Fa uns dies va morir el molt barceloní (tot i que gallec d'orígen) Pepe Rubianes. Com és natural tractant-se d'algú tan popular, la notícia de la seva mort a generat tota mena de missatges de condol. La cosa és que, a mi, en Pepe Rubianes mai em va caure massa bé. Em marejava aquella manera que tenia de parlar barrejant castellà i català i el seu sentit del humor em semblava absoluament xavacà. De fet, sempre em va sorprendre que defensors de l'humor dit intel·ligent aplaudissin uns espectacles tan poc subtils com els del Rubianes (igualment, sempre em va semblar molt curiós que gairebé mai se'l critiqués des dels sectors nacionalistes per fer els seus espectacles a Catalunya en castellà). Tinc la impressió que a en Rubianes se l'aplaudia més per la seva beligerant militància esquerrana que no pas pels seus mèrits artístics. Jo només vaig veure en Pepe Rubianes en directe una vegada (fa potser deu o dotze anys) al Club Capitol, on feia "Rubianes solamente". La major part del públic es pixava de riure però ni jo ni la meva acompanyant vam trobar divertits molts d'aquells acudits, ben trufadets de tacos i més propis d'un carajillo i un Ducados en la barra d'un bar que de l'irònic humorista que creiem que anavem a veure. Recordo que en un moment de l'espectacle va dir que l'Aznar tenia cara de "comecoños" i tothom va respondre amb riures i aplaudiments. Sincerament, m'esperava alguna cosa més subtil (i no parlem ja si es tractava de fer acudits sobre un personatge com l'Aznar, tan treballat humorísticament). En fi, que a en Rubianes sempre el vaig tenir com a una rara avis, un personatge a qui no li veia la gràcia per enlloc però que semblava tenir el favor incodicional de les masses. Alguna cosa devies fer bé, Pepe!
Entrades
3 comentaris:
Mai m'han agradat els humoristes de la tele. Mai he entès com la gent podia riure de "Martes y trece", o d'altres semblants com "cruz y raya". Tampoc he estat mai entusiasta de la Lloll, o de la Mary Santpere, en pau descansi. I poca gracia li veia a la trinca o al tricicle. Pero amb el Pepe Rubianes sempre hi reia. M'agradava perque no et feia sentir tens, no semblava buscar una resposta del públic. Era com sentir parlar a un amic boig que tant se li fot el que diran. Sense amagar res. No volia treure suc del catalanisme com la majoria d'artistes que fan res en català.
Hi ha humoristes que m'han fet gràcia en determinats moments: vaig riure molt amb La Trinca en la seva època (no sé si em farien la mateixa gràcia avui) i encara ric amb Faemino y Cansado, per exemple. Però al Pepe Rubianes mai vaig trobar-lo graciós. I això em feia sentir estrany moltes vegades, perquè semblava agradar-li a tothom. Potser tothom hi veia alguna cosa que jo no hi veia? Potser se m'escapava alguna cosa del seu humor? Aquella nit al Club Capitol vaig sentir-me realment marcià, amb tota la platea rient i jo no trobant la gràcia enlloc.
Maruxela ha dit:::
Pepe era la leche.Tenía un humor sano y muy bien dirigido a ciertos personajes de la política de "tiros largos".Era un hombre valiente encima del escenario y no se achicaba ante nadie.Lo he conocido en persona y era un ser encantador.Pepe, no se casaba con nadie, no era hipócrata
Publica un comentari a l'entrada