Radical chic

Bocabadat m'he quedat aquest matí quan he llegit a El Periódico les declaracions d'alguns personatges, majoritàriament del món artístic, comprenent l'acció violenta d'ahir davant del Parlament. No sé quants d'ells deuen creure en consciència en les virtuts de la violència i quants busquen només un posat radical de cara a la galeria, però venint de gent suposadament culta em resulta inquietant.

Isabel Coixet, per exemple, deia que li semblava bé que es llencés pintura als polítics «però no el llançament de pedres». Ahí queda eso, que diuen. Per a la posteritat. El més curiós és que, si mirem els crèdits de les seves pel·lícules, veurem que han comptat amb l'ajut d'entitats com l'Institut de Crèdit Oficial, el Ministeri de Cultura, l'Institut Català de Finances o l'Institut Català d'Indústries Culturals (mireu la llista de logos en la base del pòster). Potser el que Isabel tem és que una pedra ben dirigida al cap del responsable d'una d'aquestes entitats li provoqui una amnèsia i faci que s'oblidi de subvencionar la seva propera pel·lícula.

La natura dels indignats

Una vegada em van explicar que els mamífers tenen dos maneres d'organitzar-se en societat: territorialment o jeràrquicament. Els mamífers territorials són aquells que viuen sols o en petits grups, aïllats dins els límits d'un territori que consideren seu i defensen de les intrusions d'altres congèneres. Els jeràrquics són aquells que viuen aplegats en grans nombres en el mateix espai. En aquest cas, les relacions entre els congèneres s'estableix en base a diferents tipus d'autoritat. No cal dir que l'ésser humà, l'ésser social per excelència, pertany a aquest darrer grup.

Aquest concepte m'ha vingut al cap avui mentre veia com un nombrós grup d'indignats impedia amb vehemència el pas (i fins i tot agredia) els membres del Parlament. Sentint després com altres membres del moviment insistien en que aquells violents no formaven part de la seva protesta he pensat en la imperiosa necessitat que té aquest moviment d'establit una jerarquia i una estructura que deixi clar quins són els seus representats autoritzats i qui pot considerar-s'en (o no) membre. Des de bon principi, el moviment dels indignats s'ha declarat independent de qualsevol mena d'organització. Eren un col·lectiu espontani, nascut de la suma d'indignacions socials de tota mena. Això n'impedia la instrumentalització i era la seva força. Malauradament, també és la seva debilitat.

Un embrió d'estructura organitzativa va aparèixer ja en la plaça de Catalunya, en forma de comissions, però va ser clarament insuficient. Sense una estructura organitzativa ben clara (que demana jerarquia i autoritat), el moviment corre el risc de desintegrar-se ràpidament en un caos de grupúsculs que fan la guerra per la seva banda, desorganitzats i, per tant, ineficients. I, el que és pitjor, la manca d'unes veus autoritzades donen via lliure perquè qualsevol colla d'exaltats recorri a la violència en nom del 15-M, sense que ningú tingui l'autoritat de desdir-los (per això jo els continuo anomenant indignats en aquest text, als exaltats).

Les veus més carismàtiques del moviment (no sé si dir-ne líders) haurien de posar-se en marxa per construir un col·lectiu ben vertebrat. Així neutralitzarien aquests problemes, tot i que malauradament s'enfrontarien a un altre: el seu moviment de protesta hauria esdevingut una associació o, pitjor encara, un partit polític a l'ús, amb totes les virtuts però també amb totes els vicis que ells volen combatre. Es pot lluitar contra la natura humana?

En la foto, extreta del web de La Vanguardia, el diputat del PSC Jordi Terrades increpat pels indignats.

Indignats despullats

Pedalada ciclonudista dels Indignats avui pel centre de Barcelona. La imatge està treta de la versió digital de La Vanguardia (cliqueu per ampliar). M'ho sembla a mi o el noi del fons va en una bicicleta del Bícing? La netejarà després? Quin fàstic!

Els papers dels Mossos

Si m'aturen els Mossos per la carretera i em demanen els papers del cotxe, no els hi puc dir: «Els tinc, però me'ls he deixat a casa. Però els ben asseguro que els tinc en regla». Segur que em caurà una multa i de les grosses, perquè no dur la documentació a sobre és delicte. Si m'aturen pel carrer i em nego a identificar-me també em caurà una bona multa, perquè negar-se a identificar-se davant la policia és també delicte.

De la mateixa manera, la llei diu que tots els Mossos han de dur una identificació en «les peces visibles dels uniformes». Tanmateix, com informa avui El Periódico, durant l'acció dels mossos de fa uns dies a la plaça de Catalunya, cap d'ells duia una identificació visible. Davant aquesta il·legalitat flagrant, la Conselleria d'Interior s'ha defensat amb un argument que, de tan infantil, fa riure: de fet sí que duien les identificacions sobre el pit dret. El que passa és que duien una armilla a sobre i no s'hi veien. Deu ser l'equivalent al «és clar que tinc els papers del cotxe, però no els duc a sobre» o al «senyoreta, un gos s'ha menjat els meus deures».

Vivim en un país on, per sort, hi ha un Parlament plural. I on, de vegades, s'aproven lleis que no agraden al Govern, que està obligat a complir-les i fer-les complir. Puc arribar a entendre que el Govern faci tot el que legalment està al seu abast per entretenir l'aplicació d'una llei que creu que convertirà cada càrrega dels antiavalots en un festival de denúncies i judicis. Però recórrer a aquests arguments de parvulari em sembla indignant, perquè amb argumentacions d'aquest calibre el Govern ens pren a tots per imbècils. Si no hi està d'acord, que proposi en el Parlament la derogació d'aquesta llei. Però mentre la llei deixi explícitament clar que els Mossos han de dur sempre una identificació visible, qui no la dugui està delinquint. I, en aquest, cas, qui delinqueix és l'encarregat de fer cumplir la llei.

Foto d'aquesta entrada: El Periódico.

Perroflautes

Arran de les protestes dels indignats m'han sorgit un dubte: com en dèiem abans, en català, dels perroflautas? N'he llegit diferents traduccions, començant per l'híbrid perroflautes i passant per la poc eufònica gosflautes o l'obscura canoflautes (de ca, sinònim de gos). Tocaflautes em sembla una opció graciosa (i que sona una mica a tocaperes), i rastaflautes crec que és l'opció que han triat a La Vanguardia en català. Curiosament, el que se salva en aquestes construccions sempre és la flauta.

Aquest ball de termes m'ha fet preguntar-me: com en dèiem en català d'aquests personatges abans que aparegués la paraula perroflauta? No hi havia un terme equivalent? De vegades tinc la sensació que el català va una mica a remolc del castellà pel que toca a neologismes de tipus mediàtic. Ara mateix em ve al cap chapapote, que es va fer servir durant mesos en els mitjans catalans fins que algú va proposar que s'en digués xapapota o galipot. O botellón, sense anar més lluny. No sé si és només una sensació subjectiva o realment té a veure amb la presència de cada llengua en els mitjans de comunicació. Hi ha neologismes mediàtics que hagin aparegut abans en català que en castellà? O independentment en totes dues llengües?

El cop de mà del Conseller

En Felip Puig no ha pogut comptar amb sort del novell una de les seves primeres decisions complicada com a Conseller d'Interior. Sense la intervenció dels mossos d'ahir a primera hora, l'acampada dels indignats a la plaça de Catalunya probablement s'hauria anat esllanguint durant dies (potser unes setmanes) fins que no hi haguessin quedat més que un petit grup d'irreductibles com a testimoni de les protestes anteriors a les eleccions. Tanmateix, l'ordre del Conseller Puig de desallotjar temporalment la plaça i la fallida gestió de l'actuació dels Mossos i la Guàrdia Urbana no ha fet més que revifar els ànims dels indignats, amplificar la seva presència mediàtic i convocar milers de persones a la mobilització.

Trobo raonable que es vulgui netejar la plaça i es vulgui requisar els estris perillosos. D'aquí unes hores es pot celebrar al costat mateix la victòria del Barça a Wembley, i s'ha convertit en habituals que aquestes celebracions esportives acabin en actes vandàlics. Això no hauria de ser només un motiu de preocupació pels Mossos sinó pels indignats, que es poden veure involucrats (segurament sense desitjar-ho) en trencaments d'aparadors i violències diverses. Això si no es produeix directament un enfrontament entre els indignats i grups d'exaltats. Fins i tot en el cas que triomfi la proposta d'alguns indignats d'unir-se a les celebracions, en aquestes aglomeracions s'amaga gent de tota mena i és difícil saber què passarà.

Un altra cosa és com es va dur a terme tot plegat. Diuen que el desallotjament s'hauria d'haver produït de matinada per evitar l'efecte crida i que el número d'efectius policials hauria d'haver estat molt superior. Segurament és veritat, però em deixa perplex que cap dels caps policials hagués previst una cosa que ara sembla tan òbvia. Ha estat potser degut a la poca familiaritat dels estrategues d'Interior amb el funcionament de les xarxes socials? O és que, en realitat, en Felip Puig és un submarí dels antisistema dins el Govern?

Segurament hauria estat més fàcil tractar de parlar amb els indignats perquè retiressin els objectes perillosos durant el dia d'avui i, potser, omplir de policia l'espai entre Canaletes i la plaça de Catalunya (sincerament, dubto de l'efectivitat d'un cordó de separació fet pels indignats). Ja veurem què passa aquesta nit. Respecte al que passarà a partir de demà, em sembla que, fora que es produeixin nous incidents amb les forces de l'ordre, l'esllanguiment de la protesta és inevitable (cosa que no vol dir que estigui abocada al fracàs).

Totes les fotos d'aquesta entrada són d'ahir al vespre.

Curts i contundents

Aquest matí m'he acostat a la plaça de Catalunya per veure de primera mà què s'hi coïa. Segurament degut a l'hora (cap a les onze del matí), en la plaça hi havia més curiosos que manifestants. M'imagino que cap a la tarda i el vespre s'hi aplegarà més gent. Hi havia eslògans pertot arreu, paradetes on s'informava a la gent dels objectius de la protesta i gent recollint signatures. Un noi amb pinta d'antisistema fregava sense gaires ganes el terra de la plaça amb un motxo. La veritat és que tot semblava prou endreçat malgrat la gentada, amb una excepció: tot el perímetre de la plaça feia una pudor de pixums que m'ha revolucionat completament l'aparell olfactiu a uns quants metres de distància. Tot i haver-hi vàters portàtils, es veu que no donen l'abast o que alguna gent prefereix alleugerir-se directament sobre la vorera.

Reconec que m'ha sorprès la ràpida convocatòria de les acampades simultànies en moltes grans ciutats, especialment (i no casualment) a pocs dies d'unes eleccions municipals. El poder de les xarxes socials, fruit en part de la seva novetat, resulta sorprenent i molt refrescant, i m'encanta pensar que encara estan fora del control del Sistema.

A mi hi ha moltes coses que no m'agraden del Sistema, començant pel mateix sistema electoral. Així que, en línies generals, combrego amb el motor ideològic d'aquest moviment anomenat 15-M. Tots plegats acceptem la política de les tisores i les injustícies socials amb una passivitat que fa pensar que allò d'Indigneu-vos! té un sentit més aviat reprovatori: hem d'indignar-nos amb nosaltres mateixos per empassar-nos-ho tot encongits i sense alçar la veu. Hem d'indignar-nos per no saber indignar-nos.

També m'ha sorprès agradablement veure com han quedat de descol·locats els polítics en plena campanya electoral (i no ens hem perdut res, francament. M'ho sembla a mi o cada cop les campanyes tenen menys contingut?). Em pregunto si tindrà algun sentit fer un míting de final de campanya aquesta nit, perquè els informatius no crec que hi dediquin gaire temps.

I la tercera sorpresa ha estat la decisió de la Junta Electoral de prohibir la manifestació a partir de demà, cosa que evidentment deixava al Govern en una situació complicada: si desallotjava els manifestants s'arriscava a una tangana de grans dimensions el dia abans de les eleccions. Si no els desallotjava, incomplia la llei. Al final, sembla que no els desallotjarà. Per evitar mals majors, suposo.

Per altra banda, trobo que aquest moviment 15-M té un problema gros: l'excessiu número de reivindicacions. En el nostre món (més mediàtic que mai), els missatges que triomfen han de tenir tres característiques: han de ser concrets, curts i contundents. És l'abc de la comunicació social. Els eslògans del 15-M són curts i contundents, però no concrets: es protesta contra la precarietat laboral, la situació de l'habitatge, la corrupció política, el sistema electoral, els partits polítics, etc. En el cas d'altres moviments socials de protesta (com els moviments dels països àrabs amb els quals el 15-M es compara), hi havia un objectiu únic (enderrocar un tirà) i un mètode per fer-ho (obligar-lo a marxar sense violència). En aquest cas no veig clar què es vol exactament ni els passos per aconseguir-ho.

Com ja han dit altres abans que jo, els manifestants farien bé de resumir els seus objectius en un o dos punts claus. Com deia Sergi Pàmies en La Vanguardia d'avui, els manifestants fan bandera de no pertànyer a cap organització, però precisament una organització és el que més necessiten ara. Per altra banda, l'emergència d'una organització segur que produïria suspicàcies i distanciaments entre els diferents col·lectius.

En tot cas, benvinguda sigui aquesta revolta, encara que sigui que desentumir els músculs de la indignació. Si després d'escalfar el jugador sortirà o no al camp al jugar, s'haurà de veure.

Espectacles taurins

Finalment ahir es va aprovar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya a partir de l'1 de gener del 2012. Des de fa 24 hores, no hi ha cap mitjà de comunicació que no s'hi hagi abocat convidant opinadors de tota mena per parlar-ne. Aquest matí crec que m'he guanyat una temporadeta al cel tractant de seguir les tertúlies radiofòniques, que eren en elles mateixes tot un espectacle taurí. Tot aquest tema em provoca unes reflexions:

Per un costat, i d'entrada, m'alegro personalment que s'hagi acabat un espectacle basat en el patiment i la mort d'un animal. És una cosa que m'evoca espectacles medievals i que em sembla impròpia d'una societat del segle XXI.

Tanmateix, crec que la llei resultant és innecessàriament restrictiva. El nou text diu el següent:

Les curses de braus i els espectacles amb braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de les "sorts" de la pica, les banderilles i l’estoc, així com els espectacles taurins de qualsevol modalitat que es celebrin en les places de braus o fora d’elles, llevat de les festes amb bous a què es refereix la lletra b) del segon apartat de l’article 6.

(Aquesta darrera frase fa referència als correbous).

Dic que em sembla massa restrictiva perquè, a més de prohibir el patiment i la mort de l'animal, també prohibeix "els espectacles taurins de qualsevol modalitat". Segons això, també quedaria prohibit l'espectacle dels toros com es fa a Portugal, sense sang (crec que allà fan servir banderilles de velcro). No trobo justificat voler fer desaparèixer també una variant incruenta dels toros.

També em fa una mica de por tot el tema de les prohibicions, especialment quan es tracta de prohibir per raons morals una pràctica en la qual cap persona surt perjudicada o és obligada a fer alguna cosa contra la seva voluntat. El problema en el cas dels toros és que ens trobem amb animals, no amb persones, i això fa que el tema dels drets no estigui molt clar i depengui molt de la visió moral de cadascú. Per això he dit que m'alegro que s'hagi acabat l'espectacle de la mort del toro (perquè el rebutjo moralment), però no he dit que trobi correcta la manera com s'hi ha arribat. Crec que hauria estat molt més correcte fer desaparèixer les corrides a base de conscienciar a la població i retallar-ne les subvencions, per exemple.

Fa un temps, arran d'aquesta ILP, ja vaig sentir veus que demanaven prohibir la boxa "per inhumana" i em van sonar totes les alarmes. Aquesta és la línia que em fa por que es creuï: la que separa el respecte als drets dels altres de la dictadura moral pura i dura. Es pot argumentar que al toro ningú li demana si vol que el matin a la plaça. Els boxejadors, en canvi, són dos persones adultes que saben perfectament què fan quan pugen al quadrilàter. La seva voluntat d'adults s'ha de respectar ens agradi o no el que fan, perquè si no acabarem convertint en llei la moral majoritària i aquí és on comença a tremolar la democràcia.

En la foto, la caràtula del videojoc Olé toro de l'any 1986, un simulador de corrides que ja va causar polèmica al seu dia.

El dia després

Dia després de la consulta de la Diagonal, experiment socio-urbanístic que, si més no, ha donat molt de material per reflexionar.

En contra de l'opinió d'alguns mediàtics i d'alguns companys bloggers, no em sembla malament que tots els barcelonins que ho vulguin (no només els veïns de la Diagonal o els seus usuaris habituals, tot i no ser de Barcelona) puguin pronunciar-se. No només per la dificultat a l'hora de definir què es un usuari habitual de l'avinguda, sinó sobre tot perquè la Diagonal és patrimoni de tothom que l'ha tingut com a escenari de la seva vida, se l'estima i vol veure-la (o no) reformada, ja estigui empadronat a l'Eixample o del Poble Sec. La vinculació entre les ciutats i les persones que hi habiten va molt més enllà del barri on visqui cadascú.

També discrepo en la idea que la reforma de la Diagonal sigui cosa d'experts i que el ciutadà normal i corrent no hi tingui res a dir. L'urbanisme no és una ciència exacta (com s'ha demostrat moltes vegades) i diferents solucions urbanístiques poden ser possibles simultàniament, totes amb els seus pros i els seus contres. Quan es tracta d'obres amb un impacte tan enorme en la fesomia de la ciutat i en la vida de la ciutadania, no trobo desencertat un procés de dos fases, en el qual els experts plantegin unes quantes solucions raonables (sempre que sigui possible) i les donin a escollir als ciutadans. El mateix es podria haver fet amb la reforma del Poblenou, per exemple.

Tanmateix, la consulta que s'ha dissenyat ha estat un nyap. El seguit d'errors, imprevisions i irregularitats no es pot justificar de cap manera. Jo finalment vaig votar, tot i els meus dubtes, i vaig poder comprovar, entre altres coses, la nul·la garantia d'anonimat del vot. Segons la persona que em va atendre, la tarja magnètica que s'insereix en l'ordinador l'hora de votar conté "les dades del padró". Per tant, l'opció que un triï pot quedar fàcilment associada a les seves dades. Aquesta manca d'anonimat em sembla inacceptable. Per què no fer servir les urnes de tota la vida?

Escric aquestes línies abans de conèixer el resultat de la consulta. Les enquestes dels mitjans donen una victòria aclaparadora a l'opció "Cap de les anteriors", i m'estranyaria molt (i em semblaria molt sospitós) que els resultats oficials no hi coincidissin. Veurem ara la reacció de l'alcalde Hereu, que sens dubte va apostar fort per aquesta consulta i pot haver-se acabat gastant tres milions d'euros en un immens vot de censura contra la seva política.

En la foto, postal de la Diagonal cantonada passeig de Gràcia als anys 20 (amb un aspecte una mica desolat que em recorda a l'actual Diagonal Mar). La foto és de l'Arxiu Fotogràfic de la Barcelona.

La consulta de la Diagonal

Demà dilluns comença la consulta sobre el futur de la Diagonal, i reconec que a hores d'ara encara estic tractant de decidir el meu vot. És cert que la Diagonal necessita canvis, no només a nivell de gestió del transport públic (certament col·lapsat en alguns trams a algunes hores) sinó també de millora de seu paviment, del seu mobiliari urbà i fins i tot de la distribució d'espais entre els vianants i els ciclistes. També em sembla, per altra banda, que el trànsit no és tan caòtic com el volen pintar (i, de fet, no era un problema amb gaire presència mediàtica abans de la polèmica reforma).

D'ençà que vaig veure les dues propostes de l'Ajuntament, he provat d'informar-me tot el que he pogut i sabut. Com sol passar, cadascú veu els beneficis o els perjudicis de cada opció segons els seus interessos. Entre les opcions A i B jo de seguida vaig decantar-me per l'A (el bulevard) perquè, com ja vaig explicar, respecta l'estructura actual de l'avinguda i el seu arbrat. Tanmateix, també hi ha punts foscos i discutibles en aquesta proposta, i en el procés de la consulta en general:

Inconcrecions. Tot i que s'ha dit que l'opció A respectarà l'arbrat, no queda clar fins a quin punt es complirà aquesta voluntat, ja que els arbres diagonalins són molt delicats per la seva edat ja venerable. De la mateixa manera, es va dir que el tramvia no duria catenàries aèries, sinó subterrànies, però no hi ha cap compromís ferm al respecte, que jo sàpiga. Cobrir la Diagonal de torres i cables per sostenir la catenària seria empitjorar l'avinguda clarament. Per acabar-ho d'adobar, l'exalcalde Clos va pronunciar-se fa tres o quatre de dies (em sembla que a La Vanguardia) sobre la necessitat d'un metro sota l'avinguda, alternativa més assenyada que el tramvia però descartada ja d'entrada pels tècnics municipals (de la mateixa manera que va descartar-se als anys vuitanta un túnel per sota de la plaça de les Glòries, que s'acabarà construint d'aquí poc). Aquestes ambigüitats i inconcrecions fan que em miri el projecte amb una mica de recel.

Ambigüitat respecte a la vinculació. És la consulta vinculant o no? Per una banda, responsables del PSC asseguren que l'opció escollida pels votants (independentment de la participació) serà vinculant. Per altra banda, documents municipals oficials deixen clar que la consulta no serà legalment vinculant, sinó que simplement l'Ajuntament es compromet a tirar endavant el projecte escollit.

Ambigüitat respecte a les opcions. L'opció “C” no és “Deixar la Diagonal com està”, sinó “Cap de les anteriors”. Què vol dir, això? Què passarà si guanya aquesta opció? Es tirarà endavant una tercera alternativa que encara no coneixem? L'Ajuntament té bastant de marge d'interpretació en aquest cas.

Escassa neutralitat. L'intent municipal d'ocultar l'opció "C" (totalment absent en la campanya per promoure la participació) em sembla, a més de democràticament criticable, perjudicial pel mateix Ajuntament, que amb aquesta actitud ha aconseguit convertir l'opció "C" en una mena de vot de censura molt llaminer contra la política de Jordi Hereu. Més neutralitat en aquest sentit hauria beneficiat tot el procés i al mateix consistori.

Així que admeto que són tres les opcions que em ronden pel cap:

L'A seria una aposta que, de sortir bé, i si fem cas als renders que han publicat els mitjans, podria resultar en una Diagonal molt millor que l'actual; però és una aporta arriscada, potser massa si considerem la manca de compromís en els detalls i que del dicho al hecho...

La C seria donar el meu sí a una opció (“Cap de les anteriors”) que no sé ben bé què significa (tot i que és cert que s'interpretarà mediàticament com l'opció dels que no veuen clares les intencions municipals, per benintencionades que siguin). Per altra banda, la simple participació en la consulta avalaria la gestió d'un procés que, com he dit, em sembla qüestionable.

Finalment, no participar en la consulta mostraria la meva oposició a tot el procés però em deixaria segurament el mal sabor de boca de no haver-hi tingut veu i vot, ja que, segons l'alcalde, es tirarà endavant el projecte escollit independenment de la participació. A més, en el cas d'una baixa participació, és probable que l'Ajuntament argumenti que als abstencionistes "ja els va bé l'opció que surti", que “en democràcia, qui no vota no decideix” o que “qui no vota, no té dret a queixar-se”.

(En la foto, un dels cartells que han aparegut enganxats en alguns fanals de la Diagonal. Cliqueu per ampliar).