Aparador buit

Passar per devant d'un aparador buit sempre em provoca una mica de tristor. Pot ser l'aparador d'una botigueta "de les de tota la vida" o d'una botiga més moderna: si veig un aparador buit m'imagino de seguida que en algun lloc de la ciutat hi ha algú que se sent fracassat. Em pregunto llavors com devia ser el darrer dia en la botiga, si en el moment d'abaixar la persiana per darrera vegada el propietari tindria el cor encongit. Potser el producte que amb què comerciava ja no té acceptació? Potser el negoci no va poder fer front a una competència creixent? O potser hi ha hagut un cas de mobbing immobiliari al darrera del tancament? Fins i tot quan el tancament s'ha degut a una merescudíssima jubilació, la solitud de les lleixes de l'aparador em fa preguntar-me com se sentirà la persona que va invertir tota una vida en tirar endevant aquell negoci i que ha vist com els seus descendents no han pogut (o no han volgut) encarregar-se'n. Com veieu, sóc molt (massa) donat a inventar-me històries a partir del no-res i una història que inclogui un aparador buit sempre és trista. Però un aparador buit també m'entristeix perquè he vist com, en les zones més turístiques de Barcelona, un negoci familiar que desapareix sol donar pas a algun comerç pensat per satisfer la creixent demanda turística (tipus franquícia de menjar ràpid o de venda de souvenirs i similars). Paradoxalment, veure una d'aquestes franquícies tancar no m'alegra, sino que també m'entristeix. Una mica només, això sí.

(En la foto, l'aparador buit de la sabateria Set, al carrer Diputació entre Roger de Flor i Nàpols, on no vaig tenir mai el gust d'entrar).