Quin és el teu bus?

Jo sóc un defensor del bus devant del metro. M'agrada més el bus perquè està més net, perquè veure la ciutat rere la finestra em distreu durant el viatge, perquè el volum reduït d'un bus i el fet que el conductor no estigui completament aïllat del passatge sembla que dissuadeixi els brètols de pujar-hi. Reconec que l'autobús té limitacions que sovint em duen a traïcionar-lo: el trànsit de l'hora punta pot allargar el viatge fins a la desesperació i orientar-se entre les línies de bus és força més complicat que orientar-se pel metro. Però tot i així, m'estimo el bus. Recordo una campanya dels TMB de fa pocs anys que preguntava "Quin és el teu bus?" o una cosa per l'estil. El primer bus que vaig agafar regularment va ser el 42, que de ben petit em duia al centre des del Poblenou (sempre acompanyat d'un adult, és clar). Era un autobús Pegaso d'aquells que ara ens semblarien antediluvians, amb seients de fusta, terra de goma i els botons per sol·licitar la parada incòmodament instal·lats als costats de la porta. Les coses van canviar més tard, amb la meva entrada en l'adolescència i una mudança pel mig. Puc dir que el meu bus sempre serà el 56, en particular el tram que va des del barri de la Verneda fins el centre de la ciutat. Durant aquells anys d'adolescent, aquest bus em connectava en mitja horeta (mitja horeta llarga, siguem sincers) a la Barcelona que jo considerava de veritat, on hi havia el marro, la marxa (la meva mare encara és de les que diuen "anar a Barcelona" per referir-se a anar al centre, com visqués en un municipi ultramontà). Quan vaig començar la carrera, el 56 em duia fins la Plaça Universitat des d'on agafava els FGC fins a l'Autònoma. M'agradava, el 56. Era un autobús articulat amb un recorregut agradable de fer, gairebé linial. Com qualsevol usuari habitual d'una línia d'autobús, acabaves coneixent els habituals del passatge, encara que fos de vista. Hi havia una sensació de familiaritat que mai no he experimentat en un vagó de metro. En tinc moltes anècdotes, del 56: un retràs inoportú que gairebé em va fer arribar tard a una cita amb qui seria la meva primera xicota; trobar-m'hi cada matí, durant mesos, un antic company de l'institut que es feia l'adormit per no saludar-me (potser l'anguniejava descobrir que ja no teníem res a dir-nos, i probablement tenia raó). Tot això va canviar l'any 1995. Llavors van inagurar la línia 2 del metro, amb parada a prop de casa. De seguida vaig rendir-me a la eficiència d'aquell tram del suburbà, que em deixava a Gran Via/Passeig de Gràcia en vint minuts escassos. Des de llavors, reconec que només he tornat a pujar en un 56 esporàdicament. Hi ha hagut altres autobusos en la meva vida: Vaig agafar durant una breu temporada el 71 que m'acostava a la Barceloneta. I, un cop emancipat, agafo de vegades el 45 de la Barceloneta fins a l'Eixample, tot i que el seu recorregut llarg i tortuós fins em fa decantar sovint pel metro. Cap d'aquestes dos línies, tanmateix, ha acumulat prou temps i prous records com per veure-les amb el carinyo amb que veig passar els 56.

(En la foto, un 56 aturat a la Plaça Tetuan)