30 de desembre 2008

Preservacionisme


Del Gran Diccionari de la Llengua Catalana:

incorporar

[s. XIV; del ll. incorporare, íd.]

v 1 1 tr Fer entrar com a part dins un tot, introduir en un cos ja constituït. Incorporar una substància en una altra, amb una altra. L'hem incorporat al nostre equip.

Pel que sembla, el Termcat ha "incorporat" 350 noves paraules a la llengua catalana (link aquí). Dic que s'han "incorporat" (entre cometes) noves paraules perquè algunes de les paraules no s'han incorporat, ja que no es feien servir abans en cap àmbit. Més aviat són termes inventats, adaptats amb més o menys fortuna de l'anglès o d'altres llengues. Per exemple, "magatzem de dades" (per data warehouse). Algun informàtic havia fet servir mai l'expressió "magatzem de dades"? O "aparador de dades"? O (el meu favorit) : "com-s'ha-fet" (per making of). Sentirem aviat algú a la FNAC dient "el nou DVD de la pel·lícula tal porta el com-s'ha-fet en els extres"? Sincerament, crec que no. Té sentit inventar-se tot un seguit de termes nous que probablement ningú farà servir fora de quatre talibans de la llengua (com deia el Monegal)?
Jo sempre he tingut una relació d'amor-odi amb els diccionaris, perquè mai no he pogut deixar de fer-me aquesta pregunta: un diccionari ha de limitar-se a recollir les paraules noves (o els nous significats de les paraules) que la societat genera? O, pel contrari, un diccionari ha de regir l'ús de la llengua i fixar les paraules que són correctes i el seu significat exacte? O dit d'una manera més plana: els diccionaris han de parlar com la gent o la gent com els diccionaris? Podeu llegir un article fantàstic de David Foster Wallace sobre el tema aquí. El malaurat escriptor nord-americà reflexiona sobre l'ús de la llengua (anglesa) i el rol dels diccionaris comparant els punts de vista dels preservacionistes (els que diuen que els diccionaris contenen les regles i que la gent ha d'obeir-les per parlar bé) i els descriptivistes (que diuen que els diccionaris s'han de limitar a registrar els canvis en la llengua i que qualsevol paraula nova o significat nou han de tenir-hi cabuda automàticament). Aquest és un debat que em sembla fascinant. Si hagués de prendre partit, jo m'inclinaria pels descriptivistes: sóc partidari d'un diccionari que no jutgi la "qualitat" de les paraules que fa servir la societat (o un col·lectiu d'aquesta) sinó que faci simplement de notari de la llengua. Des d'aquest punt de vista, les regles de la llengua les reescriuen els parlants dia a dia, no els acadèmics. Evidentment, hi ha matissos que cal considerar: en una societat lingüísticament heterogènia, quins (i quants) han de ser els parlants que posin aquestes regles? Qualsevol paraula nova és automàticament correcta encara que la faci servir un col·lectiu molt reduït (o una sola persona)? Suposo que és per aquest motiu que les acadèmies de la llengua no són preservacionistes ni descriptivistes al 100%, encara que l'ens regulador d'una llengua petita tendirà a ser preservacionista per pur instint de supervivència. En aquest sentit, el fet d'inventar-se paraules noves em sembla el súmmum del preservacionisme.