Ara que tinc vint anys

Unes quantes facultats de la UB i la UAB tornen a estar ocupades per petits grups d'estudiants anti-Bolonya, m'imagino que disposats a capitalitzar la recent presència mediàtica de la seva protesta. En una entrada anterior ja vaig manifestar la meva indignació devant els excessos policials que es van produïr després del desallotjament de la seu de la UB a la Plaça Universitat. Tanmateix, això no fa bons, ni de bon tros, a alguns anti-Bolonya que semblen creure's els amos de la universitat, amb el dret de decidir si s'hi fa o no classe amb actituts cada cop més autoritàries. Em sembla increïble que hi argumentin la defensa drets col·lectius “que estan per sobre d'un dret individual com anar a classe” (declaracions recollides en la premsa d'avui). Com si l'educació no fos també un dret col·lectiu! També em sembla impossible d'empassar la justificació que diu que tant el tancament com la suspensió de les classes d'han decidit de manera assambleària. S'han parat a pensar que l'assamblea a la qual es refereixen no arriba a representar probablement ni l'u per cert dels estudiants? Quina autoritat els confereix una representació tan minúscula? Ser d'esquerres no arregla les imperfeccions humanes, encara que sembli mentida. Es pot ser tan intransigent i autoritari des de l'esquerra com des de la dreta. Només cal creure's una idea amb prou convicció per considerar que qui no pensa com tu o no fa el que tu manes és una amenaça enlloc d'una persona. Encara que semblin obvietats, crec que la solució al problema d'aquests dies passa per: a) donar als estudiants uns mitjans més eficients per transmetre el seu descontentament als òrgans de govern que correspongui, b) que aquests òrgans sospesin seriosament les demandes dels diferents col·lectius estudiantils, sense por al referèndum si cal i c) no permetre cap actitut radical. Si un estudiant impedeix a un altre fer classe, aquest estudiant no mereix estar matriculat en la universitat.