Seguint en la línia de crítiques a llibres de rerefons barceloní, li toca el torn aquesta vegada a Un crim imperfecte. Aquesta és la primera obra de Teresa Solana, amb la qual va aconseguir un èxit inesperat l'any 2006. La trama té lloc a la Barcelona del moment actual, on els protagonistes de la novel·la (dos germans propietaris d'una mena d'agència de detectius mig clandestina), accepten l'encàrrec d'un conegut polític: esbrinar l'orígen d'un misteriós retrat a l'oli de la seva dona. Un crim imperfecte és una novel·la negra lleugera, gairebé una comèdia detectivesca. Les personalitats oposades dels dos germans i les situacions en què s'acaben trobant donen peu a moltes situacions humorístiques. Moltes vegades, quan es parla de novel·la negra s'entén la seva vessant més dura i violenta (del tipus "hard boiled"), que entenc que no sigui del gust de la majoria. Un crim imperfecte és un bon contrapunt a aquesta línia agressiva del gènere.
És difícil fer una novel·la que sigui simplement agradable de llegir. A l'Stieg Larsson se'l pot criticar molt arran de l'èxit que ha tingut (literatura d'èxit equival a mala literatura?) però no es pot negar que ha sabut trobar el punt d'estil i de complexitat narrativa que enganxa al lector mitjà durant sis-centes pàgines. Només això ja mereix un respecte. No crec que Teresa Solana esdevingui l'Stieg Larsson català (com a mínim de moment) però ha creat una obra molt correcta. No una obra perfecta, ni molt menys: la trama té uns quants forats de verosimilitut i un final un pèl decebedor pel meu gust. Algunes crítiques n'han elogiat l'estil satíric: els detectius s'han de moure pel món de les altes esferes sociopolítiques de la ciutat, cosa que dóna l'oportunitat de fer crítica del poder i els poderosos. La veritat és que aquesta crítica m'ha semblat bastant innòcua de tan comuns com eren els llocs que tocava. La novel·la de detectius s'ha fet servir tradicionalment com a vehicle per a la crítica social, i l'autora podia haver-hi fet més sang. Tot i transcórrer en bona part en la ciutat de Barcelona, no és una novel·la on la ciutat tingui un protagonisme particular. En qualsevol cas, Un crim imperfecte és un llibre sense cap pretensió que compleix el que promet: entretenir durant dues-centes pàgines.
És difícil fer una novel·la que sigui simplement agradable de llegir. A l'Stieg Larsson se'l pot criticar molt arran de l'èxit que ha tingut (literatura d'èxit equival a mala literatura?) però no es pot negar que ha sabut trobar el punt d'estil i de complexitat narrativa que enganxa al lector mitjà durant sis-centes pàgines. Només això ja mereix un respecte. No crec que Teresa Solana esdevingui l'Stieg Larsson català (com a mínim de moment) però ha creat una obra molt correcta. No una obra perfecta, ni molt menys: la trama té uns quants forats de verosimilitut i un final un pèl decebedor pel meu gust. Algunes crítiques n'han elogiat l'estil satíric: els detectius s'han de moure pel món de les altes esferes sociopolítiques de la ciutat, cosa que dóna l'oportunitat de fer crítica del poder i els poderosos. La veritat és que aquesta crítica m'ha semblat bastant innòcua de tan comuns com eren els llocs que tocava. La novel·la de detectius s'ha fet servir tradicionalment com a vehicle per a la crítica social, i l'autora podia haver-hi fet més sang. Tot i transcórrer en bona part en la ciutat de Barcelona, no és una novel·la on la ciutat tingui un protagonisme particular. En qualsevol cas, Un crim imperfecte és un llibre sense cap pretensió que compleix el que promet: entretenir durant dues-centes pàgines.
No he llegit la següent novel·la de l'autora (Drecera al paradís), però espero no equivocar-me si dic que Un crim imperfecte és bon un primer pas. Escriure és una carrera de fons i em sembla que Teresa Solana ha arrencat amb bon peu.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada