Pere IV, 416. Farmàcia

Acabo de llegir Pere IV, 416. Farmàcia de Rosa Maria Casanovas i Palop, redactat amb l'ajut d'en Jep Jorba (nét de l'autora) i publicat per Líniazero Edicions. És una obra realment molt modesta, tant en el contingut com en la presentació, que narra els records infantils de l'autora en el Poblenou de la postguerra. Però m'ha encantat. L'he llegit gairebé d'una sentada, sense poder apartar els ulls de les aventures quotidianes de la jove Rosa Maria. M'ha agradat com retrata una època terrible des dels ulls sincers d'una nena, la sensació de proximitat que traspúa (de fet, la meva pròpia família vivia en una casa a dos carrers de l'edifici on vivia la protagonista: mig esperava que, en girar una pàgina, aparegués una foto de casa meva). Però el que m'ha agradat més ha estat la puresa del llibre. És un llibre que no pretén res i alhora ho pretén tot. Llegia el llibre i no hi veia només un recull d'històries de posguerra: hi veia sobre tot la voluntat d'una persona de regalar-nos a tots els seus records, uns records (com els de tothom) absolutament irrepetibles. Això fins i tot m'ha emocionat: la Rosa Maria ens ha deixat a tots un tresor extraordinari. Potser n'aprendrem alguna cosa, o potser simplement sabrem que una nena que es deia Rosa Maria seia tota sola als peus d'un plataner al carrer Pere IV a principis dels anys quaranta. La grandesa que li he trobat al llibre és, precisament, que ha estat capaç d'emocionar-me amb la descripció senzilla i sincera de la vida d'una família com qualsevol altra. Tots hem sentit moltes vegades allò que ningú no mor mentre algú el recorda. I és veritat. La Maria Rosa Casanovas va morir el setembre de l'any passat, però per sempre més serà viva en cadascuna de les pàgines del llibre que va escriure.

Un llibre totalment recomanat per a tothom, tant si va viure la postguerra com si no.