Ahir va començar la campanya per a les eleccions europees devant la indiferència general. Realment, aquest tema d'Europa no acaba de cuallar entre la ciutadania, tot i que no sé si malgrat els esforços dels polítics o gràcies a ells, ja que sembla sovint que, en el fons, els polítics creguin en Europa tan poc com els ciutadans a qui (teòricament) representen. Només cal veure la resistència dels governs a cedir poder a Brussel·les, l'escassa inversió dels partits en les campanyes electorals europees o els figures que solen presentar a les eleccions. A aquest pas, la Unió porta camí de convertir-se en un autèntic cementiri d'elefants, de tan plena com quedarà de velles glòries, ex-càrrecs i exiliats polítics en general (em sembla que, en política espanyola, de l'acte de treure algú del mig enviant-lo a Brussel·les se'n diu "patada hacia arriba"). Quan el referèndum de la Constitució Europea va haver-hi una abstenció del 58%, la xifra més alta des de la transició. Devant d'aquesta diàfana mostra de desinterès, vaig sentir un polític català (diria que era en Duran i Lleida) afirmar que la classe política tenia bona part de culpa, ja que no havia sabut transmetre a la ciutadania el missatge d'Europa. A aquesta mena de mea culpa poc compromesos ja estem acostumats tots els ciutadans, però aquest en concret em va semblar que contenia una defensa del tot corporativista perquè excloïa una altra possibilitat: que la ciutadania hagués entès perfectament el missatge d'Europa i hagués decidit que no l'interessava. I aquesta possibilitat, després de dècades fent mans i mànigues per tirar endevant el projecte europeu, suposo que resulta molt torbadora.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada