La llista oberta

Enmig d'aquest ambient de desconfiança vers els polítics, darrerament hi ha un petit debat als diaris (particularment a La Vanguardia) sobre la utilitat del vot en blanc i l'abstenció. Jo ja vaig explicar fa temps la meva opinió al respecte. És una qüestió que pot donar per a un debat segurament inacabable. Servidor vostre no sap veure una solució electoralment òptima per impulsar una renovació política: el que veig són opcions més o menys imperfectes, que poden servir per explicitar el descontentament d'alguns electors però a les quals els partits són relativament insensibles.

Fa anys que un petit col·lectiu d'electors demana poder votar per “escons en blanc”. És a dir, que els vots en blanc es tradueixin en escons buits al Parlament. És una idea que, de dur-se a terme, sense dubte proporcionaria una satisfacció moral al ciutadà desencantat. No obstant, no estic segur si això canviaria la manera de fer política. Potser la por dels parlamentaris a perdre la cadira faria reaccionar els partits, però la dinàmica parlamentària continuaria sent la mateixa. Proporcionalment, els partits grans continuarien mantenint la seva quota de poder. Els partits petits serien els que més patirien aquesta mesura, ja que podrien fins i tot arribar a quedar fora del Parlament si el número d'escons desocupats augmentés massa. Per no parlar del cas (imaginari i extrem) en què només sortís escollit un diputat: tindria el seu partit majoria absoluta a la cambra?

Per altra banda, entenc que l'abstenció tampoc ajuda massa a canviar la manera de pensar dels partits, malgrat la repercussió mediàtica que pugui tenir. Tots hem vist els portaveus dels partits lamentant-se del número d'abstencionistes (rarament mencionen els vots en blanc) durant les 24 hores següents a les eleccions; demanen una reflexió “de tots plegats” i ràpidament s'obliden de fer-la.

També s'ha parlat de les llistes obertes com a eina de regeneració política. De vegades, s'invoca aquest concepte gairebé com un recurs llegendari, com les paraules màgiques que han de salvar la democràcia. Teòricament em semblen un bon sistema per vincular un candidat amb el seu elector d'una manera molt més personal, cosa que obligaria al primer a un major compromís. I dic teòricament. El problema és que un canvi així demana un canvi de paradigma en la manera com entenem tots la política de partits: vivim en un país on culturalment hi ha molt de “vot captiu” i on estem molt acostumats a votar sigles, no persones. Amb unes llistes obertes al davant, el més probable és que la immensa majoria dels votants votés els quatre o cinc candidats del principi de la llista del seu partit favorit (és el que sol passar, per exemple, en les llistes del senat).

Tant el sistema de llistes desbloquejades com el d'obertes apel·len a la responsabilitat combinada dels partits i dels votants. Els uns, per crear la llei i promoure-la entre la ciutadania. Els altres, perquè és un tipus de procés electoral que demana un grau elevat de compromís i interès. He llegit avui que en Montilla vol impulsar una reforma de la llei electoral amb llistes desbloquejades parcialment. I em pregunto: estem tots plegats preparats per acceptar aquestes responsabilitats?

Temps de tradicions

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir aquí el Halloween, carnavalesca celebració nord-americana que va aterrar a Barcelona fa uns deu o dotze anys (en el gràfic de sota, bona part dels resultats de la paraula “Halloween” durant els anys vuitanta corresponen a "Halloween", la pel·lícula de John Carpenter).

Presència de la paraula "Halloween" en La Vanguàrdia des del 1975.

A mesura que Halloween es torna més popular, apareixen veus d'alerta davant els perills de la globalització i la invasió cultural ianqui. Però és realment Halloween una celebració imposada? Al cap i a la fi, ningú no ens obliga a sortir a carrer vestits de zombi o de vampiressa. Halloween ha arribat com van arribar Sant Valentí o el Pare Noel: perquè són celebracions que han tingut una presència continuada en les nostres vides a través dels mitjans i perquè hi ha un sector comercial i industrial que hi veu una font d'ingressos. No descobreixo res si dic que aquí rau la clau de tot. Altres tradicions nord-americanes molt arrelades són senzillament ignorades aquí perquè no ajuden a fer caixa (com el Thanksgiving Day, per exemple). S'ha d'afegir a més que Halloween dóna més canxa a la juerga nocturna que Tots Sants o la Castanyada i d'aquí la seva ràpida acceptació per part del jovent.

Per contrarestar l'anti-Halloweenisme, hi ha qui argumenta que Halloween és en realitat una celebració d'origen europeu (i que, per tant, no hauríem de fer tants escarafalls a l'hora d'acceptar-la). Jo no sé com era la celebració del cap d'any celta a l'Europa antiga, però em fa l'efecte que no consistia en grups de gent vestits de Dràcula o Superman. I, en qualsevol cas, aquesta no ha estat mai una celebració mediterrània.

Tot això em porta a preguntar-me quin és l'origen de les tradicions. Quan podem dir que una celebració ha esdevingut "tradicional"? Una tradició ha de tenir sempre un origen profund i misteriós? Halloween se celebra als Estats Units des de finals del segle XIX. Suposo que va haver un temps en què es veia com una celebració nova i aliena. El nostre "tradicional" raïm de Cap d'Any se'l va inventar la industria vitícola arran d'un excedent de raïm l'any 1909. Moltes de les nostres tradicions tenen un origen religiós que pocs recorden. D'aquí cent anys, les noves generacions que hauran crescut amb el Halloween suposo que el veuran com una celebració d'allò més tradicional. I no és això el que compta? No són les tradicions la manera que tenim de pretendre que les coses no canvien tant malgrat tot? No és "tradicional" simplemente allò que heredem de la nostra infantesa?

Condemna preventiva

Aquestes setmanes hem sentit de tot en torn al cas Millet: des de les paraules del seu advocat assegurant que ho tornaria tot "encara que hagués de marxar a viure sota un pont" a comentaris de ciutadans anònims rajant a gust de Millet, del jutge Juli Solaz i de la justícia en general.

Han estat aquestes darreres opinions les que m'han deixat un mal gust de boca. I és que no puc evitar que se'm regiri alguna cosa dins quan sento alguns comentaris, que em fan preguntar-me el concepte de la llibertat i dels drets democràtics que tenim tots plegats.

El jutge Solaz ha decidit no dictar presó preventiva contra Millet. Ha argumentat que aquesta mesura no és necessària perquè Millet ja hauria fugit si hagués volgut i perquè l'escorcoll dels Mossos buscant documentació va ser molt a fons. En tant que valoracions subjectives, els seus arguments es poden discuti r(especialment el primer: diuen que Millet té un milió d'euros a Suïssa). El que cal tenir present és que la presó preventiva és una mesura excepcional que s'aplica en casos molt concrets: perquè un acusat no destrueixi proves ni provi de fugir.

I dic això perquè aquests dies torno a tenir la impressió que, per a molts ciutadans, la presó preventiva és simplement una mena de condemna avançada. Primer tanquem-lo ja i ja li farem un judici després, suposo que pensen molts. Com que no es pot sentenciar ningú abans del judici, decretem presó preventiva perquè "comenci a pagar", oblidant que la funció de la presó preventiva no és aquesta ni de bon tros. En casos que aixequen tanta alarma social, em sembla que el judici i la sentència són percebuts per molts com una nosa, com una galindaina que s'ha de fer per oficialitzar una condemna ja assumida per tothom. I, pel que sembla, hi ha molts periodistes que també pensen així; suposo que per això des dels mitjans no es fa cap pedagogia de les garanties processals. I quan alguns professionals del dret també s'apunten a aquesta teoria de la "condemna preventiva", la cosa ja em comença a semblar molt preocupant.

Objectiu Pastorets

Des del Consell Escolar de Catalunya s'ha proposat canviar el nom de les vacances de Nadal i de Setmana Santa, que a partir d'ara es diran, respectivament, Vacances d'Hivern i Vacances de Primavera. L'objectiu, naturalment, és crear un entorn escolar eminentment laic, desplaçant la pràctica religiosa (i fins i tot m'atreviria a dir qualsevol aspecte de la vida relacionat amb la religió) cap a l'àmbit privat. En la mateixa línia, algunes escoles han decidir suprimir les representacions dels Pastorets “per no ferir la sensibilitat de famílies atees o d'altres religions” (El Periódico, 19.10.2009). Més enllà de si amb aquests canvis es contribueix o no a la integració i a la diversitat (les paraules màgiques d'avui dia), la justificació de “no ferir la sensibilitat“ em sembla inacceptable. Que jo sàpiga, no s'obliga a cap nen a participar en els Pastorets, ni a cap família a contemplar l'obra. Si una persona se sent ferida només pel fet que es represention els Pastorets en una escola, el problema no el té l'escola: el té aquesta la persona. I aquest problema és ser un intolerant.

Suggerència pel proper curs 2010/2011: atès que les vacances de Nadal i Setmana Santa (o d'Hivern i Primavera) tenen un origen evidentment religiós, potser s'haurien d'abolir i llestos. Potsar a ser laics, per què no ho som amb totes les conseqüències?

El trasllat del mercat de Sant Antoni

Fa uns dies, els botiguers (o "encantistes", com he sentit que alguns s'anomenaven) del mercat de Sant Antoni van traslladar-se a les dos enormes carpes que ocuparan durant més de tres anys mentre es reforma el centenari mercat. Dins aquell indret prefabricat continuaran tirant endavant la seva tasca diària, que alguns d'ells porten fent durant tota la vida (i que a mi em sembla que converteix els mercats en uns dels llocs més vius i excitants de Barcelona).
Aquest matí he decidit anar a fer un cop d'ull a aquesta nova ubicació. Sincerament, desconfiava de les virtuts del lloc; la paraula “carpa” em fa venir al cap imatges de goteres, corrents d'aire i temperatures extremes, però ara haig d'admetre que les dues carpes es veuen netes, sòlides i funcionals. Encara hi havia compradors que visitaven per primera vegada el nou emplaçament de les seves parades de sempre. Entre els comentaris que més he sentit destaquen els elogiosos cap a les noves parades, tant per part dels compradors com dels botiguers. Tot i tractar-se d'un espai temporal les parades llueixen bastant. També he sentit alguns comentaris maliciosos sobre com s'ha fet el repartiment dels espais (“Hi ha alguns que tenen molt d'enxufe”, “Ens van dir que no es podrien ajuntar parades i fulano té tres números seguits”). L'amplada dels passadissos en la carpa de les parades de roba ha estat una millora substancial: acostumat a les estretors del perímetre del mercat, un s'hi pot passejar amb la impressió que es troba dins d'unes galeries comercials. Per contra, el punt negatiu s'ho emporta l'estretor dels passadissos en la carpa de l'alimentació. En alguns punts he ensopegat amb uns embussos tremendos que m'han fet escoltar més d'un renec; i per sortir del mercat m'he hagut d'afegir a una cua de persones amb carretons que provaven com podien de maniobrar cap a la porta. Ja al carrer, he sentit un grup de senyores grans que comentaven precisament la necessitat d'instal·lar un pàrquing per carretons a l'entrada. I era divendres: m'imagino que demà dissabte serà molt pitjor.
En qualsevol cas, a la majoria dels botiguers i dels compradors se'ls veia satisfets amb el nou emplaçament i esperançats de trobar-se un d'encara millor quan tornin a la seu del mercat d'aquí uns anys. Una etiqueta “la feina ben feta” per a l'Ajuntament.

En la primera foto, la carpa de l'alimentació. En la segona, la de la roba.

Fem-hi quelcom!

Recordo que cap a mitjans (o finals) dels vuitanta va haver una campanya televisiva (diria que a TV3) que animava als ciutadans a ficar les escombraries dins una bossa ben tancada. I aquesta bossa dins una altra bossa, també ben tancada. Des de fa uns dies, uns anuncis d'aire institucional ens recorden que hem de deixar de fer servir bosses de plàstic perquè són perjudicials per a la natura: maten animals marins, triguen centenars d'anys a degradar-se, etc. Deixant de fer-les servir, doncs, fem un favor al medi ambient. Aquesta campanya està en realitat muntada pel Carrefour i jo diria que no menciona el benefici molt més important de tots: que aquesta cadena s'estalviï de regalar-nos les bosses cada vegada que hi anem a comprar. O, millor encara, que ens cobrin uns quants cèntims d'euro per cada bossa que abans ens regalaven. I que, a més, hàgim de comprar rotllos de bosses de les escombraries (enlloc de reutilitzar les bosses de la compra). Em sembla que, en el món del màrqueting, d'això s'en diu estratègia win-win. Però bé, jo vull anar al cel com tothom, així que a patir d'ara no faré servir ni dues bosses ni una quan baixi a llençar les escombraries: les abocaré directament al contenidor, somrient amb la satisfacció d'estar fent alguna cosa pel planeta.

Barcelona és...

La que més m'ha agradat és "Barcelona es poderosa" (la tornada de la coneguda rumba de Peret, evidentment). I recordeu: el Google no menteix mai.

Passos de vianants

Amb la intenció de conscienciar els vianants i disminuir el número d'accidents de trànsit, fa un temps l'Ajuntament de Barcelona va adreçar-los un missatge que deia: "A Barcelona, un de cada tres morts en accidents de trànsit anava a peu". El missatge en qüestió es va pintar uns quants passos de vianants del centre, de manera que fos ben visible. Segur que molts us l'heu trobat.

Doncs bé, resulta que la setmana passada vaig estar uns dies a Chicago i vaig adonar-me que en molts passos de vianants algú havia pintat el següent ninot (com sempre, es pot clicar la imatge per ampliar-la):

Què representa, aquest dibuix? A mi em sembla una persona aixafada per les rodes d'un cotxe (amb les ratlles dels pneumàtics marcades a la panxa). Tot i que ningú em va poder aclarir què era, en un primer moment vaig pensar en la feina d'un graffiter molt voluntariós, ja que els ninots sempre eren lleugerament diferents i, a més, podien estar pintats de diferents colors. Però la seva presència recurrent per tot arreu i el seu bon estat de conservació van acabar per fer-me pensar en una campanya de l'ajuntament d'aquella ciutat per conscienciar els vianants. Si fos així, es tractaria d'una campanya força original tot i que un pèl més críptica (potser massa críptica i tot). Què en penseu?

Fumeres sobre Barcelona

Es commemora aquests dies el centenari de la Setmana Tràgica (amb actes vandàlics per part d'alguns) i hem tornat a veure reproduïda aquesta foto feta des de Montjuïc, on es veuen alguns edificis de Barcelona en flames. Certament, és una foto simbòlica, que retrata l'estat de violència que va viure la ciutat aquells dies. Tanmateix, aquesta foto sempre m'ha semblat sospitosa de frau. El motiu que principal és el fum que surt dels edificis. Quan un edifici crema, el fum que puja tendeix a expandir-se (veieu els exemples abaix).

La fumera pot estar inclinada cap a una banda o l'altra (segons el vent), però sempre tendirà a agafar aquesta forma de "triangle invertit", més ampla per dalt que per baix. Les fumeres de la foto, tanmateix, fan el contrari: el fum és molt més abundós en la base i va concentrant-se a mesura que puja. Potser hi haurà algú que sàpiga més que jo de dinàmica de gasos i que m'ho podrà explicar, però sempre ho he trobat molt estrany. La meva teoria és que els incendis hi eren i algú va decidir retocar una mica el fum per fer-lo més visible (o potser perquè quedés millor reproduït als diaris) però va fer-ho sense tenir gaire present com feia una fumera real. O potser és cosa de la fotografia, que no tenia prou qualitat per capturar la part més clara de la fumera. O potser es tracta d'algun artefacte relacionat amb el temps d'exposició. Què en penseu?

El pupitre electrònic

A tots ens ha passat que, caminant pel carrer, hem trobat per atzar alguna imatge clarament anacrònica, com sortida del túnel del temps. Pot ser un cartell que penja en una botiga amb el preu encara en pessetes, la decoració setantera d'una façana, un adhesiu del 75è aniversari del Barça en el vidre d'un cotxe: petits objectes que han sobreviscut inexplicablement el pas exfoliador de les dècades, desproveïts ja del seu ús i del seu significat originals. Aguanten en els llocs més insospitats sovint per negligència o oblit, esperant que algú hi ensopegui amb la mirada per transportar-lo durant un segon al passat d'on provenen.

Avui us en presento un d'aquests anacronismes que vaig trobar en una agència de viatges de la Via Augusta. No dubto que un “pupitre electrònic” devia ser d'allò més avançat l'any 1968 (quan es va implantar) i que devia facilitar molt la tasca de despatxar bitllets. De fet, entre els anys seixanta i vuitanta, l'adjectiu “electrònic” era sinònim de modernitat: cervell electrònic, calculadora electrònica, balança electrònica. Suposo que per això avui en dia l'adjectiu “electrònic” sona a tecnologia ja desfasada. M'imagino que aquest rètol deu fer molts anys que deu penjar en l'aparador de l'agència, ignorat pels empleats (el deuen encendre quan es fa fosc?). I no es pot negar que hi ha una certa ironia en el fet que encara es mostrin anuncis de la RENFE de fa trenta anys com si res...

(Per cert que aquesta nova secció està clarament inspirada en la secció “Arqueologia contemporània” del blog d'en David Rodríguez).