07 de maig 2009

És que us ho hem d'explicar tot!


Mentre l'EGM situava Catalunya Ràdio com a líder d'audiència a Catalunya, les seves dades eren d'allò més fiable i representatiu. Això va durar anys: cada cop que es publicava un nou baròmetre, tots els comunicadors de la casa se'n feien ressó, treient pit i explicant als oients com, un cop més, un estudi tan exhaustiu i veterà havia tornat a situar Catalunya Ràdio com a líder indiscutible a Catalunya. Fins que, fa unes poques setmanes, Catalunya Ràdio va deixar de ser líder, segons l'EGM. Llavors van sonar totes les alarmes, els comunicadors de la casa es van embarbussar i suposo que van fer-se força reunions enmig d'una mala maror impressionant. El resultat: l'anunci que veieu a dalt, publicat avui en diversos mitjans. De cop i volta, l'EGM ja no és un indicador tan bo. En canvi, el baròmetre de la FUNDACC (fundació que també es dedica a mesurar audiències), aquest sí que és seriós. És que ens ho han d'explicar tot! Gràcies per il·luminar-nos, senyors de Catalunya Ràdio!

04 de maig 2009

El passeig més bonic del món?

La Rambla l'any 1962

"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).

La Rambla l'any 1972

Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.

Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).

La Rambla l'any 1976

Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'inmobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sudamericans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.

La Rambla l'any 1977

Tot i que les aglomeracions turístiques estan gairebé absents en les queixes dels ramblistes de fa vint o trenta anys, l'arribada del turisme es va deixar notar ben aviat en forma de botigues de souvenirs. Aquests establiments van començar a proliferar als anys seixanta (el primer va obrir-se l'any 1956) i es van conèixer de seguida com "els indis" ("los indios"). Als anys setanta i sobre tot als vuitanta molts comerços arrelats de la Rambla començaven a plegar devant l'empitjorament del panorama i el perfil canviant de la població local. Un regidor del districte reconeixia que "ja no és possible imaginar que una botiga de vestits de núvia o de mobles vulgui instal·lar-se en la zona. Els establiments tradicionals van a menys" (La Vanguardia 3.8.1982). I exemplificava la mutació del barri dient: "És un barri sense nens". Els comerços "de tota la vida" eren ràpidament substituïts per venedors de productes de bijuteria, sex shops (molt de moda llavors), locals anomenats "de diversió" i les inevitables botigues de souvenirs.

La botiga Beristain l'any 1982

Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantanció al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.

Arran de les Olimpiades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.

Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb) per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llempants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.

(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).

23 d’abril 2009

Els matins radiofònics


S'han fet públics uns nous resultats de l'EGM i ja no es pot amagar que Catalunya Ràdio està perdent la batalla contra RAC1. Per primera vegada des de que escolto la ràdio, Catalunya Ràdio ha perdut la franja dels matins. No és que en Jordi Basté m'apassioni, però reconec que el seu programa té unes qualitats que a El Matí de Catalunya Ràdio li manca: dinamisme i les idees clares. La Neus Bonet arrecava amb uns hàndicaps importants: haver de substituir el locutor estrella de la cadena (que tenia una audiència molt fidelitzada i un lideratge indiscutible), que a més havia marxat barallat amb la direcció de Catalunya Ràdio (cosa que va posar a part dels seus oïents en contra de l'emissora), capitanejar el programa emblema de l'emissora i, a més, en una franja horària molt llaminera on la competència és extrema. Malgrat tot, el programa es podia haver tirat endevant amb convicció o sense ella. Jo encara m'escolto el programa una estona mentre esmorzo i, la veritat, se'm fa avorrit. Tinc la sensensació que s'ha apostat per una política de mínims comuns denominadors que n'ha matat l'esperit. Algunes noves seccions vaig veure clar des del primer dia que no funcionarien (encara fan aquella on la gent truca per intercanviar cursets?), els blocs de notícies són molt monòtons, tant pels continguts com per les formes, i no parlem ja de les tertúlies (la veritat és que vaig quedar tip de tertúlies radiofòniques de qualsevol mena fa anys; en concret durant els mesos anteriors al referèndum de l'Estatut). El resultat, després d'aquests mesos, ha estat clar: l'audiència del programa s'ha enfonsat. Escoltarem la Neus Bonet presentant el matí de Catalunya Ràdio la propera temporada?

26 de març 2009

Ara que tinc vint anys


Unes quantes facultats de la UB i la UAB tornen a estar ocupades per petits grups d'estudiants anti-Bolonya, m'imagino que disposats a capitalitzar la recent presència mediàtica de la seva protesta. En una entrada anterior ja vaig manifestar la meva indignació devant els excessos policials que es van produïr després del desallotjament de la seu de la UB a la Plaça Universitat. Tanmateix, això no fa bons, ni de bon tros, a alguns anti-Bolonya que semblen creure's els amos de la universitat, amb el dret de decidir si s'hi fa o no classe amb actituts cada cop més autoritàries. Em sembla increïble que hi argumentin la defensa drets col·lectius “que estan per sobre d'un dret individual com anar a classe” (declaracions recollides en la premsa d'avui). Com si l'educació no fos també un dret col·lectiu! També em sembla impossible d'empassar la justificació que diu que tant el tancament com la suspensió de les classes d'han decidit de manera assambleària. S'han parat a pensar que l'assamblea a la qual es refereixen no arriba a representar probablement ni l'u per cert dels estudiants? Quina autoritat els confereix una representació tan minúscula? Ser d'esquerres no arregla les imperfeccions humanes, encara que sembli mentida. Es pot ser tan intransigent i autoritari des de l'esquerra com des de la dreta. Només cal creure's una idea amb prou convicció per considerar que qui no pensa com tu o no fa el que tu manes és una amenaça enlloc d'una persona. Encara que semblin obvietats, crec que la solució al problema d'aquests dies passa per: a) donar als estudiants uns mitjans més eficients per transmetre el seu descontentament als òrgans de govern que correspongui, b) que aquests òrgans sospesin seriosament les demandes dels diferents col·lectius estudiantils, sense por al referèndum si cal i c) no permetre cap actitut radical. Si un estudiant impedeix a un altre fer classe, aquest estudiant no mereix estar matriculat en la universitat.

23 de març 2009

Laments a Interior


La setmana passada vam assitir al desallotjament dels estudiants que havien acampat dins l'edifici de la UB en la Plaça Universitat. La veritat és que l'acampada feia massa temps que durava (quatre mesos) i les dependències on s'havien instal·lat els estudiants okupes començaven a semblar un abocador. Tot i que comparteixo algunes de les objeccions al pla de Bolonya d'aquests estudiants, feia temps que pensava que aquesta tancada no era, ni de bon tros, la manera correcta de protestar-hi. En aquest sentit, estic totalmente d'acord amb el desallotjament. Una altra cosa és com i quan es va dur a terme el desallotjament. Per començar, donar llum verda a un desallotjament així el matí d'un dia laborable que, a més, coincidia amb el primer dia del Saló de l'Ensenyament no crec que fos la millor idea. Després, l'actuació dels Mossos durant la manifestació posterior al desallotjament va ser d'una brutalitat absolutament excessiva. He vist imatges en la premsa que no em podia creure, com un mosso colpejant un reporter gràfic o un altre mosso colpejant unes noies que baixaven pel Passeig de Gràcia i que era clar que no tenien res a veure amb la manifestació. Fins i tot una família amb nens va ser agredida a prop del Palau Robert, fet increïble que han repetit en tots els mitjans com a exemple de l'excès en la càrrega policial. Després, evidentment, en Joan Saura ha lamentat els "errors" comesos durant la càrrega i ha ordenat que es dugui a terme una investigació interna que, com tots sabem, no durà enlloc. Avui mateix he llegit unes declaracions d'en Francesc Baltasar exculpant en Saura i responsabilitzant dels excessos dels Mossos a uns misteriosos "càrrecs intermedis" del Departament d'Interior. Tanmateix, hi ha teoria que m'agrada molt respecte a l'actuació dels Mossos. És que diu que la brutalitat de la càrrega va ser una estrategia deliberada per part dels membres del cos policial per forçar la dimissió d'en Saura, el qual senten que ni els representa ni els recolza prou. M'encanta aquesta teoria pel que té de conspiranoic i perquè reflecteix molt bé la contradicció de tenir un Conseller d'Interior amb simpaties antisistema. Recordo que quan van anomenar Saura Conseller d'Interior vaig pensar en la mala baba que tenia en Montilla: de tots els càrrecs que li podia donar a en Saura, probablement aquest era el que més el podia desgastar (com així ha estat). M'imagino la cara que devia fer en Saura en saber la notícia!

08 de març 2009

Torremolinos, Benidorm, Barcelona


Repassant números antics de El Jueves em vaig troba l'atre dia aquesta vinyeta d'en Paco Alcázar (per a qui l'interessi llegir tota la historieta, va ser publicada al número 1572 de la revista, un especial guiris). Em sembla que retrata perfectament aquesta deriva barcelonesa cap a l'estètica del parc temàtic i l'ètica de la franquícia turística. Per a quan el camp de golf adosat a algun superhotel als terrenys del Poblenou?

06 de març 2009

Pepe Rubianes


Fa uns dies va morir el molt barceloní (tot i que gallec d'orígen) Pepe Rubianes. Com és natural tractant-se d'algú tan popular, la notícia de la seva mort a generat tota mena de missatges de condol. La cosa és que, a mi, en Pepe Rubianes mai em va caure massa bé. Em marejava aquella manera que tenia de parlar barrejant castellà i català i el seu sentit del humor em semblava absoluament xavacà. De fet, sempre em va sorprendre que defensors de l'humor dit intel·ligent aplaudissin uns espectacles tan poc subtils com els del Rubianes (igualment, sempre em va semblar molt curiós que gairebé mai se'l critiqués des dels sectors nacionalistes per fer els seus espectacles a Catalunya en castellà). Tinc la impressió que a en Rubianes se l'aplaudia més per la seva beligerant militància esquerrana que no pas pels seus mèrits artístics. Jo només vaig veure en Pepe Rubianes en directe una vegada (fa potser deu o dotze anys) al Club Capitol, on feia "Rubianes solamente". La major part del públic es pixava de riure però ni jo ni la meva acompanyant vam trobar divertits molts d'aquells acudits, ben trufadets de tacos i més propis d'un carajillo i un Ducados en la barra d'un bar que de l'irònic humorista que creiem que anavem a veure. Recordo que en un moment de l'espectacle va dir que l'Aznar tenia cara de "comecoños" i tothom va respondre amb riures i aplaudiments. Sincerament, m'esperava alguna cosa més subtil (i no parlem ja si es tractava de fer acudits sobre un personatge com l'Aznar, tan treballat humorísticament). En fi, que a en Rubianes sempre el vaig tenir com a una rara avis, un personatge a qui no li veia la gràcia per enlloc però que semblava tenir el favor incodicional de les masses. Alguna cosa devies fer bé, Pepe!

04 de març 2009

Patinada de La Vanguardia


Tot i que vaig obrir aquest blog amb la idea de tractar temes relacionats amb el dia a dia en la ciutat de Barcelona, de quan en quan no puc estar-me de mencionar altres fets que em criden massa l'atenció per no tractar-los. Avui he llegit en La Vanguardia digital una notícia molt macabra, referida a la intencio d'una iraniana refugiada a Barcelona de mutilar l'home que la va deixar cega fa uns anys. En concret, pretèn deixar-lo cec en aplicació de la llei del talió, cosa perfectament legal en païssos com l'Iran. Per fer-ho més truculent, es puntualitzava que la dona necessitava reunir 20000 euros per deixar l'home completament cec i que, si no podia reunir aquesta quantitat, només se'l podria deixar cec d'un ull. Apart de que l'aplicació de la llei del talió em sembla una cosa bàrbara i pròpia de societats medievals, el que m'ha cridat l'atenció és que La Vanguardia ha publicat un número de compte corrent perquè els lectors poguessin fer aportacions econòmiques! La notícia deia que era un compte corrent per ajudar econòmicament la dona, que subsisteix amb 400 euros al mes. No obstant, no em sembla gaire errat pensar que aquesta dona (suposo que plena de desig de venjança) pot fàcilment destinar una part d'aquests diners a assegurar que el seu agressor quedi completament cec. Devant del dubte que el destí dels diners pugui ser una violació tan clara dels drets humans, m'ha indignat que La Vanguardia pogués col·laborar-hi publicant el número de compte. M'ha indignat molt, realment, i no deixo de preguntar-me com és que l'editor ho ha pogut permetre. Una cosa és publicar una notícia més o menys groga o més o menys esbiaixada (és questió de subjectivitats; una altra és ajudar a col·laborar econòmicament amb una violació dels drets humans. Increïble.

15 de febrer 2009

Katinka


Cada cinc o sis setmanes, tinc el costum d'acostar-me un diumenge al matí al mercat de Sant Antoni per comprar llibres de segona mà. Farà cosa de tres mesos, remenant entre les piles de llibres d'una de les parades, vaig topar amb un exemplar de La conjura de los necios. Com que era un llibre que ja havia llegit, vaig estar a un pèl de deixar-lo de banda i continuar buscant, però un fet em va cridar l'atenció: en la primera pàgina del llibre hi havia una dedicatòria, que un tal Josep Antoni havia fet per a una amiga (Katinka és el seu nom real?) amb motiu del seu trentè aniversari, un deu de maig del 2003. Com podeu veure a dalt, la dedicatòria deia "Katinka, per molts anys. Trenta estius llueixen en els teus ulls". Vaig comprar el llibre, seduït. Aquelles paraules manuscrites m'havien connectat per atzar amb un instant en la vida de dos desconeguts. Sobtadament, vaig trobar-me fent-me peguntes: qui éren aquell Josep Antoni i aquella Katinka? Quina relació hi havia entre ells? Què ha estat d'ells durant aquests cinc anys?
A partir de la dedicatòria només puc saber la que ella (assumeixo que Katinka és una dona) té ara trenta-cinc anys, que ella i en Josep Antoni eren amics i que potser tenien alguna simpatia independentista (és una estelada allò que hi ha gargotejat sota la data?). No tinc manera de saber res més, i aquesta buidor és el que n'alimenta el misteri. Ara tinc el llibre al devant, l'obro, miro la primera pàgina i hi ha una pregunta en especial que no puc deixar de fer-me: com és que un llibre com aquest, amb un clar valor sentimental, va anar a parar a una parada de llibres vells del mercat de Sant Antoni? Per més que hi penso, la majoria de respostes que em venen al cap contenen l'aspror d'un desenllaç trist: van barallar-se la Katinka i el Josep Antoni i ella va decidir desfer-se del regal d'ell? Algú (potser la Katinka mateix) va vendre's una caixa plena de llibres vells i va incloure-hi també aquest per error? Potser la Katinka va morir i algú va vendre les seves pertinences? Aquests pregunten m'han vingut al cap sempre que he trobat un llibre amb una dedicatòria d'aquest estil en una llibreria de segona mà. Em passa el mateix quan trobo fotografies familiars en venda: quina història ha acabat amb un record personal a la venda entre una pila de trastos vells?
Recordo que fa uns anys va fer-se una exposició a Barcelona amb el contingut d'un àlbum de fotos familiars dels anys seixanta que un artista havia comprat en el Encants. Arran d'un petit reportatge sobre la exposició a TV3 (o al C33, no me'n recordo) va poder-se saber qui era el matrimoni que sortia a les fotos. Pel que sembla, era una parella que havia havia mort sense fills ni familiars propers i el pis de la qual va ser buidat quan tots dos van morir. Les seves posessions probablement es van destruir o malvendre. Vaig trobar molt trist que aquelles fotografies, que eren probablement el darrer record que quedava del pas d'aquelles persones pel món, hagués acabat d'aquella manera. Però com a mínim, en aquest cas, van tenir la fortuna pòstuma que un artista trobés les seves fotografies, ni que fos per casualitat. En molts altres casos, aquests objectes simplement acabaran desapareixent i les persones que hi surten seran definitivament esborrades de la memòria de la història.
Corren encara la Katinka i el Josep Antoni pel món? Espero de tot cor que sí, perquè sento un estrany vincle amb ells. M'encantaria que algún d'ells pogués llegir aquesta entrada del blog i resoldre el misteri.

08 de febrer 2009

La tristesa


Per què la tristesa arriba sense avisar? La tristesa és un miol de gat a l’altra banda de la finestra. La tristesa és una bústia buida, és una revetlla massa plena, és una cambra d’hotel amb el telèfon espatllat. La tristesa és veure com es van encenent les finestres de les cases a l’hora de sopar de qualsevol ciutat estrangera. La tristesa és desitjar despert al costat d’un cos adormit. La tristesa és mirar-se al mirall després de masturbar-se. La tristesa neix d’un piano desafinat i d’una copa sobrera. La tristesa és que es punxi una roda al costat dels murs d’una presó. La tristesa és veure un il·lusionista que no fa il·lusió i un humorista que no fa riure. La tristesa és un televisor que només fa ratlles de desconnexió. La tristesa és un rajolí de la cisterna del wàter que no acaba de tancar bé. L’olor de la tristesa és l’olor del tabac fred l’endemà d’una nit tèbia. El gust de la tristesa és el del petó que mai no hauríem d’haver deixat que esdevingués petó. El so de la tristesa és el d’una llunyana orquestrina d’estiu mentre acariciem un gat desconegut. El tacte de la tristesa és el de la butxaca de l’abric de l’hivern passat, plena de rastres, adreces mal escrites, entrades de cinemes compartits amb algú que avui ja no és ningú. La mirada de la tristesa, en canvi, només es forja en la mirada de tristesa del qui ens mira.

Fragment del llibre Parada obligatòria, de Joan Barril.

Bé, no va ser realment que arribés sense avisar, però és tristor de qualsevol manera.

(En la foto, el carrer Rosselló a prop del passeig de Sant Joan, fotografiat el passat dissabte dia 7).