Barri Xino

Fa uns dies vaig acabar de llegir Barri Xino d'en Sebastià Sorribas. Es tracta de la crònica de la infància de l'autor en el barri Xino de Barcelona durant els anys 40 i 50. En Sebastià Sorribas retrata tota una època a través de les vivències de la seva família, els seus veïns i els seus amics sense parlar de sociologia ni d'economia, ni falta que li fa. Un llibre autobiogràfic com aquest s'enriqueix d'anècdotes personals i és un complement perfecte per descripcions més acadèmiques de la vida en la Barcelona de la postguerra. Com en el cas de Pere IV, 416. Farmàcia, detall d'aparent quotidianitat, narrat gairebé de passada, pot obrir-nos al davant l'abisme del que va significar haver de conviure amb la repressió i la misèria. La realitat de situacions com la de la postguerra realment arriben a superar la ficció. En aquest sentit, el llibre és un autèntic pou d'humanitat.
No obstant, he trigat força temps en acabar aquest llibre: se'm feia difícil de llegir. No perquè la prosa sigui dolenta (en Sorribas és un narrador molt correcte) ni perquè el tema no em sigui interessant. Més un llibre que m'ha costat de llegir per la poca distància emocional d'en Sorribas vers el que descriu. M'explico: en una obra autobiogràfica és impossible demanar a l'autor que sigui imparcial: això aniria contra la mateixa natura de l'obra. Però el que sí que ha de tenir sempre present l'autor és que el narrador (fins i tot el narrador d'una autobiografia) no és un ésser amb la virtut divina d'emetre judicis de valor, sinó que és una persona, amb el seu criteri subjectiu. A l'altra banda del paper hi haurà un lector amb una opinió pròpia, a qui no li agrada que se'l provi d'influenciar. Trobo que aquí és on Sorribas perd el nord. Per exemple, cada cop que apareixen policies franquistes el narrador s'escalfa i deixa anar una bona enfilada d'insults: des de "fills de sa mare" i "assassins" fins als més contundents "cabrons" i "fills de puta". El mateix passa referit a altres figures d'autoritat. Aquests exabruptes fan que alguns capítols semblin més una venjança personal que una narració autobiogràfica, a més de semblar-me impropis d'algú com en Sorribas, tan vinculat al món de la infància i la pedagogia. Estaria totalment justificat que en Sorribas expliqués l'odi que sentia vers les autoritats franquistes, justificant-lo. Segurament el lector hi estaria d'acord. Però, en tot cas, correspón al lector jutjar els personatges arran de les seves accions. És una llàstima que aquesta intromissió constant del narrador em distorsionés la lectura del llibre fins el punt d'impedir-me gaudir-ne de la lectura, perquè el recull de petites històries que aporta retrata molt be les estretors econòmiques, socials i morals de l'època.