La Reforma (de la Diagonal)

La Vanguardia il·lustra avui amb uns renders de gran qualitat l'aspecte de la futura Diagonal segons els dos projectes que hi ha sobre la taula. Per un costat tenim l'opció A (la de dalt), que més o menys segueix el model del passeig de Gràcia; per l'altre tenim l'opció B (la de sota), que segueix el model de Diagonal Mar.

Totes dues opcions tenen avantatges i desavantatges de diferents tipus (econòmics, viaris, etc.) que s'expliquen amb detall en el diari. En qualsevol cas, totes dues aposten clarament per una reducció del trànsit privat (que em pregunto si no col·lapsarà els carrers veïns, perquè dubto sincerament que molts conductors habituals deixin el cotxe a casa arran de la reforma).

Després de mirar-me els dos projectes, la meva opció és l'A. Els motius són dos, un d'urbanístic i un altre de personal:

L'urbanístic: perquè respecta l'arbrat de l'avinguda. Trobo que això és essencial. La Diagonal no seria la mateixa sense els seus arbres centenaris. Uns arbres tan vells fan de molt mal trasplantar, i és probable que la majoria es quedéssin pel camí en el cas de l'opció B. Seria molt trist veure la Diagonal plena d'arbrets joves amb quatre branques (cosa que no es contempla al render, per cert).

El personal: perquè prova de millorar l'avinguda tot respectant-ne el concepte actual. Cada carrer i cada barri tenen una fesomia pròpia amb la que ens identifiquem. Qui segueixi una mica aquest blog sabrà que sostinc la teoria que nosaltres modelem la ciutat, però ella ens modela també a nosaltres. La nostra biografia està associada a l'estructura arquitectònica i urbanística del lloc on vivim, i canviar-la radicalment fa desaparèixer tota la informació vital que hi dipositem. Digueu-me sentimental, li voleu, però això crea una mena de buit d'identificació que contribueix a esterilitzar molts llocs.

L'alcalde Hereu ha garantit que els barcelonins podrem votar també una tercera opció C per als qui prefereixin que l'avinguda es quedi com està. Suposo que fins la consulta sentirem moltes opinions al respecte.

La nevada del 2010

La platja de la Barceloneta coberta de neu. Quant de temps trigarem en tornar-la a veure així? (Foto: Jaume Bonet).

Simpàtica bretolada

La matinada de dilluns, una colla d'artistes auto-anomenats “Las viudas de Pepe” (entre "les" quals Carles Flavià i Joan Lluís Bozzo) van encarregar-se d'enganxar sobre totes les plaques del carrer Almirall Cervera els cartells que veieu en la foto. L'acte va coincidir amb el primer aniversari de la mort de l'actor Pepe Rubianes i suposo que pretenia reivindicar que es bategés un carrer amb el seu nom. Fins i tot va convidar-se la premsa a l'empaperat de les plaques. Apart de que a Barcelona han de passar un mínim de cinc anys des de la mort perquè es bategi un carrer amb el nom d'una persona, no acabo de veure la diferència entre aquest acte (qualificat de “rubianesc”) i una bretolada. Em pregunto què pensaríem si un col·lectiu antisistema s'hagués dedicat a fer el mateix amb cartells reivindicatius de la seva causa. Despertaria la mateixa simpatia?

Crim a l'Eixample

De vegades la part més terrible de la realitat ens espera on menys l'esperem. Ara mateix fa dos dies, la nit de dilluns, a un carrer escàs de casa meva acabaven d'assassinar els propietaris d'un petit bar per robar-los. M'ho repeteixo i em quedo parat: just mentre jo sopav,a dues persones que no havien fet mal a ningú morien amb violència a un centenar de passes de casa meva. La notícia ha sortit avui a la premsa (la foto de dalt és d'El Periódico).

És allò que dius “no ho hauria dit mai” i tot seguit penses “però per què no?”. El mal existeix al nostre voltant i no podem viure sempre alerta, perquè ens tornaríem paranoics. A més, l'Eixample és vist per la majoria com un barri força segur (jo mateix inclòs), malgrat que els botiguers entrevistats avui a la premsa asseguressin el contrari. També, de quan en quan, algunes estadístiques municipals revelen que l'Eixample és un dels barris on més abunden les denúncies. M'imagino que aquesta discrepància es deu, en part, a que l'objectiu dels delinqüents no són ciutadans a l'atzar sinó col·lectius concrets (els botiguers, per exemple). Els robatoris pel mètode de l'estrebada, l'atracament a peu de carrer o el robatori als pisos són delictes que transmeten una sensació d'inseguretat molt superior perquè “li poden passar a qualsevol”.

Arran d'aquest doble crim, els botiguers demanaven a l'Ajuntament més seguretat al barri. Llavors m'he preguntat: “Què faria jo, si fos l'Ajuntament?”. I la veritat és que no he sabut trobar una resposta satisfactòria. Posar-hi més policia municipal? Això significaria treure-la d'una altra zona de la ciutat. Millorar l'enllumenat públic? Subvencionar sistemes d'alarma pels comerços? Fomentar les vocacions policials? Corregiu-me si m'equivoco però, no em sembla que la inseguretat ciutadana sigui una qüestió on l'Ajuntament tingui gaire marge de maniobra. També sol demanar-se un enduriment de les penes per aquesta mena de delictes. No recordo haver sentit mai ningú dient que les penes ja estan bé com estan; i, tanmateix, sempre solen quedar-se com estan.

Per l'Arc del Triomf

Aquest que veieu és el nou hotel (de cinc estrelles, és clar!) projectat al costat de la parada de la RENFE d'Arc de Triomf (render publicat avui a El Periódico). Tres coses:

1) És realment un nou hotel (de cinc estrelles, és clar!) el que necessiten els barcelonins i la gent d'aquell barri en particular?

2) Cada vegada tinc més la sensació que els arquitectes no dissenyen edificis per la gent sinó pels altres arquitectes.

4) Tinc entès que l'exterior dels edificis de l'Eixample no es pot retocar sense un permís especial de l'Ajuntament, que ha de certificar que les reformes respectaran l'estètica del barri. Suposo que en aquest cas aquesta certificació s'ha obtingut sense cap problema. Cap ni un.

Permès prohibir (II)

Carta del lector apareguda avui mateix a La Vanguardia:

I ara, per la boxa
Ara que ja està aprovada la ILP sobre la prohibició dels toros a Catalunya, potser és hora de prohibir la boxa per inhumana.

La veritat, no sé si l'autor d'aquesta carta parla irònicament o no...

Permès prohibir

Aquest divendres, el Parlament votarà si admet a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les corridas de braus a Catalunya. Fins fa ben poc, aquesta iniciativa tenia el meu complet suport. Tanmateix, he estat reflexionant i reconec que ara tinc un dilema moral al respecte.

Per una banda, les corridas em semblen un espectacle d'una crueltat repugnant, més propi del segle XII que del XXI. No puc evitar imaginar-me el patiment horrorós de l'animal i estremir-me. Però, per altra banda, m'inquieta (i molt) la febre prohibicionista que sembla haver-se contagiat als nostres polítics i a part de la societat. Estem passant de la “cultura del no” a la “cultura de la prohibició”?

Què pensaríem si un grup de diputats vegetarians pretengués prohibir menjar carn a Catalunya? (Amb arguments no gaire llunyans dels dels anti-taurins, tot sigui dit). Què pensaríem si un grup de diputats abstemis fes pressió per prohibir la venda d'alcohol? (Tots coneixem els efectes perniciosos d'aquesta “droga legal”). Què passaria si uns diputats promoguessin la prohibició de la pornografia? (Pecaminosa i sexista). O el joc? (Que tants drames familiars causa). O el tabac? (Que mata). La llista de coses a prohibir pot ser inacabable: tantes com persones amb alguna raó prou important en contra.

És prohibir l'única solució? S'ha de prohibir tot allò que no agrada a la majoria? No puc evitar fer-me aquestes preguntes.

Els nous semàfors

En moltes cruïlles de la ciutat ja s'ha instal·lat els nou model de semàfor. A diferència dels semàfors clàssics, aquests s'il·luminen amb leds, que consumeixen molt poca energia i duren molt. L'única pega que trobo a aquests nous semàfors és que no tenen aquella mena de visera que fa que els conductors no puguin veure la llum dels vianants i viceversa. Ja m'ha passat un parell de cops que, mirant el semàfor de cua d'ull, gairebé creuo el carrer amb el llum dels cotxes en verd.

La llista oberta

Enmig d'aquest ambient de desconfiança vers els polítics, darrerament hi ha un petit debat als diaris (particularment a La Vanguardia) sobre la utilitat del vot en blanc i l'abstenció. Jo ja vaig explicar fa temps la meva opinió al respecte. És una qüestió que pot donar per a un debat segurament inacabable. Servidor vostre no sap veure una solució electoralment òptima per impulsar una renovació política: el que veig són opcions més o menys imperfectes, que poden servir per explicitar el descontentament d'alguns electors però a les quals els partits són relativament insensibles.

Fa anys que un petit col·lectiu d'electors demana poder votar per “escons en blanc”. És a dir, que els vots en blanc es tradueixin en escons buits al Parlament. És una idea que, de dur-se a terme, sense dubte proporcionaria una satisfacció moral al ciutadà desencantat. No obstant, no estic segur si això canviaria la manera de fer política. Potser la por dels parlamentaris a perdre la cadira faria reaccionar els partits, però la dinàmica parlamentària continuaria sent la mateixa. Proporcionalment, els partits grans continuarien mantenint la seva quota de poder. Els partits petits serien els que més patirien aquesta mesura, ja que podrien fins i tot arribar a quedar fora del Parlament si el número d'escons desocupats augmentés massa. Per no parlar del cas (imaginari i extrem) en què només sortís escollit un diputat: tindria el seu partit majoria absoluta a la cambra?

Per altra banda, entenc que l'abstenció tampoc ajuda massa a canviar la manera de pensar dels partits, malgrat la repercussió mediàtica que pugui tenir. Tots hem vist els portaveus dels partits lamentant-se del número d'abstencionistes (rarament mencionen els vots en blanc) durant les 24 hores següents a les eleccions; demanen una reflexió “de tots plegats” i ràpidament s'obliden de fer-la.

També s'ha parlat de les llistes obertes com a eina de regeneració política. De vegades, s'invoca aquest concepte gairebé com un recurs llegendari, com les paraules màgiques que han de salvar la democràcia. Teòricament em semblen un bon sistema per vincular un candidat amb el seu elector d'una manera molt més personal, cosa que obligaria al primer a un major compromís. I dic teòricament. El problema és que un canvi així demana un canvi de paradigma en la manera com entenem tots la política de partits: vivim en un país on culturalment hi ha molt de “vot captiu” i on estem molt acostumats a votar sigles, no persones. Amb unes llistes obertes al davant, el més probable és que la immensa majoria dels votants votés els quatre o cinc candidats del principi de la llista del seu partit favorit (és el que sol passar, per exemple, en les llistes del senat).

Tant el sistema de llistes desbloquejades com el d'obertes apel·len a la responsabilitat combinada dels partits i dels votants. Els uns, per crear la llei i promoure-la entre la ciutadania. Els altres, perquè és un tipus de procés electoral que demana un grau elevat de compromís i interès. He llegit avui que en Montilla vol impulsar una reforma de la llei electoral amb llistes desbloquejades parcialment. I em pregunto: estem tots plegats preparats per acceptar aquestes responsabilitats?

Temps de tradicions

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir aquí el Halloween, carnavalesca celebració nord-americana que va aterrar a Barcelona fa uns deu o dotze anys (en el gràfic de sota, bona part dels resultats de la paraula “Halloween” durant els anys vuitanta corresponen a "Halloween", la pel·lícula de John Carpenter).

Presència de la paraula "Halloween" en La Vanguàrdia des del 1975.

A mesura que Halloween es torna més popular, apareixen veus d'alerta davant els perills de la globalització i la invasió cultural ianqui. Però és realment Halloween una celebració imposada? Al cap i a la fi, ningú no ens obliga a sortir a carrer vestits de zombi o de vampiressa. Halloween ha arribat com van arribar Sant Valentí o el Pare Noel: perquè són celebracions que han tingut una presència continuada en les nostres vides a través dels mitjans i perquè hi ha un sector comercial i industrial que hi veu una font d'ingressos. No descobreixo res si dic que aquí rau la clau de tot. Altres tradicions nord-americanes molt arrelades són senzillament ignorades aquí perquè no ajuden a fer caixa (com el Thanksgiving Day, per exemple). S'ha d'afegir a més que Halloween dóna més canxa a la juerga nocturna que Tots Sants o la Castanyada i d'aquí la seva ràpida acceptació per part del jovent.

Per contrarestar l'anti-Halloweenisme, hi ha qui argumenta que Halloween és en realitat una celebració d'origen europeu (i que, per tant, no hauríem de fer tants escarafalls a l'hora d'acceptar-la). Jo no sé com era la celebració del cap d'any celta a l'Europa antiga, però em fa l'efecte que no consistia en grups de gent vestits de Dràcula o Superman. I, en qualsevol cas, aquesta no ha estat mai una celebració mediterrània.

Tot això em porta a preguntar-me quin és l'origen de les tradicions. Quan podem dir que una celebració ha esdevingut "tradicional"? Una tradició ha de tenir sempre un origen profund i misteriós? Halloween se celebra als Estats Units des de finals del segle XIX. Suposo que va haver un temps en què es veia com una celebració nova i aliena. El nostre "tradicional" raïm de Cap d'Any se'l va inventar la industria vitícola arran d'un excedent de raïm l'any 1909. Moltes de les nostres tradicions tenen un origen religiós que pocs recorden. D'aquí cent anys, les noves generacions que hauran crescut amb el Halloween suposo que el veuran com una celebració d'allò més tradicional. I no és això el que compta? No són les tradicions la manera que tenim de pretendre que les coses no canvien tant malgrat tot? No és "tradicional" simplemente allò que heredem de la nostra infantesa?