, signe inequívoc de que retornem a la normalitat anual. Consideracions energètiques a banda, aquestes decoracions no em molesten però tampoc m'entusiasmen (i això us ho diu algú amb una tendència gairebé irremeiable a deixar-se atrapar per les tradicions més xorres). La veritat és que ha aparadors decorats amb molt de gust durant aquestes dates, que donen un toc de qualitat als carrers a més de servir com a reclam publicitari en uns temps de consum gairebé obligatori ("Contra la crisi, consumisme!", que va dir aquell). També hi ha altres aparadors decorats d'una manera certament menys vistosa o directament cutre, no ens enganyem. Els llums que l'Ajuntament penja pel centre em semblen entranyables, fan maco d'ensenyar als nens i ens recorden que aviat haurem de fer balanç personal de l'any que s'acaba i que tindrem uns dies de vacances. Per a aquells que siguin religiosos, les tirallongues de llumetes també estaran vinculades a la celebració del naixement de Jesús (tot i que cada cop menys explícitament, debat que apareix amb regularitat en les cartes als lectors dels diaris). De qualsevol manera, no crec que una ciutat hagi de fer una despesa excessiva (pública i privada) engalanant-se per les dates nadalenques: amb pocs diners es poden fer decoracions ben originals. Hi ha, però, un tipus de decoració nadalenca que em treu de pollaguera: les llumetes pampalluguejants que pengen dels finestrals d'alguns bars i restaurants. Jo sóc molt aficionat a seure en un bar a llegir, escriure o xerrar amb algú mentre prenc un café, com també ho sóc a anar de resturants, i tinc algun llocs més o menys fixes on sé que s'hi està tranquil. Cada any per aquestes dates, tanmateix, haig de començar un peregrinatge a la cerca de llocs nous on poder llegir sense haver se seure al costat d'una cascada de llumetes que fan pampallugues. Especialment si tenen un cicle curt, és inutil provar d'ignorar el seu efecte hipnòtic, que distreu l'atenció de quasevol altra cosa. Sembla mentida la potència que poden arribar a tenir aquestes llumetes tan petites, la brillantor de les quals es fica per la cua de l'ull per molt que intentis apartar-ne la vista (em fan recordar els dibuixos animats japonesos aquells amb flaixos de llum que provocaven atacs d'epilèpsia als nens). Així que aquests dies m'he fet un mapa mental dels establiments lliures de cascades multicolors o abets galàctics, i els freqüento tot esperant que passin les festes i la pau lumínica torni a tots els bars i restaurants de la ciutat.

(En la foto, un dels finestrals del Xampú Xampany, en la Gran Vía amb Bailèn; era impossible seure en cap taula sense tenir a la vista una d'aquestes cascades estroboscòpiques).

Autobusos ateus

Segurament ja us heu assabentat que unos pocs autobusos barcelonins (entre dos i quatre, segons les fonts) lluiran fins el dia 19 de gener el lema "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i disfruta de la vida". Aquesta iniciativa ha estat finançada per algunes organitzacions d'ateus i s'emmiralla en una iniciativa prèvia al Regne Unit (l'eslògan és simplement la traducció de l'original en anglès). No cal dir que ja ha estat vista per alguns com un atac anti-religiós en general i anti-cristià en particular (us podeu imaginar l'eslògan "Probablement Al·là no existeix" penjant dels autobusos?). Jo no estic en contra que els ateus publicitin les seves creences (o, en rigor, la manca d'aquestes). La necessitat de proselitisme forma part intrínseca de qualsevol religió (o manca de religió) i és un dret a respectar, sempre que el missatge que facin servir sigui respectuós amb tothom. I aquí tinc el primer problema amb l'eslògan: per què creure en Déu significa preocupar-se? Els que creuen en Déu no disfruten de la vida? Creure en Déu va associat irremeiablement a sentiments de culpa? Jo no sóc creient i visc feliçment en la ignorància de les lleis divines (no així de les humanes), però conec gent que creu i no són gent capficada ni mortificada pel fet de sentir-se observats per l'ull totpoderós d'un Déu. Em sembla que els creadors d'aquest eslògan tenen una visió força estereotípica del que significa tenir fe religiosa (o, com a mínim, aquesta és la imatge que em transmeten). El segon problema que tinc amb l'eslògan és l'adverbi "probablement". A veure: si aquesta campanya està promoguda per unes assocacions d'ateus, no seria més coherent dir simplement "Déu no existeix"? Per què afegir un dubte a la frase, que el que fa és erosionar el fonament mateix de la seva creença? I si no estan segurs de tot que Déu no existeixi, com s'atreveixen a demanar implícitament als ciutadans que en transgredeixin les lleis? No és una petició un pèl arriscada (recordeu els càstigs corporals que ens esperen al Guantánamo universal que és l'Infern)? S'argumenten dos motius per a la presència d'aquesta paraula, present ja en l'original en anglès. El principal té a veure amb les normatives que regulen la publicitat al Regne Unit. Pel que sembla, sense aquest "probably" l'anunci podia haver tingut problemes i no haver-se autoritzat (per ofensiu vers els creients? Per publicitat enganyosa, potser?). L'altre motiu que s'argumenta és que dir "Déu no existeix" implicaria que els ateus tenen una mena de "fe" en la no-existència de Déu, ja que aquesta no es pot demostrar científicament. Això no agradava als promotors de la campanya original i van decidir que aquest "probably" donaria una visió menys fonamentalista de l'ateisme. És un motiu amb el que no estic d'acord: un ateu, per definició, no creu en Déu. Algú que dubta sobre l'existència de Déu és un agnòstic. Desconec les regulacions de la publicitat aquí, però em pregunto si s'havia de conservar el "probablement" o podia haver-se eliminat.

(Foto obtinguda d'El Periódico).